Parant taula

Sandra Lobera i Roca

Aquell matí s’havien llevat d’hora per tal de tenir-ho tot a punt a l’hora de dinar. Tot i que els feia una mandra enorme sortir de dins el llit, en què els abrigava aquella escalforeta tan dolça de la manta i el contacte dels seus cossos, un cop havien posat els peus a terra i havien sentit a sobre l’aigua de la dutxa que els regalimava cos avall, tot semblava d’un altre color.

Van posar-se els abrics: ella un tres quarts de llana que semblava fet a mida per al seu esvelt i lleuger cos, en què el temps no havia fet més que endolcir la mirada d’aquells ulls foscos i penetrants que havien captivat el seu home amb un senzill i dolç esguard.

La jaqueta era de color gris perla i donava la sensació de fer joc amb el ble de cabells blanc grisós que lluïa al davant del cap i que des de molt temps ençà havia decidit no tenyir de fosc com la resta dels cabells.

Ell, alt i d’aparença forta, es va col·locar un jersei de llana gruixut que li donava un aire juvenil i atlètic. El seu pelatge bru feia destacar uns ulls d’una blavor serena, que transmetia, en mirar-lo, un missatge de tranquil·litat i de «no passa res, jo sóc aquí».

Van baixar al poble a comprar un tall de coca d’aquella d’anís que només feien un dia a la setmana a la fleca més antiga del poble. Que n’era, de bo, un esmorzar com aquell: cafè acabat de fer, un bon tall de coca… i l’escalfor i energia que els donava fer quelcom de diferent que trenqués la monotonia de la resta de dies de la setmana.

Primer de tot encendrien el foc, farien un bon foc, que, més que escalfar, els acompanyés i fes més familiar la trobada —l’invent de la calefacció era, sens dubte, boníssim, però res no podia substituir el caliu (i mai més ben dit) que donava la llenya que, de mica en mica, s’anava consumint en el foc— i, un cop preparat l’ambient, asseguts l’un al costat de l’altre a la vora del foc, repassar què calia fer: preparar un aperitiu, repassar les ampolles de vi i cava, anar a recollir les postres a la pastisseria on feien les pastes seques que els agradava de sucar amb la crema de Sant Josep, que ja havien deixat enllestida el dia abans… Semblava que aquella cuina tingués un do especial per acollir i amorosir la crema que any rere any havia endolcit els dinars de Sant Josep a casa dels avis.

Recordava que l’àvia sempre la feia de la mateixa manera: primer els ous i el sucre, després la llet amb el midó ben desfet, tot ben remenat… i, per descomptat, la canyella, que tan bon gust li donava i tan personal la feia.

Potser era veritat que era el pot on la cuinava el que la feia quedar sempre així. Sabia que l’àvia l’havia intentada fer a casa dels pares però que, tot i que era bona, no era la mateixa. Possiblement el secret estava en la il·lusió que els feia menjar-la i assaborir-la tots al voltant de la taula en aquell dia especial, el sant de l’avi. Aquest costum havia arrelat, segurament sense proposar-s’ho, perquè ja no hi havia cap Josep a la família, de generació en generació.

Deixarien per a última hora parar la taula, aquella taula ampla, llarga, pesada, amb un gruix considerable. Tots els voltants eren esculpits amb un petit ribet que representava un cep amb els seus raïms penjats l’un damunt de l’altre.

De sempre que recordava la taula en un racó del menjador, no tenia consciència de quan la hi havien instal·lat; sabia, perquè ho havia sentit dir, que l’avi l’havia comprada un matí del mes de maig que van anar amb l’àvia a Palamós. Hi havien anat per passar el dia amb una altra parella amiga d’ells. Palamós era ple de records per als avis, tant per a ell que hi havia passat els anys de guerra defensant el port, com per a ella que el sabia allà, lluny del seu costat, i com que, gràcies a Déu, tot havia sortit bé, en tenien un bon record i els agradava d’anar-hi de tant en tant.

Aquell dia van parar a dinar en una masia —els avis no eren d’aquells qui els agraden els menjadors de luxe amb tot el seu parament, a ells els encantaven aquells petits i amagats restaurants que queden a les muntanyes, nets i familiars— i els van asseure en una taula de fusta de roure molt forta, ferma. —com deien ells— i confortable. L’avi, que de seguida estava a punt per començar qualsevol conversa, aviat es va interessar per la procedència d’aquella taula, per saber com ho podia fer ell per tenir-ne una de semblant. I, dit i fet, quinze dies més tard apareixia la taula a casa.

Necessitaven ser dos per posar-la de tal forma que hi poguessin seure tots al voltant, així és que la van instal·lar un parell de metres més enllà d’on sempre era.

Abans, però, van haver de treure de sobre la gran sopera de porcellana que uns oncles d’aquells de lluny que mai no acabes d’entendre’n el parentiu els havien regalat amb motiu de les noces d’or.

Aquest dia sí que el tenia ben present, fins i tot recordava els mesos anteriors: tota aquella il·lusió, tot aquell desfici perquè la festa sortís bé. Van curar fins a l’últim detall: flors a l’església, vestit blanc per a la iaia, ja que no l’havia pogut portar el dia del seu casament perquè estaven en plena guerra i malgastar els diners en un vestit blanc que no tornaria a sortir de l’armari no era pensable ni possible. Va haver de ser blau; això sí, un vestit bonic, fet a mida i que li quedava molt bé, però que es podia portar cada diumenge i a festes si es volia, perquè abans la roba de mudar tan sols es portava un cop a la setmana… Cap detall els va passar per alt.

El dia abans havien planxat les tovalles que hi volien posar: unes d’aquelles que tenen història, unes que l’àvia havia brodat a mà i en què havia aprofitat la punta feta amb els boixets de la besàvia Maria, a qui sempre se la veia asseguda vora la finestra que donava al pati exterior, vinga fer-los anar amunt i avall, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, l’un damunt de l’altre i l’un sota l’altre, com aquell qui segueix a la perfecció el ritme d’una música que té ben interioritzada i que domina totalment. Era digne de veure-la: podia seguir qualsevol conversa mentre les mans feien una feina totalment perfecta, podia mirar la gent que passava pel carrer, tot el que l’envoltava, i mai deixava de fer anar les mans.

Al bell mig de la tovalla hi figurava un brodat d’aquells senzills en què s’hi representava una rosa al centre, que s’anava difuminant a mesura que anava acostant-se als extrems de la taula. Quanta paciència que tenien!, o potser, quant temps per dedicar-s’hi.

I així, de mica en mica, anaven parant taula per quan arribessin els nois.

Sovint es deien que la gent pensava que aquells dies de dinars familiars eren els que amb més ganes esperaven, però ells sabien que no era així, que sí que hi havia ganes per retrobar-se tots al voltant de la taula i parlar i estimar-se, però ells, de cada dia i de cada instant junts, en feien una festa. Paraven, curosament i amorosament, taula cada dia l’un per a l’altre, procurant sempre que tot hi fos, que res faltés a l’un ni a l’altre, perquè era així com ho havien vist fer als seus avis: tan joves encara dins d’ells, tan vius i units. Aquells qui quan van morir no van desaparèixer del seu costat, aquells qui encara ara que ells anaven a ser avis, portaven dins i sentien.

Van comprovar que el foc no fos massa viu per tal que cap tronc no rodolés cap al terra i, encara una mica abrigats —perquè tot i que el sol escalfava força, l’aire era fresquet—, van anar a fer un volt pel mercat: no és que necessitessin gaires coses, però era agradable fer-hi una volta i parlar amb la gent del poble.

Com que no anaven molt carregats, enfilaren carrer enllà per gaudir del sol i d’una bona passejada. El camí era força planer i això els permetia portar un ritme lleuger. Caminant, caminant, van arribar fins allà on els avis havien tingut el seu hort, on havien enterrat gustosament temps i temps de les seves vides.

L’avi havia adquirit el terreny quan tenia trenta-nou anys en canviar-lo per l’hort que li havien llegat els seus pares, perquè aquest estava més a prop de casa i tenia pou d’aigua —fet que revaloritzava el terreny—; comprenia dues hectàrees i mitja de terreny i la terra sempre havia estat agraïda i generosa amb la feina de l’avi, que l’havia cuidada i mimada com si d’un fill es tractés: mai cap herba, cap lloc mal endreçat, totes les flors i plantes tenien el seu lloc…

Sempre que hi passaven pel mig —ara es podia travessar la finca perquè havia passat de ser zona agrícola a zona urbana i n’havien expropiat una part per obrir-hi un camí— parlaven del munt d’olors que recordaven haver-hi sentit, totes provinents dels clavells i gladiols que l’avi cultivava i que, després, un cop crescuts i oberts, agrupava en rams de sis o dotze que portava amb la furgoneta al sindicat on, més tard, els vendrien.

Ara tan sols se sentia l’olor dels macarrons d’algun veí, l’olor del suavitzant que havien utilitzar per rentar la roba que assolellaven…, però, és clar, això era el futur.

Més endavant, quan l’avi ja no tenia edat per treballar —i aquesta època sí que la recordava perfectament—, va destinar-ne una part al cultiu de pèsols, mongetes, bledes, enciams, tomàquets…, tota mena de verdures. No gaire de cada cosa, just per al seu consum i per poder obsequiar algun veí amb tan agraït regal.

Just al lloc on hi havia els gronxadors que els avis havien regalat als néts un any per Reis, hi havien construït una petita plaça amb altres gronxadors d’aquests d’ara: de fusta i amb caps que figuraven animals o bé ninots dels dibuixos animats televisius.

Podia recordar a la perfecció els ulls esbatanats dels cinc néts quan van anar a l’hort i van endevinar al mig de la gespa els dos enormes gronxadors —perquè per a ells eren enormes— i les anelles per fer cabrioles. Allò sí que era un bon regal!

Com que es feia tard i encara havien d’anar a recollir les postres, van tornar enrere i, pel mateix camí que els havia menat fins allà, van fer via cap a la pastisseria.

Quatre pastes seques que acompanyarien la crema i, per què no, anirien a buscar una mica d’aquell garnatxa que tan dolç i gustós els resultava.

Devien ser quarts de dues quan van arribar a casa. Corrents van acabar de parar taula.

Faltaven les tasses de cafè, que deixarien a punt damunt una tauleta que havien posat al costat de la taula ja parada. Així no s’haurien d’aixecar contínuament, ara a buscar això o allò altre… Farien servir el joc de cafè de l’àvia, un que aquesta els havia regalat el dia que van celebrar vint-i-cinc anys de casats.

Era d’aquells de terrissa fets a mà, tot de color verd clar, amb un dibuix que just s’insinuava a cada tassa, en què figurava una llar de foc encesa i les espurnes que aquesta deixava anar en cremar la llenya.

De les dotze tasses que formaven el joc ja només en quedaven nou, perquè dues s’havien trencat qui sap quan, i l’altra l’havia trencada la Montserrat de petita un dia que li va relliscar l’ampolla de l’aigua damunt la taula.

Quan van sentir els cotxes arribar van sortir a fora per rebre els fills i gran va ser la seva sorpresa quan van trobar un gatet que devia fer poc algú, que prou els coneixia, havia deixat ben tapat a la porta de casa amb tota la intenció i seguretat que aquella seria la seva nova llar.

Quan tots van haver marxat van deixar encara la taula per desparar i van continuar mirant les fotos que havien salvat del prestatge: les del dia del seu casament, el casament dels fills, les dels pares, els avis… i les de les nombroses sortides.

Va fer l’efecte com si els dos tinguessin alhora el mateix pensament: feia temps que no en feien cap, d’escapada!, i sense quasi parlar-ne, van decidir marxar l’endemà.

No hagueren de decidir cap hora ni què s’emportaven, sempre ho feien de la mateixa manera: quan la son s’acabava i amb poca roba.

Mentre ell es dirigia cap a la porta per tal de tancar el barri del jardí, ella se’l va mirar veient-hi el mateix home fort, alt i de tracte suau del qual continuava enamorada. Ara els pantalons començaven a bellugar-se una mica i l’esquena semblava haver oblidat la seva posició, però encara conservava aquell tou de cabells, ara blancs, és clar… El temps era l’únic que no havia canviat.

L’endemà s’afanyarien a pujar al cotxe, per, tranquil·lament, dirigir-se a qualsevol lloc. El lloc tant els feia, el que anhelaven era l’escapada, passar uns quants dies allunyats de tot: dels fills, del futur nét que aviat arribaria —però que tant temps feia que gaudien—, de la casa i de les flors…

Ella va pensar en el seu nét. Els estimaria a ells, els avis, de la mateixa forma que ella havia estimat els seus?