La punyalada

Carles Jardí Pinyol

Cisco havia promès que faria una visita als seus masovers per tal de concretar els futurs tractes. Ells esperaven quelcom més que uns tractes. S’havien empassat gola avall la darrera promesa de l’oncle Pau.

Pel dia assenyalat, la Filomena havia preparat un bon àpat per donar la benvinguda a Cisco. Tots havien plegat de la feina abans de les dotze per empolistrar-se i fer els compliments. Aquell seria un dia de festa, el dia més meravellós.

Les capsetes i els pastissets que havia preparat la Filo-mena dies abans i que minvaven lentament, dia rere dia, estaven a punt, omplint unes safates que descansaven sobre el bufet del menjador. La imatge, aprofundida i multiplicada pel seu gran mirall, de les llaminadures, de les ampolles de vi i de licor i d’una fruitera a vessar de peces variades, semblava la d’un gran convit. La taula quadrada, vestida com de gran gala, amb les estovalles del casament, els tovallons del joc ben col·locats sota els coberts lluents, també del casori i la resta de paraments, arrodonien aquella imatge festiva.

Els canelons estaven a punt de daurar. La Filomena els havia preparat el dia abans per tenir més temps. El conill desprenia una fragància que omplia tota la casa. Aquesta vegada, en honor a ell, en comptes de l’albergínia que sempre afegia a la cassola, hi havia posat uns rovellons.

Cisco fou rebut a deshores. Li brindaren, a l’entrada del mas, cadira, gàrgola, porró i olives arbequines perquè recuperés forces. Ell, distant, acceptà únicament la gàrgola i un grapat d’olives que s’anà cruspint lentament, mentre llançava els pinyols com si volgués espantar l’ovella del ramat que fa parlar. Les invitacions a passar a taula foren rebutjades repetides vegades d’una manera molt seca. Les cares de no entendre res dels Bruno es feien cada vegada més evidents.

—Filomena, Agustí, Rafel i Antònia, a partir d’ara deixareu d’utilitzar el nom dels Bruno com si fos el vostre. I recordareu, per sempre, que l’únic Bruno que resta sóc jo. Amb el Pau vàreu fer i desfer al vostre gust. Ara sóc jo l’amo. Sóc el senyor Francisco Bruno. El senyor, m’heu entès? A partir d’ara us limitareu a conrear el secà, portarem els beneficis al terç, dos per a l’amo, i res de tocar el bosc.

—Però, Cisco!… —exclamà la Filomena tota esglaiada.

—Senyor! —corregí l’amo.

—Senyor Cisco —seguí la mare—, com podem deixar de banda el bosc, si és amb això que li augmentem les terres de conreu? Naltros només hem fet bé per a la seva família. Tota la vida l’hem donada als Bruno. El meu Paco, al cel sia, va morir davall d’una olivera gratant-li les entranyes; els meus fills s’han fet grans aquí al mas i no han fet altra cosa que la vostra feina; i jo he servit a la casa del vostre pare, he donat un final digne a l’oncle Pau i em moriré, si m’ho permeteu, en aquestes terres… —I va esclatar en sanglots.

—El bosc és una pèrdua de temps irrecuperable. A més, us enriquiu a costa meua. Em robeu! —cridà en Cisco aixecant el bastó de fuetejar la somera.

—Mentida podrida! —saltà l’Antònia volent salvar l’honra de la família.

—Mentida? —respongué Cisco—. Què en feu dels troncs massa grossos que no podeu aprofitar per encendre el foc? Muntanyes i muntanyes de fusta que cremeu per fer carbó. I del carbó que veneu a l’estació de Móra us en donen uns bons cèntims, i jo no els veig ni en cel ni en terra.

I mentre s’aixecava de la cadira, es posava el barret i es dirigia cap a la somera, afegí:

—A cada collita passarem comptes, al començament de cada temporada m’heu de demanar allò que us ha de mancar per al conreu i cada mes, si jo no he pujat, heu de baixar a veure’m per donar-me les novetats, encara que no n’hi hagi. Queda clar? —I se n’anà, deixant-los esmaperduts i desconcertats.

El diumenge s’aplegaren animals, bèsties i persones a les places del Portal, del Mercat i del Pla per celebrar el segon dia de la fira del bestiar. Havien vingut de Miravet, de Móra i de l’altra banda del pas de l’Ase; totes les masies del terme s’havien buidat per omplir el poble. Tothom portava la seva millor peça, encebada i curada durant l’any, i els de Rasquera havien pujat els seus millors productes fets amb palma.

Era l’ocasió que esperava el Recader per desfer-se dels seus animals de tir. Fins i tot hauria venut el carro si hagués trobat bon comprador. Els va regalar gairebé. Després, malgrat el mal negoci, es dedicà a passejar amb el camió tota la família i alguns marrecs que fruïen emocionats dalt la pastera.

Cisco passejava, ben tranquil, mirant-se els cavalls; era una de les coses que més li agradava: només fruir de la vista d’aquelles precioses bèsties. Compartia aquest deliri amb el de col·leccionar ampolles de vidre. Com ell comentava sovint, amb un vici acontentava la vista i amb l’altre el sentit de posseir quelcom de diferent. Un animal espantat trencà, de sobte, aquella placidesa que abraçava el matí i Cisco s’hagué d’arrambar contra una portalada per deixar passar la mula esfereïda de cal Melic que s’havia escapat del seu amo quan la portava, agafada pel ramal lligat al coll, a estrenar l’abeurador havien acabat feia pocs dies. Mingo, el farmacèutic, no tingué la mateixa sort: s’enganxà contra la paret, però no pogué evitar el cop del cornaló de sàrria que el féu rodolar per terra. Tot contusionat hagueren de retirar-lo.

Cisco continuà, mig tremolós, fitant la cavalleria. N’hi feia goig un per poder suportar millor les visites al seu mas. Ullà un cavall roig que comprà a bon preu, després de moltes voltes per decidir que aquell li convenia més i després del regateig obligat que acabà al seu favor. La duresa del tracte i la repretada dissimulada de braç que li féu al firaire foren els arguments més vàlids. Abans de retirar-lo volgué gaudir de les curses que s’estaven preparant.

L’Ignasi Torrents, l’adroguer, també passejava fitant els animals, amb el seu bastó de pom daurat, del bracet del batlle. Era un gran entès en cavalleries i sempre que tenia l’oportunitat se’n firava un. La seva família tenia una cavallerissa amb animals de raça que mostraven, amb tota la pedanteria del món, els dies de cóssos. Sempre eren els guanyadors i tenien fama per tota la comarca.

La cursa de rucs estava a punt de començar. Tots darrere de la corda, bramant; uns, tossuts, no volien creure les ordres; els altres, emprenyats, fuetejant, empenyent, volien col·locar-los en el lloc més adient. En Cisco, envoltat per la gernació, es feia pas per tal de poder veure amb més bona perspectiva l’espectacle. Tres fileres d’homes apinyats envoltaven don Jacint, l’alcalde, que duia de bracet el caporal de la Guàrdia Civil i el senyor rector que acabava de donar la benedicció als participants al cós. Darrere del trio governamental, el senyor metge, que instants abans havia curat en Mingo de l’accident amb el cornaló, i el senyor adroguer eren empentejats pel nombrós grup de simpatitzants que, més que voler veure la sortida, semblava que volguessin fer-se retratar ben al costat dels representants del poble. L’escopeta de l’alcalde, que moments abans penjava de l’espatlla del caporal, donà la sortida. Havien d’anar a la Font Vella i tornar; eren dos-cents metres, pel cap baix. Els participants, vistos de lluny, semblaven ballarines sobre la corda fluixa, en comptes de genets de carreres. Cisco Bruno havia d’anar empenyent i es va anar fent lloc utilitzant hàbilment mans i colzes. Ell era a l’altre costat de carrer i veia la comitiva, gairebé, al davant. Aquesta part de veïns tenien més fal·lera per veure realment els cóssos que el munt de carn humana que lluitava per un pam de terreny estratègic a l’altre costat. Era curiós presenciar l’espectacle quan, més enllà, a pocs metres, la plaça estava buida completament.

Sobtadament, mentre feia puntetes i guaitava sobre les espatlles per veure quin genet es col·locava millor, notà una punxada ardorosa a l’esquena, més amunt de la ronyonada esquerra. Va perdre el món de vista i es plegà. En uns segons, abans de perdre el coneixement, li passaren per l’esment tres imatges fugisseres encavalcades, tres expressions que es fonien en una boirina darrere les òrbites oculars. La de la Blanca quan el mirava de fit a fit amb aquella cara de sentir-se emportada per la febre del desig, en alguna de les seves trobades amoroses; la de l’Agustí del mas dels Bruno que, amb cara d’anar calent de cap, l’amenaçava i l’insultava; i la del senyor Mallol de Reus que li mastegava frases d’intimidació a punta de canó.

L’espectacle canvià de protagonista. Una rotllana d’ulls es tancà al voltant del malaurat Cisco sense entendre res. La cursa deixà de tenir interès i les veus que l’animaven donaren pas a uns instants de silenci petrificat. Els primers en reaccionar cercaren el metge, els altres ràpidament feren una rotllana amb els braços oberts i les ninetes fora d’òrbita tant per la reacció inconscient a l’espant inicial com per la voluntat conscient de fer espai i donar més àmbit a l’aire. Se l’emportaren a l’apotecaria que era més a mà.

Totes les mirades, conegudes i desconegudes, del lloc dels fets es creuaren cercant algun senyal que identifiqués un culpable. Ningú no havia vist cap moviment sospitós ni cap individu que fes alguna acció dubtosa. Era sorprenent com podia haver passat desapercebuda per tothom una feta d’aquelles greus característiques.

Els escorcolls immediats fets per la Guàrdia Civil, els homes d’en Jacint Mora i uns quants voluntaris, d’aquells que s’apunten desinteressadament sempre i on convingui, no donaren resultats. Amunt i avall pels carrers, regirant persones sospitoses i sense saber ben bé què fer pel nerviosisme de la imprevista situació, només pogueren encomanar l’histerisme a persones i animals.

Havia estat, clarament, una ganivetada. L’autor encara devia portar la daga ensangonada a la butxaca. Havia estat molt llambresc i s’havia esmunyit entre la xusma.

El sol, sense fer-se ressò dels dramàtics esdeveniments que es desenvoluparen sota els seus peus, seguí el mateix camí de cada dia, tot llepant cada una de les roques despullades de les cingleres de la vila i regant, al mateix temps, les belles hortes trescades per la serp de la Ribera.

La llum brillant que topà, sense adonar-se’n, amb l’incident mortal de la fira de Tivissa, anà empobrint la seva qualitat tot fent tancar els ulls d’aquells pobles que, sota les faldes del Montsant, volgueren girar la cara al transcurs de la fatalitat veïna i acotxar-se, aquell dia, més d’hora que de costum.