Ascensor

Jordi Bonet Coll

L’ascensor és petit. Com a molt hi caben cinc persones i ara n’hi ha set. En Roger s’ha quedat premsat en un racó quan la darrera persona, després d’estar-s’ho rumiant una estona, s’ha decidit a pujar. L’esquena de l’home de metre vuitanta que té en Roger al davant no li ha deixat veure com és aquest darrer passatger. El que pot assegurar és que es tracta d’una dona. Ajupint-se una mica ha vist com una mà femenina premia el botó del vuitè pis i traient el cap amb moltes dificultats pel costat del tors de l’home alt, ha pogut guaitar una fenomenal cabellera bruna. En Roger pensa que mirant els rostres de la gent es fàcil endevinar quina hora és sense cap necessitat de mirar el rellotge: a primera hora del matí tothom va mig adormit i una mica emprenyat. Aprofitant que l’home del davant s’ha girat cap el mirall per posar-se bé el nus de la corbata, en Roger s’ha col·locat quasi a tocar l’esquena de la dona de la cabellera. Porta un vestit jaqueta de color blau marí que, almenys per darrere, li queda molt bé. Amb el sotrac que fa l’ascensor quan s’atura al segon pis, el nas d’en Roger queda enmig dels cabells de la dona, moment que aprofita per flairar intensament l’agradable aroma del perfum que porta; astorat, s’adona que aquest acte li provoca una reacció inesperada: se sent atret de manera instantània per la dona i, a més, nota com s’està excitant. Ell no porta mai colònia, però de bon matí sempre li ha agradat poder flairar-ne alguna que alteri positivament els seus sentits, sempre que pertanyi a una dona, és clar. De sobte, la dona, per treure alguna cosa de la seva bossa de pell, fa un moviment brusc amb el braç dret i el seu colze colpeja el ventre d’en Roger. L’impacte no ha estat gaire acusat; la dona ni se n’ha adonat i a en Roger el cop només li ha servit per augmentar el seu desig envers ella. El contacte que s’ha produït entre ells dos, malgrat haver-se realitzat de manera totalment involuntària, li causa una erecció important que ha d’ocultar amb la jaqueta. L’ascensor es para al quart pis i la dona baixa; quan en Roger mira de sortir disparat rere d’ella, un personatge obès i malcarat que acaba d’entrar li frena la carrera. En Roger no té ni temps de protestar, ja que l’home gras obstrueix amb el seu volum tota la sortida, impedint d’aquesta manera qualsevol temptativa de fugida: les portes es tanquen i l’elevador continua el seu camí. En Roger recolza el cap contra el mirall del fons de l’ascensor, que ha passat a ser per ell una cel·la claustrofòbica: està derrotat, deprimit, amargat i si no fos per la gent que té al voltant, que l’observen estranyats mentre pateix, es posaria a plorar. De la ufanosa erecció ja no en queda ni rastre i pensa seriosament en la possibilitat d’estovar al panxut que, amb un posat inalterable i prepotent, continua bloquejant el pas. Quan en Roger s’adona que una mà de l’home té la mateixa mida que les seves dues juntes, desisteix d’iniciar qualsevol atac, que, indubtablement, es convertiria en un suïcidi.

L’ascensor arriba al vuitè pis, en Roger fa el tràmit a l’oficina de Gestió i Control i emprèn la tornada baixant per les escales. Mentre va cap a casa seva, nota una opressió al ventre, en el lloc on la dona morena l’ha tocat: de seguida, sent el perfum de la dona, veu la seva cabellera i es torna a acalorar. Només arribar, el primer que fa es mirar-se la panxa: esbalaït, descobreix que hi té una marca ben curiosa. És com si una dona amb els llavis saturats de carmí l’hagués besat al mig del ventre. Amb un drap xop d’alcohol, mira de treure-s’ho, però l’únic que aconsegueix mentre frega es recomençar tot el procés: flaira la colònia de la dona, contempla els seus cabells i s’inicia l’escalfament de tot el seu cos. Després d’estar refregant mitja hora, la taca continua intacta al seu lloc i en Roger acaba desfet i notablement alterat. Ha d’estar-se mitja hora dutxant-se amb aigua freda per desempallegar-se de la roentor. A la tarda, va fins el Club de Tennis a veure si hi troba algú. Mentre pren una copa amb uns amics, es repeteix la premuda al ventre i, en conseqüència, l’excitació, fins a l’extrem, aquesta vegada, d’estar a punt d’arribar a l’orgasme. A en Roger li sembla que la Júlia, que està asseguda al seu costat amb una faldilla molt curta, s’ha adonat del seu estat, ja que li va mirant el baix ventre i somriu mentre pica l’ullet. Cap al tard, decideix anar a donar una volta amb el bemevé per mirar de calmar-se. Al passar per davant un cinema veu a la cartellera una pel·lícula que sembla interessant: pensa que si entra a veure-la, potser es distraurà una estona i s’oblidarà del senyal. Només asseure’s a la butaca, torna a sentir l’opressió, però aquest cop de manera més intensa. L’erecció que la segueix també és notòria i la flaire del perfum quasi el mareja. La cabellera bruna fa acte de presència amb un realisme tan inversemblant que en Roger podria jurar que els cabells estan penjant del respatller del seient que té al davant. Transcorreguts uns minuts, comprova astorat que, efectivament, la dona està asseguda enfront seu. Quan en Roger li posa la mà a l’espatlla per fer-la girar, l’ascensor dóna una forta sotragada: ha arribat al vuitè pis.

En Roger s’adona corprès que a l’ascensor ja no hi queda ningú. Només sortir, ja sent els crits del gerent al fons del corredor; sens dubte, el seu mal humor el deu haver provocat la seva absència: torna a arribar tard i haurà de suportar una nova reprimenda. A mig passadís, en Roger somriu incrèdul quan nota una premuda al ventre. Al cap d’un instant, ha de fregar-se els ulls diverses vegades per creure’s el que està veient davant seu: indiscutiblement, la dona de la cabellera bruna és la que camina a poques passes d’ell. Neguitós, s’aixeca la camisa i comprova astorat que, efectivament, té la taca rogenca al ventre. L’alenada de l’inconfusible perfum fa augmentar la seva erecció a mesura que s’apropa a la dona. El cor li batega accelerat quan finalment aconsegueix de col·locar-se al seu costat: quan la mira fixament al rostre, l’emoció que el trasbalsava desapareix bruscament i una esgarrifança d’horror recorre el seu cos i el deixa glaçat. S’ha de tapar la boca amb les dues mans per evitar un xiscle esfereïdor: la dona té unes faccions molt semblants a les de la seva sogra, i, això sense cap mena de dubte, la mateixa edat. En Roger ha de recolzar-se uns minuts a la paret del corredor per refer-se del terrible ensurt. Quasi recuperat, s’adona que la marca que té al ventre deu ser el morat que li ha sortit a conseqüència del cop que es va ventar ahir a la tarda contra un arxivador. Segons abans d’obrir la porta de l’oficina de Gestió i Control, la prodigiosa erecció ja ha desaparegut del tot i la seva cara adopta ràpidament el posat agre de cada dia.