El dia que van morir els plàtans

Núria Abelló i Sala

MIQUEL MARTÍ I POL

La tarda és grisa i freda. Dalt del tren, el temps sembla anar molt de pressa, massa de pressa, i no puc assaborir el paisatge que fa tant de temps que no veia… Ni les vinyes, que no sé percebre, ni el mar, el meu mar sempre tan blau, i avui tan gris, com la tarda.

El viatge ha estat llarg i pesat, porto quasi dues nits sense dormir, i encara no sé ni com m’aguanto. Enmig de les rengleres inacabables dels blocs d’apartaments esborronats per la velocitat del tren i la meva son, em sento estranya, sola, com si fos forastera…

Bé, de fet, potser ho sóc… Porto tants anys vivint a l’estranger que no sé ni si me’n recordaré de parlar català, ni sé si vindrà algú a esperar-me a l’estació; no ho crec. Sigui com sigui, tampoc li ho he dit a ningú.

Dimarts, quan ho vaig saber, vaig deixar-ho tot com estava, vaig avisar pel mòbil la meva parella i li vaig explicar, no sé per què, el contingut de la nevera; vaig mirar per la finestra sense entendre res, vaig gestionar un bitllet d’avió, obert; vaig preparar una bossa amb el primer que vaig trobar a l’armari, vaig avisar un taxi i me’n vaig anar… D’esma.

No recordo ni l’hora que era, ni si era hora d’aquí o hora d’allà. I segons com, encara no sé ni quina hora és. Amb les presses em vaig deixar el rellotge. Tan sols sé que d’aquí una estona serà fosc, perquè el gris de la tarda s’està enfosquint i avui no hi ha lluna.

Fa molts anys, quan estudiava, tots els divendres feia aquest mateix trajecte cap a casa, amb un tren-tranvia que semblava no arribar mai, carregada amb una bossa plena d’apunts i de roba bruta que la mare em rentava només arribar… Mare, marona, marassa… Ai! Massa bé que ens cuidava…

Se’m barregen els records amb l’olor del sofregit dels macarrons que m’agradaven tant… i que ella sempre em tenia a punt… I havent sopat, sovint, ens ho explicàvem tot.

Divendres. Avui, dijous. El vent és fred i humit. A l’estació, quatre gats de cara trista, blancs i grisos, i un de negre. Ningú, no conec ningú.

La tarda grisa s’escapça i cada cop és més fosca. Tot just tremolen un parell d’estels, com sempre, com cada vespre: Sírius i un altre que encara no conec, potser Júpiter?

Tinc fred. M’he posat la bufanda i els guants, per no constipar-me, he agafat la meva bossa, avui lleugera, i he començat a enfilar escales amunt, a poc a poc, sola…

La mirada se’m perd a l’horitzó. Puc veure el mar, el meu mar, d’un blau-gris, cada cop més fosc… i les ones blanques que descansen a la platja… i el port ple de vaixells i de llumetes grogues, blanques i roges… Se’m barregen tants records!

M’enyorava…

Com aquell dia, quan vaig haver de tornar de Londres, ja fa temps, i vaig veure morir els plàtans…

• Lluny, ressonà la sirena d’un tren i se n’anà enllà.
• Tarragona. Hi havia un plàtan ajagut a la Rambla, vell, sec, l’escorça pelada, mort. I hi havia un grup de persones que l’envoltaven, i amb la bufanda al coll i el nas vermell, restaven immòbils, aturats, encuriosits, en silenci. I un home, ni gran ni jove, feia anar el xerrac i n’anava fent llenya: ara una branca, ara l’altra, xerric-xerrac.
• Què feia? On eren els plàtans?
• La Rambla restava buida i trista, però els bars eren plens d’amics i vells: cafès a les taules, begudes sense aigua, alcohol… I a les fonts, sols bassals de sal d’un blanc grisenc, mentre la tarda queia, a poc a poc.
• I una gavina, d’un blanc esgrogueït, voleiava enmig del blau grisenc i incert del cel, com en un conte, per damunt les branques mortes dels plàtans que jeien a terra, sense lluna, sense ànima, quan tot just els estels iniciaven els somnis…
• Des del balcó, podia esguardar els vaixells queanaven entrant a port i els trens que s’aturaven a l’estació fent xiular el xiulet. I més enllà de la via, observava la platja i el mar, i l’anar i venir de les onades, zim-zam…

Com avui. Sense boira. Sols humitat…

• Recolzada a la barana deixava anar els pensaments més enllà de l’horitzó, una estona… tot barrejant somnis, il·lusions i amors de joventut desdibuixats pel ventijol marí.
• Esperava… Havíem quedat que ens trobaríem al balcó, a les set.
• Ell encara no venia, però sabia que no podia trigar, perquè acostumava a ser puntual.
• Deurien ser les set tocades. I com sempre, asseguda a l’escala, observava la gent i el jovent que arribava badoc, quasi d’esma, a tocar ferro.
• Xerric-xerrac. I no quedaven plàtans. Tots morts i el cementiri lluny. Sols fusta, llenya… Potser esdevindran foguera.
• Els havia estimat, plens d’ocells, de xerricada i piuladissa… tots els estius.
• Era petita, i l’avi que no vaig conèixer no va poder-m’ho ensenyar.
• M’hi portava la cangur, la Maria, fins al port i fins al claustre, Rambla amunt i avall, tafanejant tot el que veia, preguntant tot el que volia saber…
• Amb els pares, quan podíem, voltàvem les platges, les esglésies i els mercats… M’agradava barrejar mentalment els colors de les diferents olors… Especialment l’olor a mar del peix, blau, fresc, que anàvem a comprar tots plegats… els dissabtes… i les parades de fruita, de tants colors…
• A vegades, el pare també comprava cucs per anar a pescar, perquè li agradava molt… I de nit, quan era lluna plena, arribava tard a casa amb un gibrell ple de mabres i sards… Un dia va pescar una orada i la mare va fer-la a la sal… Va ser festa major!
• A casa l’àvia, la galeria era plena de llum de vidres blaus i fusta verda, i a la paret, hi havia dues orenetes de cua blanca, que no podien volar, perquè eren de plàstic; o de fang?

No ho recordo. Sols recordo el campanar d’una església que marcava les hores i, de lluny, el perfil de les grues i dels vaixells del port, des de la galeria…

• Catacric-catacrac, l’àvia cosia. Nosaltres jugàvem. Els vells plàtans morien, a poc a poc. I no ho sabíem.
• I la ciutat creixia més enllà de les muralles, a l’altra banda del port, lluny del mar, riu amunt. Tarragona.
• I a casa els oncles, jugàvem amunt i avall pel passadís, a fet amagar, rient, a la cambra fosca, amb els cosins, jugant sota el llit… Entremaliadures i algun plat trencat sota un armari. Jocs d’infants d’aquí i d’allà, corrent, saltant, cridant… Cançons d’un altre temps damunt l’estora.
• Aquella tarda van morir els plàtans que m’havien vist créixer.

Començo a tenir fred als peus i al nas.

Recordo que també feia una mica de vent humit, com avui, i ell encara no venia… I aquella tarda, sense acabar-ho de saber, vaig començar una nova etapa…

• Em vaig abrigar amb la bufanda i vaig estirar una mica les cames per distreure’m.
• I el mar al meu davant s’estenia gris, d’un blau apagat i tanmateix tan extens i tan nostre… I a l’horitzó, lluny, es divisava una la plataforma il·luminada, i més enllà del Cap de Salou una altra, i tot d’indústria i de vaixells en moviment. I una ciutat petita engolida pel temps. I tot de cotxes. I els semàfors, ara verd, ara groc, ara roig.
• I de nit, fums i una resplendor estranya, ver-mella, darrere el bosc… com xemeneies de foc.
• Havíem crescut, i al mas ja no llauraven els camps… Eren asfaltats de ciment. I els préssecs, els conills i les gallines els van vendre, no sé a qui.
• Sota el perfum de la magnòlia van desaparèixer les escales i la grava i els graons, tan alts com eren… Semblaven d’un palau.
• De petits hi jugàvem a casetes, darrere les canyes, i pels camins, plens de pols, vam aprendre a anar amb bicicleta.
• Cosins i cosinada, i els sabaters a la bassa. Oliveres i ametllers, garrofers i avellaners. Tots parents.
• Mare Nostrum. I l’àvia, gran, no coneixia els néts.
• I la coral cantant i els castellers fent pinya. Records de gralles i cançons, d’algun violí, d’alguna dansa. Alguns amics.
• Aigua salada, peixos de roca, sorra mullada, gavines perdudes… I al jardí quatre pins massa esporgats, quatre mates, quatre flors… Molts dies, moltes històries: records de jocs, paraules i amors.
• La Rambla Nova. Tipuanes i braxixitons, begònies i pensaments. I a la plaça de la Font, tot parkinsònies, plorant, sense flors grogues, sense estiu.
• La Catedral altiva… Històries de sants i pedres romanes, algun taronger… I enmig del claustre, desdibuixades, evocava les imatges de l’enterrament d’un gat per unes rates humanitàries…
• Mentre al balcó, les arrels de les phytolaques s’estiraven per tocar ferro i formar part del monument, mentre els vaixells, al port, dormien tranquil·lament. I a la font del Centenari, l’aigua blanca esdevenia part del paisatge urbà.
• Llavors, quan va arribar, vaig abraçar-lo amb un bes i una paraula, d’ulls i llavis… Joc de mirades… I agafats de les mans, amb les nostres històries, vam endinsar-nos pel casc antic, cap al racó perdut dels poetes.

Molts records, molts sentiments, moltes nits. Tarragona sense plàtans, i un mar blau, potent i etern, sempre present.

Avui, al balcó, he tornat a tocar ferro… I he reviscut molts instants… Però avui no esperava ningú. Ni ningú m’esperava… Només al cementiri… I ja era massa tard. I massa fosc… I tot havia passat massa ràpid…

El temps no pot tornar mai enrere.

Esguardo la seva tomba i una llàgrima llisca pel meu rostre envellit pels anys… I el taxista em diu: «¿Quiere que la espere?».