El fumador

Jordi Martínez Ferré

La cigarreta es va encendre de cop, responent a les carícies en roig de la flama del llumí, i les quatre parets de l’habitació van espurnejar durant un segon seguint les ordres d’aquella primera brasa. Després, arrossegant-se cap al sostre, un collaret d’aire gris es va retorçar sobre ell mateix i es va elevar un parell de metres per confondre’s amb el núvol tupit i dens que flotava al voltant de la bombeta. Ja havia perdut el compte dels paquets que s’havia fumat i encara no en tenia prou. No seria la darrera cigarreta.

Assegut a la seva butaca de pell, amb un terrible alè de cendrer i el bigoti clapat de nicotina, en Ramon es limitava a mirar l’extrem encès del seu ros. Semblava terriblement indiferent o potser, només ell ho sabia, absolutament extasiat. No parpellejava, no mirava enlloc, no separava els llavis més que per fermar la cigarreta… Estava congelat en un glaçó de quitrà i de nicotina. Si algú l’hagués pogut observar hauria descobert que els seus moviments es veien limitats a aquells directament relacionats amb les davallades del fum dins el seu cos.

Res no semblava viu en aquell lloc tret del tabac i, allí assegut, en Ramon donava una imatge estranya i torbadora. Es cobria el cos amb uns calçotets llargs i una samarreta de tirants. No duia el seu rellotge suís, ni mitjons, ni sabatilles i ja no semblava ell, s’havia abandonat. El seu cabell es rinxolava o s’ajeia arreu del crani oliós i era evident que feia més d’una setmana que no s’afaitava, però allí, ofegat en un mar de cigarretes consumides, la deixadesa que presentava la figura d’en Ramon no es feia pas estranya. Era la postura escaient.

Les olors pesades i llefiscoses de dotzenes de paquets de ros i d’una vintena d’havans s’havien incrustat a cada moble, cada quadre i cada racó d’aquell despatx enrarint l’ambient i ocultant, amb prou feina, la pròpia olor corporal d’en Ramon. Ja feia una setmana i mitja que no sortia d’allí i les altes temperatures de l’agost el castigaven constantment amb ferrades de suor agre que s’embafaven contra les parets fent difícilment habitable el limitat espai físic de l’estança.

Però a ell tot això li era ben igual. Malgrat la xafogor, malgrat el fum i malgrat la sentor, en Ramon seguia immers en una indiferència sorprenent. Les petites molèsties sensorials (la poca llum natural, el regust a cremat dins la gola i l’asfixiant fortor de l’aire) havien deixat de des-torbar-lo el tercer dia de reclusió, i es convertiren en part d’aquell escenari eremític i desagradable on s’havia abocat la seva vida. Ara tot era perfecte. Per fi, tot rutllava. Les coses eren com havien de ser…

La cigarreta que tenia a la boca va cremar-li lleugerament els llavis deixant-hi una llaga rodona i dolorosa. El tabac s’havia consumit fins arribar el filtre i ell no se n’havia adonat. Encara llavors, amb la ferida recent oberta i la pell aixecada, en Ramon no va reaccionar. Només va separar els llavis, va deixar caure el que quedava del paperet marró del filtre i va encendre una altre cigarreta mentre el cos li responia amb un nou atac de tos.

En Ramon es va empassar unes gotes de saliva esgrogueïda i va continuar fumant. Aquelles sanglotades malaltisses l’acompanyaven des de feia dos dies i ja no el sorprenien gens. Els primers cops, quan encara dedicava llargues estones a analitzar el seu estat físic, en Ramon havia considerat les taques fosques que se li estaven acumulant als pulmons des d’una òptica plàstica. Així, s’havia imaginat les gotes negres que es condensaven dins el seu aparell respiratori com un dels quadres d’en Pollock, plens de línies creuades sense ordre ni sentit aparent, i, tanmateix, atractivament desordenats. L’única diferència amb aquelles pintures, era la condició monocromàtica de la seva immundícia.

Ara ja no perdia el temps investigant la seva decadència, ja no li calia. El tabac se li havia entorpit a l’ànima bloquejant qualsevol impuls tret del de fumar, igual com, lenta però constantment, se li enganxava a les venes alentint la circulació de la sang. Vivia per i a base de tabac i allò era tot el que necessitava. La raó ontològica de la seva existència.

La cigarreta que duia a la boca es va apagar i en Ramon va estirar el braç dret per agafar el darrer havà que li quedava, el vestigi definitiu de les cinc caixes de Montecristo núm. 1 que li havien sobrat dels lots de Nadal. S’havia fumat tots aquells cigars a intervals desorganitzats sabent que, tard o d’hora, s’acabarien i només li quedarien els paquets de ros i el record de la lenta desaparició dels seus havans.

De fet, tot havia començat amb un dels Montecristos. Un bon vespre, ara feia quinze dies, en Ramon havia tornat de la feina amb el seu mal humor habitual. Les tres jornades anteriors havien resultat una bogeria de números, paperots i exractes de comptes buscant una errada a la caixa de l’empresa i ell, el cap de comptabilitat, s’havia passat quaranta-vuit hores gairebé sense dormir, enganxat a la pantalla de l’ordinador. Per desgràcia, aquelles sessions maratonianes no eren gaire esporàdiques. Els llocs de treball de veritable responsabilitat i privilegi estaven tots exhaurits i en Ramon ja feia molts anys que s’havia acostumat a passar tot de nits en vetlla, bé al despatx de casa o bé a l’oficina, provant de trobar solucions i respostes contra-rellotge.

Fos com fos, el dia en què allò havia començat estava força abatut. No es trobava gaire bé i amb prou feina s’havia menjat una truita en arribar a casa, però, sense cap raó aparent, la idea de seure a la butaca de darrere l’escriptori, encendre un bon havà i fumar-se’l lentament va espolsar-li la son de les orelles. En aquell precís instant, no va poder concebre un plaer superior al del tabac i, rendint-se als seus capricis, va començar, sense saber-ho, la seva reclusió.

L’havà es pansia amb una brasa benigna mentre en Ramon provava de recordar com havia aconseguit tot aquell tabac. Ja no podia aclarir el rostre del fill de la veïna de baix sortint de casa seva amb una generosa col·lecció de bitllets de cinc i tornant, vint minuts després, amb un parell o tres de caixes de cigarretes. N’era incapaç.

Aquestes visites, les darreres que en Ramon es va permetre abans de desconnectar el telèfon, es van repetir quatre cops fins que ell les va acabar amb una increïble propina de dos bitllets de deu i la recomanació al nen de baix de no comentar-li res de tota aquella història a la seva mare. I prou que se’n guardaria…

L’havà ja havia fet més de la meitat del seu camí quan en Ramon va descobrir la primera sensació física que li despertava cert interès des de feia molts dies. Amb cada inspiració, va començar a notar una estranya lleugeresa ingràvida i un pessigolleig relaxant i meravellós que s’estenia per tot el cos. La vibració va pujar-li per les puntes dels dits, enfilant-se braços amunt, envoltant-li els colzes i adormint-li el coll i els músculs del rostre. Era com una empenta que sortia del més profund de la seva estructura i que, en trobar-se presonera per la pell, buscava obrir-se pas per la resta del seu cos malalt.

En arribar a la part superior del cap, el pessigolleig es va reduir fins a estabilitzar-se. Un benestar absolut va enretirar l’apatia fumadora que havia dominat la vida d’en Ramon durant tot aquell temps i, en un exercici prodigiós de recuperació de les seves facultats mentals, va sospitar que, fos el que fos allò, li estava afectant l’hipotàlem i els centres de plaer del seu sistema nerviós.

En Ramon no podia veure gran cosa perquè les bombetes s’havien mort feia dies, de manera que va aixecar-se, va caminar cap a la finestra obligant els seus músculs encarcarats i va estirar la corda de la persiana per descobrir que la carn se li havia enfosquit. El pessigolleig li havia fet agafar un color cafè amb llet molt fosc i una mica brut, com un d’aquells tallats que servien al bar on anava a esmorzar habitualment, i no sabia dir del cert si allò li agradava o no, de manera que, tornant a convèncer un altre joc de músculs, tendons i ossos, va obrir la finestra i es va disposar a veure’s a plena llum.

Fora, el matí era agradable i suau. Quatre núvols grassos i lents s’arrossegaven contra el cel claríssim i una brisa benigna endolcia la calor del primer setembre. En Ramon va somriure un segon en notar l’aire fresc entrant a l’habitació pensant que ja havia superat aquelles setmanes de fosca inactivitat. Ara podria tornar a la feina amb la força que li calia i convèncer els seus superiors que li descomptessin aquells dies del sou, de les vacances o del que fos.

I ja no va poder notar res més…

Una empenta d’aquella brisa suau es va passejar per l’habitació traient fora part del fum i les olors que l’envaïen. En entrar, amb una mínima carícia, el vent va desfer la figura d’en Ramon trencant-la en uns pocs quilos de cendra negra. Els braços es van desfer de cop i la major part del tors els van seguir, deixant per acabar un somriure de satisfacció glaçat en gris. A terra, sobre la catifa i entre els cadàvers de les cigarretes, els darreres cinc centímetres d’un havà rodolaven al voltant d’una grotesca silueta de cendra…