LA CONTINUÏTAT DEL FET NACIONAL CATALÀ DESPRÉS DE L’ONZE DE SETEMBRE
Si bé els exèrcits franco-espanyols de Felip V no començaran a ocupar les Illes Balears fins l’any 1715 (Menorca restarà uns quants anys en poder dels anglesos i, després, dels francesos), l’onze de setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona, significa la definitiva derrota dels Països Catalans i d’Aragó (l’antiga Confederació catalano-aragonesa) que, en la Guerra de Successió, havien aplegat llurs esforços a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria.
Malgrat tot, al Principat, els guerrillers irredemptistes, que en certs moments arriben a controlar extenses zones i, fins i tot, alguna ciutat important, prossegueixen la lluita fins l’any 1721. I força anys després de la capitulació de Barcelona, en documents com el Via fora els adormits (1734) i Record de l’Aliança fet al Srm. Jordi Augusto, rey de la Gran Bretanya (1736), els catalans encara insisteixen prop de les monarquies europees que havien combatut al seu costat, en demanda d’ajuda per «satisfer a Catalunya de sa llibertat mal perduda i sacrificada per una Gran Aliança». Tot recriminant als «antics aliats» el no haver complert les obligacions que havien contret amb Catalunya, a la qual abandonaren totalment després del Tractat d’Utrecht (13 de juliol del 1713), els inciten a complir «l’obligació de restituir-li sa llibertat, contra quants concorregueren a sa esclavitud».
Però tot serà inútil. Catalunya, vençuda en una guerra ferotge que costà milers de morts per banda i banda i la destrucció de bona part de Barcelona pels efectes del bombardeig, sofrí una dura repressió: béns confiscats, impostos aclaparadors, viles calcinades, masies arrasades, castells enderrocats. La decapitació o bé la forca, la presó i l’exili, són el preu que paguen milers de catalans pel seu patriotisme. La Ciutadella, construïda en el lloc que ocupaven centenars de cases derruïdes per a deixar-li espai, mantindrà permanentment sotmesa la capital del Principat. Si José Patiño, president de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, en l’informe sobre el Decret de Nova Planta havia pogut escriure que els catalans, amants de la llibertat, «son apasionados de su patria, con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón», també veurà confirmades les seves apreciacions de quan afirmava que «el grande orgullo» dels «naturales» del Principat «esta abatido y respetan ya los preceptos de V. M. y la Justicia no por afecto y amor sino por la fuerza superior de las armas».
Abolits els seus òrgans d’autogovern, les seves Constitucions, els seus sistemes fiscal i monetari, bandejada la seva llengua de l’ensenyament i de tot ús oficial, extingides totes les seves Universitats per a substituir-les per una de sola, la de Cervera, el Principat de Catalunya, igual que el País Valencià i les Balears, passa a «dependre del Consejo de Castilla». Si el comte-duc d’Olivares, en no obtenir la victòria les armes de Felip IV en la Guerra dels Segadors, havia fracassat amb el seu projecte imperialista que es concretava en la fórmula d’un rei, una llei i una moneda, ara hi reeixia Felip V, que se l’havia fet seu; i «como por nueva conquista», assolia «asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla» —unes lleis fetes a mida de l’absolutisme, que ja havien servit per a sotmetre el poble castellà, al qual havien convertit en dòcil instrument de la tirania.
Però, junt amb les diferències geogràfiques, de costums i de llengua, que no es poden modificar, ni destruir per decret (ni, en el cas de la llengua; substituint-la per una altra en l’ús oficial i, a l’escola), subsisteixen unes diferents estructures econòmiques, conseqüència dels condicionaments històrics. I aquesta diferència d’estructures no solament no s’esborrarà col·locant oficialment en un mateix pla Castella i Catalunya, sinó que, al contrari, s’aguditzarà. Catalunya ha perdut la seva llibertat nacional i ha quedat arruïnada, però li resta el pòsit acumulat per les successives generacions, que havien creat unes determinades formes de vida col·lectiva. Malgrat que ara son sotmeses a forta pressió, aquestes formes de vida continuen vives i en moviment; s’obriran pas per allà on puguin.
Mentrestant, Castella continuava amb la seva tradició bàsicament pastoral i agrària, immobilitzada per la mentalitat de la seva oligarquia latifundista. Així és que, si amb la fórmula d’un rei, una llei i una moneda s’anul·laven gairebé totes les diferències legals entre Castella i Catalunya, la diferència de les estructures econòmiques cada dia s’accentuarà més. A l’immobilisme castellà correspondrà una Catalunya llançada a un ple desenvolupament industrial. I aquesta diferència d’estructures econòmiques contribuirà a mantenir vives totes les altres diferències; aguditzarà les incompatibilitats i provocarà els xocs que, inevitablement, se’n deriven.
Fins al 1714, malgrat que a Catalunya, com arreu del món, el poder només era assequible a unes èlites determinades i que unes classes socials s’aprofitaven de bona part de l’esforç que realitzaven les altres, en el seu conjunt, els catalans tenien consciència de gaudir, cadascun dins el seu estament, d’uns privilegis i d’una llibertat que eren negats als ciutadans d’altres països. Aquest fet havia contribuït a enfortir el sentiment de comunitat diferenciada que ja tan nítidament es destacava pel sol fet de tenir els catalans una llengua i uns hàbits en comú que no eren els mateixos d’altres terres. Ja hem vist com, a conseqüència de l’esforç que als catalans els calgué fer per a preservar llur comunitat dels intents de domini que tendien a desfigurar-la, va començar a prendre forma una mena de patriotisme que es batia a la defensiva —un patriotisme social, defensiu—, un nacionalisme reivindicatiu, a desgrat que aquest vocabulari encara no estigués en curs al moment en què, sobretot amb la Guerra dels Segadors i amb la de Successió, ja es fa visible l’actitud col·lectiva —alhora teoria i pràctica política— que en constitueix la característica més essencial.
Després, un cop perduda la llibertat, usant en cada època diferents denominacions i, fins i tot sense usar-ne cap en determinats períodes; aquest nacionalisme reivindicatiu sofrirà diverses vicissituds i es desplegarà en més d’una branca. I seran sempre el record de la puixança, del progrés i de la llibertat viscuts en comú en el passat i l’afany de trobar-hi un equivalent vàlid de cara al futur allò que mantindrà i abrivarà en els catalans llur comú particularisme.
Des de mitjan segle XVIII fins al començament del XIX, ens en queda constància en escrits com els de Baldiri Reixach, Pere Sals i Trilla, Romà i Rossell, Tomàs Puig, Antoni de Capmany…; en el «memorial de greuges» presentat a Carles III pels diputats de Saragossa, València, Mallorca i Barcelona (1760), malgrat que aquests diputats no són res més que una mena de procuradores en Cortes designats a dit; en els documents de l’Acadèmia Sense Nom i de l’Acadèmia de Bones Lletres; i en l’actitud de les diferents, tertúlies i grups, com el de Comunicació Literària, que es destaquen per la seva contundència. És, també, en aquest aspecte, ben significativa la revolta contra les quintes que, malgrat la Ciutadella i el castell de Montjuïc que amenaçaven permanentment els barcelonins, esclatà l’any 1773, amb èxit; i la del 1789, any en el qual els diputats catalans es van presentar a Madrid com a Diputació de Catalunya, van evocar-hi l’antiga llibertat del Principat i aprofitaren totes les avinenteses per a fer ressaltar orgullosament la peculiar manera de ser del seu poble; i ho són moltes de les reaccions del poble català durant la Guerra Gran i la del francès. Al començament del segle XIX, el general Foy constatava: «Catalunya és menys una província d’Espanya que un petit Estat sotmès al ceptre dels monarques catòlics. Tenen uns altres costums, una altra llengua, una organització social diferent de la de Castella». Fervel concretava: «La tendresa dels catalans per la llibertat no és, en el fons, res més que un amor exclusiu per la independència absoluta».
Però quan la tensió es fa més palesa és després de la invasió napoleònica. Catalunya viu tot un seguit de lluites. El 1817 es frustra l’aixecament liberal dirigit per Lacy i Milans del Bosch, que comptaven amb l’adhesió en massa dels barcelonins. El trienni liberal, iniciat per l’aixecament de Riego, s’acaba amb l’entrada a la Península dels Cent mil fills de Sant Lluís, que únicament al Principat troben resistència (a Barcelona, una aferrissada resistència); i, una vegada retirat l’exèrcit francès, els catalans sofreixen una implacable repressió, dirigida pel comte d’Espanya. Durant el trienni liberal hi hagué a Catalunya un aixecament de signe conservador, però popular al mateix temps, ja que apel·lava als antics furs: la Regència d’Urgell (agost del 1822). Uns mesos abans, pel febrer, n’hi havia hagut un de signe republicà. El 1824 es produïren a Barcelona avalots d’inspiració liberal, i del 1825 al 1827 Catalunya va viure la Guerra dels Malcontents. El fet diferencial era sempre present en tots els esdeveniments, i als governants espanyols els obsessionava el creixement de «l’hidra del federalisme».
Una bona part de la pagesia catalana, amb el suport d’importants sectors del clergat, convertida en carlina, enyorosa de les lleis i les institucions polítiques perdudes l’any 1714, lluita en la guerra de successió del 1833 a favor del pretendent Don Carles, el nom del qual desperta el record de l’arxiduc Carles d’Àustria, que havia encarnat les llibertats de Catalunya, enfront de Felip V, en la Guerra de Successió per antonomàsia.
D’altra banda, les classes populars de la Catalunya industrialitzada i de la que hi té una relació més directa, en els enfrontaments armats —de signe liberal i, en certs moments, de caire socialitzant— que mantenen contra els governs de Madrid, del 1835 al 1838, del 1841 al 1844, del 1855 al 1856, propugnen la reconstitució modernitzada de la Confederació catalano-aragonesa, projecten un Estat català sobirà que, pactant d’igual a igual amb els altres Estats, formaria part de la República federal espanyola o bé de la confederació, ibèrica; pensen en la independència de Catalunya. És a conseqüència d’aquestes revoltes que Barcelona esdevé, en paraules d’Engels, la ciutat del món en la qual han tingut lloc més lluites de barricada. A desgrat de la grandiosa i potent fortificació (la Ciutadella, manada construir per Felip V) que les forces d’ocupació mantenien a l’interior de la ciutat i de la fortalesa que, des del cim de la muntanya de Montjuïc, l’amenaçava constantment amb els seus canons, el poble de Barcelona assolí, algun cop, derrotar l’exèrcit espanyol i expulsar-lo del recinte emmurallat. Els catalans revoltats constitueixen els seus òrgans provisionals de govern, encunyen moneda pròpia i, al crit de «victòria per Catalunya i per Barcelona» (octubre del 1841), inicien l’enderrocament de la Ciutadella. El 3 de desembre del 1842, Barcelona és bombardejada durant dotze hores; més d’un miler de projectils destrueixen, els uns en part, totalment els altres, quatre-cents edificis. El 17 de setembre de l’any següent, el crit de «Ens devem tots a la llibertat i a la Pàtria catalana», és ofegat amb un altre bombardeig.
Cal posar una especial atenció en la Guerra dels Matiners (1846-1849); hi lluiten junts els carlins, els progressistes radicals i els republicans catalans per «la independència de la pàtria», per alliberar Catalunya del «jou vergonyós» dels governs de Madrid, en paraules del carlí Ramon Cabrera, la màxima figura militar dels revoltats. Com a òrgan representatiu de la Catalunya en lluita, el 24 de setembre del 1848 és constituïda la Diputació General de Catalunya que, presidida per Tomàs Bertran i Soler, liberal progressista, francmaçó, educat en el protestantisme, afirma que Catalunya és una nació amb una llengua, una cultura, una concepció política i una economia pròpies, que ha tingut el seu Estat i ara està oprimida; cal que el Principat, tot tenint en compte els antics llaços confederals amb la resta dels Països Catalans i Aragó, «s’emancipi d’una vegada i constitueixi per ell tot sol, un Estat independent i purament, democràtic».[10]
Un any abans, el 1847, en l’Itinerario descriptivo de Cataluña, Tomàs Bertran i Soler havia escrit que els catalans «tots ells tendeixen a la independència» i que «Catalunya es troba en la mateixa situació que els irlandesos».
La comparació del fet nacional català amb el d’Irlanda la trobem sovint en aquella època; i no pas sempre és feta només pels catalans; algun diari de Madrid no es pot estar de formular-la. La trobem complementada amb un plany repetit a cada moment: Catalunya, nació sotmesa, és tractada com una colònia; com un baixanat de l’imperi turc, hom precisa, de vegades. Víctima d’una dura repressió, a Catalunya li és aplicat, gairebé sense treva, l’estat de setge; fins al punt que el català Joan Prim —el general Prim, la figura més rellevant de la Revolució de Setembre (1868)—, des del seu escó de les Corts espanyoles, l’any 1851 es veu obligat a desafiar el govern de Madrid: «Fins quan hem de ser tractats com esclaus? (…) Els catalans, som o no som espanyols? Sapiguem què som; doneu el lenitiu o la mort, però que cessi l’agonia (…); si no els voleu com espanyols, aneu-vos-en d’allí, deixeu-los, que per res no us necessiten; però si essent espanyols els voleu esclaus, si voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, sigui en bona hora, i sigui per complet; amarreu-los-hi el ganivet a la taula com va fer aquell rei; tanqueu-los en un cercle de bronze; i si no n’hi ha prou, sigui Catalunya talada i destruïda i sembrada de sal com la ciutat maleïda, perquè així i només així doblegareu la nostra espinada; perquè així, només així, vencereu la nostra altivesa; així i només així domareu la nostra feresa».
Finalment, després d’haver aparegut partides armades en diversos indrets de Catalunya, durant els anys 1866 i 1867, la Revolució de Setembre del 1868, que foragita de l’Estat espanyol, la dinastia dels Borbons, iniciada per Felip V (el vencedor en la Guerra de Successió, que havia sotmès els Països Catalans al·legant el derecho de conquista), obre un nou període tocant a les reivindicacions nacionals de Catalunya. Per primera vegada a la història, un català, el general. Prim —l’agosarat Joan Prim que l’any 1851, en qualitat de diputat, havia desafiat el poder de Madrid des del seu escó de les Corts— esdevé el cap del govern espanyol. La llibertat d’expressió i d’associació, entre altres llibertats democràtiques, han estat conquerides i es mantenen vigents durant més de cinc anys. Llavors, les reivindicacions nacionals catalanes, que només havien pogut expressar-se en lletra impresa durant brevíssims períodes, d’una manera apressada i marcadament conjuntural, sovint d’una manera anònima o bé des de fora de Catalunya, poden ser exposades i defensades obertament des de l’interior del país.
L’antiga Confederació catalano-aragonesa, idealitzada en la remembrança col·lectiva com una superstructura estatal modèlica que potenciava la col·laboració entre diversos pobles lliures, sense minva de la independència de cap d’ells, havia proporcionat l’estímul que, frenant en certa manera la inclinació que sentien a desentendre’s d’Espanya, duia els catalans a voler aplicar al conjunt de pobles administrativament lligats a l’Estat espanyol, afegint-hi Portugal en alguns dels projectes, una fórmula d’independència i, al mateix temps, d’articulació que resultés equivalent al model que havia fet possible la puixança de la Catalunya medieval.
Ja els anys 1835 i 1840, des del seu exili de Londres, Antoni Puigblanch, tot fent notar que Catalunya ha estat i és, sense solució de continuïtat, una nació («la mateixa que avui s’anomena Nació catalana», escriu textualment) i, afirmant que els catalans no tenen cap mena d’interès a ser espanyols, propugnava la reestructuració de la «Península espanyola» en tres Estats independents, a més de Portugal, que donant-se cada un d’ells la forma de govern que cregués més convenient, d’acord amb les seves respectives constitucions, es mantindrien «confederats».
Projectes federals o bé confederals eren els de Fra Magí Ferrer que, en exposar-los (1843), feia notar: «no dic una cosa nova sinó en termes nous»; els de Joan Bta. Guardiola, pel qual Espanya no és res més que «un conjunt de Nacions», un «feix de Nacions» (1851); els de Pi i Margall, que volia «organitzar el regne sobre la base d’una federació republicana» en la qual cada un dels Estats pogués procedir al seu grat (1854); els de Joan Mañé i Flaquer que escrivia: «Espanya és una federació (?) de pobles, de nacionalitats, de races distintes amb distintes tradicions, distints costums, distints idiomes. (…) Establir la unitat a Espanya és introduir la uniformitat i la igualtat de la misèria, de la ignorància i del rebaixament moral» (1855); els de Víctor Balaguer que, si bé llançant-se ja a l’embolica-que-fa-fort de definir Espanya com «una nacionalitat composta de diverses nacionalitats» (1858) i fins i tot parlant de «nacionalitat ibèrica», propugnava una federació de tots els pobles peninsulars i afirmava que s’havia «consagrat per complet a la llibertat i a la pàtria catalana» (1866). He citat només alguns autors d’aquella època; els que em semblen més representatius. Es tractava d’un federalisme que si s’alimentava de la recordança sublimada de la Confederació catalano-aragonesa era perquè es proposava la recuperació de la personalitat nacional de Catalunya que, dintre aquella Confederació, havia estat lliure i poderosa. Era un federalisme accionat pel patriotisme social, defensiu i esdevenia un component de la lluita d’alliberament nacional del poble català. Partia d’un plantejament molt simple, però bàsic, que queda resumit en unes frases escrites per Joan Cortada l’any 1859: «Som catalans i ens en gloriejem, de la mateixa manera que un francès té l’orgull d’ésser francès i un anglès no deixaria d’ésser-ho per res del món; això en definitiva és amor a la pàtria, virtut de molts quirats i força motriu de grans fets. (…) És ¡sant l’amor a la pàtria, i la nostra pàtria és Catalunya».
Amb la Revolució de Setembre del 1868, aquest patriotisme social, defensiu, apareix d’una manera impetuosa i sorollosa a la superfície. Ja en els primers moments, el poble de Barcelona es congrega a la Plaça de Sant Jaume, envaeix la Casa de la Ciutat i el Palau de la Generalitat i llença pel balcó els retrats d’Isabel II i de Felip V, que són cremats espectacularment. La Ciutadella ara és derruïda del tot i per sempre. A la façana del Palau de la Generalitat hi apareix un gran retrat de Pau Claris i hi és hissada la bandera catalana.
S’ha obert un període en què poden ser publicades lliurement les teoritzacions independentistes i federalistes —dos conceptes que, formulats pels catalans d’aquella època, gairebé mai no, esdevenen incompatibles. La problemàtica esbossada en els difícils anys anteriors hi és recollida i debatuda àmpliament. En aquest, aspecte, cal destacar les aportacions de Francesc Romaní i Puidengolas, de Valentí Almirall i, sobretot, de Josep Narcís Roca i Ferreras. El Partit Republicà Democràtic Federal, que propugna la creació d’un Estat català sobirà, esdevé el més important dels partits de Catalunya.
Proclamada la República espanyola (1873), l’Estat català està a punt de ser realitat. Mentrestant, de l’abril del 1872 a l’agost del 1875, es lliura a Catalunya l’ultima guerra carlina (l’última guerra de successió) i en el territori que dominen els carlins és establert un govern català autònom. Pel gener del’1874, els batallons de voluntaris republicans federals, comandats pel Xic de les Barraquetes, havien estat derrotats pels voltants de Sarrià per l’exèrcit espanyol, que preparava el retorn de la Monarquia abolida per la Revolució de Setembre. Amb la Restauració, proclamat Alfons XII rei d’Espanya, les dues forces veritablement combatives que, d’una o altra manera, reivindicaven unes lleis i unes institucions estatals catalanes —la carlina i la republicana federal— després d’haver lluitat aferrissadament l’una contra l’altra, es troben, totes dues, en la mateixa condició de vençudes i han de sotmetre’s als dictats dels nous governants establerts a Madrid.
Tot el moviment reivindicatiu nacional català és novament reprimit i s’ha d’atenir, altra vegada, als dictats de la censura. Tant els carlins com els republicans federals subsisteixen, però sense l’antiga combativitat. De mica en mica queden arraconats i, en gran part, absorbits per les formacions catalanistes (el Centre Català, la Lliga de Catalunya, la Unió Catalanista, la Unió Regionalista, el Centre Nacional Català) que van apareixent a mesura que la Restauració es liberalitza; una liberalització, però, que mai no deixa del tot de banda la repressió i la censura. L’any 1899, el catalanisme, que ha envaït l’espai polític de la gran burgesia i l’ha dinamitzada, mostra la va combativitat amb el tancament de caixes i assoleix desmuntar, al Principat, l’aparell del caciquisme electoral. L’any 1901, l’important sector catalanista que es mou en l’òrbita de la Unió Regionalista i del Centre Nacional Català, desemboca en la Lliga Regionalista i triomfa plenament en les eleccions de diputats a Corts.
A conseqüència d’una nova, repressió, escandalosament brutal, contra el nacionalisme català, neix el moviment de la Solidaritat Catalana (1906) que ara, altra vegada, com en la Guerra dels Matiners, aplega totes les tendències del patriotisme social, defensiu del Principat, des dels republicans d’esquerra als carlins, passant per la Lliga Regionalista, la Unió Catalanista i el Centre Nacionalista Republicà, partit de nova creació que, més endavant, en fusionar-se amb els sectors més importants del vell federalisme, donarà origen a la Unió Federal Nacionalista Republicana. La Solidaritat Catalana obté un triomf rotund a les eleccions generals del 1907; de les 44 actes de diputats que es disputen al Principat, n’obté 41; de les de senadors, totes.
El 1914, les quatre «províncies» en què havia estat dividit el Principat l’any 1833 assoleixen reunir-se en la Mancomunitat, sota la presidència d’Enric Prat de la Riba, l’autor de La nacionalitat catalana i una de les dues màximes figures —l’altra és Francesc Cambó de la Lliga Regionalista, partit que, declarant-se nacionalista i defensant, al mateix temps; els interessos de la burgesia catalana, esdevé hegemònic al Principat des del 1913 fins que, amb la Dictadura del general Primo de Rivera, Catalunya viu, durant 7 anys (1923-1930), altre cop, una implacable repressió. La Mancomunitat és dissolta i tots els partits polítics són declarats il·legals, entre ells, naturalment, la Lliga Regionalista.
Aquest partit havia estat el principal promotor de l’Assemblea de Parlamentaris (1917), que reclamava, junt amb la immediata reorganització de l’Estat espanyol, l’autonomia de Catalunya; però la Lliga Regionalista havia acabat reforçant les estructures estatals vigents en entrar a formar part dels governs de la monarquia. Aquest capteniment provocà l’escissió de les seves joventuts, que van convocar, junt amb altres sectors nacionalistes, la Conferència Nacional Catalana (1922), de la qual sorgí Acció Catalana (1922). Francesc Macià, ex-coronel d’enginyers, que havia abandonat l’exèrcit espanyol en solidaritat amb el seu poble i havia estat elegit diputat a Corts, ininterrompudament, d’ençà que l’any 1907 formà part de la candidatura de la Solidaritat Catalana, poc després d’haver assistit a la Conferència Nacional Catalana fundà l’Estat Català, organització independentista paramilitar que retorna a la tradició de lluita armada del carlisme i del republicanisme federal d’abans de la Restauració i es fa seva la tradició revolucionària de les classes populars catalanes; la tradició nacional catalana que Roca i Ferreras havia pres com a base de les teoritzacions que el dugueren a propugnar, com a solució al plet nacional, la proclamació de la República popular catalana. L’any 1923 és fundada la Unió Socialista de Catalunya, que té com a antecedent els intents del doctor Domènec Martí i Julià (1861-1917), per al qual l’alliberament nacional i l’alliberament social són consubstancials i que, entre els anys 1914 i 1916, havia intentat convertir la Unió Catalanista en un partit obertament socialista ensems que independentista, i que influí també poderosament en els plantejaments de l’organització patriòtica Estat Català.
Francesc Macià, que, des del seu escó de les Corts espanyoles, més d’un cop havia reclamat la independència absoluta per a Catalunya, amb la Dictadura s’ha d’exiliar a França, des d’on continua tirant endavant els seus projectes revolucionaris. Pacta amb els nacionalistes bascos, amb les forces d’extrema esquerra de l’Estat espanyol i roman prop d’un mes a Moscou en recerca d’ajuda; però el petit exèrcit català d’alliberament nacional que ha assolit organitzar en territori de l’Estat francès no pot travessar el Pirineu; és interceptat a Prats de Molló per les forces franceses d’ordre públic (1926); malgrat tot, Macià aprofita la seva compareixença davant dels tribunals francesos per a donar a conèixer arreu del món la lluita d’alliberament nacional que sosté el poble català. Després, a la recerca de mitjans per a continuar la lluita, acut a diversos països d’Amèrica, on els immigrats catalans estan organitzats en casals nacionals i, a l’Havana, presideix la fundació del Partit Separatista Revolucionari Català, en l’Assemblea constituent del qual és aprovada la Constitució Provisional de la República Catalana.
Fundada l’Esquerra Republicana de Catalunya, en la qual s’ha integrat l’organització Estat Català, i després d’haver triomfat aquest partit, coalitzat amb la Unió Socialista de Catalunya, a les primeres eleccions que se celebren un cop ha caigut la Dictadura, la proclamació de la República catalana tingué lloc el 14 d’abril del 1931 i va ser Macià —fundador i president de l’Esquerra Republicana de Catalunya— qui realitzà el gest, amb audàcia. (La República espanyola és proclamada a Madrid unes hores després). Però la Constitució provisional aprovada a l’Havana no regí mai; foren les actituds del catalanisme que Macià havia rebutjat i combatut les que van prevaler a l’hora de les negociacions amb Madrid; i, al cap de tres dies, la República catalana passava a convertir-se en la Generalitat, «organisme de gloriosa memòria» que, fins aquell moment, mai no havia estat reivindicat, d’una manera expressa, pel poble català, ni per cap sector del catalanisme.
D’acord amb els pactes establerts el 17 d’abril en transformar la República catalana en Generalitat de Catalunya, una ponència designada per la Diputació provisional de la Generalitat, reunida a Núria, elaborà l’Estatut que, un cop aprovat per l’Assemblea d’Ajuntaments, va ser sotmès a referèndum popular el 2 d’agost. Obtingué 592.582 vots a favor, que representaven el 75 % del cens electoral; només 3.276 en contra i 1.105 en blanc.
Aquest Estatut, però, també era fruit d’un compromís amb el govern de la República espanyola. Les aspiracions autonòmiques havien quedat reduïdes al mínim acceptable pels partits catalans; hom afirmava que, fent-ho així, els partits republicans no catalans no hi posarien impediments. Perseguint aquesta finalitat, abans que l’Estatut fos presentat a referèndum, va ser sotmès al parer del president del Govern Provisional de la República espanyola, Alcalá-Zamora, el qual va introduir-hi modificacions. Primer, la República catalana havia accedit a transformar-se en Generalitat de Catalunya, precisament, segons sembla, en uns moments que la República espanyola no tenia mitjans per a imposar una solució unilateral. Ara, la Generalitat presentava a plebiscit un Estatut en virtut del qual l’exercici de facultats estatals que els catalans es reservaven resultava ben limitat en comparació amb les reivindicacions que trobem formulades en diferents projectes d’autogovern de Catalunya elaborats, entre els anys 1883 i 1930, pels partits polítics i agrupacions catalanes de diferents tendències, des dels republicans federals als carlins. En algun aspecte, resulta menys ambiciós que el projecte d’Estatut que va presentar la Mancomunitat a les Corts de la Monarquia. A desgrat d’això, les Corts Constituents de la República espanyola el van considerar excessiu. El text que, després d’interminables debats, de continuats regateigs, van aprovar, finalment, el 9 de setembre del 1932, no era, ni de bon tros, el que havia plebiscitat el poble català; les atribucions d’autogovern reconegudes a Catalunya havien quedat considerablement disminuïdes. El que era un Estatut de relació, un pacte entre dos poders partint del dret de Catalunya a l’autodeterminació i de l’existència, de dret, de la Generalitat reinstaurada, es converteix en un Estatut atorgat per les Corts de la República espanyola. Ja d’entrada, la supressió del preàmbul —en el qual eren plantejades qüestions com la llibertat de tots els pobles sotmesos a l’Estat espanyol i la federació de tots ells, la reestructuració de l’escola i de l’exèrcit (servei voluntari, pacifisme)— significava el refús d’allò que hi havia de més significatiu en l’Estatut que havia estat plebiscitat.
Tocant a les modificacions introduïdes en l’articulat, a més de la substitució d’Estat autònom per Regió autònoma, cal destacar la supressió del primitiu article segon, en el qual era establert que «el poder emana del poble i el representa la Generalitat», i la de l’article en què era estipulat que, mentre el servei militar fos obligatori, els catalans el prestarien «en temps de pau en territori de Catalunya»; així com importants restriccions tocant a la llengua, a l’ensenyament, als serveis d’ordre públic, a les finances. Amb l’Estatut aprovat a les Corts de la República, també resultava impossible la unió del Principat amb les Illes Balears i Pitiüses, el País Valencià i la faixa catalana d’Aragó en règim d’autonomia compartida.
La frustració que això provocà, les dificultats que, des de Madrid, eren posades als traspassos de serveis i, després, les tensions originades per l’existència d’un govern espanyol de dreta mentre el Govern autònom de Catalunya, que al parlament català comptava amb una amplíssima majoria, era d’esquerra, creà tal agitació entre les classes populars —exigien que la República catalana fos proclamada de nou— que, el 6 d’octubre del 1934, Lluís Companys, president de la Generalitat d’ençà de la mort de Macià, va proclamar l’Estat català.[11]
L’exèrcit espanyol dominà la situació i la Generalitat es rendí. L’Estatut d’autonomia quedà en suspens i començà una nova repressió; fins que el 16 de febrer del 1936, amb la victòria a Catalunya del Front d’Esquerres i del Front Popular al conjunt dels altres territoris de l’Estat espanyol, l’Estatut entrà de nou en vigor i el govern presidit per Lluís Companys que, condemnats a 30 anys els seus membres, romania empresonat, tornà a ocupar el seu lloc al Palau de la Generalitat. I mentre arreu de l’Estat espanyol regava el més gran desordre, amb continus enfrontaments entre dretes i esquerres, de represàlies sagnants d’una i altra banda, la Catalunya autònoma esdevé un oasi; fins al punt que, els de dins i els de fora, del Principat en diuen l’oasi català. Però aquest oasi, desapareix amb l’alçament militar. Si bé a Catalunya, el 19 de juliol del 1936, les forces d’ordre públic de la Generalitat, en col·laboració amb el poble, derroten l’exèrcit revoltat, el desenllaç de la guerra és advers als catalans. La repressió esdevé tant o més forta que la pitjor de les anteriors. La llengua i la cultura catalanes són perseguides implacablement durant tot un seguit d’anys. D’altra banda, la immigració massiva de gent de les terres de parla castellana que aflueix en unes condicions que en dificulten enormement la integració, crea nous problemes. Malgrat tot, l’afany d’alliberament nacional del poble català, amb el qual s’identifiquen una gran part dels immigrats, s’obre camí. En el moment de redactar aquest text, ha quedat restablerta la Generalitat en règim pre-autonòmic i un cert grau d’autonomia sembla possible en un futur immediat.
¿Quin serà aquest grau d’autonomia? La lluita per l’assoliment dels objectius de l’Assemblea de Catalunya, que agrupà les organitzacions antifranquistes del Principat, entre les quals es trobaven els partits que van resultar majoritaris a les eleccions del 15 de juny del 1977, continua. En el tercer punt del programa d’aquest organisme unitari català hom reclama: «El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut del 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya [es refereix a les llibertats democràtiques en general] i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació».
Agost del 1978