El far de l’ombra perpètua

Àngel-O. Brunet Las

Fa molts i molts anys, quan Déu no era tan omnipotent com ho és en els nostres dies i quan encara eren necessaris els fars per tal de poder navegar en la foscor, un matí, que el mateix Déu va decidir que fos assolellat i que tingués una temperatura constant de vint-i-dos graus, endolcida sovint per una brisa suau i lleugera que provenia d’un mar pla i transparent d’aigües càlides i acollidores:

—Déu, què és això? —demanà amb força sorpresa en Mersilk, el faroner del far de l’Ombra Perpètua, un home fort i valent, d’ulls glaucs i cabell argentat.

—Una petjada —respongué, sense posar cap èmfasi en les seves paraules, Déu, el qual llavors utilitzava un arcaic i poc sofisticat emissor de freqüències telepàtiques.

—Una petjada? I què hi fa aquí?

—No només hi ha una petjada, Mersilk, fixa-t’hi bé.

En Mersilk s’adonà que hi havia un reguitzell de petjades que provenien de l’aigua i que travessaven la platja en direcció a l’oasi.

—No són pas meves —observà en Mersilk comparant la mida del seu peu amb una de les petjades, que eren molt més petites que no pas les seves—. Això és impossible. No hi ha ningú més que jo. Fa mes de quatre anys que estic sol; completament sol. M’he acostumat a estar sol. Això és impossible. Oi que és impossible, Déu?

—Mersilk, això ho hauràs de descobrir tu mateix. Segueix-les, Mersilk. Segueix-les —ordenà Déu amb només dos punts de seqüència imperativa.

En Mersilk va dubtar uns segons, només uns segons, i de seguida es va posar a caminar tot seguint aquelles petjades que anaven més enllà de la platja.

—Déu, què és això? —demanà en Mersilk agafant una petita peça de roba que penjava d’una branca, tot just allí on la sorra de la platja moria i donava pas a la gespa verda i ufana de l’oasi.

—Unes faldilles, Mersilk. Són unes faldilles.

—Unes faldilles? I què n’he de fer, Déu? Posar-me-les?

—En veritat et dic que aquesta resposta teva no me l’esperava. Però faràs millor de deixar les faldilles allí on les has trobades i continuar el teu camí. Que res no t’aturi i segueix el teu instint natural, Mersilk. Segueix-lo.

—El meu instint natural?

—Mira, Mersilk! Mira! —exclamà Déu amb sis punts de seqüència imperativa.

I en Mersilk obeí; i els seus ulls glaucs de seguida descobriren una nova troballa.

—I això? —demanà en Mersilk agafant una altra peça de roba que hi havia a sobre d’unes roques.

—Una brusa, Mersilk. És una brusa.

—Una brusa?

Tot d’una, en Mersilk ensumà aquella peça de roba amb un intent balb de trobar restes d’olor. Però el seu olfacte, malmès pel desús, no li aportà cap sensació nova amb la qual pogués reconfortar-se.

—I allò? Allò d’allí, què és? —cridà en Mersilk tot deixant caure la brusa de les seves mans i assenyalant amb sorpresa la soca d’una palmera.

—Uns sostenidors, Mersilk. Són uns sostenidors.

—Uns sostenidors?… I allò de més enllà? Què és allò? —cridà novament embriac de misteri.

—Unes calces, Mersilk. Són unes calces.

—Unes calces?… I això altre? Però… oh, Déu meu!, si això altre és…

—Sí, Mersilk. Ho és. Ho és.

—Una dona! —exclamà en Mersilk amb els ulls rodons com dues llunes—. És una dona, i nua!

—I tota per a tu, Mersilk. Tota!

—Per a mi?

—Sí, home. Tota per a tu.

—Però… I què n’he de fer?

—Faràs bé en seguir el teu instint, Mersilk —digué Déu, davant la sorpresa d’en Mersilk—. Segueix-lo.

—Seguir el meu instint?

—Sí, Mersilk, segueix el teu instint i abraona’t a sobre d’ella. Fes-ho, Mersilk! Fes-ho!

La dona, agitada a sobre de l’herba, mostrava tots els seus encants sense vergonya ni pudor. No cal dir que Déu ho havia planejat tot. Tot era obra seva en aquell far anomenat de l’Ombra Perpètua. L’ésser humà, en aquest cas en Mersilk, només era imprescindible en casos d’extrema urgència (relativament habituals en aquella època tan remota), quan els ginys tecnològics i els sistemes de seguretat fallaven. Però era fonamental, i fins i tot dogmàtic, en aquells temps ja oblidats, que hi hagués sempre en qualsevol far un ésser d’intel·ligència biològica, malgrat el seu limitat factor de raonament. Així, doncs, era molt important mantenir l’ésser en qüestió en perfectes condicions físiques i psíquiques, motiu pel qual, aquell matí assolellat, Déu va decidir alleugerir el pes de la solitud d’en Mersilk, el qual començava a mostrar els primers símptomes de depressió i d’angoixa, preparant-li aquella, segons ell, agradable sorpresa.

—Abraonar-me a sobre d’ella?

—Sí, Mersilk. Abraona’t com un bon mascle.

—Qui? Jo?

—Clar, home! Qui, sinó?

—Ai, Déu, em sembla que no podrà ser, això. No.

—Com que no??? —digué Déu, tot fent servir dotze coma dos punts de seqüència interrogativa.

—Fins avui no us havíeu equivocat mai, Déu. Éreu la perfecció suprema. Però ara l’heu cagat, i ben cagada.

—Cagat?????? —cridà Déu amb un plany de seixanta punts de seqüència exclamativa, alhora que el far de l’Ombra Perpètua, l’esfera estelar on Déu havia recreat per a en Mersilk tot un món virtual exòtic i acollidor, amb una platja d’aigües temperades, amb un cel blau amb petits núvols, quasi transparents, amb un oasi verd i ufà, amb sargantanes, ocells i micos, i amb un far alt, molt alt, de pedra massissa i fosca com els dels antics, va notar una lleu però inusual sotragada.

—Oh, i tant que l’heu cagat!

El far de l’Ombra Perpètua, l’esfera estelar propulsada per un motor de fusió Ramscoop, nodrida per àtoms d’hidrogen que el supercamp magnètic s’encarregava de capturar per l’espai, amb la missió d’emetre un feix de llum constant a sobre d’una lent concentradora de 560.000 tones per tal d’alimentar els velers solars Kevlar que navegaven per l’espai, i controlada, fil per randa, per un supercomputador «Déu» de vintena generació, va notar una segona i més brusca sotragada.

—Que és marieta, redéu! Del ram de l’aigua; que perd oli el noi, vaja —digué la dona tota enutjada, mentre recollia les peces de roba que havia deixat escampades arreu, i es feia creus per haver de fer novament el viatge de tornada al seu planeta, a bord d’una d’aquelles mil·lenàries i remotes naus nodrissa, aquelles andròmines tan insegures de reacció química amb combustible sòlid i dispositiu d’ignició.

Però d’això ja fa molts i molts anys, quan encara eren necessaris els fars per tal de poder navegar en la foscor de l’espai, i quan Déu, encara que sembli impossible, no era tan omnipotent com ho és en els nostres dies.