El pescallunes

Jacme A. Cornet

A l’hora que els roncs ballen sardanes al compàs de grills i granotes és quan passen les coses que amb el temps queden com història o llegenda, que ben mirat tot ve a ser el mateix.

Tot començà quan al Narcís Rifà i Pedragosa, fill de Torelló, aquella nit li agafà un desvetllament estrany i s’aixecà a donar un tomb per l’eixida i de passada fer-hi un riu.

—No en puc prendre, de cafè, a les nits.

Estava concentrat en la seva feina urinadora quan, de sobte, sentí una remor estranya per la part del carrer que li cridà l’atenció.

—Qui cony tragina aquestes hores pel carrer?

Amb cura i ànsies de xafarderia recolzà l’escala d’esporgar a la paret i s’hi emparrà. A l’arribar dalt tragué amb precaució el cap. Malgrat la claror de la lluna quasi plena no pogué distingir del que es tractava. El poc que veié, però, l’esgarrifà: una forma humana, però sense ser-ho, es balancejava, com caminant, carrer enllà, cap a la sortida del poble.

—Estàs segur que no era un home?

—Que no, mossèn Pere, que no ho era…

—Però fill, si era molt fosc. Et podries confondre…

—Que hi havia bona lluna, mossèn. Li juro que…

—No juris! A Déu no li agrada.

—Ah!

Mossèn Pere tranquil·litzà com pogué al Narcís i li féu prometre que no parlaria amb ningú de l’assumpte fins esperar, com a mínim, un parell o tres de nits més.

—Per què tant?

—Perquè vigilaràs.

—Cony!

—Que potser tens por?

—Qui? Jo?

—Au, au, vés que saps que Sant Celoni et protegeix.

—Home, sent així…

I el Narcís no digué res a ningú, ni als fills ni a la dona i menys als veïns. Aquella nit, però, al punt de les dotze, es llevà i posant-se les calces, sortí de puntes del dormitori. La Cenobita es despertà.

—On vas ara?

—A pixar.

—Ah!

I donà mitja volta.

En Narcís, a l’arribar a l’eixida, esmolà les orelles. No havia tingut temps de clavar els peus a terra quan sentí, espaordit, la mateixa remor de la nit abans. Tremolós arranjà l’escala i s’anà enfilant a poc a poc fins a poder treure els ulls i espià, intrigat i confós.

—Què recony deu ser això?

Una ombra allargassada, recta pel cantó dret i molt boteruda del cantó esquerre, avançava amb el mateix traç i direcció que la nit passada.

—Qui em va arribar a parir! Sembla un home, però no pot ser un home…

L’endemà, abans de missa primera, ja estava a la rectoria.

—Això és greu, mossèn, cregui’m.

—Però què has vist?

—Una mena de monstre que caminava així…

—Recony!

—Això és que jo vaig dir.

—Déu em perdoni, se m’ha escapat.

—Ah!

Decidiren, després de missa, el que calia fer, doncs l’església s’estava omplint de la clientela habitual d’entre setmana, o sigui les quatre o cinc velles rutinàries, la majordoma, el sagristà i en Pau, el llonze del poble. Era qüestió que no s’impacientessin i sospitessin alguna cosa al veure un retard mai abans sofert, especialment si aquest retard el motivava l’incrèdul del Narcís Rifà.

—Mira Narcís, vés a esmorzar i torna. Ja hauré enllestit.

La Cenobita es mirà capficada el seu home.

—D’on dius que véns a aquesta hora?

—De missa.

La Cenobita es quedà glaçada, amb els plats a la mà i el mirar fix, sense pampallugues, vers al Narcís que, seient vora dels fogons, remenava el foc a terra com per fer alguna cosa. L’espetec dels tions era l’única fressa. La Cenobita no reaccionava. El Narcís s’impacientà.

—Cony fots? Vull esmorzar!

—Narcís, et trobes bé? Que m’amagues alguna cosa?

—Què collons he d’amagar? Gana és el que tinc!

—On dius que has anat…?

—A missa.

—Fotis…

I servint d’immediat l’esmorzar no li treia ull de damunt.

—Aquesta nit, a quarts de dotze, estaré a casa teva.

—Com vulgui, mossèn Pere.

—Faré tres trucs curts. Estigues a l’aguait.

—Sí, senyor.

—I procura que tots estiguin dormits.

—Sí, senyor.

El Narcís simulava roncar fluixet i al sentir els trucs establerts amb el mossèn, saltà del llit. La Cenobita botà.

—On vas ara?

—A pixar! Tinc pixera, ho sents?

—T’ho has de fer mirar, això…

—Sí, apa, dorm.

Però la Cenobita no dormí. Esperà que el seu home sortís del dormitori i el seguí sense ensorollar la nit. Es quedà garratibada al guaitar des del capdamunt de l’escala protegida per la fosca deshumanitzada del primer pis com el Narcís sortia de la cuina amb una espelma encesa i es dirigia decidit a la porta d’entrada.

—Per què no encendrà la llum?

Es quedà a punt de desmai quan descobrí la figura panxuda de mossèn Pere que entrava amb molta precaució i misteri a la casa.

—Ai, mare…

Mossèn Pere i el Narcís caminaren de puntetes, el primer seguint el segon, i s’adreçaren cap a l’eixida, a la part del darrere.

—No m’agrada gens això…

La Cenobita, decidida a esbrinar el que passava, d’un rampell es tragué la bata de dormir de color blanc, massa cridanera per fer d’espia i malgrat quedar tota nua no sentí ni un bri de fred. L’emoció i la xafarderia li mantenien el cos calent. Encastada a la paret anà baixant les escales, d’allà passà a l’eixida i trobà la porta mig oberta. Podria espiar a gust sense ser vista, però quan en Narcís s’apartà cap a la dreta per cercar l’escala, la Cenobita l’hagué d’obrir un xic més, la qual cosa provocà un inesperat corrent d’aire i un cop sec i un esglai col·lectiu.

—Què ha estat això?!

—No res, mossèn, la porta del traster que s’ha tancat de cop per mor del corrent d’aire.

—Espero no s’hagi despertat ningú.

—No ho crec.

A l’arribar a mitja escala en Narcís es parà en sec.

—Mossèn… ens hem quedat tancats a fora.

—Què vols dir?

—Quan aquest cony de porta es tanca així, li cau el baldó per dins.

—I com sortim ara?

En aquell precís moment, abans de donar temps a la resposta, se sentí la remor al carrer.

En Narcís empal·lidí.

—Escolti…

El soroll que arribava del carrer saltant la paret i desfent els nervis dels dos expectants i encuriosits homes era d’una claredat aclaparadora. Un soroll entre passes, arrossegament i lliscament d’una cosa indefinida. Un soroll entre anguniós, com de xiscle de llamborda al ser ferida amb suavitat per un cos estrany. Un soroll mai no sentit abans. El mossèn reaccionà ràpid.

—Deixa’m pujar. Ho he de veure això.

D’una embranzida, amb més agilitat de la que hom podia esperar, mossèn Pere s’enfilà per l’escala i aferrant-se al mur amb les dues mans aguaità vers on la fressa espolsava el silenci de mitja nit.

—Valgui’m Sant Galderic! Què és això?

Mentre, la Cenobita, tremolava d’impaciència, de fred, de xafarderia i també d’angoixa al saber la seva camisa de dormir a l’altra banda de la porta fermada, ella tota nua i tancada dins del traster i amb la irremeiable perspectiva de l’entrada de mossèn Pere amb intencions de sortir de l’eixida mentre en Narcís saltava per la tàpia per, donant la volta, entrar pel front i obrir la porta del traster. Passar per davant d’ella era l’única possibilitat raonable per abandonar la casa. No n’hi havia cap altre.

—Què farem mossèn Pere?

—No ho sé pas, fill. Deixa’m pensar…

L’ombra fantasmal s’anava allunyant carrer avall. L’ombra i el soroll peculiar que l’acompanyava. Un soroll com de gemec, de nyic-i-nyoc buscant-li, sense trobar-la exactament, una definició.

—Que em deixaria mirar una miqueta?

—Tu ja ho has vist altres vegades i no n’has tret l’entrellat. Em toca a mi, ara.

Per més que mossèn Pere, però, s’hi fixés i anés trepant la mitja claror de la lluna, no en treia l’aigua clara. A l’estona decidí baixar de recules per l’escala.

—Ja se’n anat. Ha desaparegut. S’ha fos. És ben estrany tot això.

—I ara, què fem?

—De moment entrar dins la casa, aquí fresqueja massa.

La Cenobita s’esgarrifà.

—Ai, Verge Maria, que vénen…!

A les fosques cercà amb desesper alguna cosa per tapar la seva nuesa més o menys voluminosa. Sols eines tocava, ni un trist sac. Els homes s’apropaven. La situació es tornava tensa per moments. Un respir. Els homes es pararen a pocs metres de l’entrada del traster.

—Miri, mossèn, entri mentre salto la paret i obro per dins. A la dreta hi trobarà l’interruptor.

—No triguis, fill, que només m’he tirat la sotana per sobre i se m’està ficant la fresca per tot arreu.

—M’afanyaré tot el que pugui, no pateixi.

El Narcís pujà l’escala amb quatre esgarrapades i assentant-se a cavall dalt la tàpia mirà a un cantó i a l’altre per assegurar-se que ningú no venia. I també, tot sigui dit, per saber si «allò» realment havia desaparegut. Un cop convençut s’esmunyí paret avall i, quan faltaven un parell de pams per tocar el terra, es deixà anar. Caminà amb tota mena de precaucions cap a l’entrada de casa seva. A l’arribar-hi agafà el pom de la porta amb l’esperança que el noi l’hagués deixat oberta. El sacsejà. Res. S’ennerviosí. Ho tornà a provar. Res. Allò estava ben tancat.

—Si se’m desperta la dona l’haurem ben cagada…

La lluna era plena i molt clara. Cap boira ni núvol enfosquia l’ambient. Començà a cercar per terra per si trobava alguna cosa com un filferro, un clau o el que fos que li permetés encabir-ho dins el forat del pany i li permetés donar-hi volta per alliberar la farregada fermadora. Per fi veié com una mena de ganxo prim. Respirà amb alleujament. L’agafà i el ficà on intuí que havia de ficar-lo. Començà a burxar, primer amb suavitat, després amb més força, i per últim amb desesper.

En Jaume era el fill gran del Narcís i la Cenobita i el que tenia la cambra damunt del portal d’entrada.

Es despertà al sentir una persistent remor. Obrí els ulls esverat i escoltà amatent.

—Sembla que volen entrar…

Aixecant-se a poc a poc s’apropà a la finestra, que sempre deixava oberta, i mirà avall.

—Collons! Un lladre. Ja et fotré, ja…

El primer pensament fou anar al traster i cercar la falç o l’escopeta de caçar. Esperaria a baix, al costat del interruptor a peu d’escala, que el lladre entrés i un cop dins, obriria el llum i li esbotzaria la caixa de les costelles amb dos trets.

Mentre, mossèn Pere s’impacientava.

—Si que triga aquest beneit! Quina mala pensada no posar-me roba dessota la sotana amb la fresca que avui fa.

Es decidí a entrar al traster. Palpà la paret fins a trobar l’interruptor i l’engegà. Un crit espantós,

—Aiiii!

d’esglai, inesperat, retronà per la cambra clavant al mossèn un ensurt de mort que li feu obrir els ulls amb esparverament mentre la gola se li eixugava i la llengua se li arrapava al paladar tapant-li la respiració que, al recuperar-la, serví per deixar anar un

—Aaaaaiii!

A la Cenobita, l’únic que se li acudí fou posar-se un braç davant dels pits com per tapar-los, sense aconseguir-ho, però, ja que se li escapaven per tot arreu, i amb l’altre braç tractava de tapar-se el llombrígol i un pam més avall. Arronsava els genolls com si se li escapés l’orina. Mossèn Pere a mida que s’anava asserenant, passat l’ensurt inicial, es quedà perplex i només se li acudí balbejar.

—Que bona estàs, Cenobita! Vull dir, què hi fas així i aquí, Cenobita?

—Ai, mossèn, quina vergonya més grossa…

I començà a sanglotar, i com més sanglotava més se li escapava tot de les mans.

Mossèn Pere s’anava atabalant.

—Però tapa’t, dona!

—Amb què? Si aquí no hi ha res per fer-ho…

I començà a somiquejar amb desesper. La solució li vingué al mossèn com un llamp. Es descordà la sotana en un dir Jesús i la llençà a la Cenobita.

—Posa’t això!

La Cenobita obrí uns ulls com unes taronges i quedà com enlluernada guaitant els atributs íntims i ara al descobert del mossèn. Al fermar la boca que li havia quedat oberta, la Cenobita mormolà:

—I vostè, mossèn…?

—Collons, és veritat!

Ara els esforços eren de mossèn Pere que, amb totes dues mans, tractava esborrajadament de tapar-se allò que no sona. Amb l’atabalament no s’adonà que s’obria la porta i entrava en Jaume, el noi gran.

—Mare!

—Fill!

—Valgui’m l’Esperit Sant!

Exclamà mossèn Pere fent esforços per no senyar-se.

Fora, al carrer, el Narcís burxa que burxa. I res.

Quan més entusiasmat estava amb la burxada sentí el nyic-i-nyoc que, pujant pel carrer, s’anava apropant i amb el nyic-i-nyoc l’ombra difusa i estranya. L’ombra llarga, recta d’un costat i boteruda de l’altre. El Narcís ho veié ben clar: anava cap a ell directa i decidida. Fins i tot el Narcís veié que li espetegaven els ulls amb espurnes verdes.

Desesperat agafà embranzida i sense pensar-hi dues vegades es llançà amb força contra la porta que tant li havia plantat cara sense voler-se obrir. La porta s’esberlà i el Narcís caigué al bell mig de la llinda del traster cridant amb desassossec

—Em segueix! Em segueix!

Des de terra mirà implorant a tots els que el rodejaven amb cara d’esverats i perplexos.

—Feu alguna cosa! Salveu-me!

S’aixecà com abaltit. Fora de si veié la sotana de mossèn Pere que, arrapada fortament contra ella, la Cenobita premia. Li arrancà d’una forta manotada i ja amb la sotana a les mans es plantà davant del l’esbotzada porta, presentant-la com escut protector i amagant-hi el cap al darrera mentre xisclava convulsat.

—Vade retro, Satanàs! Vade retro Satanàs!

Ningú entenia res. Tothom es mirava amb esverament i desconcert. En Jaume tractà d’apartar son pare de la porta, que tan al·lucinat el tenia, per esbrinar què passava. Per acabar d’arreglar la cosa un sobtat corrent d’aire tornà a tancar la porta del traster deixant a dins, completament a pèl, a mossèn Pere i a la Cenobita. El Narcís tremolava sense deixar anar la sotana i cridant com un boig.

—L’ombra, fill, l’ombra que s’apropa…!

Tremolava i plorava com un infant poruc dins d’una cambra fosca.

L’ombra es parà enfront de l’esbotzada porta i, amb veu clara i joiosa, preguntà:

—Que esteu de conta, per aquí?

—No, Pauet, no és res. El pare, que no es troba bé.

—Ah!

Al Narcís se li passà tot de cop i recuperà la memòria de sobte. Baixà amb certa parsimònia la sotana que encara aguantava amb fermesa entre unes mans que ja havien deixat de tremolar i es quedà mirant de fit a fit al Pau, el llonze del poble que, amb un gran cove penjant pel cantó esquerre, que arrossegava, se’l guaitava amb aquella mirada perduda i que li feia joc amb la mitja rialla perpètua, plena de gotimalls de saliva, tan característica en ell.

—Pau! Fots aquí? D’on véns?

—Del Ter.

—Del Ter? Què hi foties al Ter?

—Tractava de pescar la lluna.

—Que tractaves de fer què…!?

—De pescar la lluna, però se m’ha escapat un altre cop.

—Qui em va arribar a parir!

I tot se li aclaria al Narcís. Tan que mig recordà a la seva dona i mig recordà a mossèn Pere i mig reüllà la sotana que tenia entre les mans i guaità la camisa de dormir de la Cenobita a terra i mig veié la porta fermada del traster. D’una embranzida, calcada a la que li serví per esbotzar la porta d’entrada, es llançà contra la de l’eixida sense comptar que en Jaume, el fill gran, l’acabava d’obrir amb intenció de protegir sa mare.

El Narcís passà de llarg quedant mig estabornit al topar contra la paret del fons, ocasió que aprofità mossèn Pere, intuint la confusió, per sortir esboleiat arreplegant la sotana d’una esgarrapada, posant-se-la amb feines i treballs i tractant de cordar-se-la pel carrer banyat de lluna i aire fresc.

La Cenobita agafà com pogué la camisa de dormir de terra, se la posà al revés amb el nervis, se la tornà a treure i se la tornà a posar bé i pujà escales amunt esperitada i fermant per dintre la porta del dormidor.

En Pau no perdia detall.

El Jaume, el fill gran, anà a la cuina a cercar una galleda d’aigua fresca i la tirà a son pare amb intenció d’espavilar-lo.

En Pau donava voltes sobre si mateix, sense deixar anar el cove, tractant de mirar-ho tot, de no perdre’s detall, d’entendre alguna cosa.

Desaparegut el mossèn i la Cenobita, els dos homes de la casa estaven agenollats, l’un davant de l’altre, dins el traster de l’eixida.

El Pau cregué que la festa s’havia acabat. Aplaudí amb deliri i després, rascant-se la closca amb la mà dreta, mentre amb l’esquerra agafava el cove, passà per la porta esberlada de l’entrada i tirà carrer amunt, cap a casa seva.

Anava remugant o fent cantarella que venia a ser el mateix:

—El Narcís els ha enganxat… El Narcís els ha enganxat…