La mutació d’un intel·lectual

Magda Juncosa Romeu

“No hay escalera sin barandilla
ni hortera sin zapatos de rejilla”

La nuesa és l’estat natural de l’individu i un tabú que la cultura s’encarrega de solucionar de diferents maneres, siguin aquestes més o menys desagradables. La imatge externa és un reflex de l’aparença que hom pren com a punt referent per simular allò que vol fer creure als altres. Aquesta frase formava part del repertori instructiu del meu marit, un materialista dialèctic, un intel·lectual de barba, jaqueta de pana i ferma ideologia. L’Alfons —que així es deia el meu marit— posseïa un vestuari limitat i funcional perquè no donava importància a l’extern; sempre havia sigut un individu força discret en el vestir, constant en la línia, d’austeritat monàstica i poc o gens audaç, tot al contrari que molts filòsofs postmoderns, amants de l’extravagància. Deia que no podia permetre’s aquests excessos ja que corria el risc d’una disminució de la personalitat. Era així de radical en tots els aspectes de la vida i va ser aquesta la causa que el va portar a unes conseqüències, de moment, irreversibles.

Tot va començar el dia en què van aparèixer unes innocents ulleres de sol, de conxa, de vidres infinits i verds, sobre la taula del menjador. Li vaig preguntar:

—De qui són aquestes ulleres?

Ell continuava fumant la pipa que vam comprar durant un viatge a Turquia i que li donava aquell aire tan filosòfic que m’agradava tant. Sense pensar-s’ho em va contestar ple de convenciment:

—Meves, de qui vols que siguin? Són una meravella, oi?

Ell ja sabia que jo només portava ulleres Pierre Cardin i que me les feia fer quan pujàvem a Andorra; per aquest motiu no li vaig donar contesta.

L’Alfons va agafar les ulleres, es va mirar al mirall del rebedor mentre se les posava i, just en aquell moment, li vaig endevinar un gest insòlit que ara recordo amb impotència. Va dur-se els dits anulars a la boca, els va humitejar de saliva i se’ls va passar per les desconcertades patilles, tot dient-se a ell mateix «què passa, tia?». I jo em vaig dir «aquest home me l’han canviat».

Però aquest tan sols va ser l’inici d’una transformació lenta i feixuga, de la mutació d’un intel·lectual vers una xavacaneria nefanda. El segon canvi extern que vaig detectar van ser les sabates de reixeta que es posava els dies de festa, amb els quals s’endiumenjava. Combinava les sabates transpirables amb mitjons blancs d’esport amb les ratlletes de rigor, complement que li feia joc amb el xandall d’escuma de goma al turmell. L’Alfons s’havia llançat al vertigen salvatge d’una dictadura del mal gust.

Això no va ser tot. Uns dies després es va canviar el cotxe i va adquirir un Seat 124 de segona mà. Es passava les hores engalanant-lo —sa mare, que a estones col·laborava en la seva metamorfosi, va fer-li un tapet de ganxet per posar a la plataforma del vidre del darrere, que feia joc amb dos coixins d’aquells amb anelles—. També es va comprar un gos d’aquells que mouen el cap quan el cotxe engega i el va col·locar sobre el tapet. Mai no sabré d’on va treure aquella peça de museu del kitsch.

Ja sé que moltes persones no s’haurien adonat d’un canvi com aquest, si no fos perquè l’Alfons abans odiava el comportament que genera aquesta forma de vestir i predicava contra aquest tipus de violència estètica criticant les actituds adotzenades i uniformades de les tribus urbanes. Jo no sabia ni si pertanyia a una tribu urbana ni què feia quan se n’anava de casa. L’Alfons havia deixat de comunicar-se amb mi; suposo que el seu narcisisme creixent li ho impedia. Per aquest motiu un dia em vaig decidir a seguir-lo. Em vaig disfressar posant-me xandall, talons de plataforma, una perruca de rossa tenyida amb arrels negres i ulleres grosses, i em vaig llançar a la recerca d’un present —no estava disposada a perdre el meu marit—.

En sortir de casa, el primer lloc on va aturar-se va ser en una perfumeria on vaig veure des dels vidres de fora que li embolicaven un Varon Dandy —ell que sempre havia portat Paco Rabanne, ja que es definia com un teòric d’esquerres amb gustos olfactius de burgès de centre—. Just en girar d’esquena del taulell em va veure a través del vidre, però no em va conèixer, i en passar per davant meu em va dedicar un somriure de mitja boca i em va dir:

—Nena, estàs com un tren, tia bona —donant-me un cop a la natja amb la mariconera de pell sintètica que li penjava de l’espatlla.

Quin fàstic em va fer el meu propi marit! Que quinqui el vaig trobar! Vaig decidir anar-me’n cap a casa davant la desorientació i el desconcert en què em trobava.

Van passar unes setmanes que van ser d’adaptació a una nova concepció de marit que s’havia convertit tan sols en marit. Aquella anècdota de la perfumeria va ser el principi de la transformació cap a la vulgaritat. Jo de tant en tant el continuava seguint i quan ensopegàvem continuava sent patètic.

Un diumenge a la tarda que el seguia, va entrar en una discoteca bastant cutre i, jo, al darrere… En entrar em vaig amagar per poder observar-lo i ell es dirigí directament a la barra i, després, amb el cubalibre a la mà, s’adreçà cap a la pista i va començar a ballar a l’estil del cantant de Bonny M. Vaig al·lucinar; aquell no era l’Alfons. Com ballava! Semblava posseït per la Jennifer Beals. Fins i tot es va treure la camisa —tot sigui dit, de pèl mai no n’hi ha faltat, a l’Alfons—. En certa manera va ser un alleujament i un exercici de relaxació veure’l sense aquella camisa, el coll de la qual li arribava als mugrons.

Mai no li havia agradat moure l’esquelet. Sempre es defensava darrere un discurs de projecció de filòsofs.

—Kant no ballava, ni feia l’idiota.

Jo tractava de convèncer-lo.

—Per què no et fixes en Hume, que és més imaginatiu i apassionat, i deixes una mica de banda la raó pura, please?

Però no hi havia manera; era de costums kantians, més proper a Diògenes que a Alexandre, i acabava acusant-me de frívola i superficial.

Temps enrere m’havia apuntat sola a cursos de ball. Com que havia vist l’Ava Gadner ballant el mambo sense parella en una pel·lícula, em vaig animar i vaig aprendre a ballar la rumba, el merengue i el tango tota sola. Era una etapa en què em trobava bé amb mi mateixa i no em trepitjava, no com ara que no sabia com reaccionar amb normalitat sense que m’afectés la mutació.

Finalment vaig haver de recórrer al psiquiatre. Vaig demanar hora a la consulta de l’Octavi López, un amic de la família. Li vaig explicar fil per randa l’evolució de l’Alfons. Li va costar d’acceptar-ho, però després de recapacitar se’m va adreçar: «L’Alfons, tan ferm i tan marxista… tan lluny del dubte…, si més no, a voltes es mostrava contradictori. Raquel, no fumava tabac anglès?, no es vestia amb roba de marca comprada a Conti?, no es perfumava amb Paco Rabanne? Doncs hagués pogut ser en un moment d’aquests en què… Raquel, escolta’m bé…, hi ha un tipus d’esquizofrènia anomenada emulació de contraris —per cert, contagiosa— que es caracteritza per la imitació descontrolada d’una personalitat radicalment oposada a la del mateix individu i que sol afectar persones de caràcter molt marcat».

Me’n vaig anar indignada. No podia ser possible: el meu Alfons, amb una patologia mental! L’Octavi em va recomanar activitat per calmar-me i amb el temps em vaig iniciar en el ganxet i en les puntes de coixí. Vaig aprendre ràpid, perquè sempre he sigut manyosa, i vaig fer mocadors i eixugamans per a tot el veïnat. No m’ho acabava de creure: jo, una feminista reivindicativa, convertida en mestressa de manualitats compulsives. Però això no va ser tot. Més endavant, una veïna meva, la Resu, em va obrir al món dels tridimensionals i em passava les hores retallant, enganxant i envernissant quadres que després regalava al veïnat.

Tota aquesta activitat em servia per no fumar i per oblidar, però va ser com prendre’s un batut de cacau amb sacarina. No hi havia sortida i va ser una època molt dura de passar. El meu marit ja m’havia abandonat. Tot va passar un dia en què vaig arribar a casa i ell estava cantant al karaoke una cançó del José Vélez i gesticulava d’una manera que em provocava angoixa —«¡Oh, Michele!, te perdí, nunca más he sabido de ti…»—. Ell m’ignorà i vaig caure plorant al sofà. En el mateix moment se m’acostà. Suposo que li devia fer un xic de pena, perquè va pronunciar unes paraules adreçades a mi: «Nena, me’n vaig a comprar tabac».

L’Alfons no va tornar mai més; el vaig perdre aquella tarda en què les meves llàgrimes regalimaven pel sofà d’escai que ell va comprar per estirar-se i canviar de canal.

Ara ha passat el temps i fa poc que vaig tenir notícies seves; la meva veïna, la Resu, el va veure mentre estiuejava a la costa llevantina. Em va dir que feia de porter en una discoteca de Benidorm, em va dir que estava molt guapo i que portava pantalons de tergal estrets de la cuixa i samarreta imperi.

Mesos després vaig haver de començar a buscar feina i en vaig trobar en un videoclub. La meva vida es va convertir en una monotonia que percebia com a irreversible, fins que un dia em vaig sorprendre llogant una pel·lícula d’en Fernando Esteso i la Nadiuska —la malaltia s’havia apoderat de mi—. Vaig fer les maletes i me’n vaig anar a buscar l’autobús cap a Benidorm a la recerca d’un futur amb patilles i d’un amor sense condicions.