Gabriel Via
(Apunts biogràfics per a una reivindicació pendent)

Daniel Nomen i Recio

En Gabriel Via va morir un dia alegre i blau de la primavera del 1963. Acabava de tornar de València on havia visitat en Jaume Parra, un amic íntim que, com ell mateix, ja havia fet els seixanta anys. En el moment del traspàs, la crítica semiclandestina més arrauxada el considerava «el» poeta nacional, per damunt de tot un ventall de col·legues molt més reconeguts, a hores d’ara, que no pas el nostre home.

Amb tot, la seva producció és extraordinàriament escassa, però arriba a cims tan alts de qualitat i concentració que, amb la mà al cor i el cap serè, ningú no podria negar-li un geni fora del que és comú. Fins i tot entre els genis.

Les males llengües afirmen —i això ha contribuït, sens dubte, a desprestigiar-lo força entre els nostres castíssims intel·lectuals postmoderns i postmòrtems— que el darrer sospir es produí quan assistia, amanyagat per dues meuques d’aquelles que esmaperden, garratiben i bocatorcen, a la projecció privada de la primera pel·lícula pornogràfica parlada en català. Però ja se sap que les males llengües, pel fet de ser males, no haurien de merèixer cap crèdit.

Fos com fos la seva mort —i, al qui això signa, aquesta dada no el preocupa gens ni mica—, la seva vida s’ha de comptar entre les més extraordinàries del nostre segle.

Abans d’anar avant, permeti-se’m un incís imprescindible. Potser, en aquest moment tan reeixit de la normalització del nostre país, l’amable i hipotètic lector ja s’haurà preguntat a què treu cap parlar d’un autor que no fa cap falta, tenint, com tenim, una nòmina de poetes prou digna —fins podríem dir excessiva— per a la nostra modesta literatura. La veritat és que no m’impulsa sinó un sentiment molt exigent —quasi intransigent— de la justícia i, a més a més, el corcó poderós i saníssim de la curiositat. Tot això —s’ha de reconèixer—, ben amanit amb les ganes de provocar polèmica. Sobretot perquè em fa molta ràbia viure en un país on les controvèrsies s’acaben sempre tan prest com es pot, a causa d’una interpretació deficient i restrictiva del bon gust i les maneres refinades.

Dèiem, doncs, que en Gabriel Via tingué una existència peculiar. Unes poques dades serviran per demostrar que aquesta afirmació no és gratuïta ni exagerada.

El dia que va néixer coincidí amb la fugida definitiva del seu pare que, temps abans, durant una de les campanyes africanes a què tan afeccionat fou el govern de les Espanyes, havia conegut un moràs de gairebé dos metres que li robà el cor, se li begué l’enteniment i se li va menjar, en dos dies, els quatre estalvis amb què l’home pensava que podria iniciar una nova vida. La mare, filla d’una nissaga senyorial però bastant pansida, va reaccionar, davant aquest fet terrible, amb un embogiment breu i de bon to. Tanmateix, posant per damunt de tot la seguretat de la seva criatura, ben aviat es lliurà, amb ardor inqüestionable i inútil, a la seva educació; i val a dir que li dedicà els millors anys de la seva vida. No obstant això, com que el fill li sortí molt semblant al pare, pelut i desmanyegat, la pobra dona no va poder evitar de mirar-se’l sempre amb una ganyota de repugnància que afectà el Bielet fins al punt de fer-lo fugir de casa, a l’edat de catorze anys, i no tornar-hi mai més.

I aquí, encara que sembli una mentida romàntica, se li perd la pista del tot durant dotze anys; això és, fins al moment en què es publicà el seu primer poema a la revista L’aqüeducte verd. El trobem, llavors, treballant de cambrer en una bar de mala nota, el «Corassón», l’explotació del qual compartia amb una cubana decidida i lúbrica, de malnom «La Tragasables». Fàcil imaginar per què. Potser a causa de la figura de «La Tragasables», alguns estudiosos, com ara Vidal i Cambra o Jordi Curra, han sostingut que, en algun moment, el nostre autor va passar una temporada en terres d’ultramar. Es tracta, però, d’una hipòtesi que no pot fonamentar-se en cap prova documental.

El cas cert és que, en nits d’alcohol i vici —que és el que s’escau a un establiment tan poc honorable com el «Corassón»— en Gabriel Via adquirí una filosofia de la vida molt especial^[1] que l’acabaria conduint, just abans del començament de la Guerra Civil, a la Institució Satorras, nom elegant d’un discret manicomi situat en un lloc difícil de precisar entre Salses i Guardamar. No en sortiria fins l’any 1953, aparentment curat del tot.

D’aquest llarg període de reclusió, només ens n’han pervingut, si deixem de banda els informes mèdics —de l’anàlisi dels quals ja vaig ocupar-me en un documentat treball anterior—,^[2] un parell de testimonis. El primer és el d’una cuinera, de nom Palmira, que es féu amant del poeta i que li donà quatre fills barons que ell no va voler reconèixer mai. El destí d’aquestes criatures es mereix una reflexió més pausada, que ara no estic en condicions de fer; però, sigui com sigui, paga la pena fer constar que, en l’actualitat, tots tenen un credo polític molt ben definit, una casa a la costa, dona, amant i un compte corrent sa i estalvi. La Palmira, en l’única entrevista que concedí al llarg de la seva vida,^[3] explica que, al manicomi, en Gabriel era un home tendre i dolç: Era com una ensaimada. La primera vegada que em va fer un petó, jo li estava mirant d’espolsar el contingut d’una sucrera que s’havia llençat sencereta pel cap, mentre cridava: «Que diguin el que vulguin!». Aquell primer bes, no l’oblidaré mai. Donat que la resta de l’interviu manté el mateix to estrictament anecdòtic, no sembla que calgui dedicar-li més temps.

El segon testimoni és el d’un esquizofrènic, Jordi Puig i Obaga, que travà una amistat molt ferma amb el poeta. Aquest malalt, que es debatia cada dotze hores justes entre la personalitat d’en Pau Pi i Portell, filantrop i oficinista, i la d’en Benet Brau Brivall, caçador i fatxenda, inspirà el personatge que s’analitza, amb poètica intuïció i definitiva intel·ligència, en la composició «Un home (o dos homes)», la segona que Gabriel Via va publicar, aquest cop a la revista Grifolàbit.

En un curiós article que vaig descobrir en el curs de les meves investigacions —i del qual, per tant, no es tenia notícia fins en aquest moment—, en Pau i en Benet discuteixen a propòsit d’en Gabriel.^[4] I així, mentre que el primer n’ofereix un retrat gris que no té cap gràcia (i, probablement, cap relació amb la realitat), el segon ens forneix una dada definitiva: fou al sanatori on el poeta va enllestir els seixanta-nou poemes que constitueixen la seva obra completa. La resta d’opinions, judicis i comentaris d’en Benet són, com calia preveure, els d’un boig, motiu pel qual —malgrat recomanar-ne la lectura, perquè hi ha moments d’un humorisme brillant molt valuosos— no se’ls ha de donar ni crèdit, ni fiança, ni valença.

Sigui com sigui, pel novembre de l’any 1953, el nostre excels poeta es troba ja al carrer, amb un feix de papers —desordenats, rebregats, bruts i encara il·legibles— sota el braç, una mà al davant i una altra mà al darrere. Heus ací, lamentablement, tot el seu equipatge. No és estrany, doncs, que es veiés obligat a llogar absurdes habitacions en fondes inversemblants i, fins i tot, a arrossegar-se per qualque parada de metro acollidora. Aquesta odissea iniciàtica —que, per moments, fan del nostre autor un ésser equiparable a l’altíssim Genet— es va tancar, l’abril de l’any següent, quan trobà col·locació en la pastisseria La vida dolça (quina paradoxa!), del prohom Pere Jordi Carol i Bragulat. Quan l’amo li permeté de dormir en un racó del magatzem, en Gabriel exclamà: «Sort que encara queden homes bons!», frase emblemàtica que esdevindria, al cap de poc temps, el títol del seu únic volum de poemes publicat en vida: una selecció de cinquanta composicions centrades temàticament en les dificultats de viure essent un exboig de classe baixa i de nació oprimida. En una conversa que vaig mantenir personalment amb el senyor Pere Jordi Carol, va contar-me que, després d’aquesta frase famosa, el poeta va preguntar-li: «Podré menjar-me alguna pasta si, a mitja nit, em llevo amb gana?». El prohom em confià que aquesta interrogació «de seguida em va fer veure que aquell home havia hagut de passar-les canutes o magres, com vostè s’estimi més».

Els deu anys de vida que, sense que ell ho sabés, encara li quedaven, els repartí, el nostre afamat artista, entre l’estudi de les tècniques per a l’elaboració de bombons —fou l’inventor del popular bombó Via Fora— i la senyoreta Plana, secretària de Can Carol (nom popular de La vida dolça), una dona abnegada que va ser qui, l’any 1958, va enviar els cinquanta poemes seleccionats pel seu amant al premi més prestigiós de les nostres lletres. En Gabriel els havia retocats durant cinc anys, en aquell magatzem de flaires agradoses, en silenci, amb aplom. En el capítol tercer dels seus Records d’una secretària molt particular,^[5] la senyoreta Mariona Plana explica així l’entranyable moment en què tingué accés a aquella obra d’art: Va ser una nit de setembre. En Biel bevia un got de cervesa negra, que li agradava amb bogeria irlandesa, i se’m va quedar mirant fixament una orella. La dreta, per ser exactes. Estranyada, li vaig preguntar si li passava alguna cosa. Llavors, em va dir: «Vols que et llegeixi uns versos que potser són tan bonics com la teva orella?». Després de la lectura, se’m va deslligar una plorera que no vam ser capaços d’estroncar fins a la matinada. Mai ningú no m’havia impressionat tant en tan poc temps.

És important fer constar que, un cop obtingut el premi de l’editorial «Quatre Barres», en Gabriel Via fou temptat perquè abandonés la seva existència intel·lectualment poc presentable i aprofités les qualitats que se li havien reconegut de manera pública i notòria en tasques més dignes del seu geni. Sempre s’hi negà i només accedia a deixar l’obrador de Can Carol quan la invitació prometia alguna voluptuositat. No cal dir com va fer patir, aquesta circumstància, la senyoreta Plana. De fet, no hi ha dubte que és el ressentiment acumulat durant aquells darrers anys el que justifica el to francament condemnatori dels últims deu capítols de la seva obra.

Malgrat això, la crítica més arrauxada de l’època, que, cal recordar-ho, es veia obligada a treballar en condicions summament precàries, enlairà l’obra de Gabriel Via fins a convertir-lo en un símbol, en un mite nacional. I la seva popularitat arribà a ser molt notòria quan el cantautor Quimet Roca de la Mar musicà, en un disc llegendari, una dotzena dels poemes del llibre. Així, Ballar amb la més lletja és, encara avui, una cançó coneguda per la majoria dels nostres conciutadans, tot i que molts n’ignoren l’autor de la lletra. El mateix passa amb la composició de tema infantil «Nen malcriat, malaguanyat» o amb el poema patriòtic «Som, però només serem si fem allò que cal».

Els darrers quatre anys de la seva vida, en Gabriel Via continuà fent bombons i pastissos i prosseguí la seva història d’amor amb la senyoreta Plana tot i que, com ja s’ha insinuat, li feia el salt sempre que se li presentava l’oportunitat. En una entrevista de l’any 60,^[6] Vicenç Vilabrau va gosar interrogar-lo sobre aquesta insubornable tirada al plaer físic: Ara, si vostè m’ho permet i tot i que sóc conscient que la meva pregunta pot, tal vegada, provocar-li alguna incomoditat, voldria ocupar-me d’un tema que ha fet córrer molta tinta i ha provocat força especulacions. Em refereixo, com ja ho deu haver endevinat, a la qüestió relativa a la seva vida amorosa. El sentiment amorós, com afirmava jo mateix en un dels poemes del meu primer llibre, és, indubtablement, «font de vida, far de l’existència, guia en el camí, protocol del miracle»; al costat d’ell, l’amor físic bé podria explicar-se, com assenyalava amb innegable contundència l’insigne Ausiàs March, perquè «la carn vol carn». Anem, per tant, de dret al gra. Senyor Via, com que odio els subterfugis, els preàmbuls i les dissimulacions, li ho preguntaré ben clarament: és, vostè, un home promiscu? La resposta és memorable: Jove, ¿i diu que aquest tema ha fet córrer molta tinta? Ja li asseguro jo que el que ha fet córrer no és precisament tinta. No en va, el meu llibre preferit és Tirant lo Blanc!

Un mes abans de la seva mort, Gabriel Via va reprendre el paper i el llapis i va voler reiniciar una producció poètica que havia quedat estroncada a causa, precisament, de l’èxit assolit pel seu primer recull. No li va sortir ni un vers nou. Estic sec, noia, va confessar-li a la senyoreta Plana un diumenge al migdia mentre feien el vermut. És més, en algun moment d’ira incontenible, va decidir la total destrucció dels dinou poemes no inclosos en la selecció premiada.

¿Qui sap, però, el que hauria pogut produir encara, si un atac de cor fulminant no se l’hagués endut amb la pressa que caracteritza aquesta mena de malures? Gabriel Via, poeta d’una única obra, és, tanmateix, un exemple de coherència. Tant de bo el país no l’oblidi mai!

Hortensi Carnisser i Boira.