A l’altre banda

Eva Díaz Cano

Era una nit freda, neguitejant. El fi plugim caigut poques hores abans havia donat lloc a una boirina gèlida, plena d’humitat, que s’introduïa al moll dels ossos i els glaçava, per més abric que es portés. Força minsa, la llum dels fanals de gas, en sa majoria trencats, es mostrava impotent per penetrar eixa densa capa gasosa, d’un blanc de llet que, desfilant-se en pàl·lids filaments, tocava els rostres dels vianants amb intangibles tentacles, deixant com a única empremta del seu pas unes imperceptibles gotetes d’aigua.

De tant en tant, s’obria una clariana en la boira, aïllada dins la blancor general, que permetia de distingir els voltants. I era llavors quan tornava a trobar-se a faltar el mantell protector, ja que l’estret carreró, amb les seves cases decrèpites i brutes, cobert d’escombraries i immundícies, no era un espectacle a propòsit per recrear-s’hi la vista. Per magnífica que sigui una ciutat, encara que es diferenciï de la resta de l’urbs en la grandiositat dels seus monuments, hi ha quelcom en els seus suburbis que l’agermana amb les altres: la pudor de misèria és igual en totes les cultures, passa per sobre de qualsevol barrera.

A aquella hora avançada, el carrer es trobava quasi desert. Els honrats treballadors feia estona que dormien a les seves cases, esperant l’albada per tornar a les seves fàbriques, als seus negocis, a la seva vida; i respecte als habitants de la nit, pàl·lids fantasmes que fan de la foscor la seva diversió o el seu manteniment, pul·lulaven en altres parts de la ciutat, fins que arribés l’hora de tornar a les seves llars, els uns amb l’estigma buit de la dissipació al rostre esmussat i els altres amb la pobra moneda del vici, que els permetria perllongar la seva misèria un dia més.

Malgrat tot, unes passes ressonen sobre les lloses del terra. Són el trepig cautelós d’algú que tentineja el seu camí a cada gambada. Ara i adés ensopega en alguna bassa d’aigua o amb un dels múltiples objectes de desfeta que apareixen escampats pertot arreu i se li sent una imprecació o un gemec de dolor. A la fi, arriba a un punt on la boira és menys densa; allà s’atura per reconèixer el terreny i mira al seu entorn amb gest desolat.

Es tracta d’un cavaller de mitjana edat, embolicat en una àmplia capa de tela fosca i amb el barret encaixat fins a les orelles. Tot això, si bé no a l’última moda, elegant i de bon tall, contrastava estranyament amb l’escenari en què es movia. Els seus botins forts i una mica toscos, igual que la color bronzejada del rostre, denunciaven més aviat el burgès rural, en tant que el voluminós maletí que sostenia en la mà esquerra (ocupada la dreta per un no menys voluminós paraigua tancat) mostrava clarament la professió a què es dedicava.

El nostre home, un cop va poder veure alguna cosa, reconegué acuradament el carrer, amb un aire de sorpresa, com qui desperta d’un somni sense recordar on es troba. Va mirar d’identificar el lloc, i no ho aconseguí. No hi havia cap rètol i no creia que hi hagués estat mai, allà. Al cap i a la fi, ell només venia a Londres un cop per setmana i sempre feia el mateix recorregut, sense sortir-se mai dels carrers cèntrics.

I malgrat tot, era allà, en aquell carreró immund, Déu sap on, tremolant de fred, amb els peus mullats i cansat de vagar per aquell dèdal de carrers que semblava no tenir fi.

Va entreobrir la seva capa per consultar el rellotge. Que tard que era! A aquella hora ja devia haver sortit l’últim tren i encara que aconseguís arribar a l’estació, no tindria més remei que dormir allà. Sens dubte, la pobra Mary es preocuparia. Si almenys aconseguís de trobar un cotxe! Però semblava impossible en aquella soledat. No li quedava cap més remei que continuar caminant fins a arribar a algun lloc més concorregut.

De sobte, un soroll va trencar el silenci pesant que l’envoltava. Era un so metàl·lic, que fou seguit per un altre, i un altre. El nostre home s’estremí de cap a peus i, després, restà immòbil com un glaçó de gel, al mateix temps que la seva mà es crispava sobre el mànec del paraigua, disposat a vendre cara la seva vida. Ara els sorolls se sentien més a prop, a la seva dreta, però era impossible distingir-ne la causa, entre la boira i l’obscuritat. Gruixudes gotes de suor li perlaren el front mentre esperava així, tens, vigilant, durant uns quants segons, que li semblaren hores. Silenci. Ja començava a pensar que l’oïda l’havia enganyat, quan un nou cruixit el convencé del seu error. No hi havia cap dubte. Algú hi era allà, en la foscor, vigilant-lo; podia sentir la seva presència a poca distància d’ell. Potser si es quedava totalment quiet aconseguiria passar desapercebut. Però no, no, fos qui fos ja devia haver-lo vist, possiblement li venia darrere des de feia estona, esperant el moment oportú per… Empal·lidí només de pensar-hi. Les seves mans van començar a tremolar amb extrema violència, mentre el cor li bategava de tal manera que es devia sentir a tres illes de distància. Es passà la llengua pels llavis ressecs. S’havia de calmar, mantenir la sang freda.

Una nova remor va accelerar encara més el seu pols i ja estava a punt de sortir corrent carrer endavant, pres de pànic, quan un parell d’ulls verds refulgiren en la foscor i una forma felina passà fregant-li els turmells, i es perdé entre les ombres amb un miol llastimós.

A punt de desmaiar-se, el nostre home cercà recolzar-se en una paret. Va mirar inútilment de somriure. Quina manera tan beneita de perdre els nervis! Si no hagués estat sempre tan pusil·lànime! I si Roberts no li hagués explicat mentre sopaven aquella història d’assassinats! Tractà de respirar fondo. Després d’intentar-ho diverses vegades, a la fi va notar que el seu cor començava a bategar més compassadament.

Bon noi, aquell Roberts. S’havien conegut a la facultat, en els seus dies d’estudiant, quan eren els dos alumnes més assidus de la classe d’anatomia. Podien passar-se hores i més hores observant el catedràtic mentre, assistit per dos ajudants, disseccionava cadàver rere cadàver. A ell personalment l’apassionava; estudiava tots els llibres que podia aconseguir, somniant amb ésser tal dia un cèlebre cirurgià. Havia superat tots els exàmens amb brillantor, molt millor que Roberts; però va arribar el moment de posar en pràctica els seus coneixements i… simplement no va poder. No suportava el contacte amb aquells cossos inerts, freds, de rigidesa sobrenatural. El sol pensament d’enfonsar l’escalpel a la carn flàccida i sentir com s’esquinçava l’horroritzava, li produïa nàusees. Ho va intentar una vegada, i una altra… fins que es va convertir en la riota de la facultat, però tot va ser en va. El sentiment de repugnància no l’abandonava, més aviat anava in crescendo. Podia contemplar com ho feien altres, però les seves mans es resistien a agafar els instruments; el seu pitjor malson consistia que havia d’esquarterar un cadàver i que, en fer la primera incisió, aquest s’incorporava amb estremidors udols de dolor. Llavors, es despertava banyat en suor, amb tots els membres rígids i en tensió. Malgrat els anys transcorreguts (més de vint), encara tenia aquell somni tal vegada.

Així, es veié obligat a acabar la carrera com va poder i, renunciant a les seves il·lusions, acontentar-se, ell, l’alumne més brillant de la seva promoció, a exercir de metge vilatà, receptant preparats per al refredat i tònics contra el reuma. Mentrestant, Roberts va estar uns quants anys de cirurgià de regiment, a l’Índia, i després, amb l’experiència adquirida, es convertí en un forense reputat.

No per això s’havia acabat la seva amistat. Al contrari, després d’un parèntesi d’uns quants anys, i havent-se retrobat casualment al carrer, aquesta s’havia relligat tan cordial com abans, fins al punt de quedar per sopar un cop a la setmana.

Eixa era una d’aquelles nits. Com cada divendres, ha-via agafat el tren després de dinar. Un cop a Londres, s’havia adreçat a l’hospital de beneficència del qual era assidu col·laborador. No li pagaven res, però algú havia d’ajudar aquella pobra gent i, a més, aquella tasca el deslliurava en part del seu sentiment d’inutilitat. L’endemà se sentia cansat, però rejovenit com un xaval.

Per últim, caminava les cinc o sis avingudes que el separaven de casa de Roberts i allà acabava la vetllada, xerrant dels bons temps. Li agradaven aquestes visites, encara que de vegades hagués d’aguantar les descripcions una mica morboses que Roberts, insensibilitzat per la llarga pràctica, feia dels seus casos més esgarrifosos. Però aquella nit havia estat particularment repugnant, tant, que li havia pregat que parlés d’una altra cosa; unes morts violentes eren massa per a la seva sensibilitat, sobretot a l’hora de sopar. Malgrat tot, mentre romania allà, perdut en la foscor, va pensar que potser hauria d’haver-hi parat més atenció. Ara li agradaria conèixer els detalls, saber on havia estat, quan, bé, alguna cosa que l’ajudés a treure’s del damunt aqueixa incertesa que s’anava apoderant d’ell, convertint-se en por. Era possible que hagués succeït a l’altra banda de la ciutat, o que les víctimes fossin només dones, o… Va notar que li tornava el pànic i s’esforçà a esvair-lo. Hauria d’haver agafat un cotxe per anar de casa de Roberts a l’estació. Hi era molt a prop, ben cert, però aquella nit plovia i hauria d’haver fet una excepció.

Encara no entenia com s’havia perdut. Certament, a les poques passes havia caigut de cop la boira, espessa com un puré, però ell coneixia el camí perfectament. No hi havia possibilitat de pèrdua i, malgrat tot, havia aparegut dues hores després en aquest carreró pestilent que no coneixia, sense tenir consciència d’haver vagat tot aquell temps pels carrers. I així devia haver estat, ja que el calçat xop n’era testimoni. Sens dubte hi havia quelcom de curiós en això de la boira: al temps que desfigurava la visió del món, feia el mateix amb la noció del temps. Va recordar un article aparegut a The Times sobre la quarta dimensió i s’estremí. Bah, fantasies!

Començava a fer-li mal el cap. De segur que s’havia refredat amb la humitat de la nit. Arrugà el front. Era el que li mancava: un constipat. Tindria sort si se’n sortia amb un parell de dies al llit.

Va decidir posar-se en marxa. Com més aviat sortís d’allà, abans podria enllitar-se amb un got de llet calenta. El millor fóra passar la nit a casa de Roberts i sortir cap al poble l’endemà al matí ben aviat. Si no fos per la Mary…

S’incorporà lentament, estirant els membres entumits. Mirà a banda i banda amb aspecte recelós, però la boira s’havia dissipat i el carrer apareixia buit. Amb un gest temorenc, continuà caminant. No tenia cap pla: només mirar de sortir d’aquell laberint, arribar a un lloc qualsevol on pogués agafar un cotxe.

Va travessar una placeta plena d’immundícies. Allà l’aire xiulava entre les copes de quatre arbres raquítics, fent oscil·lar la flama dels fanals. Mentre la creuava li va venir al cap la història de Roberts i va mirar amb recel cap als portals, de les fosques boques dels quals esperava veure sortir algú disposat a tirar-se-li al damunt amb un enorme ganivet. Però va arribar al carrer següent sense que passés res, i a l’altre, i a l’altre.

Cada cop li feia més mal el cap i començava a tenir calfreds. S’aturà i mirà a l’entorn. Feia una estona que caminava amb passa ferma, com d’algú que es dirigeix a un lloc concret; una sensació de familiaritat guiava els seus peus. Però no, ell no coneixia aquell empedrat desigual, no havia estat mai en aquell cul-de-sac estret i pudent. Al final d’aquest, la porta d’una ínfima tasca s’obria de tant en tant i vomitava un borratxo. Un d’ells va passar-li a frec, però no li va fer por. Decididament, travessà el carrer i es col·locà davant de la taverna. De sobte, li havia semblat reconèixer el lloc; fins i tot cregué recordar l’interior del local i el rostre patibulari del propietari. Però només va durar un instant: de nou tornà a trobar-se tan perdut com abans. Pensà entrar-hi a prendre alguna cosa calenta, però l’aparença dels qui abandonaven el tuguri no presagiava res de bo de l’interior i renuncià a la idea. Sospesava si arriscar-se a preguntar-hi el camí quan la porta s’obrí i una dona embolicada en un mocador verd en sortí tot gronxant-se. La reconegué de seguida. Era una de les seves pacients de l’hospital, una pobra noia amb la qual la sífilis acabaria aviat. Somrigué alleujat: per unes monedes, ella el guiaria fins a la civilització.

Una punxada a les temples el féu gemegar. Aquell maleït mal de cap! Es va dirigir cap a la jove. Aquesta l’esperava a peu ferm, amb les mans a la cintura i un somriure burleta. Evidentment, havia malinterpretat la seva presència a l’indret. Hauria d’afegir una mica més de diners, perquè la seva reputació a l’hospital no restés arruïnada.

Quatre o cinc metres escassos el separaven d’ella. Mentre els recorria sentí que li desapareixia el mal de cap i una nova sensació de benestar, gairebé d’eufòria, l’envaïa. Fins la manera de caminar canvià; la seva mateixa estatura semblà que augmentava, en desaparèixer l’encorbament natural que l’empetitia.

A la fi arribà junt a la dona i li digué unes paraules en veu baixa. Si jutgem pel seu capteniment, ella degué respondre afirmativament, ja que, recolzant-se amb timidesa al braç que ell li oferia galantment, s’avingué a seguir-lo.

En doblegar la primera cantonada, el nostre home estrenyé amb força la nansa del seu maletí. Se sentia perfectament, com sempre que tenia una feina a enllestir. No en va els diaris començaven a anomenar-lo Jack l’Esbudellador.

Fi