Hypcon-34
Lluís Argilaguet Pedrola
Un gran esdeveniment
Ja fa força estona que estic aquí assegut, i encara no he vist res.
—Mira allà, avi, mira allà! —em crida el meu nét, de catorze anys. Res, no és res, tan sols un avió militar que sobrevolava la costa en tasques de control. Tot continua igual, així que aprofitaré l’estona per descriure en poques ratlles el fet insòlit que estic vivint aquests dies.
Mentre estic assegut en una vella cadira amb rodes, davant de la meva taula i amb aquests fulls que us vull fer arribar, les meves filles estan preparant una mica de sopar. Abans de res vull demanar perdó als lectors d’aquest relat verídic, per la falta de sensibilitat poètica, per les incorreccions ortogràfiques i per la falta d’estil, ja que havia estat enginyer especialista en electrònica i informàtica i, per tant, un mal escriptor, però he cregut que podia ser d’interès, si algú en algun moment recollia aquest testimoni en directe d’aquell diumenge 10 d’agost del 2031.
Ja que l’esdeveniment era una mica greu, i que certa experiència ja teníem en aquest tipus de casos, nosaltres, aprofitant que pel mes d’agost feia bon temps, ens vàrem traslladar a la casa de la Mussara.
Des que arribàrem, jo em vaig instal·lar al terrat superior, i vaig muntar tota la tendeta, incloent un magnífic llargavista, el meu ordinador personal i la connexió per cable que em permetia comunicar-me per Internet als serveis oficials i qui sap si tenir informació en directe de l’esdeveniment.
Tot va començar dijous passat quan estàvem veient les notícies a la televisió i van anunciar que definitivament el cometa Hypcon-34 s’estavellaria a l’oceà Atlàntic, a l’alçada del Marroc (bé, el que era el Sàhara). Segons els físics entesos, l’Hypcon-34 era una massa mineral, d’uns quants milers de tones, que s’aproximava a la terra a 238.000 km/h, amb una gran quantitat de gasos en combustió. Per tant, quan entrés a l’atmosfera terrestre, podria provocar grans problemes si no fos perquè estaven segurs de la seva desintegració. Jo em vaig esgarrifar.
Els polítics van començar a fer els comentaris de sempre:
—Que no perdem la calma.
—Que fem cas de les cadenes d’informació oficial.
—Que no ens moguem de casa.
Però, evidentment, la gent es va espantar molt, així que el nerviosisme popular va assolir límits mai no imaginats. Quasi tothom va literalment desaparèixer de les grans ciutats, i va anar a refugiar-se a zones de l’interior, sobretot muntanyoses, a molts metres sobre el nivell del mar, tal com havíem fet nosaltres.
—A sopar. Vine, que es refreda —em cridà la meva filla petita, la Sandra, que ara té 38 anys (en tinc un altra de 40, que es diu Lídia). Així, doncs, he de deixar el relat, i me’n vaig a sopar, fent una ullada a l’espai, per tal de distingir el cometa visitant, que tenia prevista l’arribada a les 2 h 20’ de la matinada de l’11 d’agost.
—Encara falten tres hores i mitja —vaig reflexionar.
Mentre sopo vaig començant a meditar sobre les conseqüències que aquest incident podia tenir per a tota la societat. De fet, estic segur, que cap de les conclusions a les que arribés seria correcta, sobretot tenint en compte que 28 anys abans la vaig errar del tot.
Mentre menjava pa amb tomàquet i pernil he començat a recordar aquell esdeveniment que va ocórrer per allà l’any 2003, quan va caure el primer cometa Hypcon, el més gran de tots; bé, en realitat tots els altres meteorits que han anat caient són fragments d’aquell, que han anat caient amb el pas dels anys, i que tots aquests són unes cents de vegades més petits que l’original.
Aquell fet va marcar per sempre més totes les nostres vides, i va provocar canvis molt profunds en la civilització.
—Quin fred que tinc —exclamo tot sopant, quan en realitat no és fred sinó una espècie d’esgarrifança que ha corregut per tota la meva columna vertebral, tan concentrat i absort, com estava pensant en aquell fet i les seves conseqüències de l’any 2003, afegeixo—: No, gràcies, no vull res per postres… me’n vaig a dalt.
En realitat el que vull és temps per reflexionar en el que us estava escrivint abans, la caiguda del primer i mes gran meteorit de la història, l’Hypcon-1.
La caiguda del primer i més gran meteorit de la història, l’hypcon-1
Permeteu-me fer-vos una pinzellada d’aquella societat: corria l’any 2003, mes d’abril. Hi havia els països industrialitzats, amb Amèrica del Nord, Europa, i el Japó com a grans productors i destructors de recursos. A part hi havia Amèrica del Sud, Àsia i la Xina com a mercats emergents, i per fi l’Àfrica, amb una desertització del 80% i una gran bossa de pobresa, junt amb Rússia, i alguns països de l’Extrem Orient.
En aquella època treballava en una indústria química, vivia regularment bé i era «feliç». Recordo amb enyorança aquells començaments de les noves tecnologies de la comunicació amb una vella i lenta xarxa de telecomunicacions, amb els principis d’Internet. També recordo el primer servidor d’Internet, al qual vaig estar connectat durant uns quants anys; es deia… no ho recordo… ah, sí!…
—Tinet. —M’ha fet gràcia dir-ho en veu alta.
—Dius alguna cosa, pare? —Vaja!, del crit m’han sentit des de baix.
—No, no, reflexionava en veu alta, estic bé… De totes maneres, pugeu-me un talladet, per favor, que la nit serà llarga.
La veritat és que, a aquella vella societat, li va venir bé la caiguda de l’Hypcon-1.
Els fets es van desenvolupar amb una velocitat esfereïdora. El mes de octubre de l’any 2002, alguns científics van deixar anar la teoria que un cos celeste podia interceptar l’òrbita terrestre. L’accident es preveia força important. El lloc de caiguda es preveia, segons la fundació americana Hypcon (que al capdavall va batejar el meteorit amb el seu mateix nom), en algun lloc del Pacífic. Tres mesos més tard, el gener del 2003, la polèmica que es va desenvolupar va començar a provocar tensions, sobretot als mercats borsaris (molt manipulats i molt enganyosos en aquelles èpoques). També recordo que un físic astrònom amic meu, que no recordo com es deia, que va participar molt activament en els debats que es van formular a totes les universitats, i també recordo el debat que vàrem tenir en aquell vell servidor d’Internet. Ara que ho recordo, després dels fets d’aquell any, vàrem deixar de tenir contactes amb aquell professor, que ara deu ser un vellet d’uns 74 anys, perquè se’n va anar al Japó a viure a les illes Kuriles per tal d’investigar el fet, i mai mes no va tornar a viure a Europa Sud.
—Pare, am el cafè també t’he pujat una xocolatina, llépol.
—Home, el meu cafè —he pensat—. Gràcies, Lídia —li contesto a la meva filla gran.
Bé, perdoneu, me n’he anat pels núvols. Estàvem al gener de 2003. Fluctuacions a la borsa i pànic escènic, però res de l’altre món. Però arribà el març de 2003, es confirmà la caiguda del meteorit, els mercats es derrumbaren, el cataclisme econòmic fou més gran que el del 1929, els mercats occidentals patiren un col·lapse econòmic, i tot quedà congelat: estructura de l’estat, Banc Central Europeu, etc. L’euro començà a perdre pes respecte al dòlar, però acabaren enfonsant-se tant l’euro com el dòlar com el ien japonès.
I per fi va arribar la fatídica tarda del 12 d’abril del 2003. Un meteorit de grandíssimes proporcions caigué per fi al Pacífic… i provocà:
—L’evaporació d’uns quants bilions d’hectòmetres cúbics d’aigua de mar.
—Un sisme al Pacífic que va esborrar del mapa força illes del pacífic Sud.
—Quasi dotze milions de morts a tota l’àrea del sud de l’Índia i d’altres països. A més, es va inundar quasi tot el sud de Sri Lanka.
—Un canvi climàtic, per evaporació d’aigua, que va omplir durant quasi 8 anys el cel de núvols completament, i fins ara encara els dies de sol són molt pocs.
—Un terrible impacte al fons del Pacífic que va fer trontollar la famosa falla marina prop de San Francisco, i que va provocar un gran tsunami que va arrasar les ciutats de Hamamatsu, Toyohashi i Shizuoka i milers de morts (encara bo que havien estat pràcticament desallotjades totes las ciutats de la costa, fet que provocà un gran caos, i uns camps de refugiats que feia molts anys que no es veien).
—L’impacte a la falla marina del Pacífic, que va provocar el temut terratrèmol Big One i que va significar la desaparició de San Francisco i Los Angeles (ara encara no ha estat reconstruïda totalment, i fa 28 anys).
—La desaparició de San Francisco i del Silicon Valley (allò va representar un gran cop a la tecnologia mundial).
—Un descens de 6 graus de la temperatura mitjana, per la poca penetració del sol.
—La inhabitabilitat de la zona nord d’Europa, així com de la meitat nord dels Estats Units i del Canadà, que van passar a tindre un clima polar.
—L’aparició d’un clima tropical a zona Sud d’Europa, el nord d’Àfrica, Amèrica del Sud i l’Extrem Orient, amb grans pluges i grans calors, cosa que va provocar grans desbordaments de rius.
—L’inici de pluges contínues a l’Àfrica.
Tots aquests fets van pintar un nou panorama mundial, que encara dura ara: el Tercer Món es va beneficiar del canvi climàtic, i ara per ara l’Àfrica és el continent amb el clima més propici per al desenvolupament de la civilització. El sud d’Europa gaudeix d’un clima més fred que fa un segle, però encara s’hi pot viure. On és pràcticament impossible de viure és a Escandinàvia i a altres països del nord, com Rússia, la Sibèria, la part nord de la Xina, etc. I penso que millor; així seguirà sent patrimoni de la humanitat tot un pol nord que ara per ara és més gran que l’Antàrtida.
De fet, em fa gràcia veure els països africans enviant ajut humanitari al nord d’Europa. Si més no, què carall!, potser ens ho mereixem.
—Carall… són dos quarts d’una i potser diria que es comença a veure una llum —dic amb veu fluixa; potser que cridi la meva dona—: Luisi, puja, que em sembla que he vist quelcom; i, de passada, puja’m un jersei —li crido tot neguitós. Ja no sé si deixar d’escriure i començar a mirar o potser és millor que no em posi massa nerviós. De fet és igual, ja sento tota la família que puja per les escales. Bé, connectaré l’ordinador per veure quines dades estan oferint pels organismes oficials.
Bé, ja està. Ja tinc les dades de l’Inca a la pantalla. Segons sembla, el meteorit és més petit que no pas ens pensàvem. Exactament les dades de la pantalla diuen:
Nom tècnic: Hypcon-34.
Pes aproximat: 2.500 tones.
Composició: 40 % mineral en fusió, 30% hidrogen en combustió, 20% heli i 10% altres.
Temperatura aproximada: 7.500 graus Kelvin.
Velocitat aproximació: 197.000 km/h.
Lloc d’impacte: Atlàntic nord.
—Mira allà, avi, mira allà, ara sí que es veu quelcom —em torna a cridar el meu nét; ara potser té raó: una forta llum, com un cometa, amb cua i tot, es pot veure al cel, amb una posició molt amenaçadora, venint a tota velocitat cap a la nostra Terra.
El meu ordinador comença a rebre informació més nova i precisa:
Nom tècnic: Hypcon-34.
Pes aproximat: 1.800 tones.
Composició: 36% mineral en fusió, 24% hidrogen en combustió, 30% heli i 10% altres.
Temperatura aproximada: 6.800 graus Kelvin.
Velocitat aproximació: 193.400 km/h.
Lloc d’impacte: Atlàntic nord.
Hora actual: 00:38 GMT.
Hora prevista de l’impacte: 01:20 GMT.
Ara començo tot neguitós a buscar per la xarxa, amb l’ordinador, algun servidor que doni imatges en directe de la zona previsiblement afectada. I ho aconsegueixo, per fi: un computador de la Universitat de Gran Canària, que està connectada als observatoris locals, està oferint imatges cada 15 segons d’allò que està passant, és a dir, per ara, res…
—Que fort, eh?, un meteorit! Passarà quelcom? —pregunta la canalla. Evidentment, no passarà res comparable al que va passar l’any 2003, però ningú no sap amb certesa què pot acabar passant. De fet, des del 2003 fins ara, en aquests 28 anys, n’han caigut 32, de meteorits, encara que cap no pesava més de 1.000 kg. Tan sols una vegada en va caure una petita part a una ciutat brasilera i va provocar bastants morts i ferits. Normalment els més grans han anat caient sempre al mar o a algunes zones despoblades de la Xina i d’Austràlia.
—Ep, mireu l’ordinador! Es veuen imatges de la zona on ha de caure el meteorit —ara ja no puc fer res més, tinc els nervis tensats com cordes d’acer, de la gola no em surt cap so, sóc incapaç de dir res més, tan sols puc afegir—: Veniu tots, agafeu-vos les mans i mireu al cel… allà a la dreta… veieu aquella llum?… allò deu ser…
Per la pantalla de l’ordinador surt:
Nom tècnic: Hypcon-34.
Pes aproximat: 1.800 tones.
Composició: 36% mineral en fusió, 24% hidrogen en combustió, 30% heli i 10% altres.
Temperatura aproximada: 6.800 graus Kelvin.
Velocitat aproximació: 191.400 km/h.
Lloc d’impacte: Atlàntic nord.
Hora actual: 01:14 GMT.
Hora prevista de l’impacte: 01:21 GMT.
És la segona vegada que ens veiem en aquella tessitura. No puc escriure res més; tan sols em quedo amb els ulls clavats al cel, i de tant en tant miro la pantalla de l’ordinador, a la finestra del video-view, on estem rebent imatges cada 15 segons.
Les mans s’estrenyen cada vegada més…
11-agost-2031, hora local 02:21, Greenwich 01:21 GMT
—Ha passat tot?… Què diu l’ordinador?… Sembla que no ha passat res, jo no he notat cap terratrèmol —comenten les meves filles. Torno a agafar el llapis i començo a escriure un altre cop. Primer torno a mirar les imatges de la pantalla i, pel que sembla, l’Hypcon-34 s’ha desintegrat en creuar l’atmosfera terrestre, i sembla que ha arribat l’oceà en forma de partícules incandescents, que probablement tornaran a fer núvols per uns mesos més.
Les imatges que han arribat en directe a través del cable semblaven uns castells de focs immensos, i que després de caure al mar, aixecant com un gran huracà amb núvols l’estil d’un tifó —papa, mira a la tele, ho estan repetint, i a més està parlant el president del Consell Europeu—. Clavem tots els ulls al televisor i, a la roda de premsa del nostre president, ens confirmen que no hi ha hagut grans conseqüències; tan sols sembla que dos avions militars europeus que estaven vigilant la zona han tingut problemes, per les turbulències que ha provocat l’escalfament sobtat que ha tingut l’atmosfera en aquella zona.
Estem en un món nou, amb uns equilibris socials diferents dels que vaig viure quan era jove, i ara crec que totes les persones han comprès que no som el centre de l’univers, sinó que som unes petites parts d’un univers immens, que és viu, i que el nostre temps és un temps minúscul dins de la immensitat del temps d l’univers. Tot sembla anunciar que no hi haurà més Hypcon-xx; però, afortunadament, sembla que tampoc no hi haurà mes mons desiguals, ni més profetes televisius, ni mes fanàtics religiosos que pregonen la fi del món, ja que ha quedat demostrat que tot depèn de la trajectòria d’un cos de l’univers que vulgui tornar a visitar-nos.
—Papa… deixa d’escriure… és tard… estem vius, i junts. Això és tot el que importa —exclama la Sandra. I té raó: són les 03:20 de la matinada del dia 11 d’agost del 2031 i, com es diria vulgarment, és el primer dia de la resta de la nostra vida.