LA MANCOMUNITAT I L’ESTATUT
El segle XX va iniciar-se amb la plena irrupció del catalanisme en la lluita electoral, i el caciquisme, que feia inviable el triomf de qualsevol opció política que no fos la dels liberals i els conservadors addictes al sistema implantat amb la restauració monàrquica del 1875, quedava desarticulat a Catalunya. Si bé els dos partits de torn continuaren controlant el poder en el conjunt de l’Estat espanyol, a partir de les eleccions del 1901 van quedar gairebé eliminats de la vida política catalana. Però, a desgrat de les victòries electorals i de mobilitzacions de masses com les de la Solidaritat, Catalunya no assolia recuperar cap parcel·la d’autogovern. La Mancomunitat, constituïda l’any 1914, que podria ser considerada com un regim preautonòmic, mai no va arribar a assolir més facultats que les estrictament administratives que corresponien a les diputacions provincials.
L’any 1917, amb l’Assemblea de Parlamentaris, la pressió catalana, que incidia en una conjuntura especialment delicada per a la monarquia espanyola, va posar en una situació compromesa els governants de Madrid; però amb la inclusió de dos ministres de la Lliga Regionalista en el nou govern que constituí García Prieto, l’Assemblea de Parlamentaris s’esvaí sense que s’hagués obtingut cap mena de guany per a Catalunya. La participació de la Lliga en el govern espanyol (hi va tenir com a ministres, primer Felip Rodés i Joan Ventosa i Calvell i, després, Francesc Cambó) només serví per a apuntalar el regim.
Finalment, trobant-se la Lliga altra vegada a l’oposició, enmig d’una nova mobilització, massiva del poble català, la Mancomunitat, amb el suport de 1046 ajuntaments, que representaven el 98’362 % de la població censada al Principat, el 29 de desembre de 1918 va lliurar al cap del govern espanyol unes Bases de l’autonomia de Catalunya en les quals és prevista, per primera vegada, l’aplicació del règim autonòmic al conjunt dels Països Catalans i s’estipula que el govern català, integrat per un Parlament bicameral i un poder executiu responsable davant l’esmentat Parlament, «tindrà plena sobirania per a regir els afers interiors de Catalunya» que no hagin estat reservats a l’Estat.
Les facultats en les quals «subsisteix íntegrament i sense cap limitació la sobirania de l’Estat», gairebé coincideixen del tot amb les que havia establert, l’any abans, l’Assemblea de Parlamentaris. Són les següents: Relacions internacionals i representació diplomàtica consular; l’exèrcit, la marina de guerra i tot allò que es refereix a la defensa del territori; l’adquisició de la nacionalitat i l’exercici dels drets individuals establerts en el títol primer de la Constitució; el règim aranzelari, tractats de comerç, duanes; l’abanderament de vaixells mercants i els drets i beneficis que concedeix; els ferrocarrils i canals d’interès general; la legislació penal i mercantil, comprenent-hi la propietat industrial i la intel·lectual; els pesos, mesures, sistema monetari i condicions d’emissió de paper moneda; la reglamentació dels serveis de correus i telègrafs; l’eficàcia dels documents públics i de les sentències i comunicacions oficials; la legislació social; els aprofitaments hidràulics quan les aigües recorrin algun territori no català i quan tinguin per objecte el transport d’energia fora de Catalunya. Tocant a les garanties, queda establert que «per a dirimir els conflictes que puguin suscitar-se entre autoritats i govern de l’Estat i els del poder regional, es constituirà un tribunal mixt, que, a més de la facultat de resoldre les qüestions jurisdiccionals, tindrà la de declarar la nul·litat i ineficàcia de tota disposició legislativa o governativa, tant emanada de l’Estat com del poder regional, que envaeixi l’esfera assignada respectivament a la sobirania d’un o altre». Com podem veure, la sobirania «regional» és equiparada a la sobirania de l’Estat.
En l’exposició que acompanya les bases, hi ha una breu síntesi de l’esforç continuat del poble català per recuperar els seus drets nacionals «d’ençà que, ja fa dos segles, quedà suprimida del tot la llibertat política de Catalunya». La presentació de les Bases per tant, «no representa un fet isolat, sinó que, essent reflex fidel de la més recent de les innombrables manifestacions de la voluntat de Catalunya a favor de la seva llibertat interna, és al mateix temps expressió veritable d’un estat d’opinió que no pot ser desatès pels poders públics». L’exposició acompanyadora de les Bases s’acaba amb el paràgraf següent: «En aquest moment solemne de la història universal, quan triomfa en el món el principi del dret col·lectiu dels pobles a disposar lliurement d’ells mateixos i ser regits per les institucions a les qual hagin donat el seu suport, els catalans es dirigeixen al govern i al poble espanyol per declarar la seva voluntat de regir autonòmicament la vida de Catalunya. Si el govern atén la nostra petició i encerta a resoldre-la en justícia, estem segurs que, en la llibertat reconquistada, es trobaran els més sòlids i duradors llaços d’unió fraternal entre els pobles de la península i amb totes les nacions del món».
Dies abans, el 15 de novembre, els republicans havien presentat a les Corts espanyoles una proposició que deia: «El Congrés concedeix a la regió catalana l’autonomia integral».
A Madrid, enmig d’una forta agitació anticatalana, es produí una crisi ministerial. Romanones formà un nou govern i, després d’un accidentat debat sobre l’autonomia, el 12 de desembre els diputats catalans van abandonar el Parlament espanyol. En arribar a Barcelona, foren rebuts entusiàsticament per una gran multitud; i, una vegada més, hi hagué topades violentes entre els manifestants, que cada dia exterioritzaven posicions més radicalment independentistes, i la força pública. El 18 de desembre, el govern espanyol creà una comissió extraparlamentària encarregada de redactar un Estatut d’autonomia de Catalunya, però el catalanisme, en bloc, es nega a participar-hi i no n’accepta la validesa. Com a alternativa, els ajuntaments de Catalunya, constituïts en assemblea, el 26 de gener del 1919 van aprovar un altre Estatut, redactat pel consell permanent de la Mancomunitat i una comissió de parlamentaris catalans en la qual eren representades totes les tendències. El dia abans, havia obtingut l’aprovació de l’Assemblea de la Mancomunitat.
En aquest nou Estatut, queda establert que «el govern de Catalunya integrat per un Parlament, un poder executiu i un governador general, regirà amb plena i definitiva autoritat la vida interior de Catalunya». El governador general serà «el màxim director del poder regional, exercint les funcions del poder moderador en qui es verifica la unitat de poders i es personifica la sobirania de Catalunya», al mateix temps, tindrà la representació del poder central. El Parlament, com en les Bases, serà bicameral. «Contra els acords i les resolucions del govern de Catalunya en les matèries atribuïdes a la seva potestat no hi cabrà recurs de cap mena davant les autoritats del poder central»; però el tribunal mixt que, segons les Bases, hauria de dirimir els conflictes sorgits entre l’Estat i el poder regional, desapareix; d’acord amb el nou Estatut, correspondrà al Parlament espanyol judicar les extralimitacions del govern de Catalunya.
Les facultats pròpies i exclusives del poder regional seran: «L’ensenyança en tots els seus graus i els altres serveis d’instrucció i belles arts, exceptuant el règim de propietat intel·lectual»; el règim municipal i provincial, amb plenes facultats; el dret civil català; l’administració de justícia, amb el corresponent Tribunal de Cassació; l’ordenació de l’exercici de la fe pública i el nomenament dels registradors de la propietat i els notaris; totes les obres públiques «excepció feta del ferrocarrils, canals i ports que siguin d’interès general espanyol»; el servei telefònic; tots els serveis forestals i agronòmics; la roturació de terrenys incultes i dessecació de maresmes i aiguamolls; beneficència i sanitat, policia i ordre públic. Correspondrà al govern català l’execució de les lleis en matèria de mines, aigües, caça, pesca, correus i telègrafs, i de les disposicions dimanants de la legislació social, així com l’execució i aplicació de la legislació sobre expropiació forçosa i establiment de servirtuds a favor de determinats serveis i concessions; a més, el Parlament català podrà acordar «modificacions, complements i extensions» a les lleis que regulen aquestes matèries reservades al poder central.
Però, igual que les Bases, aquest projecte d’Estatut tampoc no fou tingut en compte a Madrid.