Vittorio

Xavier Virgili Abelló

GUANYADOR DEL 4T PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

—Makagundéu. Ja són aquí.

(…)

—Introducció. Em sembla que això s’ha acabat. M’hauré d’afanyar si vull deixar aquestes pàgines enllestides abans que entrin a buscar-me. M’estic posant nerviós i quan m’hi poso no em surten les paraules amb la fluïdesa que necessito. No m’ho havia d’haver fet això. No m’ho mereixo i ella ho sap. No ha entès res; per molt que li ho hagi explicat una i altra vegada la Noèlia ja sabia el que volia saber i malgrat que potser no n’ha estat mai conscient jo ja veia que provocaria aquest final. L’ha cagat.

(…)

—M’he fumat un cigarret. Millor dit, me l’he menjat. Potser ara estic una mica més tranquil. No ho sé; potser m’ho vull creure i no és veritat. He comprovat per l’espiera i allí continuen esperant. Un dels dos municipals, el més baix, sembla nerviós i no para de fer consultes per la seva ràdio. Les cames li ballen i dóna la impressió que la situació l’amoïna bastant. La Noèlia està asseguda a les escales; està callada i sembla plorosa (doncs s’ho podia haver pensat abans, collons!). Té els ulls vermells i tota l’estona s’eixuga el nas amb un mocador vermell. Al seu costat la Magda —la Magda és la meva psiquiatra— fa com si la volgués consolar; amb el seu braç esquerre li envolta l’espatlla i posa una certa cara de transcendència que tira enrere. Acaben el quadre els dos sanitaris que volen aparentar indiferència encara que, amb la xafogor que deu fer en aquell petit replà, potser sigui que estan a punt de desmaiar-se.

(…)

—Recordo amb nitidesa quan va començar tot. Era un onze de març de fa tres anys pel matí. Era un dia esplèndid de final d’hivern. El sol radiant anunciava, sens dubte, que s’acostava la primavera. Havia sortit a fer fúting per l’espigó del port quan, de sobte, i malgrat que portava el walkman amb Manolo García deixant-se la pell i la gola en cada cançó, vaig sentir una veu. En un primer moment no li vaig voler donar importància. Molta gent diu haver sentit en algun moment de la seva vida una veu interior que els ha ajudat a orientar la seva existència o a solucionar un problema important que els angoixava. Seguia corrent i escoltant les aràbigues melodies del García. Quan arribava a la irrespirable zona de la descàrrega del gra i del carbó la veu es va tornar a deixar sentir. Fèlix! Fèlix! No era una veu dolça però tampoc dura. No sabria dir tampoc si em va donar la sensació que era masculina o femenina. Això sí, traspuava serenitat, com si volgués no atemorir-me en el moment de la seva presentació. Vaig apagar la música per si pogués tractar-se d’un efecte estrany de la cinta. Es va fer el silenci, només trencat pel run-run polsegós de les excavadores que carregaven amb endimoniada velocitat els camions de carbó. Al·lucines, vaig tornar a pensar mentre accelerava lleugerament el ritme per acabar com més aviat millor possible els quatre quilòmetres que em separaven del cotxe. Una dutxa i tot arreglat. Aleshores la veu va tornar a arrencar nítidament dels meus peus. Sóc aquí baix! Sóc jo! Sense aturar-me vaig anar baixant els ulls i no vaig tenir cap dubte. Qui m’estava parlant era la meva ombra.

(…)

—Obre! Perdéu. Feselfavor! La Noèlia intenta tocar-me la fibra sensible i em demana que franquegi el pas a tot l’exèrcit que s’apresta a conquerir el meu castell. Però no els ho posaré fàcil. L’urbà barbut li ha comentat a la Magda que esperaven en qualsevol moment notícies del jutjat de guàrdia. Esperen permís per esbotzar la porta i assaltar-me en una mena d’operació llampec. La Noèlia no para de plorar. Sempre ha estat una mica massa afectada. Espero que hores d’ara ja s’hagi penedit de tot el que m’ha fet, encara que no sigui ja capaç d’aturar-ho.

—No cal que us digui que aquell dia de març va canviar de manera radical el sentit de la meva vida. Assumir, assimilar que pots parlar amb la teva ombra us asseguro que no és una tasca gens fàcil. Vaig estar dies sense saber-ne res; però a mitjans d’abril es va tornar a presentar de sobte un dia que passejava per la platja. Des d’aquell instant les nostres converses van ser habituals i sempre interessants. No sabria explicar si era el meu alter ego, la veu de la meva consciència que es manifestava d’aquella manera o si tenia una entitat i personalitat pròpia. Tampoc no us podria assegurar molt bé si sentia la seva veu a l’interior del meu cap o com sentim a tothom quan ens parla. Mai he estat capaç d’esbrinar-ho i si bé al començament això m’obsessionava després va deixar de preocupar-me. Per aquella època encara no coneixia la Noèlia i la meva feina d’encarregat d’un supermercat a Salou rutllava força bé. La meva aspiració era poder fer l’accés a la Universitat i matricular-me a Filosofia. Jo sempre havia dit que de gran volia ser com Kierkegaard. La Noèlia la vaig conèixer fa un parell d’anys en un sopar que organitzava un amic comú. La cosa va anar ràpida. Després de tres mesos ja vivíem junts i la major part del nostre temps en comú l’hem passat al llit. Ella treballa de secretària en una consignatària de bucs però el seu somni sempre ha estat ser traductora de rus en algun organisme internacional. Evidentment no li vaig dir mai que jo xerrava amb la meva ombra. Feia de mal explicar. Ho va descobrir sola, encara que va tardar més d’un any. A ella sempre li havia estranyat que volgués mantenir buida l’habitació petita, només amb una cadira de fusta —això sí, de disseny— i un potent llum que l’enfocava. Una tarda va arribar per sorpresa a casa quan la meva ombra m’intentava convèncer, perquè demanés una setmana de festa a la feina. La Noèlia va quedar horroritzada i allí va començar el crepuscle de la nostra relació.

(…)

—Acaba d’arribar un bomber i ha estat parlant amb un dels urbans. Tenen por que salti pel dret els set pisos que em separen del carrer. Doncs van apanyats. El jutge es veu que encara no ha contestat i els nervis cada cop són més forts allà fora. Els sanitaris han desaparegut i els urbans han demanat el relleu, perquè se’ls ha fet l’hora de plegar. Diuen que la cosa va per llarg. Aquí dintre fa una calor insuportable; la suor em raja per tot el cos. Em despullaré. Potser dutxaré i tot.

(…)

—La Noèlia va anar d’amagat a veure la Magda i em va preparar la primera entrevista intentant enganyar-me. Me la va presentar com una antiga amiga i vam anar tots tres a sopar. Va ser una maniobra burda i sense cap sentit. Es va entestar a parlar de malsons, manies i fixacions di-verses. La seva nul·la discreció la va delatar. L’endemà vaig intentar explicar-li a la Noèlia, d’una manera civilitzada i fins i tot massa refinada, que a mi no em passava res, que mai no havia estat tan feliç com en aquells moments i que la relació amb la meva ombra no havia d’interferir per a res amb la nostra de parella. Ella tot el dia plorava i em mirava amb uns ulls de xai que demostraven la pena que sentia per mi. El sexe gairebé va desaparèixer i les nostres converses es limitaven a qüestions domèstiques elementals. Li vaig preguntar per què no em deixava. Plorava. No podia deixar-me, perquè seguia estimant-me amb bogeria i sentia la missió inequívoca d’ajudar-me a sortir d’aquella situació. Bons trons! Va guanyar ella. Em va ajudar. Les visites a la Magda es van fer regulars i al cap de poques setmanes la meva ombra va deixar de parlar-me. Una tristor esquinçadora que no sóc capaç de definir em va envair. No menjava, no parlava, no volia sortir de casa. La Magda va dir que era una situació transitòria normal perquè estava prenent consciència de la meva situació. Jo, d’amagat, seguia asseient-me a la cadira sota la brutal calor del focus que gairebé no em deixava ni respirar. Em passava hores mirant la meva ombra reflectida a terra, també asseguda en la seva cadira de disseny. Però mai va tornar a parlar. Me l’havien arrencat del costat. Finalment es va fer la «fumata blanca». Ja tenia diagnòstic. Psicosi residual. M’esperaven dotzenes de pastilles de tots colors i teràpies esgarrifoses. Ja era un malalt; ja era oficialment un sonat. Ara tot era finalment normal. La Noèlia es veia contenta, feliç de poder ajudar la seva estimada parella. Em cuidava com si fos un vellet. Fins i tot va llogar una senyora perquè m’acompanyés a passejar i per fer-me companyia quan ella treballava. A la feina també em van engegar a passejar quan es van assabentar del motiu de la meva baixa.

(…)

—Laputadorus. Els bombers han començat a pujar el material per rebentar la porta. Semblen unes enormes estisores hidràuliques. M’imagino que el jutge ja ha donat el vistiplau a la invasió de la casa. La porta de seguretat els donarà pel cul una bona estona. M’ha agafat una ràbia i m’he carregat mig menjador a cops i patades. Només he deixat l’ordinador —si no s’acaba la història— i la televisió —amén—. Em fot acabar així. El soroll ha fet que els de fora s’afanyin encara més. Estan acollonits, perquè no faci cap barbaritat. Tinc set. Vaig a buscar-me un whisky.

(…)

—La meva sort semblava així condemnada fins a la nit del 29 de juny. Me’n vaig anar a dormir molt d’hora —algunes pastilles fan miracles—. Aquella nit no vaig parar de somiar. Quan em vaig despertar recordava vagament alguns dels somnis, excepte l’últim, que romania gairebé gravat a les meves retines. Un home dormia plàcidament al seu llit. De sobte una dotzena de dones vestides de negre i amb el cap tapat per un vel del mateix color l’envoltaven i començaven a plorar i a proferir crits espantosos. Vittorio! Vittorio! L’angoixa no em deixava respirar. En un moment donat les dones van callar. Aquell cos es va aixecar i es va plantar al costat de la porta. Prim, eixut de cara, amb la barba desarreglada i el cabell desordenat les va fer un gest elegant perquè sortissin de l’habitació. Quan totes havien marxat, tancà la porta i girà la cara cap el mirall… era jo mateix. Em vaig despertar sobresaltat, agitat. Em vaig vestir ràpidament i vaig sortir a esmorzar. Vaig comprar el diari i la notícia estava a primera plana. Mor als 77 anys l’actor italià Vittorio Gassman. La seva foto era l’home del meu somni. Vaig recuperar el somriure i les ganes de viure. Al migdia no vaig poder contenir-me i li vaig explicar tot a la Noèlia. Ja no sóc en Fèlix. Sóc la reencarnació de Vittorio Gassman. Va tornar a plorar com feia mesos que no la veia fer-ho. Vaig intentar explicar-li —com sempre inútilment— que el meu somni havia estat premonitori, que no era fruit de cap estat de bogeria com ella pensava, sinó allò que el destí m’havia preparat. La Noèlia va fer la bossa i va sortir de casa somicant. Per la tarda vaig fer canviar la porta per una blindada amb pany d’alta seguretat. Des d’aquell moment tot el nostre contacte ha estat a través del telèfon. Ara he de reconèixer que he estat un ésser afortunat. Mai no m’havia plantejat el tema de la reencarnació, no m’havia interessat en absolut. I de cop i volta, quan més fotut estava, m’havia convertit en un actor de prestigi mundial, respectat i estimat per tothom. Personalment, si jo hagués pogut triar hagués preferit ser la reencarnació del subcomandante Marcos —presente!— però primer s’hauria hagut de morir. Sempre he pensat que a la nostra societat occidental capitalista i consumista li fa falta compromís. L’admiro profundament. Però no importa. No té cap tipus d’importància. La Noèlia em cridava per l’auricular dient-me que com volia ser Vittorio Gassman si ni tan sols havia vist una pel·lícula seva. I jo quina culpa en tenia? Jo no podia preveure que seria l’elegit. Jo m’encongia d’espatlles —com si em pogués veure ella per l’auricular!— i tornava a intentar explicar-li benintencionadament i amb el mateix èxit de sempre que era cosa del destí. No m’he pres cap pastilla més i m’he negat a fer cap entrevista més amb la Magda. En aquests dos mesos he sortit molt poc de casa. El just per comprar el meu llibre Un gran futur a les espatlles i quatre coses per menjar i beure. He aconseguit a través d’internet una còpia d’Arròs amarg. He quedat bocabadat amb la Silvana Mangano. Està boníssima —vull dir que és encantadora—. Ara que he llegit tot el que he fet aquests 77 anys penso que m’hagués agradat que aquesta reencarnació s’hagués produït molt abans. He tingut una vida apassionant i no l’he pogut gaudir.

(…)

—M’he tornat a remullar sota la dutxa. Almenys que em trobin net. Com vaig venir al món i net. La màquina que fan servir els bombers fa molt de soroll i gairebé ofega els crits de la Magda intentant calmar-me. Resulta curiós. Per primer cop m’ha dit pel meu nom. Vittorio, et volem ajudar. Estigues tranquil! Els urbans tenen les porres i els esprais defensius a les mans per si estic molt violent quan entrin. He encès totes les espelmes del meu petit santuari. He resat una mica davant la imatge de la moreneta i m’he sentit força reconfortat. Jo sabia que Déu no podia equivocar-se, que em mereixia una segona oportunitat per viure una altra vida. El diví no ha abandonat Il Mattatore. Tanmateix, he de confessar que per primer cop en els meus gairebé vuitanta anys tinc una mica de por. Més de la que he sentit mai damunt de qualsevol escenari, davant de qualsevol càmera, o al llit amb les dones més impressionants que han existit mai. No sé si retallar-me una mica la barba. Tant se val. M’agradaria poder abraçar l’Alessandro en aquests moments i fer-li un petó a cada galta. Espero que no em punxin i que no em lliguin com a un gos per portar-me al psiquiàtric. Allí aprofitaré per millorar el gest i la dicció. Potser muntaré amb els companys —si m’ho permeten— alguna cosa de Goldoni. Quan surti —o m’escapi— fundaré una escola de teatre, semblant a la de Florència. I quan pugui tornaré a Gènova, la meva Gènova. Déu meu, quants projectes! He de plegar. Espero continuar aviat aquestes planes. Potser les titularé Manual de bogeria per a incauts. Espero que la Noèlia no em faci la cabronada de potinejar l’ordinador. Tinc fe que no sabrà trobar la contrasenya. Sembla que ja estan acabant la feina. Maleïts siguin tots. Ciao.