El dia de la bomba

Miquel Horrach Munar

El dia de la bomba no tenia res de particular. La gent anava i tornava dels seus treballs, ocupats en les seves coses de cada dia, tranquils, sense més complicacions que les habituals d’un dia de sol. Les dones alletaven els seus infants, els homes discutien als bars, els nins corrien i cridaven enmig de les ombres dels carrers mentre un ocell cantava, penjat com un funàmbul, a un cable d’estendre roba, i un ca vell condormia deixant la meitat del seu cos al sol i l’altra a l’ombra d’uns envelats. La mort només era, allà, el molest parent llunyà que, de tard en tard, s’havia d’aguantar a casa.

A cinc quilòmetres en vertical, un brillant avió amb dos tripulants traçava cèrcols sobre el seu objectiu: la petita ciutat. Vist des de terra, no tenia res d’especial. Només era un avió, un avió qualsevol que feia voltes, molt amunt. Així ho varen constatar un parell d’ancians que, usant les palmes de les seves mans com a improvisades ventalles, contemplaven les evolucions de l’aparell. Només era una distracció per a un dia avorrit.

El sol mossegava i el cant de les cigales esdevenia, a instants, ensordidor. Centenars d’aquells animalons semblaven discutir, en un estrident desordre, fins que algun callava de cop. Encara que ningú no ho apreciés, el seu silenci significava la seva extinció. Simplement explotava i d’ell només en quedava la carcassa. Bum. Allò era normal i, als ancians, que contemplaven l’avió que dibuixava cercles de fum blanc al cel damunt ells, no els sorprenia gens ni mica.

De sobte, però, el rebombori s’aturà i l’arbre de les cigales s’omplí de carcasses buides i d’un silenci que feia mal a les orelles. Els vells, sense deixar d’usar les seves mans com a ventalles per mirar l’avió, cercaren cada un la mirada de l’altre, sorpresos. Allò sí que era estrany. L’ocell del cable d’estendre roba partí disparat com una bala fins que els ancians el perderen de vista. Tornaren a mirar per amunt, on l’avió brillant pareixia haver-se quedat parat, immòbil, inert. Fins i tot pareixia que no li sortia ni fum. Però cinc quilòmetres sobre la ciutat, l’avió no s’havia aturat, només havia minvat fins al mínim la seva velocitat a la vegada que s’inclinava lleugerament cap a l’interior, deixant la ciutat perfectament a la vista dels tripulants. Els ulls del pilot, emmascarats darrere unes brillants ulleres de vidres negres, divisaven el seu diminut objectiu allà baix. El copilot, mentrestant, comprovava els panells indicadors de la cabina, molt seriós, i tatxava amb una ics les caselles d’un paper enganxat a una carpeta metàl·lica. Unes quantes voltes més tard, el copilot acabà les seves verificacions i, després de posar la darrera marca al paper, es dirigí al pilot.

—Tot llest, comandant.

Amb gest d’autòmat, deixà la carpeta al seu lloc i continuà amb la rutina de bord.

El pilot, aleshores, desplaçà l’angle dret dels seus llavis, com si algú estirés un ham que s’hagués clavat allà, fins que aparegué una filera perfecta de dents molt blanques. L’objectiu estava a punt. Els pilots eren entrenats per veure objectius, no cases, ponts, carreteres, nins, mares, vells, cans o ocells. Ni tan sols cigales. Només objectius. I els objectius, segons la lògica militar, havien estat creats per ser complerts. Localitzar, destruir i tornar a casa. Importava poc si aquella casa a la qual tornaven deixava d’existir per als qui vivien en l’objectiu. Aquell no era el problema dels pilots.

L’aspecte de la cara del comandant, vista pel forat de la finestra de la cabina, era d’audàcia. Un posat dur, militar. Sense abandonar el seu somriure, alçà el polze cap amunt. Tot ok. De sobte, pensà per què feia allò i se sorprengué, per primera vegada, de no trobar la resposta. Devia ser perquè tots els companys solien fer-ho. Abaixà el dit i relaxà el llavi superior fins que una carassa opaca, d’indiferència, ocupà el seu rostre. «Només he de complir amb el meu treball», va pensar.

Una vegada aclarides les idees, un poc de coratge li va inflar el pit mentre llençava una darrera mirada al poble, com si fos per assegurar-se que l’objectiu encara era al seu lloc.

—Comença el compte enrere —digué en veu alta mentre el copilot deixava els seus aparells i s’aferrava a una palanca negra amb el mànec vermell—: deu, nou, vuit, set…

El copilot agafava la palanca amb les dues mans, travessades de venes verdes que a ell sempre li havien recordat els rius d’un mapa. Els seus dits llenyosos no eren capaços de reprimir un lleuger tremolor. A diferència del seu comandant, ell estava nerviós.

—Sis, cinc, quatre…

No havia de pensar en res, només a complir l’objectiu. Però el tremolor cada vegada era més intens.

—Tres, dos, un… fora!

Les mans del copilot estiraren la palanca amb força, enmig d’un estrèpit d’engranatges desencaixant-se. En amollar la bomba, l’avió patí una brusca ascensió que provocà que els dos homes s’haguessin d’aferrar amb força. Mentrestant, el projectil queia, obscenament pesat, en direcció al centre de la ciutat, cinc quilòmetres per avall. El pilot el cercà per la finestra i, sense llevar-li la vista de damunt, el saludà duent-se dos dits al pols i retirant-los, un instant després, amb marcialitat.

—Bona sort, Big Boy —digué a la bomba.

Es va tornar a sorprendre pensant per què havia fet allò, però no s’esforçà més en aquella nimietat.

—Tornem a casa —digué al copilot mentre adoptava un altre posat, decididament heroic, amb la vista fixa en l’horitzó—. Missió complerta.

Al principi, els quatre vells no s’ho temeren. Fou en haver passat un minut, quan l’avió ja havia pres un rumb definit, allunyant-se del lloc sobre el que havia fet voltes durant una estona, quan un d’ells, el més jove, s’adonà que una cosa es feia grossa just damunt d’ells. Agusà la vista, tancant un poc els ulls per veure-hi millor. Amb la mà tapant el sol, tardà poc a identificar l’objecte. No havia passat cinc anys a la guerra —encara que d’allò ja en fes cinquanta— per no identificar una bomba amb la primera ullada. La seva ment ordenà idees a tota velocitat. Calculà l’impacte en deu segons. Lentament, baixà la mà i mirant lluny només exclamà:

—Merda.

Aquelles paraules no contenien ressentiment ni por. Només eren el resum de la situació, la constatació d’una realitat, res més. Els altres només tingueren temps de girar-se cap al seu company, sense comprendre-ho. Ja no ho farien mai.

La bomba era de color negre, mat i grassa. S’assemblava a un enorme catxalot. Just abans de l’impacte, el vell que la va detectar va poder veure dibuixat al seu morro unes ferotges dents de tauró. I com que el seu pensament era més ràpid que el seu cos, li va donar temps a pensar com n’era, de ridícul, tot allò. La va veure caure just davant ell i no podria definir exactament el moment de l’impacte ja que, de sobte, una indescriptible fogonada de llum ardent, la més encegadora que mai no hagués vist, es va mesclar amb l’obscuritat més absoluta, com si algú li hagués tret els ulls. Aleshores, alguna cosa li digué que d’ell només en quedava la seva ombra, marcada al terra.

El pilot sabia com les gastava Big Boy, així que forçà al màxim la màquina per escapar-se de l’ona expansiva. Potser era un poc ingenu a vegades —concedia—, però no imbècil. Els motors rugiren tan fort que al comandant li passà pel cap, per un instant, que poguessin fallar per l’esforç. Tan banal pensament clavà el desconcert en un dels forats del seu cervell, tan semblant a un formatge de Gruyère. Però tot va sortir bé. L’avió arribà a la velocitat i altitud apropiades i el seu cos es tranquil·litzà. Mirà el copilot, que restava tens i aferrat al seu seient, i després consultà el seu rellotge. Gaudint de la situació només digué:

—Bum.

Ho digué sense apassionament, vocalitzant lentament. Instantàniament notaren calentor als seus clatells i veieren com els niguls que travessaven desapareixien convertits en esquinçalls, com aspirats. L’aparell sofrí una perllongada vibració, però al cap d’un instant s’estabilitzà. El copilot es girà i pogué veure perfectament per la finestra el bolet nuclear, perfectament definit, letal. Va notar que suava. Es girà cap al comandant i el veié somriure. Després tornà a la seva rutina reglamentària. Però els seus dits es resistien a complir les ordres del seu cervell, tremolant sense control, i més d’una vegada premeren els botons equivocats, fent que s’encenguessin llums i sonessin renous que, d’alguna manera, embrutaven l’operació que, fins aleshores, havia resultat impecable. S’espantà, de sobte, en veure com els contorns dels objectes es desdibuixaven i, instintivament, es fregà els ulls. Al principi ho atribuí a la tensió de l’operació o a una ceguesa temporal per efecte de l’explosió. Però, a la fi, descobrí que només eren llàgrimes. Tornà a veure-hi amb claredat després d’haver-les retirat, però no pogué evitar que seguissin brotant durant una bona estona. Encara que era veterà de moltes missions semblants, no era capaç d’explicar per què li passava allò.

Al pilot no li passà per alt aquell detall, com no li passava per alt cap detall dins del seu avió. Per qualque cosa a l’esquadró li deien el Senyor dels Cels i per qualque cosa pensava ell que aquell nom era el que millor el definia. Encara que sense intenció sincera de rivalitzar amb Déu, a bord del seu avió, ell era l’únic senyor. I era en aquelles situacions, després del que a ell ja li semblava la carícia de l’ona expansiva, quan podia comprovar que a tots els copilots assignats a les seves missions sempre els fallaven els nervis en el moment culminant, es felicitava d’haver trobat el vertader sentit de la seva vida. Simplement, havia nascut per ser el millor. Aleshores era l’hora de repetir el ritual. Amb una enorme rialla de satisfacció, agafava la ràdio i, prement el botó de transmissió, deia:

—Base, aquí Llança Negra. Objectiu complert. Tornem a casa. Podeu servir-nos el sopar. Cambio y cierro.