L’estiu d’Ulisses
Manuel Rivera Moral
GUANYADOR DEL 1R PREMI DE NARRATIVA CURTA PER INTERNET TINET
Ulisses, publicista i internauta, escriu a Penèlope, arqueòloga.
Benvolguda Penèlope, que ets a Atapuerca:
Vas canviar la fina i rossa sorra d’aquestes costes per la terra aspra d’aqueixes serres i mesetas. Que Déu i la ciència i les corals de chicharras, i la premsa, continuïn protegint-vos, a tu i als teus col·legues. Perquè es compleixi i es desvetlli l’epopeia europea. Jo aquí excavant en la meva pròpia Sima de los Huesos, fet gairebé un porc, gairebé Ningú, gairebé No-res, amb cants de dolor i sirenes a la ràdio després de la darrera execució terrorista, refent anuncis absolutament obsolets i filant lents poemes sense rima —molts, alexandrins— per al teu gust antic i mides més perfectes.
Em preguntes en la teva darrera carta amb què «distrec» les meves vacances de Rodrigues. Amb poques coses. Fa molts dies que visc ancorat en aquesta província romana. Oblides que, un altre cop, et vas emportar el cotxe, fresca? Al més lluny que he arribat ha sigut a certs baixos de la Part Alta, una nit, fent-me l’antropòleg i el licantrop i, una altra vegada, fent de pinya en un assaig dels castells (no et diré el nom de la colla, en aquest camp tu no ets mai neutral). Ah, me n’oblidava! Vaig anar també a una activitat de la Universitat d’Estiu: la xerrada del polític Soares, el portuguès; quin cutis, aquest vell socialista! Ja m’agradaria a mi, a la seva edat! Sembla com si els presidents ho fossin per tota la vida.
T’interesses per Argos i pel nostre Telèmac. El primer va una mica volat. Ja veurem si no t’abraça i mor d’emoció a la teva tornada. Com borda! Els veïns, qualsevol dia, ens declaren la guerra. Potser la causa sigui el balcó, o el Sac dels Vents, o que no passeja amb tu, dolça i única ama. Pel que fa a Telèmac, doncs vist i no vist. I que no li vinguin amb romanços. Això sí, s’ha fet més navegant que jo. Si tu veiessis com li van les mogudes al ciberespai i els moderns bars i garitos del Nàutic! Que no, dona, que no pensa venir per ajudar-te! Ni ho somiïs. Amb les assignatures que té penjades i amb lo maca que es posa la ciutat, no està —et dirà— ni per camps de treball ni per altres molt nobles esports de rescat. A més, toca en un grup tecno, Dedalus. En això, segueix en part les petjades de la mare. ¿Te’n recordes quan, en la teva època irlandesa, tot i amb el teu accent cockney, tu eres la Molly Bloom, la gran cantant?
També et preocupes del meu august pare. A aquest home no el mata ni el subjecta ningú. Ja coneixes el seu pensar epicuri i senequista: «La meva pàtria està on pugui deixar el meu barret i hi hagi xerrera, pernil, ànim i bona presència». Déu n’hi do, el vell Laertes. Es passa el dia tot sencer als ateneus, a l’Olimp, o al Camp de Mart, fent-la petar o mirant les noves muses d’aquesta temporada, les quals es passegen amb nom de deessa del cinema o de perfum i vestint més generoses que mai a la història.
Com pots comprovar, els altres, pilotant i sabatejant la seva pròpia vida (com nosaltres).
Tornaré a escriure’t. T’estima,
Ulisses.
Tàrraco Nova, 11 de juliol de 1997
POSTDATA:
—Si vas a Burgos i fan la pel·lícula Airbag, no te la perdis. Una bestiesa tremenda, però rius. De vegades, penso que la comèdia no la van inventar els grecs ni el surrealisme, els gals, sinó els ibers.
—No et matis tant, no siguis tan prolixa en les teves cartes si no vols. De les troballes i d’altres batalletes, en donen notícies els mitjans, en connexió permanent amb l’Eudald, el teu jefe i magnífic public relations.
—Ah, i no us passeu, amor, ni tu ni els teus companys, amb les cerveses al poble. No «la llepeu».
* * *
Cara Lopita: L’altre dia, vaig pensar que, amb tanta llibertat i tantes hores tancat, no estava on line amb el món exterior i m’estava tornant un gran solitari avorrit, així que vaig muntar un petit banquet casolà. Van venir la bella exnimfa Calipso i Circe, la fetillera, en la meva joventut núvies raptores, les teves amigues. Em van preguntar per tu, si seguies buscant l’homo antecessor, aquell perdut per trinxeres i dolinas burgaleses. Ja no em diuen «l’enginyós Ulisses» sinó «l’ingenu», i no sé gaire bé per quin motiu. (Tants segles i encara indesxifrables, les dones!). També van vindre cavallers, abans escuders fidels meus a la guerra de Troia, gent sense memòria de tant de lotus i de vaques i de viatges durs que han recorregut. Va ser una festa mig sagrada. Va haver-hi de tot! Hi va participar un paisà meu del Sur, un doble d’Homer, que ens va cantar molt jondo. Vam menjar i beure amb exageració, nosaltres, els sants llegendaris, que crèiem que ens ho havíem triscat tot ja en la vida.
Vam començar picant unes panses de Corint, xipirons del Port i avellanes de Reus i fenícies. Vam rostir costelles de be i de porc. Vam brindar eufòrics per les bones anyades i els somnis d’Ítaca, per Dionís, pels vins d’Escòcia i Ginebra. Ho acompanyàrem amb un pa al·lucinant de sègol. I vam acabar (t’ho imagines?) a la terrassa, cantant (esguerrant, més aviat) cançons dels Beatles, veient «diamants en el cel» i plorant abraçats com aquella dona al marit agonitzant després de la batalla. Si som «allò que hem menjat», com deia el genial i geniüt Pla de l’Empordà, doncs ara nosaltres som glòria barrejada.
Però no vegis miratges, la festa fou només una nit. Et mentiria, Penèlope, si t’ocultés que em desfaig de ganes de tornar-te a veure, d’acariciar la teva espatlla suavíssima al matí i de posar-te mel al cafè que hi hagi carn i ordre en la meva jornada. (Estimar potser sigui també ajuntar Temps, acceptar el teu poder, i el desig que em pren).
Tot fidel, el teu «ridícul» escriptor d’amor, Ulisses. Avui, trenta de juliol, t’abraço des de Centcelles (s’acaben els tres dies de descans, els darrers, a la villa del cosí Constantí Bergadà). Vaig com una moto.
* * *
Penèlope, ja estic al pis de Tàrraco. No m’he recordat, en aquest mail que t’he enviat des de Centcelles al matí, de contestar-te el repte que em vas fer perquè començava per a mi la nova temporada. (Tens raó, a la Hispània potser hauríem de menjar el raïm de cap d’any a la tardor, quan se’n cull, quan tornem a la feina, quan comença la Lliga). Bé, aquí va el Manifest personal que em demanaves, el cartell amb les meves velles consignes per aferrar a qualsevol mur de l’Arcàdia, l’Alexandria perduda, la República, l’Atlàntida, la Ciutat de Déu, la Ciutat del Sol… o de la Ítaca, tan nostra i tan somiada. Te’n faig cinc cèntims (i a veure si tu també participes en aquest joc de records i utopies i m’envies la teva llista ideal):
—Aquella nit, amb McMurphy, al manicomi d’Algú va volar sobre el niu del cucut.
—El Biel Ferrater recitant tremolós la Cançó del gosar poder, al ring del Price, l’any setanta, davant de milers d’ànimes.
—Una ciutat mitjana, prop del mar i la muntanya. Per aquestes contrades, n’hi ha unes quantes.
—La mar eterna de la platja llarga dels nostres estius.
—La música, la música eterna, la música dels astres, la música.
—Tastar i saber de la teva fruita i la teva gràcia.
—No el cos o l’esperit, sinó ambdós.
—L’esmorzar amb una colla de paletes o de veremadors.
—«L’enfance retrouvée à volonté» —Baudelaire dixit.
—De sobte, comprendre aquelles paraules d’un/a vell/a mestre/a.
—Sentir-te feliç i «arrossegat remorosament» (com Vicent) fins a la plaça.
—La ràdio i el record de la «dolça Catalonia» en nits de garita i guàrdia.
—Perseverar en l’exercici de tu mateix, fins a l’extenuació.
—Tocar, humilment, al Poder, certs plans.
—Una cursa èpica, amb herois i triomfs.
—La poesia, l’escrita i la no escrita.
—Una oració secreta.
—Un plany amb llàgrimes.
—Quan el món és tot u i sagrat.
—L’Enigma.
—La real gana.
—Experiències.
—La Festa.
* * *
Enyorada dona meva: Aquell escriptor de les Índies, el de la pel·lícula El carter, podia haver dit, a més de «es tan corto el amor, y es tan largo el olvido», un altre vers paral·lel: «és tan llarg l’any, i és tan curt l’estiu», exceptuant-me. No puc oblidar-te i l’estiu se m’ha estirat massa. Estic aquests dies trist. Sento que he suspès l’examen de recuperació del cor i de la fràgil alegria. Vaig afilar llapis i tornada amb nervi (¿te’n recordes, de la festa amb excompanys i dels bons propòsits del Manifest utòpic?), però de seguida vaig perdre el guió i vaig caure. La vida se’ns fa moltes vegades densa, opaca, i és més forta que nosaltres. Em sento dessagnat per la teva absència i ofegat pel tabac. Només jugo amb fum d’idees i cendres del record.
Avui dilluns semblava que rebentava, que ja no era capaç de suportar més tristesa, jocs interns i metafísiques sense sort. Ja no sabia si el meu dolor era realitat o llenguatge trencat o mentida de l’ànima. Confús d’ombres xineses, disposat a soltar pes i paraules, a refregar-me amb la sorra del món, vaig sortir de la meva Caverna amb ganes.
L’aire feia olor d’humit, de bosc de tardor, de carbur i terra. El dèbil matí va ser un esclat de llum per als meus ulls. Les camèlies anunciaven un hivern amb gebrades. Vaig buscar de seguida altres respiracions, altres mirades que em reconeguessin. Però no era temps d’assossegats passejos i trobades. Vaig agafar el cotxe per anar a l’oficina. Avui la ciutat s’havia desmandrejat amb fums i mala bava. «Prohibit estacionar». «Sortida d’escola». «Un cafè amb llet» —directe al fetge—. «Pásamelo por fax, corasón». «Torni demà passat».
No puc donar més llargues, ho sé. Després d’un mes i mig d’haver tornat a la feina, estic encara bastant atordit. És hora de no fallar més, de posar tot l’oli a la Gran Màquina. És temps de moure’s, de parlar molt i dir poc, de rendir cada dia amb interès més alt. Són els nostres deures i la nostra Odissea. «Festina lente», exhortava una màxima clàssica. En faig cas. M’afanyo, lentament. No sóc un heroi com els déus manen. Un company demana l’ordinador. Rep aquests dos darrers missatges:
T’estimot’estimot’estimot’estimot’estimot’estimot’es timot’estimot’estimo.
SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS SOS.