Literatura de luxe

M. Pilar Cabrerizo Lahoz

El timbre de la porta va sonar insistentment. Vaig sortir de la dutxa i, sense eixugar-me, em vaig posar el barnús i vaig anar a obrir. Era un noi jove d’una d’aquestes empreses de missatgeria ràpida:

—El senyor Rius? —va dir-me—. Li porto un paquet. Signi aquí, si us plau.

Vaig agafar el paquet amb una certa recança: no en rebia mai cap, jo, de paquet, i a més, no duia remitent, cosa que encara ho feia tot més estrany. Vaig dur-lo al menjador i, amb suavitat, com si sospités que el que hi havia dintre era l’objecte més fràgil del món, el vaig desembalar. Era un exemplar de Las aventuras del ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, l’obra més coneguda de Miguel de Cervantes. Semblava una edició bastant antiga i força particular. Potser, fins i tot, valuosa. El vaig obrir amb la mateixa delicadesa que l’havia desembolicat i vaig veure que duia una tarja dintre, manuscrita, que deia: «Tingues molta cura d’ell. Júlia». Vaig pensar que es tractava d’una equivocació, no em venia al cap cap persona amb aquest nom, però el cert era que el llibre era força curiós. No. Era més que això, era una veritable joia, ara ho veia. Pertanyia a la tercera edició, datada el 1608, una edició que es pensava que contenia quinze línies de més no escrites per Cervantes. Em semblava estrany haver rebut una cosa així d’un remitent desconegut; no obstant, el nom i l’adreça eren els meus, així que vaig decidir que me l’enduria l’endemà a l’institut on imparteixo classes de literatura i el mostraria als meus alumnes. D’entre aquella colla d’adolescents algú hi hauria a qui motivés un llibre tan especial, justament ara que estudiàvem el Segle d’Or.

Aquella nit em va costar de dormir. Semblava com si presagiés alguna desgràcia, estava neguitós, inquiet i no parava de donar voltes al llit. Quan va sonar el despertador tot just acabava d’agafar el son i em vaig llevar més endormiscat que de costum. Quan ja era al replà esperant l’ascensor, em vaig recordar del llibre i vaig tornar a entrar a buscar-lo. Volia dur-lo a l’institut aquell mateix dia, m’aniria bé per a la classe que havia preparat.

El dia va anar passant més lentament del que era habitual, i és que jo, quan no dormo bé no sóc el mateix i la meva tasca habitual esdevé feixuga d’allò més. Vaig arribar a casa, cansat, amb ganes de menjar qualsevol cosa ràpida i estirar-me una mica al sofà, per això em caigué el món a sobre quan vaig veure la portera que corria cap a mi amb cara desencaixada:

—Senyor Rius, han entrat a casa seva, no sé com ha pogut passar, m’ha avisat la veïna del 4t 3a quan ha vist que la seva porta era oberta i que l’havien forçat.

El que va seguir a aquestes paraules va ser el panorama més desolador que us pugueu imaginar: no hi havia a casa meva ni una sola cosa al seu lloc: el terra era ple de roba, papers i objectes diversos, plats i gots trencats, tota la casa potes amunt, però el que més havia patit havia estat el meu estudi, la meva cambra favorita, allà no s’hi podia ni entrar. Tots els llibres feien pinya al bell mig, oberts uns a sobre dels altres i barrejats amb papers, documents, disquets i una pila d’exàmens que tenia per corregir.

Després d’això tota la parafernàlia que es desencadena en aquests casos: la policia, l’agent de l’assegurança… i jo amb els nervis elevats a la infinita potència. Entre la portera, que se sentia un xic responsable, i la veïna, que és un encant, vam intentar deixar la casa tan endreçada com va ser possible. No vaig trobar a faltar res de valor i això em va mosquejar una mica. Què devien buscar?… Ja m’ho començava a imaginar. Quan tothom va marxar, a la fi, em vaig estirar mort de cansament. Aquella nit tampoc no vaig poder dormir i l’endemà a primera hora, incapaç d’enfrontar-me a trenta galifardeus que, a diferència de mi, sí que haurien descansat i carregat les piles, vaig trucar a l’institut per dir-los que aquell matí no hi aniria.

Es va posar al telèfon el director:

—Josep, què dius? Que ahir et van entrar a casa? Ves per on, aquí a l’institut també han entrat aquesta nit i us han regirat les taquilles del departament d’humanitats. Quina coincidència, no?

Les paraules del director em van glaçar la sang a les venes. No hi havia dubte, es tractava de l’exemplar d’El Quixot que havia rebut feia dos dies. Era allà, sobre la taula de l’estudi. L’havia dut a classe quan van entrar-me a casa i l’havia tornat amb mi quan van regirar l’institut. Algú sabia que el tenia i el buscava. Vaig recordar també les paraules de la targeta: «tingues molta cura d’ell», i per un moment vaig sentir por.

Vaig intentar estirar-me de nou al llit però estava massa inquiet i em vaig llevar de seguida, vaig esmorzar una mica de cafè i torrades, vaig agafar l’exemplar sota el braç i em vaig dirigir al banc que tenia més a la vora de casa. Allà vaig sol·licitar una caixa de seguretat i vaig dipositar el llibre no sense abans tenir-lo una estona a les mans per poder tornar a contemplar-lo de prop. Era un exemplar magnífic, però estava clar que, de moment, no em donava més que problemes.

En sortir al carrer vaig tenir la sensació que un home em seguia: era alt, ben plantat, abillat amb un elegant vestit i ulleres de sol. Vaig creuar diverses vegades el carrer per estar-ne segur, i ell, a distància prudent, va fer el mateix. No hi havia dubte, em seguia. Vaig començar a caminar cada vegada més de pressa, sense girar-me, fins a arribar a casa. Quan vaig ser dalt del meu pis el primer que vaig fer va ser acostar-me a la finestra i enretirar lleument la cortina amb les mans per comprovar si aquell tipus encara estava al carrer però no vaig veure ningú i això em tranquil·litzà momentàniament.

L’endemà abans de sortir del portal de casa per dirigir-me a l’institut vaig mirar a ambdues bandes esperant, amb angoixa, trobar l’individu del dia anterior, però el carrer estava a aquelles hores totalment solitari i no es divisava res que s’assemblés a una persona humana en tot el que els meus ulls abastaven. Això em tornà a tranquil·litzar i mentre feia classe vaig aconseguir oblidar-me per un moment d’aquesta angoixa que em posseïa. Però tot això s’acabà de sobte quan vaig sortir a esmorzar: l’individu alt i elegant estava allà, al davant de la porta de l’institut fent-me dubtar si sortir o quedar-me tancat dins d’alguna de les aules. Vaig haver de psicoanalitzar-me a mi mateix repetint-me una i altra vegada que jo no havia fet res mal fet i, per tant, no havia de témer res. Però estava equivocat, el tipus se m’aproximà aprofitant que els meus companys s’havien avançat cap al bar i, amenaçant-me amb la història que duia una pistola, m’obligà a fer el que em demanava, és a dir, a dirigir-me al banc, a demanar l’obertura de la caixa de seguretat i a entregar-li el llibre. No he estat mai gaire valent, jo, i aquesta em semblava l’opció més digna per sortir-me d’aquest atzucac en el qual jo no m’havia ficat.

Val a dir que quan vaig fer això em vaig treure un bon pes de sobre i em vaig sentir alliberat per primera vegada en uns quants dies. Em sabia greu, d’una banda pel llibre i, de l’altra, per aquella tal Júlia de la targeta, però com que no sabia qui era i desconeixia els motius pels quals m’hi havia embolicat d’aquella manera vaig pensar que m’era ben bé igual.

El que era clar era que darrerament no parava d’equivocar-me, així que l’endemà, que era dissabte i havia decidit dormir fins que el cos em digués prou, a les nou del matí quan més a gust gaudia del contacte dolç amb els llençols, el timbre de la porta va tornar a sonar insistentment. Em vaig llevar, i en pijama com anava, vaig obrir. Gairebé se’m tallà la respiració quan vaig veure davant dels meus ulls una noia alta, prima, morena, amb els ulls verds més seductors que us pugueu imaginar, vestida amb uns texans ajustats i una samarreta curta que deixava a l’aire el pírcing del melic i una caçadora de cuir negre més curta que la samarreta, i, a més, em coneixia:

—Hola, Josep —va dir-me—, saps qui sóc?

—Noo, no ens cooneeixem —vaig quequejar, com un imbècil.

—Sóc la Júlia Prats. Vaig ser alumna teva a l’institut fa ja anys i vinc a buscar una cosa meva que tu tens. Puc passar?

—Sí, sí, és clar —vaig dir-li, mentre em venia al cap una adolescent un xic més grassoneta la qual tenia al davant amb els seus inconfusibles ulls verds—. Estàs molt guapa, molt més prima que quan anaves a classe. Bé, vaig a vestir-me, seu i posa’t còmoda.

Mentre em vestia, amb parsimònia per trigar el màxim temps possible, anava pensant com es prendria la Júlia el fet que ja no tingués amb mi l’exemplar i com li podia explicar.

Vaig tornar al saló ben vestit i pentinat, desprenent una agradable olor de colònia i vaig anar al gra: em semblava la forma més ètica i alhora més fàcil d’abordar la situació:

—Veuràs, Júlia, vaig rebre el llibre que em vas enviar, però la veritat és que ja no el tinc en el meu poder.

La noia va fer un gest de desencisament i em va demanar que li expliqués què havia passat. No cal dir que li vaig contar, fil per randa, com s’havia esdevingut tot. A mesura que anava escoltant el meu relat la cara de la Júlia anava passant de la decepció a la comprensió; ella no esperava, sens dubte, que el llibre em causés tants problemes.

—Ho sento, Josep, de veritat que ho sento i et dec una explicació. Aquest exemplar, com tu bé has deduït solet, té un gran valor econòmic i molt més ara que celebrarem el quatre-cents aniversari de la publicació de la més famosa obra de Miguel de Cervantes, que com tu ja saps va veure la llum per primera vegada el 1605. Però, per a mi, el principal valor és el sentimental, ja que és una herència de la família que ha anat passant de generació en generació fins a arribar a mi fa uns quants mesos, quan va morir el meu pare. Vaig saber fa pocs dies que un bibliòfil molt influent hi anava al darrere i havia contractat uns esbirros perquè l’aconseguissin. M’han insistit molt que el vengui, però jo no vull fer-ho. És l’únic record que guardo del pare. Però de seguida vaig sospitar que l’aconseguirien com fos, ja veus, jo, una pobra noia que viu sola… Així que te’l vaig enviar. Vaig pensar que així li perdrien la pista.

—Però, per què a mi, precisament? —vaig demanar-li encuriosit.

—Sé que et sobta però és que tu, Josep, vas despertar en mi la passió per la literatura i vaig pensar que eres la persona més indicada per gaudir-lo i saber que és un objecte valuós. Sé que si no hagués passat tot això hauries tingut bona cura d’ell. Però bé, no estic enfadada, no és culpa teva. El que sí que et demano és que m’ajudis a recuperar-lo. No vull barrejar la policia en tot aquest assumpte; de fet, no vull que ningú més que tu i jo sapiguem de l’existència d’aquest llibre. Penso que junts ho podrem aconseguir. Ajuda’m, Josep, t’ho agrairé de debò.

No sé per què tinc una feblesa especial davant uns ulls verds i, això, unit al fet que em costa dir que no, tot sovint em causa molts problemes. Així que vaig assentir i li vaig demanar què era exactament el que havíem de fer.

La Júlia va començar a deixar anar el seu discurs. Em va explicar que el bibliòfil que li havia pres el llibre es deia Nicolau Vilà i que vivia en un pisàs a la part alta de la ciutat. A mesura que ella anava parlant jo anava comprenent, no sense perplexitat, el que em demanava. Volia que entréssim al seu pis burlant els dos gossos que tenia i les alarmes instal·lades a totes les entrades i que recuperéssim el llibre. La noia m’havia confós amb el Superman, i jo no era més que un pobre, i més aviat feble, professor d’institut.

Però ja us he dit que em costa dir que no, gairebé tant com em costa enamorar-me, i ara no estava segur de si això últim em començava a passar. Així que, com vulgars lladregots de pel·lícula dolenta, vam posar fil a l’agulla. La Júlia semblava saber molt bé com fer-ho i això, que en circumstàncies normals m’hagués preocupat, em donava ara tota la seguretat que necessitava per llançar-me a l’assumpte.

Vam entrar al pis una tarda quan es feia fosc. De fet, vaig entrar-hi jo, perquè la Júlia es va quedar fora vigilant que ningú ens veiés. Ella ja sabia que a aquella hora els criats estaven ocupats en els preparatius del sopar i els amos, en Nicolau i la Berta Vilà, encara no havien arribat a casa. Vaig entrar per la porta principal, fent-me passar per l’agent del Cercle de Compradors de Llibres, al qual els Vilà estaven subscrits —també la Júlia coneixia aquell detall—; quan la minyona va anar a buscar la targeta de la comanda, jo vaig escolar-me fins a la biblioteca i vaig endur-me el llibre, que, per sort meva, era obert sobre la taula, i vaig sortir ràpidament, abans que no arribés la minyona un altre cop.

La meva feina va estar pagada amb escreix quan vaig percebre la brillantor dels preciosos ulls verds de la noia i gairebé em desmaio quan em va fer un petó a la galta per agrair-me el que havia fet.

El dies següents van ser tranquils per primera vegada en molt temps. Em sentia relaxat com si hagués assistit a un curset intensiu de ioga i ara la meva vida tornava a ser «normal», com havia estat sempre. De tant en tant, pensava en la Júlia, m’havia encisat d’allò més, però jo tenia vocació de solter i potser, fins i tot, preferia no veure-la, ja que tot el que havia passat no em duia bons records.

Va ser després de cinc dies, quan vaig rebre la visita del tipus aquell que m’havia seguit i al qual havia entregat el llibre dies enrere, que em vaig tornar a ensorrar. Va trucar a casa, com aquell que vol vendre’t una enciclopèdia a terminis, i quan jo li anava a tancar la porta als nassos cridant histèricament que no tenia l’exemplar, que ja li havia donat una vegada i que em deixés en pau, ell va posar el peu a la porta impedint que la tanqués, mentre amb gest enèrgic es treia una acreditació de la butxaca superior de l’americana:

—Agent secret, deixi’m entrar o em veuré en l’obligació de detenir-lo.

Quan va entrar i m’ho va explicar tot vaig notar que un parell de llàgrimes relliscaven per la meva galta. Jo no havia plorat des que era un adolescent però és que mai m’havia sentit tan summament imbècil com ara.

—Reconeix aquesta noia? —em va dir l’home alt i elegant tot mostrant-me una foto de la Júlia.

—Sí —vaig respondre jo—, es diu Júlia Prats i havia estat alumna meva a l’institut.

L’home, amb claredat i parsimònia, em va explicar que la Júlia era una lladregota, especialitzada en obres d’art, que havia estat enxampada diverses vegades i empresonada un parell de cops. Em va dir també que tot sovint feia la seva feina amb l’ajuda d’un bon amic, lladre com ella, que en aquests moments era a la presó complint condemna. També em va fer saber que els senyors Vilà eren els legítims propietaris d’El Quixot, herència familiar, i que havien volgut portar en absolut secret tot l’affaire del robatori, ja que sabent que eren propers els actes de celebració del quatre-cents aniversari de la publicació de l’obra, no estaven disposats que ningú s’assabentés que ells tenien un exemplar d’aquestes característiques. Encara sort, vaig pensar, ja veia la meva foto publicada per tots el diaris amb un enorme titular que digués: «Un professor d’institut roba un valuosíssim exemplar d’El Quixot amb l’ajut d’una ex-alumna seva, lladre de professió». Haurien rigut de valent, els meus alumnes!

Enmig de totes aquestes cabòries vaig adonar-me que em calia saber una cosa força important: què seria de mi? Hi hauria judici? M’acusarien de lladre? L’home alt em va tranquil·litzar. Tot això donaria més publicitat de la que els senyors Vilà volien. D’altra banda, havien estat investigant la meva vida i havien arribat a la conclusió que havia actuat sense mala intenció, desconeixent el que feia de debò. De fet, ells també havien fet unes quantes coses no gaire ortodoxes, com ara escorcollar-me la casa de mala manera, el departament d’humanitats del meu institut o amenaçar-me amb la pistola en ple carrer. Em sentia encara més imbècil que abans. «I la Júlia?», vaig atrevir-me a preguntar. No sabien on era, havien desapareguts ella i el llibre però estaven segurs que acabarien trobant-la. Pel que feia mi, havia de respondre unes quantes preguntes a comissaria i després assumpte acabat, amb la promesa, és clar, que si sabia alguna cosa de la noia els ho faria saber de seguida.

Vaig necessitar un parell de setmanes de baixa per recuperar-me. Cada cop que hi pensava em feia més mal haver estat utilitzat d’aquesta manera i haver caigut com un babau a les grapes d’aquella noia que, sense dubte, coneixia la meva feblesa de caràcter, ja que m’havia tingut de professor uns quants anys. Em feia ràbia que hagués pensat en mi com l’estúpid ideal per ajudar-la, ara que el seu amic no ho podia fer. Si tot hagués anat bé jo li hauria guardat el llibre un bon temps i ara, al 2005, amb tot això de la celebració, la molt intel·ligent n’hauria tret un bon pessic, i jo en la inòpia. Vaig trucar als senyors Vilà per demanar-los perdó pel que havia fet sense saber-ho, i em va sobtar l’amabilitat amb què ells em van tractar. Un mes més tard van ser ells els qui es van posar en contacte amb mi per informar-me que el llibre ja era de nou a la seva biblioteca i convidar-me a anar a visitar-la quan volgués.

Jo vaig continuar la meva vida, amb les classes com sempre, sabent que em caldria molt de temps per oblidar tot el que havia passat. Aquest matí una alumna de les més grans, una noia molt mona i ben posada, se m’ha acostat amb ganes de fer-se la simpàtica, potser perquè va una mica fluixa en literatura i vol esquivar el suspens, i mostrant-me un exemplar bastant antic de poemes d’Ausiàs March, m’ha dit que l’havia trobat a la biblioteca de casa i com que m’havia vist tan entusiasmat amb aquell exemplar d’El Quixot que havia dut a classe feia uns quants mesos, me’l deixava perquè el pogués mirar tranquil·lament i mostrar-lo als altres alumnes. Encara veig el seu astorament quan, vermell com un tomàquet i fora de mi, com no m’havia vist mai a classe, li he dit que no volia saber res del seu llibre i que em deixés en pau. És ben veritat aquella dita segons la qual sovint paguen justos per pecadors.