PROJECTES D’AUTONOMIA AL SEGLE XIX

El primer projecte que trobem és el que va ser aprovat en el Congrés que els republicans federals catalans van celebrar a Barcelona del 23 d’abril al 3 de maig de 1883. Va rebre el nom de Projecte de Constitució per a l’Estat català i, de fet, coherentment amb aquest enunciat, més que d’un Estatut d’autonomia es tracta de la Constitució d’un Estat independent que, «en ús de sa sobirania delegaria a la federació o conjunt dels Estats espanyols o ibèrics», unes determinades facultats. D’aquestes facultats que «delegaria», no n’hi ha cap de bàsica i gairebé totes només es refereixen a qüestions que afecten el conjunt de la federació. És un projecte considerablement progressista per a aquella època i, de tots els coneguts públicament, si exceptuem la Constitució provisional de la República catalana aprovada per l’Assemblea Constituent reunida a l’Havana l’any 1928 i composta per «les delegacions del Separatisme Català de dins i de fora de Catalunya (…), sota la presidència del senyor Francesc Macià» (també ací es tracta de la Constitució d’un Estat sobirà i no pas d’un Estatut d’autonomia), és el que reconeix més facultats d’autogovern a Catalunya.

Aquest primer Projecte de Constitució per a l’Estat català aprovat pels federals estableix que «L’Estat català és sobirà i autònom, sense altres limitacions que les que es deriven del pacte federal»; que «la forma de govern de l’Estat català és la República democràtica representativa»; que «el poder legislatiu serà exèrcit per les Corts catalanes» i l’executiu —pel «president i els ministres». Dependran d’aquests òrgans de l’Estat català, entre altres, les relacions amb cada un dels Estats de la Federació; la conservació de la unitat i de la integritat de Catalunya; l’exèrcit i les forces d’ordre públic; els ferrocarrils, camins i altres obres públiques; muntanyes i mines; contribucions i emprèstits; les legislacions política, civil, penal i processal; la sanitat i la beneficència; la universitat, els instituts, les escoles d’agricultura, indústria, comerç, arts i oficis…; la conservació de l’ordre públic i el dret de declarar l’estat de guerra. El govern català nomenarà els caps i oficials de totes les forces armades de Catalunya. L’Estat català tindrà el seu propi poder judicial, amb el corresponent Tribunal Suprem, que no dependrà del poder executiu ni del legislatiu.

Tinguem en compte que el Partit República Democràtic Federal, autor d’aquest projecte, era el partit d’esquerra més antic que existia a Catalunya, un partit que s’hi havia mantingut plenament majoritari des que, amb la Revolució de Setembre del 1868, s’havien obtingut llibertats democràtiques substancials dins l’àmbit de l’Estat espanyol, fins que, amb la Restauració monàrquica de 1875, aquestes llibertats van quedar una altra vegada considerablement restringides. I que, després, així que les circumstàncies polítiques ho permeteren, el Partit Republicà Democràtic Federal va ser, fins al 1900, l’única força preconitzadora del reconeixement de la personalitat nacional de Catalunya que, al Principat, va participar d’una manera directa i organitzada en la lluita electoral, en la qual, a desgrat del muntatge caciquista dels partits de torn, assolí èxits remarcables.

Tocant a l’altre partit que, a la seva manera, reivindicava els drets nacionals de Catalunya i mantenia una continuïtat històrica per damunt dels canvis operats a l’Estat espanyol, el Partit Carlí, també elaborà un projecte d’Estatut d’autonomia de Catalunya, si bé no ho féu fins l’any 1899, essent, per tant, posterior no solament al Projecte de Constitució per a l’Estat català sinó, també, a les Bases de Manresa, aprovades l’any 1892 per la Unió Catalanista.

En el projecte d’Estatut d’autonomia del Partit Cadí queda establert que «l’Estat espanyol és una Confederació indissoluble», constituïda per «Regions» que «són veritables persones jurídiques i, per lo tant, del tot independents en son govern interior». Per tal que això quedi ben clar, hom fa constar a continuació: «Ni les Corts tenen poder per a conculcar l’autonomia de les Regions, que com a conseqüència de causes naturals, és indestructible». Si bé en aquest text no és acceptada l’«absoluta independència», hi és vindicada «al més radicalment possible l’autonomia administrativa i econòmica, jurídica i política».

El Principat de Catalunya, dividit administrativament en comarques naturals descentralitzades, dins les quals seran autònoms els municipis, serà regit pels seus òrgans tradicionals: «Poder legislatiu de Catalunya: les Corts Catalanes. Poder executiu: el Ministeri (o Diputació única; o Generalitat) del Principat. Poder judicial: la Suprema Audiència de Catalunya». L’Audiència de Catalunya (és el suprem poder judicial, fallant en última instància tot el relatiu a Catalunya). D’acord amb aquest projecte carlí d’Estatut, Catalunya «tindrà el dret d’encunyar moneda amb ses pròpies armes» i el control dels serveis de Correus i Telègrafs. «Tindrà el mando absolut dels Mossos d’Esquadra i el delegat de la Guardia Civil; fomentarà i cuidarà de l’explotació de mines, canalització de rius, repoblació de boscos, construirà carreteres i ferrocarrils regionals, establirà Bancs agrícols, Cambres de Comerç i demés institucions públiques que cregui necessàries. Restablirà els antics gremis, modernitzant-los, fent-los base del nou sufragi; usarà oficialment la llengua catalana a Catalunya i recaptarà tots els impostos, pagant a l’Estat Central la quantitat que es convingui per al sosteniment de les despeses generals de l’Estat». L’ensenyança també serà assumida per Catalunya. L’exèrcit «constarà de voluntaris» i «les reserves no serviran fora de la Regió jamai, com tampoc els cossos actius, en temps de pau. El rei és el Quefe de l’Exèrcit. Tots els militars es procurarà que sien fills de la terra, fins el Capità General de la Regió, si no és de sang real». Tocant al poder central, trobem que «el Rei és responsable davant dels tribunals, com qualsevol altre ciutadà o funcionari» i no li serà jurada fidelitat mentre ell no hagi jurat guardar i fer guardar les Constitucions generals i particulars de les Regions i les disposicions futures degudament establertes. A continuació es disposa que «contra les possibles ingerències del Rei i del Poder Central en els assumptes propis de les Regions, hi ha el passe foral que permet, donades certes condicions, desobeir al Rei i les mateixes Corts generals, mentre s’espera sentència del tribunal competent». Finalment, tocant a l’abast del terme regió en el context d’aquest projecte d’Estatut, cal tenir en compte que en el punt cinquè queda, aclarit que «Catalunya, i no Espanya, és la Pàtria i la Nació dels catalans» i que «Espanya no és més que un tot polític, un Estat semiartificial».

L’any 1890, el Centre Català havia aprovat un Programa Polític que pot ésser considerat com un projecte d’Estatut d’autonomia. En aquest programa s’estableix que la «regió autònoma» tindrà poder legislatiu, amb plenes facultats per a fer «totes les lleis i codis regionals en els ordres civils, polítics, administratius i orgànics»; poder executiu, nomenat pel poder legislatiu; i poder judicial integral que comptarà, per tant, amb el corresponent Tribunal Suprem.

D’acord amb aquest programa, l’administració pública del Principat «serà en tots els rams servida per catalans», fins i tot quan es tracti de facultats reservades al poder central, i a tothom que a Catalunya exerceixi un càrrec públic li caldrà «posseir la parla de la terra», o sigui, la llengua catalana, que «serà oficial en tota la regió, així com en tots els establiments d’ensenyança», si bé «en els estudis sostinguts per Catalunya serà reglamentari ensenyar totes les llengües que siguin oficials a Espanya». També queda establert que aniran a càrrec de les institucions catalanes els serveis d’«Agricultura, Comerç, Indústria, Marina, Instrucció pública, Ciències, Arts i Literatura», així com «la higiene o salut pública» i «la construcció i canalització de rius i rieres». La divisió territorial es basarà en els municipis i les comarques. Tocant a les finances, Catalunya contribuirà a les despeses generals de l’Estat espanyol amb la part que li correspongui, però el govern central no podrà intervenir en la manera de recaptar els impostos. En temps de guerra, Catalunya aportarà a l’exèrcit de l’Estat espanyol el contingent que sigui establert, però correspondrà als catalans «d’adoptar la forma de reunir-lo». En temps de pau, «la força pública que es fixi en el conveni servirà en la regió tan sols i serà destinada a sostenir l’ordre públic, les lleis, la seguretat dels ciutadans i a guarnir les places fortes, costes i fronteres».

Cal tenir en compte, però, que el Centre Català, fundat l’any 1882 a iniciativa de Valentí Almirall, quan aprova aquest programa ja havia perdut gairebé tot el seu poder de convocatòria. Havent sofert importants escissions, anava quedant arraconat per la Lliga de Catalunya, nascuda l’any 1887 com a conseqüència de les escissions que descomponien el Centre Català.

Precisament la Lliga de Catalunya, l’any 1888, va adreçar un Missatge a S. M. D.^a Maria, Cristina Habsburg-Lorena, Reina regent d’Espanya, comtessa de Barcelona, en el qual es deia:

«Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes pel Cap d’Estat o per son lloctinent, en les quals tinguin representació directa totes les classes socials, des de les més humils fins a les més elevades; Corts en les quals es votin els impostos de Catalunya i la quantitat amb que ha de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya; Que sia Catalunya senyora del govern interior de sa casa, senyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant-se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els quals no deguin sortir mai en temps de pau del nostre territori; Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble; Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana; Que sien catalans los Tribunals de Justícia i totes les causes i litigis se fallin definitivament dintre del territori; Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els d’ensenyança; Que vinga el Cap de l’Estat d’Espanya a jurar a Catalunya ses Constitucions fonamentals, com a condició indispensable d’antic establerta per a exercir a dreta llei la sobirania en el Principat; I per fi, que es reintegri a Catalunya tot el que havent de ser lletra viva es guarda com a lletra morta en els arxius i en els fons de l’anima dels bons fills de la terra».

Tres anys després, sorgia amb notable embranzida la Unió Catalanista que, del 25 al 27 de març del 1892, amb l’assistència de 243 delegats pertanyents a 155 poblacions del Principat, celebrà una assemblea a Manresa en el transcurs de la qual van ser aprovades unes, Bases per a la Constitució Regional Catalana que han passat a la historia amb el nom de Bases de Manresa. La ponència era constituïda per Lluís Domènec i Montaner (president), Joan J. Permanyer i Ayats, Àngel Guimerà, Antoni Aulèstia i Pijoan, Josep Coroleu, Ramon Picó i Campamar, Pau Colomer, Pau Font i de Rubinat, Joaquim Vayreda i Enric Prat de la Riba (secretari).

En el text aprovat per l’assemblea, queda establert que «la llengua catalana serà l’única que amb caràcter oficial podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió amb el Poder central»; que «sols els catalans, ja ho sien de naixença, ja per virtut de naturalització, podran desempenyar a Catalunya càrrecs públics, fins tractant-se dels governatius i administratius que depenguin del Poder central», i que «també deuran ésser desempenyats per catalans els càrrecs militars que importin jurisdicció». La comarca natural i el municipi constitueixen el fonament de la divisió territorial i, d’una manera taxativa, es fa constar que «Catalunya serà l’única sobirana de son govern interior», i que, «per tant, dictarà lliurement ses lleis orgàniques; cuitarà de sa legislació civil, penal, mercantil, administrativa i processal; de l’establiment i percepció d’impostos; de l’encunyació de la moneda». El poder legislatiu radicarà en les Corts catalanes que, al mateix temps, nomenaran el Poder executiu català. El poder judicial estarà íntegrament en mans dels catalans, «devent ser fallats en un període de temps determinat i en última instància dintre de Catalunya tots els plets i causes». També s’estableix en aquestes bases que «Catalunya contribuirà a la formació de l’exèrcit permanent de mar i terra per medi de voluntaris o bé d’una compensació en diners prèviament convinguda, com abans de 1845», i que «el cos d’exèrcit que a Catalunya correspongui serà fix i a ell deuran pertànyer els voluntaris amb que hi contribueixi». D’acord amb la base 13, «la conservació de l’ordre públic i la seguretat interiors de Catalunya estaran confiades al sometent, i per al servei actiu permanent es crearà un cos semblant als mossos d’esquadra o de la guàrdia civil. Dependran en absolut totes aquestes forces del poder regional». La base 5 es refereix a l’ensenyança pública que, «en sos diferents rams i graus, deurà organitzar-se d’una manera adequada a les necessitats i caràcter de la civilització de Catalunya».