Febre

Marc Illan i Mata

Dorms en mi. Dorms i somric.

Acudires —la meua ànsia feta diana— amb una contundència explosiva, arran d’un passeig confús per les teulades més secretes de la nit, amb les onades d’un embravit huracà que hauria de saber com accelerar el tornaveu de les meues bategades, així com arrancar, de soca-rel, la innocència del rictus dels meus llavis d’ametla. Despertar la terra ferma del meu rostre i arrossegar-la envers el paradís. Descloure les meues parpelles immaculades i adobar-les —saboroses i perfumades— amb l’ungüent màgic del teu saó de mascle…

No, ningú no podria haver construït una imatge més perfecta del plaer com tu, la delera dels signes que augurava la lluna blanca i redona que s’entrespolava tota desafiant i infranquejable entre tanta multiplicitat d’estrelles profètiques. Una pau inicial que sucumbí amb la turbulència dels sentits i amb l’encimbellament dels desitjos més bestials covats en uns recòndits paratges on les neurones més proscrites regnen entre el desori de no poques fantasies còsmiques i incontrolables. Sense límits ni prejudicis.

La pell —i amb ella tots els infinits porus— molt més neta, ressuscitada en les senderes de domini que m’han dibuixat les teues poderoses mans; car encara hi roman la flaire immensa de l’home primigeni, encara sojorna el rastre dels teus besos, els senyals de les teues mossegades, les empremtes de l’ardor de l’encontre dels nostres senyorejats cossos. El foc de la vida, l’emoció paisatgística d’un foll arc multicolor encoratjador amb què podria retindre les llàgrimes de gaubança.

T’havia dut la brisa i l’escuma d’un espai immaterial i, tanmateix, estava convençuda que havies existit sempre en mi, que amb tu el temps semblava deturar-se i que el meu baticor compassava el ritme amb el teu. Un món que se’ns enjoncava, i que hi restà immòbil, en què no avançaren els minuts ni corregueren els segons. Mans i dits, i flors als seus extrems cercant, desesperades, les altres, les teues carícies de jardiner; les teues mans, afanyant-se a conrear els solcs de les meues. Deixant-les escapar a l’albir perquè pogueren perdre’s en l’esquena, en la boca, en les cuixes. L’anhel de dàtil, augmentant en grans onades de besos. De besades llargues, perllongades i mineres; humides, aigualides, salvatges, borrascoses, depredadores; amotinades, i les lliures llepades, les fresques arrapades, l’ànsia de les nostres pells, apropant-se, fonent-se a la fi l’un amb l’altre.

Els llavis s’escapolien de la teua tenaç i obstinada boca emprenent un itinerari de foc envers la meua sina, fent estació en cada racó, en cada fita del camí, fins a recalar en els meus mugrons erectes, turgents, àvids de les experimentades arpes ardents. I amb la boca vera i amb les dents salaces com aquest nouvingut estiu en què una nit trempada ha sabut enganyar el vincladís matí.

Tu, el més destre pigall que em menaria directament a la porta de l’infern gojós, amb els meus dits de vendaval, vigorosos i amples, que enfonsarien l’àncora afuada en el teu cabell, atrapant-te i estrenyent-te més contra mi. Un cos, el meu palau reblert de fontanelles, de margarides i de timó, amb sengles portes d’ivori i d’or, d’acollença per a un agosarat príncep llargament esperat. I els sagaços dits, torsimanys d’un llenguatge comú, que et cercarien, una exploració de nord a sud, per acabar d’extraure, torrencialment, els sonors sospirs de la teua gola. La pell teua que s’eriçaria multiplicadora, receptiva. El centelleig abrasador de les nostres pupil·les llampurnà les òrbites senceres, enlluernà, ufanosament, els esguards i, en ser que cremà les pestanyes amb una aroma d’encens profà, de destil·lació química de sang, de suor, de llàgrimes i de fluids inexplicables, tot l’univers restà concentrat i tot s’espedaçà. Confusió, barreja… S’agità, es vessà i inundà el prat de gessamins i sàlvies.

Recorde quan traspassares els límits incerts de l’engonal, quan la teua ànima cilíndrica penetrava en el meu avenc, tot abraçant la seua grandària, sense mesura, des del principi i sense fi, omplint cada buit, cada racó; les flames assolant els boscos d’una vall esponerosa. I jo, desorientada, bellugant-me al teu ritme, sentint l’escomesa del magne rutló, amb la xardorosa mà al teu pit, sentint l’enorme bategada en el tou dels meus dits, sentint de bell nou l’harmonia que compassava el meu cor al teu, sentint com em lliurava a tu amb delit, esbufegant i arrancant crits incorregibles, banyats de sensacions noves que albiraven la creació d’un volcà acabat de nàixer.

El teu benestar, que il·luminà els perfils del verger del meu rostre. Estrenyent-me, subjectant-me, envaint-me. I jo, ansiosa, incontrolada, delirosa, fins a les últimes conseqüències, amb la velocitat de vertigen de l’instant, ancestral, com tota platja inexplorada a recer de les tempestes enemigues, tornava a confiar en l’arribada d’una ona afuada i bromerosa.

I tal i com em prometeres, m’elevares més enllà de les núvoles, fins a fregar la ignició de les estrelles. I en elles vaig poder contemplar el meu rostre arrabassat, els meus ulls pirogenètics, el meu cos estrepitós i audaç, i sentir el ressò dels meus bufecs en la distància, lliurant-se als teus en una altra galàxia.

Sentia tot el meu cos flagrant, sublim, i perllongada la volença, tota teua, dintre la pell, i esclava i ama alhora, havent-nos, tots dos, recorregut totes les venes quan ja havíem compartit els nervis i els fluids; jo, cor-robada i enlairada dona d’ençà aquella presentació oficial en què et vaig conèixer personalment: un home esvelt, polit, vívid, més bell que un margalló, que se m’encastà fidelment al pensament. Servadora d’un instant, de l’instant que encetà el tendre frec dels nostres llavis i quatre ulls que s’entremiraren de fit a fit, la qual cosa hauria de sembrar la llavor total. La flama original, devers el zenit de la combustió o la incandescència perpètua?

M’he despertat i no t’he trobat; voldria dir-te tantes coses, eternitzar-les a les teues orelles, però sé que ara no és el moment adient per a la teua presència. Et confessaria que conserve, tot i el mal de cap i aquest calfred del dimoni, el teu postrem alè, com el nítid record del teu cos nu, estenallat i exhaurit en la immensa mudesa de la nit, damunt el tàlem pagà, amb la perseverança del teu nom que m’ennuvola, ara, la cendrosa pensada, al caliu d’un primicer foc, espurnejant i vibrant.

La telefonada del recepcionista ha anunciat l’hora matinera acordada. Ella l’ha rebut com un martelleig de vocables aguts, destorbadors i fiblats, i ha penjat d’un rampell perquè no ha estat disposada a seguir escoltant-lo. Tot seguit s’ha apropat la mà a la corona del cap, l’ha abaixat al bescoll i des d’ací l’ha aconduït al front; tot un recorregut de malestar general, d’abatiment, de dolor, amb l’evidència d’un augment considerable de la temperatura corporal.

Malgrat açò, de continent, ha aixecat la persiana de l’habitació, encara que ho ha fet amb poca determinació, ja que ha abandonat la tasca a la meitat del seu trajecte total; amb tot ha pogut comprovar que l’oratge ha empitjorat: el dia ha apuntat força gris, negligent i tossut, i ha pogut observar en les palmes de l’Esplanada pinzellades d’un llevant burxós i desagradós. Ha tremolat esgarrifosament alhora que s’ha submergit en una maror d’incerteses: que no sap si podrà mantindre’s ben dreta, que hauria de desdejunar-se; que ben aviat aterrarà la perruquera, que li caldria dutxar-se; que tindrà un munt de responsabilitats de què no podrà eludir-ne cap, que tots l’esperaran; que sap que és el castell que s’erigeix, tot esvelt, en el tossal del Benacantil, l’explosió llampant d’un castell de focs d’artifici brollat des de la mateixa sorra de la platja del Postiguet, l’estel de mar d’un arxipèlag de flors divines d’un santuari d’ofrenes al Rei Sol. La testerola, però, li està a punt de rebentar, un dolor de mil dimonis, insuportable. La porfidiosa febre li ha enterbolit el seny, inevitablement.

Ha cercat en la farmaciola de la cambra de bany algun analgèsic, i un antipirètic que faça minvar aquesta escalfor sobtada, però no n’ha trobat. Li han entrat ganes d’orinar i en acabat de fer-ho, mentre ha estat rentant-se les mans i la cara, ha pogut veure’s al mirall: els ulls neguitosos i displicents; els cabells flonjos, esbullats; els llavis ressecs i clivellats. Quan ha tornat a la seua alcova ha estat ben segura d’una cosa: hui no podrà acomplir els seus deures; per tant, ho haurà de comunicar immediatament al president de la comissió gestora de les fogueres de Sant Joan, que a aquesta deessa de la festa li mancaria la força necessària per…

La febre, com el lladruc d’un gos furiós, l’acabarà per ensorrar, inexorablement; tot i així, ha agafat el mòbil però ha observat que s’ha quedat sense bateria i que, consegüentment, haurà de comunicar-se altra vegada amb la recepció. En acabar de disculpar-se amb el seu responsable, li ha pregat que es pose en contacte amb el patró major de la festa, a fi de comunicar-li que la punyent malaltia li ha destronat la salut aquest dia tan principal, i ha pensat que no hi haurà altra solució a la representació de la joia femenina de la festa alacantina que ella haja de ser substituïda per alguna de les seues dames d’honor.

Ha estat aleshores, quan ha reposat el cap a la butaca de la cambra, que ha tancat els ulls —una llosa feixuga— i quan s’ha abandonat definitivament, sense oposar-hi cap resistència. La grip és d’allò més destructiva, i ha notat en els enderrocs de la seua debilitat unes immenses ganes de dormir, i de somiar, i de transitar…

Ha somrigut maliciosament com una moixa en zel; l’ansietat per poder lliurar-se, mancada de voluntat, als braços de l’inescrutable Morfeu. Capbussar-se desficiosament pels remolins esfilagarsats de les carícies de l’amant, deliciosament dilatades. Ser omplerta amb el nèctar germinat en l’eufòria carnal, amb les embranzides primitives d’un suprem déu a ultrança, la veritable força de la nostra mar Mediterrània, amb l’antiga saviesa que amaguen les profunditats, amb la mel blanca que enfolliria la cala inconscient d’una esponerosa badia, amb regust de salnitre i marejada. Penya-segat i èxtasi. Palmera i nit estrellada. Tanmateix ara han acabat d’escolar-se a l’habitació uns tímids raigs diürns que li han recordat que la festa està més viva al solstici d’aquest estiu, perquè al llarg d’aquest assenyalat dia s’ofereix tot un nodrit i variat repertori d’actes oficials a què ella hauria de participar-hi solemnement: cercavila pels carrers cèntrics de la ciutat, visita a l’emplaçament de la foguera guardonada amb el primer premi, fer encendre el cap inicial de la mascletà, assistir a la correguda de bous amb tres toreros de renom, una entrevista en una emissora de ràdio local. Música, i flaire de pólvora. Calor i color. Arena, terra, aigua i sal. Estiu.

Voler, inconscientment, fugir de la multitud, del vostre protagonisme, Bellea del Foc, i cobejar-vos-hi en cos i ànima (ben bé que ho sabíeu, tots dos, amants, la flama perenne del romiatge envers un gemmat oasi). Feia tantes llunes que us esperançàveu, que ara (i l’un a l’altre ho podríeu dir, a crits), que ara us hauria agradat autoimmolar-vos des de la talaia de la lluminària si haguéreu sabut que tornaríeu per sempre, per agafar-vos des del ventre mateix de la foscúria.

Dorm. Dorm i somriu. Ningú no podria construir una imatge més perfecta del goig.

Fou completament impossible, perquè al cap d’una estona fou oberta la porta de l’estança hostalera; el mateix regidor local de festes i el president de la comissió gestora, tot esquinçant el seu paradís i enfonsant el prodigi oníric, despertaren la jove perquè havia de ser atesa pel doctor que els acompanyava i que l’havia de fer reviscolar urgentment a fi d’acomplir l’agenda d’aquell important jorn alacantí. D’imprevist sonà el mòbil de l’edil; quan l’agafà, reconegué en el número de la pantalla la seua procedència i, tot contrariat, que no donava crèdit a la informació que la interlocutora li deia, s’assabentà del nou entrebanc: el batle —tan diferent de qui havia ocupat anteriorment la presidència del consistori municipal— no podia alçar-se, i que si bé havia passat una nit perfecta, en aquells instants, amb els grisencs albors del novell dia, el cos havia estat enderrocat fulminantment, amb tots aqueixos perversos símptomes que caracteritzen la malaltia gripal, la qual cosa l’obligaria a continuar postrat al llit.