Llevar-se al barri vell
Jordi Dausà i Mascort
En Santi es va despertar al pis de la Lara, al rovell de l’ou del barri vell. La noia, d’esquenes a la finestra, encara reposava embolcallada pels llençols color cru d’El Corte Inglés. L’estudiant es fregà la cara amb energia i, incorporant-se, es va adonar d’una lleu trepanació al front, un indici inequívoc de ressaca que sens dubte s’intensificaria conforme passessin les hores. El pitjor, però, era la bufeta: el noi tenia la sensació que havia adquirit les dimensions aproximades d’una pilota de futbol. Entreobrint la porta del dormitori, tragué el cap i no se sorprengué de trobar el menjador contigu molt concorregut: un home i una dona que vorejaven la cinquantena —amb tota probabilitat, els pares de la Lara— xerraven sobre quelcom que havien vist a la televisió. Una noia de divuit o vint anys i amb un atractiu que feia empal·lidir la seva germana gran jeia al sofà, fullejant amb aire cansat una revista.
—Merda! I ara què foto?
En Santi no tenia per costum debatre en veu baixa amb si mateix, tot i que la gravetat de la situació el torbava: un no pot entrar amb calçotets al menjador d’una quasidesconeguda, saludar afablement els seus progenitors i preguntar amb amabilitat on es troba el bany.
Existien dues opcions:
a.) Aguantar les ganes de pixar fins al moment en què es despertés la Lara. (A en Santi li semblava recordar que aquest era el nom correcte. Per evitar situacions que no per viscudes deixaven de ser incòmodes hauria de remenar les possessions de la noia cercant algun tipus d’identificació).
b.) Entrar al menjador, saludar afablement el matrimoni i preguntar amb amabilitat on podia anar a buidar el darrer litre de cervesa que havia compartit amb la seva filla abans de tirar-se-la al mateix portal.
Amb angúnia, el noi descobrí que cap de les dues opcions era adequada en la situació en què es trobava. Un pot imaginar amb facilitat una tercera opció:
c.) Despertar la Lara, preguntar-li on es trobava l’únic bany de casa seva i irrompre amb ella al menjador perquè fos la noia qui el presentés als seus pares i a la seva germana i el guiés després fins al reservat.
Aquesta opció, aparentment la més lògica i viable, havia de ser descartada per dos motius:
1. Per cada segon que passava la ressaca s’intensificava. Sospitava que la de la Lara seria pitjor si, com li havien dit (temps després descobriria que, com moltes coses, era mentida), la perversió de les peticions que una noia fa al llit —en aquell cas, al portal— són directament proporcionals a l’alcohol que ha ingerit. Conèixer una parella votants de la dreta més radical un dia de ressaca havia de ser per força una experiència pertorbadora. Més tard, ja pensaria a escapolir-se de la casa sense ésser vist. Ara en Santi estava segur que no hauria hagut d’acceptar la proposició de la Lara —i més després de les diatribes que la seva nova amiga proferí contra els seus progenitors—, tot i que el seu considerable diàmetre pectoral li ofuscà tot pensament racional.
2. Tot i que la Lara l’havia aterrit la nit anterior amb la descripció del seu pare (ara desitjava que aquesta hagués estat encara més gràfica), el que més por feia a en Santi era que la noia i la seva família descobrissin que, poc després de sortir el sol, el noi s’havia desvetllat i, dirigint-se cap el bany, havia polvoritzat un gerro que per l’aparença no podia ser altra cosa que una valuosa herència familiar. Afortunadament la peça s’havia partit en tres trossos relativament homogenis i els havia pogut amagar de forma més o menys discreta (i aleatòria). A causa del terrabastall i després d’eliminar tota prova incriminatòria havia tornat de seguida, acovardit, al llit sense aconseguir el seu objectiu inicial.
La bufeta del noi, doncs, amenaçava amb esquerdar-se i intoxicar el seu organisme amb amoníac. Amb una energia nascuda de la més profunda desesperació, l’estudiant començà a remenar els calaixos i l’armari. De mica en mica el cervell se li anava desentumint i les sinapsis es reinciaren quan va trobar la darrera ampolla de cervesa de litre que havien buidat la nit anterior. Per força allò era una senyal: havia d’orinar dins del recipient. Amb un ensurt, però, s’adonà que encara hi quedava ben bé un terç de líquid daurat. Calia, doncs, desfer-se de la cervesa que encara hi quedava: per experiència, sabia que les miccions després d’una nit de farra són llargues i cabaloses. En Santi procedí a cercar un contenidor per a la cervesa restant. Pocs minuts després —per a ell, hores—, s’adonà que l’únic lloc on podia posar la cervesa —que ara li semblava un producte infame i causant de tots els seus mals— era el seu estómac. Amb desesperació i conscient que les ganes d’orinar no farien sinó créixer s’empassà d’un glop la birra. La sensació que li produí mentre li baixava per l’esòfag era absolutament nefanda: la Xibeca, abandonada al costat del radiador, s’havia escalfat fins a punts gens aconsellables. La pèrdua absoluta de gas de la beguda i la creixent ressaca no eren res comparats amb aquella sensació que recordà al noi el gust que tindria la seva pròpia orina si se la begués. Unes imperioses arcades tragueren protagonisme a les ganes d’orinar. Amb titànics esforços, el noi maldà per controlar el seu fràgil peristaltisme i amb mà tremolosa aconseguí treure’s el membre —aquell matí tímid i indefens— i apuntar amb ell el forat de l’ampolla. I aleshores succeí: una molt òbvia associació freudiana (potenciada pel fet que la Lara s’havia girat al llit i, encara adormida, li mostrava el seu bust desmesurat) travessà com un llamp diversos estadis de consciència i capes cerebrals, que accionaren els nervis indicats. Tan bon punt s’inicià la micció el membre començà a créixer de manera inexorable. Malgrat que els científics afirmen que no es pot orinar en plena —o amb semi— erecció, el cos d’en Santi desafiava tota la fisiologia coneguda aquell matí i semblava estar a punt d’aconseguir el que semblava impossible. Un arc, ampli i daurat, traçà una vertical des de la moqueta del terra fins a la part mitjana de l’armari —que el noi havia obert anteriorment en la seva odissea personal— i impactà incisivament als apunts de dret penal de la noia.
* * *
Als pares de la Lara els semblà sentir un gemec ofegat d’horror provinent de l’habitació de la seva primogènita. El patriarca de la família, davant la mirada d’espant de la seva muller i de la indiferència de la filla petita, que digué «És la Lara, que avui al matí ha tornat tard i s’ha degut constipar, no patiu», es dirigí cap a la porta. Com tot bon votant de la dreta més rància, l’home no podia deixar cap dubte sobre la seva masculinitat i capacitat de protecció de la família. Per la seva banda, en Santi havia aconseguit deturar —en realitat, redirigir— el raig col·locant-se l’ampolla a la punta del membre. Ara el recipient s’omplia de manera sorollosa, però no prou per ofegar el terrorífic soroll de passos que avançaven decidits cap a la porta on es recolzava. La ment de l’estudiant, saturada pels anuncis televisius inspirats en la infidelitat, processà una única opció: l’armari. Amb un moviment que li semblà d’una agilitat felina —si la Lara no hagués estat endormiscada hauria vist com el noi separava per uns moments l’ampolla del seu apèndix i tacava la roba escampada pel terra— en Santi entrà a la part esquerra de l’armari, el sector destinat a abrics i vestits llargs. Amb la mà lliure ajustà la porta i es disposà a contenir la respiració mentre seguia orinant.
* * *
La Lara s’entossudia a convèncer-se que aquell esgarip contingut d’espant era un element més del seu món oníric. Un pensament que l’havia anat turmentat tota la nit, però, s’obrí pas fins a la consciència de la noia en forma de mot: Santi. («Era Santi, oi?», es preguntaria hores després). Entreobrint els ulls, li semblà veure una ombra que creuava amb celeritat l’habitació, tombant —de passada i sense ni adonar-se’n— la seva torre de devedés. Amb els ulls ja oberts, veié amb claredat com la porta de l’armari es tancava mentre la de la seva habitació s’obria, amb una coordinació mil·limètrica que en altres circumstàncies hauria trobat meravellosament harmònica.
* * *
La vergonya del pare, val a dir-ho, fou majúscula. No havia vist nua la seva filla des dels dotze anys i ara, deu anys més tard, la Lara li mostrava els fruits del pas del temps en forma de dues enormes i fermes mamelles. Una vida dedicada a la protecció dels valors tradicionals no l’havia preparat per a una situació com aquella. Més ràbia li feia encara el rar fet de pensar en aquell moment que els seus més acèrrims enemics, els progressistes, afrontarien la situació amb més dignitat i savoir faire que ell mateix. El seu rostre començà a enrogir de manera alarmant mentre la seva filla emetia un xiscle i es tapava els pits amb els llençols d’El Corte Inglés; el pare restava mut i paralitzat per estranyes emocions superposades, travessades per la ira que sentia per la indecència de la seva filla: havia descobert que la noia s’havia tatuat un enorme caràcter japonès sobre el mugró esquerre («precisament a l’esquerre», pensà obsessivament l’home).
* * *
A en Santi, per la seva banda, ja li havia baixat l’erecció i ara podia orinar de manera força còmoda al recipient. La seva desgràcia, però, no s’havia d’acabar aquí. Un dolor agut —talment com si s’hagués clavat algun cos punxant— li viatjà des de la planta del peu fins a la base del crani. Amb horror descobrí un dels improvisats amagatalls de les restes de l’herència familiar. De manera reflexa, empenyé la porta de l’armari i sortí udolant de l’interior. Un cop fora d’aquell món fosc i ple de sorpreses nefastes, comprovà que la noia s’havia llevat proferint un crit que rivalitzava en volum amb el seu, malgrat la naturalesa era ben diferent. Una llambregada a l’esquerra li permeté copsar una figura paterna, plantada com un estaquirot davant la porta i amb una tonalitat facial que s’acostava a l’insalubre porpra. Després d’efectuar dos molt poc dignes saltirons sobre el peu dret —el peu sa— aterrà sobre un cd de La Oreja de Van Gogh (més tard es preguntaria què hi feia la torre de devedés al terra), que es trencà amb un cruixit funest. Encara amb l’ampolla a la mà, i ara amb tots dos peus ferits, a en Santi no li quedà més opció que deixar-se caure sobre l’única banda no ocupada per mobles potencialment perillosos. El fet que l’ultraconservador pare de la Lara ocupés aquesta diminuta parcel·la no li importà en aquell moment, ni tan sols la trajectòria del líquid que contenia l’envàs de Xibeca: de dins l’ampolla cap a l’home de mitjana edat. Només volia deixar de sentir aquell atroç dolor als peus. Amb un esfereïdor soroll sord, els dos homes caigueren al terra: l’un, amb els Calvin Klein a l’altura dels genolls, una semierecció i una ampolla de Xibeca ja buida a les mans. L’altre, amb una antiga i avorrida bata de rombes, ara tacada en diferents bandes i una màscara facial que combinava la ira i l’estupefacció. El pare de la Lara, però, fou més ràpid que en Santi i va ser capaç d’incorporar-se amb certa dignitat —tot i que arrufava el nas a causa d’una olor desagradable i familiar alhora— i colpejà amb la decisió i energia d’un exlegionari el rostre del noi. Aquest, que tot just començava a aixecar-se, tornà a caure sobre la moqueta. L’home observà, a la porta de l’armari, un bocí ensangonat del valuós gerro que li havia regalat la seva àvia i preparà la cama dreta per reproduir sobre les costelles de l’estudiant el xut que havia fet guanyar la lliga militar al seu equip de futbol sala…
* * *
En Santi es va despertar al pis de la Lara, al rovell de l’ou del barri vell. L’estudiant es fregà la cara amb energia i, incorporant-se, es va adonar d’una lleu trepanació al front, un indici inequívoc de ressaca que sens dubte s’intensificaria conforme passessin les hores. El pitjor, però, era la bufeta: el noi tenia la sensació que havia adquirit les dimensions aproximades d’una pilota de futbol. Sense pensar-s’ho ni un moment, en Santi girà el cap com un periscopi cercant la finestra. Apropant-s’hi, s’adonà que estava en un tercer pis i que només un tendal el separava del terra. Es va felicitar mentalment mentre obria la finestra…