El palmell d’una mà

Jaume Calatayud Ventura

MENCIÓ D’HONOR DEL 8È PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET

Es va despertar —estès a terra, mig tapat amb una jaqueta tronada i llardosa, en un parc estrany, desconegut— quan un vagabund xacrós el va palpar en sospitar, per la taca de sang que hi havia sota el seu cap, per la pal·lidesa del seu rostre i per l’erta immobilitat que aparentava, que era mort. Després, en veure que reaccionava, el trinxeraire li va preguntar si havia estat cosa d’aquells malparits de sempre. I ell va insinuar, amb la mà, una negació, i amb aquell escàs gest va voler dir que no ho sabia, que no recordava el que li havia passat, que en aquell moment només era capaç de percebre i d’expressar allò: la ignorància més succinta i absoluta.

Amb prou feines va aconseguir, el raquític auxiliador, posar-lo dret, acostar-lo a un banc i asseure-l’hi. I li va preguntar si duia diners. Amb moviments maldestres i lents el ferit es va furgar les butxaques, i no hi va trobar res. Aleshores el vagabund li va agafar un braç i va mirar-li el canell: hi havia una franja un pèl pàl·lida en comparació de la resta de la pell. «També t’han pres el rellotge», va dir. I després d’examinar, amb una ganyota mescla de lament i escrúpol, la nafra en el parietal dret, va afegir: «Hi tens un bon trau, aquí. Cal que te’l cusin». El va ajudar de bell nou a aixecar-se i el va portar a un ambulatori proper. Allà, el va deixar, a la porta, recolzat a la paret, i se’n va anar com aquell qui fuig, com temorós que el veiessin i potser volguessin reconèixer-lo també a ell. Un parell d’infermers van recollir l’abandonat. Li van netejar la ferida, van cosir-la-hi i li van fer una sèrie de preguntes, de cap de les quals no n’obtingueren resposta. Afirmava que no podia recordar res: ni com va arribar a aquell parc, ni el que li havia passat, ni qui era… No van trobar cap tipus de documentació, ni cap objecte personal, als seus pantalons i la seva jaqueta. Li van donar una pastilla, van posar-li una injecció i van oferir-li unes sabatilles de goma, de bany, car anava descalç. I degueren trucar a la policia, perquè al cap d’una estona —que ell va passar assegut en una cadira de rodes, endormiscat— van aparèixer un parell d’agents i se’l van endur.

A la comissaria, el van ficar en una sala buida, amb les parets pintades d’un color ocre imprecís i tèrbol; tot el mobiliari es limitava a un parell de bancs ennegrits, un a cada costat, i li van dir que esperés. Va passar mitja hora llarga fins que el van portar a un despatx on uns quants individus, tots d’uniforme, teclejaven, desganadament, en antigues màquines d’escriure. El van fer seure davant d’un d’ells i es van repetir, més o menys, les preguntes que ja li havien fet a l’ambulatori; a cap no va poder respondre; no recordava absolutament res. Van examinar la seva roba. Els pantalons, malgrat un estrip i el rastre de la terra on havia estat estès, es veien nous i de bona qualitat; de camisa, no en portava, però la samarreta era de fil, i els mitjons també. La jaqueta, en canvi, era un parrac, i un parell de talles més petita del que ell necessitava. Resultava evident que algú l’havia despullat de les sabates i la camisa, o el jersei, i li havia canviat la jaqueta per aquella miseriosa.

Quan el van tornar a dur a la sala d’abans, l’estança ja no era buida. Asseguda en un dels bancs hi havia una dona jove, d’uns vint-i-cinc anys, rossa tenyida, amb sabates de taló alt, de xarol vermell, faldilla curta de cuir negre, samarreta de tirants i un xal damunt les espatlles. Al costat tenia una bossa també de xarol vermell, amb cadenes daurades.

Van romandre uns quants minuts en silenci, davant per davant, fins que la noia li va preguntar què li havia passat, i ell va respondre que no ho sabia, que no recordava res, ni qui era. Ella va dir-li, amb un esbós de somriure sorneguer, que no devia ser un qualsevol, perquè, tot i el seu estat, no feia precisament pinta de pidolaire. «Jo calo de seguida la gent», va faronejar. I li va preguntar una altra cosa: «Què penses fer?». Ell va arronsar les espatlles. «Doncs vés amb compte, perquè aquí et poden carregar qualsevol mort», el va advertir ella. «N’hi ha un parell de molt mala índole. Me’ls conec prou bé». Però tampoc aquelles paraules no van fer que ell reaccionés. Semblava sumit en un desmaiat estupor. La mirava com si no la veiés; tot ho mirava com si no ho veiés, com si fos transparent. Era una mirada buida, desvalisada, exànime… I la noia es va compadir d’aquella desolació. «Ets estúpida», va pensar, en sentir la pessigada de la misericòrdia. «No el coneixes de res. Per què l’has d’ajudar? Preocupa’t de tu mateixa». Però va oferir-li de treure’l d’allà. Va assegurar que podia aconseguir-ho dient, simplement, que el coneixia; perquè els policies, llevat que ja haguessin previst utilitzar-lo per a alguna cosa, el que preferien era aviar-lo i oblidar-se del problema. Ell va respondre que, per no saber, no sabia ni què volia; que estava absolutament desconcertat i que ni tan sols podia pensar. En aquell moment es va obrir la porta, va aparèixer un agent, va lliurar a la noia un carnet d’identitat i li va dir que ja se’n podia anar; i aleshores ella va explicar-li que coneixia aquell home ferit i que sabia on vivien uns familiars seus. I es va oferir a acompanyar-lo fins allà. L’agent la va mirar malfiat i va guardar un silenci cavil·lós. Va fer mitja volta, va sortir de la sala i va tancar la porta. Al cap d’uns quants minuts, va reaparèixer i va dir, adreçant-se a ella: «Marxeu tots dos. Emporta-te’l».

* * *

El matí era humit, gris, boirós… La noia va parar un taxi i van fer un trajecte curt, fins a una plaça petita on un parell de vells matiners es fumaven el primer caliquenyo del dia, asseguts, damunt uns fulls de diari, en un banc de fusta pintada de verd, molla de rosada. Per un portal que flairava lleixiu van accedir a una escala estreta i corbada i, a la penombra, van pujar a l’entresòl. Només hi havia un pis per planta. «Visc aquí», va dir ella, mentre buscava la clau a la bossa. Era un habitatge petit, acceptablement net i endreçat, però sense ni tan sols una pretensió de llar, gairebé amb aquell aire impersonal i d’eventualitat de les pensions. Ell es va quedar, indecís i atordit, a l’entrada d’un aprofitat menjador que semblava ser l’única peça una mica espaiosa de la casa, mirant com la noia descorria les cortines de la finestra i pujava la persiana abans d’oferir-li la possibilitat de dutxar-se, i roba neta. «L’amo d’això ja no tornarà —va dir, alhora que obria la porta d’un armari de lluna—, almenys fins d’aquí a uns quants anys i un dia». I, més com si obeís una ordre que com si satisfés un desig, l’home va acceptar el suggeriment. La cambra de bany donava a un petit passadís. Ella l’hi va acompanyar, va deixar-li una tovallola damunt un tamboret i li va indicar quina era l’ampolla del gel. Deu minuts després ell va tornar a aparèixer al menjador, ja dutxat, amb la roba, feta un bolic, sota el braç i la tovallola com a faldilla; ella li va agafar el fardell, va tornar a posar a la seva dispo-sició —amb un simple però ben explícit gest— l’armari obert i se’n va anar també cap a la cambra de bany. Quan en va sortir, embolicada amb un barnús de color lila, ell ja estava vestit: pantalons de lona blau marí, sabatilles d’esport i un jersei granat. «Tot gairebé de la meva talla», va comentar. «Estàs maco», va dir-li ella, amb un somriure als llavis, i li va preguntar: «Et fa molt mal?», mentre acostava una mà al costat ferit del cap i li acariciava la galta. «A l’ambulatori m’han posat una injecció i m’han donat una pastilla, i des d’aleshores no me’n fa gaire. Però estic força marejat». «Potser el que necessites és menjar. En aquest moble trobaràs unes estovalles i coberts. Para taula. Jo vaig a preparar alguna cosa».

Van menjar embotits, formatge i truites a la francesa. I van beure vi. Ell, molt poc; ella, força, i es va sincerar. De tant en tant queia en la temptació d’imaginar una intimitat, lliurar-s’hi i desfogar l’ànima. Després, generalment, se’n penedia i es jurava no reincidir-hi, però una vegada i una altra trencava aquell jurament. I va explicar una història amarga. «No m’importaria pas oblidar-la», va dir, al·ludint a l’amnèsia d’ell i com per mirar d’alleugerir-la de dramatisme. «Tant de bo pogués aconseguir-ho!». Va parlar d’una infància pobra, una mare malalta i un pare que no les estimava. La mare va morir el dia que ella celebrava el seu novè aniversari, i li va tenyir de negre els dies 12 d’agost per a la resta de la vida; i al cap d’un parell de mesos el pare va deixar-la amb l’àvia i va desaparèixer. A penes un lustre després, l’àvia va morir, i la lluita per la vida se li va fer molt dura a aquella criatura de catorze anys. Potser per això —es va lamentar—, ara, de vegades li semblava que en tenia ja cinquanta en comptes de vint-i-cinc. «De veritat —va insistir—, hi ha històries que el millor seria que se’ns esborressin de la memòria».

En acabat de menjar, van prendre cafè. I ella va dir que tenia son, que duia moltes hores sense dormir. «Jo també en tinc, de son», va dir ell. La noia li va agafar la mà i el va portar cap a una habitació petita on hi havia un llit de matrimoni. «Posa’t còmode —va aconsellar-li—, vestit no es descansa bé». I va sortir. Al cap d’uns cinc minut va tornar i el va trobar descalç i sense el jersei, només amb els pantalons, amb el botó de la cintura descordat, i profundament adormit. Es va treure el barnús, es va ficar sota el llençol i de seguida es va adormir també.

Quan es va despertar, el dia s’havia obert i entrava per la finestra un sol blanquinós de mitja tarda. Ell l’estava mirant, i va dir: «Gràcies». I ella el va besar. Van fer l’amor lentament i amb cura, i després ell va tornar a quedar-se adormit. Despullat, de bocaterrosa; a la vista, a mitja esquena, a la part dreta, una taca marró a la pell, gairebé idèntica al palmell d’una mà. Ella, asseguda al llit, recolzada al capçal, va encendre una cigarreta i va contemplar —solia fer-ho— el cos estrany que jeia al seu costat: el cap ferit, el coll amb la pell ja una mica destesada, les espatlles amples i caigudes, la taca marró, netament perfilada… I se li va quedar la mirada fixa allà, en aquell minuciós estampat d’un palmell, amb els dits perfectament perfilats, durant un temps sense mesura.

Després es va llevar, es va posar el barnús i va despertar l’home. «Has de marxar», va dir-li. Ell va acceptar la indicació sense fer cap comentari; només va preguntar on era la seva roba. «En una bossa, al costat de la porta de la cambra de bany —va respondre ella—, però pots emportar-te posada la que t’he deixat. I quedar-te-la». Ell ho va agrair, es va vestir, va dir adéu des de la porta i, una altra vegada, gràcies i se’n va anar. Ella continuava a l’habitació. S’havia quedat plantada davant la finestra, mirant a l’exterior, de besllum, com una model de pintor: nua; els cabells, regirats, caiguts damunt les espatlles; les cames, poderoses, unides; la taca marró, gairebé idèntica al palmell d’una mà, just al mateix lloc que la que hi havia a l’esquena de l’home. Al cap d’una mica el va veure passar, caminant a poc a poc, travessant la plaça entre un marejol gris de coloms, perdut. I per les galtes se li van despenjar, lentament, un parell de llàgrimes denses i adolorides.

Mai no hauria cregut que un dia tornaria a plorar pel seu pare.