Mercenaris

Marc Casanovas Ripoll

Quan un matí de setembre un diari local anunciava a portada que un encofrador andalús havia estat fitxat per 500 milions de pessetes l’any lliures d’impostos per una empresa de la construcció de Tarragona, ningú no imaginava l’enrenou que hi hauria. L’home en qüestió, un pare de familia de Sevilla a l’atur, que feia pocs dies que s’havia instal·lat a la magna Imperial Tarraco atret per una campanya institucional de la Generalitat que venia Catalunya com la meca del treball i del benestar, sortia a la portada del diari lluint una samarreta de la seva nova empresa tarragonina. «Ho donaré tot per Totxos Ben Arrenglerats. Sempre havia somiat venir al vostre país. És la il·lusió de la meva vida poder treballar a Tarragona», havia manifestat el paleta. No cal dir que la notícia va convulsionar les redaccions de tots els mitjans de comunicació estatals i, en poques hores, el bloc de pisos que l’empresa tarragonina aixecava a la finca de la Savinosa (un assumpte molt obscur de comissions havia fet que l’espai, declarat zona verda per l’ajuntament feia uns anys, fos finalment edificat) es va convertir en un improvisat plató de televisió. L’encofrador, que s’havia afanyat a contractar un mànager del qual no se separava ni un instant, compareixia en horari prime time en una roda de premsa per explicar els motius del seu fitxatge. Assegut entre l’amo de la empresa i el seu assessor, es va posar, davant de les càmeres, una samarreta imperi amb el logotip de la constructora. Va signar el contracte sota una pluja de flaixos, va aixecar una copa de cava preparada per a l’ocasió i, ben assessorat, es va limitar a dir que ara se centraria només en el seu nou treball i que el seu objectiu principal és que l’empresa pogués fer aquest any el màxim nombre de pisos possibles.

La contractació del paleta andalús, en ser el primer fitxatge multimilionari fora del món de l’esport, del cinema i dels grans directius de multinacionals, fou àmpliament analitzada per economistes, sociòlegs, polítics, periodistes i, fins i tot, el primer consell de ministres de després de les vacances de l’estiu hi va dedicar uns minuts. Com reaccionaria el mercat laboral davant d’una conjuntura d’increment desmesurat de sous? Amb aquesta pregunta tancava en Carles Francino el Telenotícies Vespre. I, sense cap resposta, els ciutadans anaren a dormir ignorant tot el que havia de venir. L’endemà, l’encofrador andalús era portada de tots els diaris, obria els informatius de la ràdio i televisió, acaparava tertúlies i, fins i tot, el New York Times hi dedicava una columneta per damunt de la notícia d’un nou atemptat de la banda terrorista ETA. El fitxatge del paleta va aixecar moltes protestes. Els primers en reaccionar van ser els jugadors de futbol. Reunits en la seva associació professional van exigir als seus clubs un increment dels sous. «Com podia cobrar un paleta més diners que ells?», havia manifestat un portaveu que es queixava també que, mentre el paleta no s’havia de moure de casa per guanyar tants diners, ells viatjaven contínuament i no podien estar gens amb la família. A les crítiques dels futbolistes s’hi van afegir les de tots els esportistes professionals de l’Estat i, en una ràpida reacció en cadena, les dels seus col·legues europeus. El món del cinema i els protagonistes de les revistes del cor també van posar el crit al cel. Ben diferent s’ho va prendre la patronal de la construcció. Veient que l’empresa tarragonina, arran del seu nou fitxatge, havia aconseguit diversos patrocinadors per als blocs de pisos que aixecava —fins i tot la companyia estatal de telefonia s’havia animat a posar publicitat els monos i samarretes dels treballadors de la constructora—, ja cotitzava a borsa i una cadena privada de televisió havia decidit retransmetre en directe, en un programa-concurs, la construcció d’una de les urbanitzacions que tenia en marxa, moltes empreses del ram van animar-se a fer contractacions milionàries. En pocs dies, el fitxatge de l’encofrador havia estat superat per un pintor marroquí que es veu que tenia fama de deixar unes parets impecables. Mil milions l’any, cotxe esportiu i una casa robotitzada de mil metres quadrats al Cap Salou. Fou l’inici de la bogeria. Els pisos, davant del notable encariment de la mà d’obra, van pujar de preu. L’increment dels costos de producció, però, es va contrarestar amb la col·locació de publicitat a les parets de les habitacions de les vivendes. Dormitori patrocinat per Iogurts Ben Bons. Bany amb la gentilesa de Caixa Segura. Jardí dissenyat per Ecològics SA. Malgrat això, el preu de la vivenda es va disparar i va provocar un efecte dominó en els altres sectors econòmics. L’exemple de la constructora tarragonina fou copiat ràpidament per diversos sectors de producció. Recollidors de fruita, dones de fer feina, mecànics, fusters, electricistes, professors, enginyers, metges, infermeres, arquitectes, policies… tots els oficis van apuntar-se a la nova febre d’or. Ningú no t’arreglava un endoll que no fos per 250.000 pessetes pagades trinco tranco. I una operació d’apendicitis sortia per un quilet, es retransmetia en directe per televisió i els drets d’imatge i de la publicitat se’l quedava l’hospital i els metges que hi havien intervingut. Els serrallers van posar de moda els stage de pretemporada i entrenaven durant les vacances pels frondosos boscos holandesos. La lesió muscular d’un soldador rus de gran qualitat fitxat per una multinacional era notícia de portada i els paparazzi competien a l’estiu per poder caçar en top-less la professora de grec clàssic de la Universitat Rovira i Virgili, que es veu que era la més ben pagada del país. Tot plegat, féu que els camps de futbol es buidessin. El diumenge era més emocionant veure en directe per la tele una operació a cor obert amb primes de 50 milions per metge o presenciar en el canal de la competència com mecànics italians, holandesos, brasilers i espanyols discutien en un taller per efectuar el canvi de motor d’un vehicle accidentat amb diagnòstic de sinistre total. Ningú ja no volia un autògraf del davanter ni del tennista de moda, sinó que entre les més preuades ara hi havia la rúbrica d’un agricultor rus que havia fet al Priorat un vi dolç molt apreciat entre els someliers. Fins i tot la classe política va sucumbir a la moda. Alguns dirigents intervenien als respectius parlaments amb l’americana plena d’eslògans comercials i més d’un president deixava inserir publicitat en els seus discursos de Cap d’Any.

Mentrestant, l’home que havia iniciat aquella bogeria, l’encofrador andalús, havia aconseguit organitzar tot un imperi al seu voltant. Restaurants amb el seu nom, sales de festa, hotels, urbanitzacions… fins i tot va popularitzar entre la canalla la seva samarreta imperi, un petit joc de mecano i una totxana-clauer. Els petits, a l’escola, somiaven ser paleta i a l’hora del pati, la pilota va ser substituïda per un grapat de maons i ciment. El daltabaix a aquella febre, però, es va produir quan, un bon matí de setembre, en una roda de premsa televisada que fou seguida per més d’un milió de persones, l’encofrador anunciava que deixava l’empresa Totxos Ben Arrenglerats de Tarragona per anar a treballar a una firma de la competència, que era de Reus, perquè li pagaven deu vegades més. «Mercenari!?», va titular l’endemà un dels diaris de més prestigi i que més havia contribuït a divulgar la vida d’aquell home. I el poble, que havia trobat en el paleta andalús el seu ídol i el pare de tot aquella riquesa inesgotable, ho va considerar una traïció i un mal presagi perquè veien que la gallina dels ous d’or perillava si tothom es posava a exigir millores salarials.