Notes

^[1] Sobre aquest tema, l’insigne dialectòleg Joan GARRETA I PEREDA ha publicat, en data recent, un treballet molt valuós intitulat La vida són quatre dies, que du per subtítol (i dos ennuvolats), (Igualada de Montgrí, 1987), on avalua, amb notabilíssima perspicàcia, les característiques més rellevants del pensament vitalista de Gabriel Via. [Torna]

^[2] Vid. CARNISSER I BOIRA, Hortensi, Boig o massa lúcid: l’internament psiquiàtric del poeta Gabriel Via. Assaig d’anàlisi d’un diagnòstic, «Absència», número 57, juliol-agost de 1979. [Torna]

^[3] QUEROL I RIBES, Salvadora, Palmira Quatrecases: una dona valenta, publicada a «Muntanyes regalades», número 213, maig de 1980. Es tracta del treball d’una estudiant de periodisme que a penes aprofundeix en aspectes essencials de la vida de Gabriel Via. De fet, es nota que la senyoreta Querol es deixa endur pel seu personatge fins al punt que, en alguna ocasió, s’oblida de transcriure les preguntes que li va fer. [Torna]

^[4] PI I PORTELL, Pau (PUIG I OBAGA, Jordi), Discussió amb Benet Brivall sobre Gabriel Via: un garbuix que no treu cap a res, «Publicacions de la Institució Satorras», juny de 1964. [Torna]

^[5] Vid, PLANA DELPIT, Mariona, Records d’una secretària molt particular. La meva vida amb Gabriel Via, Ollana d’Amunt, 1972. Aquesta obra, ingènua i un xic maldestra, del punt de vista literari, és, en canvi, un document excepcional per a conèixer fins els més petits detalls de la vida íntima de la parella. Mariona Plana hi narra, per exemple, totes i cadascuna de les relacions amoroses que mantingué amb el poeta i afirma, a tall de justificació: No et pensis, estimat lector, que ho faig amb un afany morbós. Si, com deia, he decidit donar notícia exacta de les nostres còpules és perquè en totes i cadascuna d’elles se’m revelà que en Gabriel era un poeta. Un poeta de la vida. [Torna]

^[6] Vid, VILABRAU, Vicenç, Gabriel Via, poeta, hedonista i pastisser, «Les vores», octubre de 1960. És l’entrevista més extensa que se li va fer mai i, en ella, s’hi poden trobar les claus tant de la seva actitud vital com de la significació i l’origen de molts dels seus poemes. No puc deixar de dir, però, que el senyor Vilabrau s’hi atribueix, al meu parer, un protagonisme excessiu ja que, de fet, les seves preguntes ocupen molt més espai que no pas les respostes de l’entrevistat. Ho he comptat! [Torna]