Calfar-se el cap?

Joan Carles Ventura Martínez

Als filòsofs…

Anys fa, un savi molt savi vivia tot sol en una cova al peu d’una vella muntanya. El savi molt savi era gairebé tan vell com la vella muntanya, i la seua pell, com la d’ella, s’havia erosionat amb el pas del temps. Els cims de l’ancià també estaven coberts de neu, de neu blanca i deslluïda com la que tots el hiverns cobria les penyes i els cimadals de la muntanya…

El vell ermità, com tots el coneixien al poble més proper, restava sempre meditant al fons del seu forat. Dia i nit, il·luminat per la claror d’un ciri tot esquifit, sospesava amb deteniment les qüestions més difícils i enrevessades que es puguen imaginar.

Tanmateix, no sempre havia viscut en aquella cavitat. Havia nascut feia molt de temps al poble que hi havia 200 metres més avall, i des que era sols un infant, havia demostrat proeses mentals d’excepció. Als dos mesos parlava ja vint idiomes, llegia l’Ulisses de Joyce i sabia fer equacions i integrals. No obstant això, des del principi, alguna cosa anava mal amb el seu cap; quan aquest assolia una temperatura superior als vint-i-un graus centígrads, era totalment incapaç de reflexionar. Així doncs, per explotar de la manera més encertada els seus talents, se n’anà a viure a una gruta sota la muntanya on hi havia la temperatura ideal.

Allí dins d’aquell forat, sovint, solucionava misteris d’allò més elemental; problemes senzills sobre els quals la gent del poble li venia a consultar. De vegades arribaven al seu cau preguntes importants vingudes de molt lluny; de terra endins, de mar enllà… Però, normalment, es dedicava a resoldre allò que podríem anomenar els grans dubtes de l’ésser humà; tots eixos enigmes que mai fins aleshores no s’havien solucionat…

La seua saviesa era tan gran i plena que tot, absolutament tot, s’ho podia explicar. Un bon dia, però, mentre es trobava meditant tot sol, arribà al seu amagatall un borratxo molt borratxo entristit i contrariat. Duia una ampolla de vi buida a la mà, i se la mirava desconhortat.

—Què li passa, senyor borratxo? —preguntà el vell un poc atabalat.

—He sentit dir que vostè és un savi molt savi, i que tot el que es pot saber vostè ho sap… —digué el borratxo tot tremolant de costat a costat.

—Això és cert… —afirmà el savi amb immodèstia.

—… doncs jo sóc un borratxo molt borratxo i m’ha sobtat de sobte un dubte existencial… —llavors, mirant l’ampolla amb solemnitat, el borratxo molt borratxo preguntà—: les coses buides estan realment buides, o massa plenes de no-res en realitat?

L’intel·lecte de l’ancià començà a funcionar; contemplà la qüestió des de tots els possibles punts de vista (des del teològic a l’antropològic, passant pel psicològic i el semiòtic), l’enfocà des dels diversos angles d’enfocament (des de l’obtús fins al recte, passant per l’agut i per l’angle de refracció), descompongué en factors senzills la pregunta i després l’analitzà. Però, tot i això, no va trobar la resposta d’aquell enigma tan inquietant…

—Si una cosa està buida —pensà— no pot estar plena de no-res. Tal volta, sols quan està plena de no-res es pot considerar buida…

Allò prenia caire de ser un repte difícil de veritat…

—Potser totes dos premisses siguen reals —continuà—; tal volta buit i ple de no-res siguen expressions equivalents…

L’explicació no resultava massa convincent.

—No! —exclamà entre dents malhumorat—, si una cosa està plena no pot mai estar buida; seria una contradicció en termes. Ha d’haver-hi una resposta…

Aleshores, es produí el col·lapse; el seu cap s’havia anat escalfant i escalfant de tant de pensar, fins que, finalment, la seua ment es va eclipsar. La pregunta sense resposta ressonava de manera infinita entre les parets de la seua closca cerebral i una buidor sobtosa l’impedia cavil·lar…

El borratxo, per la seua banda, feia bona estona que s’havia adormissat. I, ara, tranquil·lament, roncava de valent col·locat de manera algaràbica contra una de les nombroses roques del cau de l’ancià.

«Les coses buides estan realment buides, o massa plenes de no-res en realitat?».

La qüestió dansava frenètica entre les neurones del vell cap, però ell no era capaç de contestar-la. Tenia les galtes roges i els ulls plorosos d’esforçar-se, la seua temperatura cranial només feia que pujar i pujar. L’eixia fum de les orelles —no és cap exageració— i pareixia que anés a rebentar.

Tot d’una, s’alçà d’on no s’havia alçat en vora cinquanta anys i es dirigí a corre-cuita cap al cim de la muntanya que hi havia sobre el seu amagatall. Allí, la fredor era molt intensa i podria tornar a rumiar sense problemes…

Les seues cames engarrotades gairebé ja no se’n recordaven de camejar, els seus braços fibrosos no el podien gairebé sostindre i el vendaval feia onejar el seu cos magre com una milotxa desbocada. Però fent un encomiable esforç, de mica a mica, hi va arribar. La gelor del cim de la vella muntanya refredà aleshores les seues idees, i tot seguit, el cim s’omplí d’un dens baf. En baixar-li la temperatura per sota dels vint-i-un graus, el vell s’hi posà de nou, a meditar…

Al matí següent, el savi molt savi aparegué en la seua cova amb la calba congelada. Tot arreu de la vall la neu s’havia desfet i, inesperadament, hi havia arribat la primavera…

Una volta en la cova, despertà el borratxo molt borratxo (el qual, ja no era un borratxo molt borratxo —tot cal dir-ho—, sinó un ressacós molt ressacós) i li digué quan obrí els ulls:

—Tinc la resposta a la teua qüestió…

—Eh? —féu el ressacós amb veu d’estar encara molt ressacós.

—… les coses buides estan buides simplement; si estiguessen massa plenes de no-res, seria contradictori que se les omplís… entens? Mira, si una cosa està buida, vol dir que pot ser omplerta amb qualsevol cosa (fins i tot, amb no-res), mentre que si està plena de no-res, aleshores no es pot ja omplir amb res (i molt menys amb no-res). Ara bé, com s’ompli una cosa de no-res? O… com es buida una cosa de no-res? Es dedueix llavors que estar buit o ple de no-res, dóna exactament el mateix… El teu dubte era una paradoxa i, com totes les paradoxes, no té cap solució…

—Aleshores, no és cert que ho sàpia vostè tot? —replicà l’exborratxo molt borratxo badallant.

—He sabut que la teua pregunta no tenia resposta…

—Això ja ho sabia jo abans d’entrar…

—I per què m’ho has preguntat? —s’enfadà el vetust ancià no podent-s’ho explicar.

—Doncs veurà, feia fred aquesta nit i pensí que podia, tal volta, calfar-me amb l’escalfor del seu vell cap…