El colom

Montserrat Méndez i Abadia

El cotxe roda lentament pels carrers de Barcelona. A la ràdio posen música animada, però no en faig gaire cas. Entro amb el cotxe dins del pàrquing de l’hospital, i aparco. Em miro un moment al retrovisor. Les marques del cansament es veuen a la cara malgrat el maquillatge. Però vull estar mínimament acceptable. Ja sé que el Joan no em pot veure, però —qui ho sap— potser avui obre els ulls i no m’agradaria que veiés el que veig cada matí en llevar-me. Respiro profundament, trec la clau del contacte i baixo del cotxe.

Camino cap a l’entrada, com cada matí. A aquestes hores s’hi està bé, al carrer. Entro i saludo la Montse, la noia de l’entrada. Ja ens coneixem, després de tants dies de veure’ns. A l’ascensor em trobo amb la Marta, una de les infermeres de la planta.

—Bon dia, Anna. Què tal? —em diu amb un somriure. Dóna gust, aquesta noia, sempre tan alegre; anima la gent sense adonar-se’n.

—Bon dia —somric, sense ganes—. Mira, noia, aquí a veure en Joan. A fer-li una estona de companyia.

—Avui ha passat la nit tranquil —em respon—. Ho he preguntat quan he arribat.

—Sí, almenys que estigui tranquil —contesto. La Marta es manté en silenci.

Sé que ella també està afectada. Tot el personal que el cuida o l’ha cuidat se l’estima, el Joan. Mentre ha estat despert, ha mantingut el sentit de l’humor. És increïble, el meu germà. Sempre content, mentre la malaltia se’l menjava per dintre lentament, sempre animat, fins i tot quan li van haver de tallar la cama. Tenia els seus moments de baixada, és clar, però el noranta per cent del temps ha estat content. Torno a pensar que no és just que les bones persones pateixin això. Amb la quantitat de gent dolenta que hi ha al món, Senyor! Noto que els ulls se m’omplen de llàgrimes, i paro de pensar així. Si el Joan ho ha portat tan bé, jo no he de fer menys. Li ho dec a ell. Però costa tant…

L’ascensor arriba a la planta, i ens acomiadem amb la Marta fins després. L’habitació del Joan és l’última del passadís. Tota la gent que em trobo fins allà em saluda. Em sembla que som com una gran família. De fet, han tractat el Joan com si fos un membre de la seva pròpia família, i això els ho agrairé sempre. Truco a la porta, tot i que sé que no em respondrà ningú. Només entrar noto l’olor de les flor que li porten els amics, i alguna infermera. El cor se m’encongeix quan el veig al llit. Estirat, connectat a tants tubs que ja ni els compto! Però només mirar-li la cara ja em canvia l’humor. Té una expressió plàcida, com si tan sols dormís, com si en qualsevol moment pogués obrir els ulls i dir-me «què, nena, anem a ballar un tango?». Sempre de broma.

M’assec al seu costat i el miro una estona. Cada matí el miro, perquè no sé si el podré tornar a mirar demà. No sé quant més aguantarà, en Joan, dins del cos aquell allà estirat. Respiro profundament, em relaxo i li agafo la mà. Sé que ell ho pot notar, i sé que em pot sentir. Diguin el que diguin els metges. Noto que m’escolta, i per això vull estar com sempre…, dins del que cap, és clar…

—Hola, nen, cada dia estàs més guapo! No sé jo el que et fan les infermeres aquestes, però em sembla que n’hi ha alguna que et vol caçar… És clar que no m’estranya, les noies sempre han fet de tot… Te’n recordes, de la Meritxell? Sí, home, aquella nena del bloc, que sempre deia que l’ascensor li feia por per pujar amb tu fins al primer per l’escala. O la Xènia, que es va apuntar a judo perquè tu també hi anaves, i així tornàveu junts cap a casa! Mare meva, el munt de coses que han fet les noies per tu. Però tu eres un trasto. Tu i els de la teva colla, és clar, que no se’n salvava cap! Teníeu la profe de mates, com es deia?…, ah, sí, Margarita! Doncs, la senyoreta Margarita la teníeu desesperada. Que si petards als guixos, que si bombes fètides d’aquelles, jo què sé el que li vau arribar a fer a la pobra dona! Sí que era una mica rara, perquè fins no fa gaire encara rèiem de la vegada que us va explicar a tota la classe que li levitava de tant en tant el braç. Te’n recordes? Mare meva! A qui se li acut dir una cosa així a una classe com la teva! Però era bona dona, i a tu t’estimava molt «a pesar de todo», com deia ella quan et posava bones notes.

Ah, que no me n’oblidi. Ha trucat el Santi, que no sap quan podrà tornar, però que si venia et donés records. També em pregunta per tu molta gent, la Sra. Engràcia, la dels gats del tercer; la noia del forn… I en Paco, el del bar, que diu que et posis bo que encara li deus una cervesa de l’últim cop que va perdre el Barça! Espera, que bec aigua, nen, que aquí fa una calor horrible!

Aprofito ara per tornar-lo a mirar. Em sembla que veig visions, perquè m’ha semblat que somreia quan explicava allò de la professora de matemàtiques… Perquè no pot somriure…, no? Ja no sé què pensar. Cada cop estic més convençuda que ho sent tot. Miro cap a la finestra i m’adono que avui falta algú a l’habitació.

—Saps qui no ha vingut avui, Joan? El teu colom. Deu haver trobat trànsit —li dic, tot fent broma. Però dins meu noto com un pes, com si algú em premés el cor. No sé per què.

És curiós, però des que està ingressat aquí, cada dia, sense faltar-ne ni un, ve un colom. Es posa a la cornisa de la finestra i s’està allà tot el dia. Sembla que el cuidi, que li faci companyia. Encara recordo el primer dia que va venir. Jo ni l’havia vist, i el Joan em va dir:

—Mira, Anna, tenim visita.

—Qui? —vaig dir mentre em girava cap a la porta.

—A la porta no, a la finestra. Mira que n’és, de bonic, aquest colom. Té el pit ben blanc, no ho veus? Aquest colom sóc jo.

—Com que ets tu? —li vaig contestar tota sorpresa.

—No ho veus? Li falta una cama. Com a mi —va respondre.

En fixar-m’hi bé, ho vaig veure. Sí que era cert que li faltava una cama, al colom.

—I que vols dir amb això? Que sou ànimes bessones? —vaig respondre mig rient.

—Tu riu, però recorda que aquest colom sóc jo —va insistir.

Quan es posava així de trascendental, valia més deixar-lo estar. El cert és que el colom ha estat venint cada dia a la finestra. Ve al matí i marxa a la tarda. Fa gairebé el mateix horari que jo, el pobre. Però avui no ha vingut.

Segueixo parlant amb en Joan, sense deixar de mirar la finestra. De coses del passat, sense importància, però no deixo de pensar en el colom. Per què no ha vingut avui? Em dic a mi mateixa que igual l’ha atropellat algun cotxe, o que era potser molt vell ja i ha mort feliç i amb el pap ple de vesses. Intento pensar que, si és que ha mort, ho ha fet feliç. Però no deixo de pensar que potser ha mort sol, ell que tanta companyia ha fet al meu germà. No m’agradaria que li hagués passat res, i sobretot, que no estigués sol. La mort no em fa por, a mi. Em fa por la soledat. Penso que estan tan sols allà dins, tant de fred que hi deu fer… «Para, Anna —em dic a mi mateixa—, que t’estàs posant paranoica!».

Ja va sent l’hora de pensar en marxar, avui. El dia ha sigut com cada dia, estar amb ell, aprofitant els moments que ens queden, perquè no sé si en són molts o pocs. Torno a mirar la finestra, per si avui ve més tard, però no ha vingut. Em rendeixo a l’evidència que no tornarà més. Faig un petó al Joan:

—Bona nit, rei, fins demà. T’estimo molt, eh? No te n’oblidis mai…

Marxo cap als ascensors, i em torno a trobar la Marta. Em pregunta com l’he vist avui:

—Igual que ahir, i suposo que igual que demà. És una porqueria, un no viure, esperant que algú que estimes es mori. Demanant per una banda que no es mori mai, i sentint-te egoista quan penses que tu el vols tenir al teu costat, però potser el millor és que marxi.

—Això és normal, Anna —em diu la Marta—. Pensem que desitjar que es mori és no estimar-lo, quan potser és estimar-lo més, qui ho sap. És un dels moments en la vida que no m’agraden, però de mai. Bé, noia, ens veiem demà, i no pateixis que ja saps que el cuidarem bé —em diu mentre em posa la mà al braç.

Marxo cap al cotxe, engego i condueixo cap a casa. Des que estem en el tram final de la malaltia del Joan, cada dia és igual, però diferent. L’estona que no estic a l’hospital, és un no viure, cada cop que sona el telèfon és un sobresalt. Quan arribo a casa em preparo unes llesques de pa amb tomàquet i formatge. Un iogurt i a dormir.

Em desperto a mitja nit, de cop. He tingut un somni molt estrany. El Joan em venia a veure a casa, fèiem un cafè i parlàvem de les mateixes coses de què parlo quan estic amb ell. I abans de marxar em feia dos petons, una abraçada molt llarga, i em deia que m’estimava molt. Que quan poguéssim havíem d’anar a una sala de festes a ballar un tango. Mentre estàvem al menjador drets, trucaven a la finestra. Uns copets lleugers. Era el colom, el colom del meu germà. I ell es girava abans de marxar i em deia: «Recorda, som el mateix».

I de cop, el telèfon ha començat a trucar. M’he aixecat corrent i he despenjat l’auricular.

—Digui? Sóc l’Anna.

—Anna, sóc la Marta, de l’hospital —ha contestat la veu a l’altra banda del fil—. Hauries de venir. És el Joan…

—Ara mateix surto —li he dit. He penjat i m’he assegut al sofà.

Sé què em trobaré, pero no ho vull ni pensar. Em vesteixo com un robot, i condueixo cap a l’hospital. Pujo a dalt i em trobo la Marta davant de la porta. Em mira amb els ulls plens de llàgrimes, com ho estan els meus.

—Anna, carinyo, està millor així, ara descansa del tot —em diu—. Entra, els he dit que s’esperessin una mica abans d’endur-se’l. No us molestarà ningú.

—Gràcies, Marta. Moltes gràcies per tot. I de part del Joan també.

Entro a l’habitació i el veig. Sense tubs, jove i guapo. Sembla tan sols que dormi. Però no dorm. Miro la finestra, i el veig. El colom coix. Ha vingut a morir a la finestra, acompanyant el meu germà fins al final. Ara em tornen a la ment les paraules del Joan: «El colom sóc jo». I han mort junts. Potser avui el colom s’ha acomiadat de la seva família. No ho sé, ni ho sabrem mai, és clar. Obro la finestra i el recullo. Acaricio les plomes. I li prometo que no estaran mai sols. Reposaran junts per sempre. D’això me n’encarregaré jo.

A l’esquela, no vaig posar-hi cap poema, només hi diu: «El colom sóc jo».