Càstigs eterns

Joan Vinyals Pascual

I

—Porto set dies, Cèrber, set dies!! Deixa que hi entri una altra vegada. No he menjat! No he dormit! He tocat incansablement les millors melodies que conec. Si l’altra vegada em vas deixar entrar, per què no ho fas ara?

Inamovible en el seu gest, Cèrber, el cap de gos, respirava profundament i feia davallar del seu morro les gotes produïdes pel baf de la seva respiració insistent. Aquesta vegada el guardià de l’infern no podia tornar a cedir. Com tots els éssers naturals i sobrenaturals adorava la música d’Orfeu, però Cèrber, apel·lant a la seva fortalesa i fent un exercici de mentalització, no va permetre l’entrada al jove músic desconsolat.

Orfeu continuava tocant. Estava de genolls i tenia l’esquena corbada a causa del cansament. Els seus dits ferits i nafrats es movien mecànicament i anaven deixant sobre les cordes rierols de gotes de sang. La lira en la seva part inferior era, ja, de color vermell. A Orfeu se li tancaven els ulls i, a poc a poc, anava perdent la consciència dels seus actes mecànics. Finalment defallí; van ser set dies eterns que no van obtenir la compassió de Cèrber.

Orfeu va dormir durant un dia sencer i quan va recuperar les forces va allunyar-se d’aquell lloc i de la presència impertorbable del gos guardià. En aquell estat de flaquesa el jove va decidir no tornar a la seva vida d’abans, ja que sense Eurídice seria impossible. Amb la lira a la mà va continuar el seu penós caminar. Va decidir anar fins al mont Ròdope, per quedar-s’hi i, amb la seva música, evocar el record d’Eurídice. Mentre recorria el camí cap al mont, no podia deixar de pensar en el moment en què el cos d’ella s’esvaïa. Recordava com en tot el trajecte fins a la sortida de l’infern va sentir els sospirs d’Eurídice darrere seu; i és que la noia, que encara duia al peu la mossegada mortal de la serp, notava com a cada passa el dolor li pujava pel cos fins a fer-li costosa la respiració. Eurídice premia les dents per continuar, i pensava que havia de ser el més discreta possible per tal de no cridar l’atenció del seu estimat, creia que d’aquesta manera no provocaria el gir que la condemnaria per sempre. Orfeu sentia que en cadascun d’aquells sospirs que notava darrere seu s’escapava la vida de la seva estimada. Intuïa que el caminar d’ella cada vegada era més lent i més costós. Una paraula de la seva estimada li hauria donat prou forces per continuar; amb un simple «continua» o «estic bé, no t’aturis» n’hi hagués hagut prou per evitar el neguit d’Orfeu, el mateix neguit que va provocar que es girés.

Mentre caminava cap al mont Ròdope no es podia treure del cap com la figura d’Eurídice es feia aire i com els braços d’ell traspassaven el cos fonedís de la seva estimada. Tampoc no podria oblidar mai la cara d’ella i els seus ulls aterrits que s’obriren exageradament com si veiessin desplaçar-se, de manera ineludible, la dalla de la mort cap al seu coll. Per sempre estaria morta, Eurídice, i per sempre aquella mirada restaria clavada en l’ànima d’Orfeu.

El noi no sabia quant temps havia passat des que va marxar de les portes de l’infern, però, finalment, estava al cim del mont Ròdope. Allà va menjar una mica i quan va veure que les ferides dels dits estaven més o menys tancades es va posar a tocar la lira per mostrar el seu dolor. Volia que la seva música fos per sempre un plany per la mort d’Eurídice.

La tristesa i la bellesa que transmetia la música, que era portada pel vent a tots els racons del mont, van fer que tots els animals en quedessin meravellats. Tots s’acostaren per veure d’on sortia aquella música. Segueren l’un al costat de l’altre i, presos de la melodia, oblidaren els seus instints més ínfims. D’aquesta manera, es podia veure com animals que tenien per costum atacar-se i menjar-se els uns als altres ara seien costat per costat. Tots els allà presents prengueren l’harmonia de la música com a pròpia i durant molt de temps el mont Ròdope va ser un lloc encantat gràcies a les cordes de la lira i a l’efecte taumatúrgic que tenien els dits d’Orfeu sobre l’instrument.

En tot aquell temps que el jove havia passat al mont, algunes vegades havia vist com un grup de dones s’acostava amb fúria cap on ell era, però aquestes, en sentir la música, anaven perdent aquell impuls inicial i a poc a poc s’anaven asseient com tots els altres éssers allà presents. A Orfeu l’inquietava el perquè d’aquella fúria que la lira convertia en calma.

Orfeu en la quietud de la nit ja no tocava i pensava en aquelles dones i en tot allò que li havia succeït en els últims dies. A la nit, molts animals se li acostaven i el veien adormit; però el jove, lluny de dormir, era pres d’un treball interior que volia donar explicació a la definitiva mort d’Eurídice i al seu fat funest. Cada nit aprenia a entendre la mort i la seva manera d’estimar i, així, trobava un sentit nou a la música que tocaria l’endemà.

Finalment, un dia, mentre tocava va sentir uns crits que venien de la part baixa del mont Ròdope. Aquells crits, que no s’aturaven, cada vegada se sentien més a prop. Orfeu, fidel a la seva causa, indefectible, va continuar tocant, però aquells crits començaven a fer-se sentir amb força per damunt del so de la lira. Tots els animals fugiren. Orfeu va veure que eren les dones que altres vegades havien concorregut al mont les que feien aquell soroll estrepitós. Corrien com boges acostant cada cop més el seu brogit a les orelles d’Orfeu. La música ja no se sentia i els crits eren ensordidors, ja que les dones estaven aturades davant del noi indefens. Un cop allà una d’elles es va avançar uns quants metres per davant del grup, que no deixava de cridar, va agafar una pedra i, al crit de «maleït», la va llençar contra Orfeu. Les altres dones van fer el mateix diverses vegades. Orfeu sorprès i espantat es va intentar protegir com va poder. Va posar la lira per davant del cap però va ser inútil. L’allau de pedres va trencar la lira i també va acabar amb la vida del músic. Algunes de les dones, consumides per l’esforç, caigueren de genolls i altres s’estiraren a terra mentre contemplaven el cos entumit i sense vida d’Orfeu. Totes, amb les veus trencades a causa dels crits que havien fet per sufocar la música encantadora de la lira, es felicitaven per haver mort aquell qui un dia va deixar morir la seva dona.

Aquella nit, com en altres, molts animals s’acostaren a veure Orfeu. El cos del jove estava desmanegat i ple de ferides, al seu voltant hi havia un bassal de sang. Els animals, veient els ulls tancats d’Orfeu, perceberen que aquell cos estava mort, però, com en altres ocasions, no pogueren percebre tot l’esforç interior que el jove feia per intentar entendre tot el que li havia passat. Potser en l’eternitat Orfeu trobaria resposta a tot allò que tant l’inquietava.

II

En la primera habitació de l’infern, Orfeu, desesperat, parlava precipitadament amb Tirèsies.

—No ho entenc. Un cop he comprès que estava a l’infern he anat a buscar Eurídice. Després de recórrer totes les sales, de reconèixer milers de persones que no pensava trobar mai i de veure les tortures més aberrants, he trobat Eurídice. En veure-la m’he abraçat als seus peus i li he suplicat que em perdonés; li he dit que ara podríem estar eternament junts. Què és la vida terrenal comparada amb el que ara ens queda per davant? L’infern serà el paradís ara que es compleix allò que els dos desitgem amb tota l’ànima… Ella no responia, Tirèsies! No reaccionava a les meves paraules!

—Has d’entendre que l’infern fa perdre les persones i que Eurídice després de no poder sortir amb tu del llindar dels avencs va perdre la poca llum que restava en la seva mirada.

—Com pot ser? —va dir Orfeu refent-se a poc a poc—. Hauria de ser el contrari. Va estar a punt de sortir de l’infern. Això li hauria d’haver donat confiança per seguir lluitant i per tenir més esperança.

—No saps el que dius!

—Què voleu dir?

—Hauries de saber que aquell que està en la desgràcia i sempre ha estat desgraciat no és conscient de l’abast del seu mal. En canvi, aquell que està en la desgràcia i recorda que un dia va ser feliç és molt més experimentador de la seva pena. Així, imagina’t Eurídice, que va viure la il·lusió de poder tornar a la seva vida anterior, la qual recordava en tot moment, i va tenir la possibilitat de deixar enrere tota la crueltat de l’infern.

—No pot ser d’altra manera, Tirèsies. Potser és per això que per a mi l’infern no és tan horrible, ja que tot allò que jo he viscut i la manera en què he mort no varia gaire del fet de ser aquí.

Aquestes paraules van exaltar Tirèsies:

—Recorda que ets a la sala dels infants i dels filòsofs i poetes escollits, i que aquí t’has de comportar amb humilitat i penediment i no pas amb supèrbia i conformisme, ja que si no podries viure en aquell patiment que abans has vist.

Orfeu, més tranquil i amb un to més conciliador, va afegir:

—Per mi la desgràcia més gran és el rebuig d’Eurídice, que m’acompanyarà allà on vagi. Totes les ferides de les pedres que m’han causat la mort es tancaran, però no es tancarà la ferida de la seva pèrdua. Tot i que penso que cap humà ha sofert una mort tan terrible i despreciable com la meva, el meu veritable dolor ve del fet d’haver estat rebutjat per la meva estimada.

Tirèsies, enrabiat, va aixecar el puny de manera amenaçadora:

—Tornes a comportar-te amb supèrbia!! És clar que és dur perdre l’estimada, però pel que fa a la manera com has mort has de saber que altres han mort, moren i moriran colpejats per les pedres.

Orfeu es va esgarrifar d’allò que sentia:

—Moriran? Altres moriran com jo?

—Sí —va dir Tirèsies, desviant la mirada a una altra banda.

—Parleu de l’ara o parleu del futur?

—Del futur.

Orfeu exaltat va continuar insistint:

—Però un futur proper o un futur llunyà? Parleu, Tirèsies, no sigueu enigmàtic!

—Parlo de milers d’anys endavant.

—Però què dieu? —Orfeu estava totalment fora de si, semblava encarnar la ira de la seva pròpia mort—. Com pot ser que l’home en el futur continuï matant d’una manera tan salvatge! Si bé és cert que fa milers d’anys l’ésser humà anava a quatre grapes ara va amb dues! Així, doncs, és lícit pensar que els homes futurs deixaran de matar-se els uns als altres, i més d’una manera tan salvatge.

—Tens raó quan dius que l’home camina sobre dos peus i que, per tant, té una tendència natural a millorar…

—Aleshores? —va replicar Orfeu.

—L’home futur continuarà adaptant el seu cos a la nova manera de viure…

—I en el pensament, també serà millor?

—Aconseguirà molts avenços en la natura i en allò que aquesta li pot oferir. Però avançarà poc en el seu comportament envers la seva pròpia espècie.

—Voleu dir que l’home mai deixarà de matar-se —va dir el jove Orfeu, més calmat, però també més espantat per tot allò que sentia.

—Sí, i fins i tot així ho diran les normes d’alguns estats en què viuen.

—No us crec, Tirèsies, com pot ser que l’home no aprengui de tots els errors que ja els seus avantpassats han comès?

—Tu bé saps, Orfeu, que l’home viu una vida i que, en aquesta, hauria d’aprendre tot allò que la seva espècie ha fet abans. D’aquesta manera podria saber qui és i què ha de fer.

—Ho tinc per ben cert i és ben clar que la història i la filosofia i la inacabable llista de llibres escrits que parlen d’experiències humanes serveixen per a això. Suposo que en l’home futur també és així!

—Sí, però són pocs aquells que ho aprenen i, normalment, no són escoltats per aquells que regeixen els estats.

—Però, Tirèsies, si no ho aprenen què fan? Quin és el seu estudi?

—Ja t’he dit que pocs són aquells qui estudien l’home mateix, i molts són aquells qui estudien els artificis que l’home ha creat.

Orfeu va quedar intrigat:

—Quina mena d’artificis?

—Els diners, per exemple.

—Però si el diners són una qüestió de simple intercanvi…

—Sí, però en l’home futur tot és molt més complicat. —Va respirar profundament i va continuar, el vell endeví estava cansat—: L’afany per ser ric farà que aquest intercanvi esdevingui summament complex.

—Què més? Continueu.

—L’home futur també s’obsessionarà per les religions i a causa d’aquesta obsessió farà de la natura un fet poc natural, fins i tot utilitzarà els noms dels déus per justificar les seves morts. Un altre estudi que l’apartarà de la seva pròpia natura i de la natura que l’envolta serà la invenció de màquines. Aprendrà i crearà amb tan poca estima per la seva espècie que farà màquines per matar i artefactes brutalment destructors.

—D’aquesta manera —va deduir el jove de tot allò que li deia Tirèsies—, l’home futur no sabrà qui és i no l’interessarà què ha fet la humanitat en tants i tants segles. Caurà en els mateixos errors. Com jo! —sospirava trist—. Altres homes moriran a cops de pedra com jo!

Tirèsies va contestar ràpidament:

—Altres dones! Altres dones moriran per les pedres tirades per altres homes, perquè així ho determinen les lleis dels estats!

—Dones? Caram, no és cap consol saber que altres viuran allò que he patit jo. És una tristesa profunda la que sento. Com pot ser, Tirèsies, que l’home continuï fent una cosa així?

Tirèsies, com quan havia de predir un oracle, va alçar el cap i va perdre la seva mirada de cec en l’infinit:

—L’home futur castigarà la seva dona enterrant-li les cames i cobrint amb un sac l’altra meitat del cos que quedarà fora. En aquella foscor la dona patirà el pànic més cruel que es pugui patir, ja que només li quedarà esperar la mort a cops. En aquest moment d’horror, davant la foscor i la incertesa de la mort, aquelles dones obren els ulls exageradament com si veiessin que es desplaça, de manera ineludible, la dalla de la mort cap al seu coll.

—És terrible, Tirèsies! Jo almenys no sabia el que em passaria! —Orfeu va posar-se les mans a la cara i no va poder contenir les primeres llàgrimes que apareixien als seus ulls a causa de la profunda tristesa que sentia.

Tirèsies va posar-li la mà sobre l’espatlla:

—Ara potser començaràs a entendre quin és el càstig etern que patim tots aquells qui un dia per mitjà de l’art o de la paraula vam intentar explicar alguna cosa als homes i que ara som a la primera habitació de l’infern.

—Ara entenc les cares tristes dels altres. Per sempre serem aquí i per sempre haurem de veure les mateixes penes. Res no haurà servit de res. Quina eternitat tan cruel ens ha tocat viure.

Orfeu, després de dir això, es va acomiadar de Tirèsies i se’n va anar a seure amb els altres.