LA LLUITA NACIONAL DEL 1714
La submissió de Catalunya, planejada pel comte-duc d’Olivares durant la primera meitat del segle XVII, és duta a terme per Felip V que, amb els seus exèrcits franco-espanyols, l’onze de setembre del 1714 conquista Barcelona.
Amb la Guerra de Successió, la solidaritat entre el Principat de Catalunya i els regnes de València i Mallorca, molt malmesa del segle XV ençà, altra vegada esdevingué operant.
La Confederació catalano-aragonesa en bloc lluità a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, com a conseqüència, en ser vençuda, tots els pobles que la integraven, tant Aragó com els Països Catalans, pel «justo derecho de conquista», passaren a dependre del Consejo de Castilla. Del Consejo de Castilla i no pas de l’Estat espanyol. És essencial tenir-ho en compte perquè l’Estat espanyol encara no existia. És precisament en el Consejo de Castilla, que, identificat amb l’absolutisme de Felip V estableix el seu domini damunt la Confederació catalano-aragonesa, on troba els seus fonaments l’Estat espanyol. Aquest Estat, que comença a configurar-se amb la conquesta d’Aragó i dels Països Catalans, és la conseqüència del triomf de la tirania damunt fórmules de democràcia que figuraven a l’avantguarda d’aquella època.
Tocant al grau de consciència nacional dels catalans que van combatre contra l’Espanya de Felip V, potser n’hi hauria prou amb atenir-nos a la manera com consideraven que Felip d’Anjou (Felip V) era «el rei que els castellans havien cridat» i que l’arxiduc Carles d’Àustria (el seu Carles III) era el que els catalans «desitjaven»; així ho expressava Feliu de la Penya, un dels personatges més representatius de la Catalunya d’aquell moment. El mariscal Tessé ens confirma l’existència d’aquest criteri quan escriu: «Tinc davant meu Catalunya adorant el petit sobirà que ella s’ha fet». El pacte de Gènova (20 de juny del 1705), aliança convinguda directament, d’igual a igual, entre Catalunya i Anglaterra, confirma l’existència d’una comunitat nacional catalana amb plena consciència dels seus drets i amb voluntat d’exercir-los. I, com en la Guerra dels Segadors, la consciència nacional esdevé patriotisme social, defensiu.
Vençuts i ocupats de l’any 1707 ençà els regnes de València i Aragó, abandonat el Principat pels seus aliats, per tots els qui combatien al seu costat (anglesos, holandesos, portuguesos i austríacs, que van lliurar a l’enemic les places fortes que hi defensaven), Barcelona, assetjada ben aviat pels poderosos exèrcits franco-espanyols de Felip V, davant l’estupefacció d’Europa, resisteix aferrissadament durant tretze mesos. Les classes populars són les que més insisteixen en la resistència a ultrança. I també aquesta vegada els textos derivats de la lluita ens mostren, clarament, quins són els motius que empenyen els catalans a jugar-se la vida.
En els opuscles i fulls volants impresos que circulen amb profusió entre el poble, així com en algun dels discursos pronunciats pels diputats catalans, trobem la mateixa doctrina de la nació que en els documents de la Guerra dels Segadors; bàsicament, l’evocació de les glòries nacionals catalanes durant l’Edat mitjana i el considerar Catalunya com la nació que presenta un quadre més ampli de llibertats individuals, de drets humans, de democràcia. A més —difícilment podien oblidar-se’n—, ens hi són exalçats els fets heroics dels catalans del 1640. Al mateix temps, però, entre les acusacions que fan contra l’enemic castellà, trobem noves dades que revelen una ben notable maduresa política i que resulten coherents amb els conceptes genèrics de llibertat que diuen defensar. Durant la Guerra dels Segadors els castellans eren enemics «sacrílegs», «cruels», que «sempre ( … ) excedeixen els límits de la major crueltat»; en canvi, en la Guerra de Successió, si bé els catalans insisteixen en les denúncies i premonicions dels seus antecessors i diuen que cal impedir que «s’entronitzi» damunt d’ells «la vanitat i violència castellana» per a evitar que als catalans «se’ls faci servir amb la mateixa ignomínia amb què (…) feien servir els indis després d’haver-los subjectat i reduït al seu domini», d’altra banda, no solament constaten que el poble castellà va ser la primera víctima de les oligarquies que volen sotmetre Catalunya, sinó que, a més, n’analitzen els resultats i en treuen conseqüències: assenyalen que, vençuts els comuneros a Villalar (23 d’abril del 1520), els castellans s’han convertit en dòcils vassalls que esdevenen carn de canó utilitzada per a sotmetre altres nacions; denuncien que els «ministres castellans» que, «com sangoneres afamades, han xuclat amb la seva ignorant conducta la sang dels senzills pobles» que tiranitzen, inculquen en les classes populars castellanes, sotmeses al seu despotisme, un odi irracional contra Catalunya, odi que els serveix d’aglutinant per a dissipar les discòrdies de la «dòcil Nació» castellana i tenir, ells, «més mà en despòtic poder». EI poble castellà, vénen a dir els defensors de la Barcelona assetjada, rebla les seves pròpies cadenes en convertir-se en agent de l’opressió d’altres pobles —una mena de raonament que, fet un segle i mig abans que Marx escrivís la cèlebre frase que conté aquest concepte aplicat a totes les nacions en general, per força ens ha de cridar pregonament l’atenció .
Per això no té res d’estrany que els catalans que lluiten a les muralles de Barcelona contra els exèrcits de Felip V creguin que tot defensant la llibertat de Catalunya lluiten, també, per la llibertat de «molts Regnes i Províncies». La victòria de Catalunya significaria el triomf de la llibertat arreu de la Península; la derrota, un esclavatge comú. Calia, per tant, imitar el braó dels qui «amb tantes fatigues i sang van establir la nostra Nació (la nació catalana) lliure, franca i gloriosa».
El patriotisme social, defensiu, el nacionalisme reivindicatiu dels catalans —ho testimonien innombrables textos d’aquella època— tornava a eixir a la superfície com antídot del patrioterisme, de l’imperialisme que s’agrupava entorn de Felip V. En el Despertador de Catalunya, per exemple, opuscle distribuït arreu del Principat, ocupat ja pels exèrcits franco-espanyols, per a incitar els seus habitants a un alçament popular, guerriller, que permetés de socórrer la Barcelona assetjada (i l’alçament es produí d’una manera rotunda), hi trobem, com en els textos impresos i escampats durant la Guerra dels Segadors, conceptes que corresponen als utilitzats pels moviments d’alliberament nacional dels nostres dies. Hi podem llegir: «Sols són prudents i savis els qui, atenent l’honra de sa nació, s’estimen més patir amb pocs per la conveniència de molts, que, seguint l’opinió d’aquests, perdre lo que és convenient a tots. (…) despreciem los interessos, los fruits, les hisendes, que ara ens dolen; atengam la posteritat que clamarà justament queixosa si la deixem infamement esclava (…) no sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de la vostra amada Pàtria a la negra obscuritat d’una perpètua deplorable esclavitud».
Ferrer i Ciges, en la Junta de Braços celebrada a Barcelona el 5 de juliol del 1713, exclama: «que s’acabi la Nació amb glòria, ja que val més una gloriosa fi que no pas tolerar extorsions i violències que no van practicar els moros». Abans que l’esclavatge, ve a dir, és preferible que tota la comunitat catalana mori lluitant. És el «¡Patria o muerte!» de Fidel Castro.