ESTATUTS DELS ANYS TRENTA
Un altre projecte d’estatut d’autonomia és el que el Partit Tradicionalista (els carlins) va elaborar l’any 1930. En el primer capítol, que tracta de la personalitat de Catalunya i del seu territori, hi llegim:
Reconeixem la personalitat nacional de Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores.
Els pobles que constitueixen l’actual Espanya es federaran lliurement. Cal reconstruir de bell nou aquella Confederació, amb igualtat de tracte i de personalitat per a cada un d’ells.
Dintre la Confederació, tots els pobles conservaran plena i absoluta autonomia.
El territori de Catalunya s’entendrà constituït pel que formen ara les anomenades «províncies» catalanes, sense renunciar a la revisió de fronteres que tancaven l’antigua Catalunya estricta.
En altres capítols, queda establert que la Generalitat de Catalunya, màxim poder nacional, «tindrà facultats legislatives en totes les matèries no reservades al Poder Confederal i per mitjà dels seus ministres aplicarà les lleis». La Generalitat, però, no podrà delegar al Poder Confederal i, per tant, no podrà renunciar-ne el ple exercici, cap de les facultats següents: «L’ensenyament en tots els graus i tots els serveis d’instrucció pública i belles arts»; l’administració de justícia «sense recurs fora de la nostra terra»; l’exercici de la Fe Pública i el nomenament dels notaris; les obres públiques; i els serveis forestals, agronòmics i hidràulics; la beneficència i la sanitat; la policia i l’ordre interior. Al mateix temps «l’aplicació de les lleis confederals que siguin aplicades a Catalunya, i l’exercici d’aquelles funcions que, per ésser de caràcter general, pertoquin també al Poder Confederal, correspondran per delegació a Generalitat de Catalunya, la qual assumirà totes les facultats que al Govern Confederal i als seus organismes atorguin aquelles lleis o funcions». Tocant a l’exèrcit, queda establert que «a Catalunya, el servei militar serà voluntari».
«Contra els acords i resolucions del Poder de Catalunya, en les matèries que li siguin privatives, no serà possible cap recurs davant les autoritats del Poder Confederal». I mentre, per una banda, s’especifica que «els acords de la Generalitat que reuneixin les condicions legals seran executius una vegada sancionats pel President de Catalunya», per l’altra queda aclarit que les «lleis dictades pel Poder Confederal, com a aplicables als pobles federats», podran declarar-se «atemptatories a la personalitat, drets i llibertats de la nostra terra», si se’n presenta el cas.
Tocant a aquest estatut, cal remarcar que és utilitzat el nom de la Generalitat en referir-se al Poder nacional català, cosa que no succeeix amb cap dels anteriors projectes d’estatut d’autonomia o bé de Constitució de Catalunya, si n’exceptuem el projecte elaborat també pels carlins l’any 1899, i el que, redactat per una comissió extra parlamentaria, va presentar al Congrés el govern espanyol, projecte aquest que, com hem vist, va ser refusat per totes les forces polítiques catalanes.
Finalment, cal tenir en compte que, als anys trenta, l’autonomia de Catalunya fou assolida per l’impuls de tot el poble català i que van contribuir a la seva consecució des dels carlins als comunistes, però que l’empenta decisiva que la va fer viable no va venir dels qui projectaven estatuts amb més o menys atribucions d’autogovern, sinó dels autors de projectes de Constitució d’un Estat català amb plena sobirania, del tot independent. Va ser Francesc Macià, figura bàsica en la redacció de dos projectes de Constitució d’aquesta mena, qui, el 14 d’abril del 1931, amb la proclamació, a Barcelona, de la República catalana hores abans de ser proclamada, a Madrid, la República espanyola, va fer possible que Catalunya recuperés algunes de les parcel·les de l’autogovern que li havia estat ,arrabassat, l’any 1714, per la força de les armes.
De tota manera, el grau d’autonomia que l’Estat espanyol s’avingué a reconèixer oficialment a Catalunya, enmig de l’hostilitat anticatalana que es va desencadenar per terres de Castella, va quedar ben per dessota de les mínimes facultats d’autogovern que el poble català havia estat reclamant durant anys i panys. De l’Estatut de Núria, plebiscitat massivament pel poble català el 2 d’agost del 1931, malgrat que ja havia estat redacta a base de moltes renúncies, en va quedar una simple caricatura.
En el text aprovat per les Corts espanyoles el 9 de setembre de 1932, les atribucions d’autogovern reconegudes a Catalunya eren ben migrades, en algun aspecte irrisòries. El que, per la voluntat dels catalans, havia estat presentat a Madrid com un estatut de relació, un pacte, entre dos poders establert partint del dret d’autodeterminació i de l’existència, no solament de fet sinó de dret, de la Generalitat de Catalunya, reorganitzada com a conseqüència de la proclamació de la República catalana, es convertia en un estatut atorgat per un poder superior. Ja d’entrada, la supressió del preàmbul significava el refús d’allò que hi havia de més significatiu en l’estatut que havia estat plebiscitat.
Tocant a les modificacions introduïdes a l’articulat, a més de la substitució d’Estat autònom per Regió autònoma, cal destacar la supressió del primitiu article segon, en el qual era establert que «el poder emana del poble i el representa la Generalitat», i la de l’article en que era estipulat que, mentre el servei militar fos obligatori, els catalans el prestarien «en temps de pau en territori de Catalunya»; així com importants restriccions tocant a la llengua, a l’ensenyament, als serveis d’ordre públic, a les finances. També, amb l’estatut aprovat per les Corts de la República, resultava impossible la coordinació del Principat amb les Balears, el País Valencià i la faixa catalana d’Aragó, en regim d’autonomia compartida.
L’Estatut del 1932, per la manca d’atribucions que fixava per al Poder autònom, no satisfent ningú, va ser un estatut conflictiu.