A l’ombra d’Ildaribal

Jordi Folck

Marc wrote:

Estimat i bell Flavius (sí, m b, ets tu).

Suposo que t’ha estranyat aquest silenci de quatre dies sense saber res de mi. Havia de ser jo el primer a escriure, vas dir en acomiadar-nos. Però, després d’haver començat moltes vegades aquesta carta, encara se’m fa difícil. Per què? I tu m’ho preguntes? He viscut aferrat a tu tot aquest temps i, en la distància, he acabat ordint històries a costa teva. Com dir-te què passa dintre meu? En escriure’t ja sóc incapaç de repetir o voler que les nostres cartes, com abans, estiguin plenes de geografia: «Vaig per designi patern a una universitat del nord dirigida per corcons de la fe, en un edifici vetust al final d’una avinguda poblada de xiprers», vas escriure’m en una de les primeres notes. No vull tampoc lliçons d’anatomia: dels companys vanitosos i setciències, ni del cos de professors de figures avares, ni vull ja saber res del passeig de les senyores els diumenges a la tarda, ni del que estrenen al Retiro, ni de la lluita antiterrorista. Explica’m, Flavius, si has besat altres llavis o si has coronat d’abraçades altres nois —mes no, no vull saber-ho— però sí, digues-me si això que esclata en mi, si aquest turment és passatger o es quedarà amb mi fins que et vegi de nou. Avui, tornant de l’escola, m’he llançat de nou als carrers perseguint la teva ombra, carrers pels quals havia passat centenars de vegades, de pressa, oblidant que sóc descendent —il·lustre, dius tu— de cossetans o qui sap si dels romans invasors, i que els meus visqueren aquí fa dos mil·lennis. «Si hagués viscut llavors, jo seria Flavius o Porcius», vas dir-me tot cridant-me Marcus. I has estat tu qui m’ha obert els ulls; des que te n’has anat miro de trepitjar la meva ciutat amb respecte i un orgull amagat. En només dos dies, tu i jo, Flavius, hem conquerit la vella i oblidada Tarraco, la Tarraco dels Escipions, la ciutat augusta, insigne, filla patrícia, deessa immortal, escollida divina pels antics déus! Ha estat aquí, Flavius, bell Flavius, que el teu esclau has besat, per primera vegada (i jo he callat el meu crit).

Lletres, lletres…! qui vol lletres quan el que es vol són les teves encaixades, que em premis fort contra teu i diguis el meu nom?

—Marc Aureli?, Tul·li Marc Ciceró? Marc Andrònic? Marcus, tu ets Marcus i vius muralles enfora, a la Tarraco plebeia a les acaballes del segle. Tu ets Marcus, que he trobat en l’espai virtual en l’atzar dels gran viatges sense conèixer encara la meva destinació. Tu ets Marcus, l’amic que posa la seva ciutat als meus peus i fa dir-se esclau.

M’has omplert de noms, Flavius. L’estudiant d’història, com el contador de llegendes, que saben de conquestes, m’ha desvetllat i, des de la teva estada, enfilo, a hores perdudes, històries passades amb noms i renoms amb l’únic desfici que, quan vinguis de nou, cosa que mai no sabràs quant desitjo, converteixis les estàtues de pedra en figures de carn:

«El vell Epidomus, que arrossega la barba dels anys pels paviments blau celeste de la seva mansió, ha baixat al port. El mercader d’esclaus du un regitzell d’efebus espigats. El més gran no passa dels disset. Vénen d’Olímpia, de Pèrsia, de les províncies més apartades d’Àsia. Abans de comprar comprova l’estat de la dentadura i si hi ha polls entre els cabells. Epidomus escull un jove de cabells amb bucles i mirada dolça. Busca un remei per al seu fill Flavius, que una llarga malaltia reté postrat. Nus els braços, nues les cames, nu el pit, el jove és conduït a través de la Pedrera del Port, on jeuen les sumptuoses vil·les residencials, cap a les proximitats de l’amfiteatre i, d’allí, travessen les muralles per la porta de Minerva. Epidomus dóna a beure al jove esclau vi perfumat i aigua freda i fa untar-li la pell amb tota mena d’essències. Li regala una toga viril i el fa acompanyar a la cambra on jeu Flavius. Un altre esclau —Filermenó— l’obliga a entrar al mateix jaç perquè l’escalfi i s’endugui la malaltia. En trobar-se sols, Flavius sent reviure la sang i guarir-se de les febres i el jove esclau, que oculta el nom de Marcus, somriu per la seva fortuna».

—Si algú llegís els teus mots! A la Tarragona de les acaballes de segle, si els falsos emperadors que us governen… sabessin els teus somnis, et farien empresonar, car ells, com els histrions, duen tot l’any la màscara teatral de la rialla que amaga el seu rostre de dolor. Jo també necessito algú que guareixi els mals que m’assolen des que t’he conegut. Voldràs ser tu, Marcus?

Era el teu primer viatge a la ciutat i, no obstant això, la coneixies i l’adoraves més que jo. Cada tarragoní, en sortir al carrer —vas dir-me—, hauria de dur a la butxaca, amagada, una guia, no fos cas que, portat pels seus passos, profani llocs de batalles i llegendes, de triomfs i de crims que la història amaga. I seguint les teves passes pels volts de la catedral, he vist alçar-se el palau pretorià, el palau d’August i, més avall, he sentit els crits d’ànim i les apostes de la gent al circ. Però les terrasses de les cases ens han amagat la cursa i la gent enarborada i, decebuts per les noves geometries, hem vagarejat llavors cap als jardins del Camp de Mart, pels camins vorejats de xiprers i silenci. Ha estat allí, en un revolt de les muralles, quan érem sols, que m’has pres de la mà, al vol, només uns instants, els suficients per fer miques les meves muralles alçades amb por.

—Mira —m’has dit assenyalant el mur—, Bubba i Lifant, els obrers que, entre molts altres, alçaren aquestes muralles i deixaren escrits els seus patiments…

«Mentre Cató, el cònsol, reprimeix les revoltes de les tribus indígenes es reforcen les muralles que envolten la ciutat. A banda i banda del parament s’apilen esclaus, indígenes, picapedrers, que sota la mirada dels enginyers militars encaixen els carreus sobre el sòcol de la muralla. Arribats dels quatre punts cardinals, els obrers treballen sense pausa, bruts, suosos, coberts del polsim de la pedra. Cal que estigui llesta per celebrar el seu triomf. A torns, des de l’inici del dia fins a les acaballes de la nit, a la llum dels tions, avança l’obra colossal. Dos esclaus, braus, forts, alcen una de les portelles per travessar el mur. Es diria que són bellíssimes escultures de pedra que prenen vida si no fos perquè els refulgeixen els ulls, que són blaus, nets, transparents. Proven de treballar plegats, sense separar-se gaire des de fa un temps. Des del dia en què l’atzar els féu conèixer comparteixen sofrences, paraules de consol i afectes. No saben quant temps el destí els permetrà encaixar les seves vides. Per això, al tard, decideixen gravar, amb marques profundes sobre la pedra, els signes ibèrics dels seus noms, com ho fan els enamorats a la fina escorça de les oliveres. Aquesta nit es lliuraran l’un a l’altre sense saber que els enginyers, que no coneixen l’arquitectura dels afectes, han reestructurat els escamots de treball per evitar el companyonatge i les converses dels obrers, que endarrereixen l’obra. I de Flavius i Marcus, només en quedarà, sobre la història, el seu minúscul i indesxifrable tribut a la bellesa».

—Sé arrenglerar paraules i poca cosa més. Sé desxifrar codis de llengües estrangeres o ja mortes, però mai no he sabut embellir els mots. Ara veig que la història l’enriqueixen els poetes. Ets tu, Marcus, que del meu cos en fas escultura, que he de mostrar-te, que aconsegueixes que cobrin vida les restes de passats imperis en compartir-les. Jo te les he apropat, però has estat tu qui les has insuflat amb la vida de la qual mancaven. Quanta vida no et queda per donar a les pobres i velles pedres, quanta vida no et queda per donar als pobres i vells mortals… I en llegir-te i en recordar-ho se’m fa més preciós el temps que vas donar-me.

Se’ns ha fet fosc i al toc de la mitjanit ens hem apropat a la part alta, cap als vestíbuls i entrants d’antigues vil·les senyorials convertides en cafeteries i pubs. Has demanat vi calent amb la mirada estranyada del dependent. Buscaves un termòpol, aquelles tavernes romanes on se’n servia. També tu, doncs, tens imaginació, Flavius, un pecat que creia que em posseïa només a mi. Després de fer volts per on les vies eren plenes de gent —jo anhelava una altra encaixada de mans— i, ja en el desvari de dues copes, una abraçada i qui sap… t’he deixat a l’hotel —una cambra, un hotel per a tu sol, per a un xicot de dinou anys, no és una cambra massa gran?—. Me n’he tornat a casa moix tot esperant la matinada quan et reveuré. Han tocat les nou, amb la ciutat silenciosa i ens hem endinsat pel Fòrum entre els planys dels oradors, el passeig dels magistrats, els precs dels fidels, el festeig dels saltimbanquis, la voluptuositat de les ballarines convertides en pols. Rambla amunt hem fet cap al Balcó, obert sobre les vies del tren i sobre les vies del mar i els horitzons perduts. D’allí a l’amfiteatre hi ha uns pocs graons. En aquella hora era buit i la mar, plana. Se m’ha antullat un bany encara que només fos —seré capaç de reconèixer-ho?— per descobrir si la teva pell és tota d’alabastre i per entreveure el format de les teves turgències, que m’han estat prohibides. Si haguessis viscut als anys de l’imperi, hauries dut carmí als llavis com els atletes, els ulls tintats de negre i perfum entre els plecs de la túnica. I podries besar-me al circ, al teatre o al bell mig del carrer.

—Marcus, Marcus, caldrà sempre que caigui la nit per protegir-se de les mirades botigueres que volen fer-nos pagar la seva hipocresia. Prou que deixarien que corrés la sang nostra i la de la gent com nosaltres per l’arena d’aquest amfiteatre. No calen lleons per matar innocents ni pretors disposats a guanyar-se el fervor dels seus amb la seva mortal sentència, car només amb menyspreu la vida ens pot ser presa. Algú salvaria, avui, les nostres vides?

«La via és plena de venedors ambulants que ofereixen tastar coques i mel, fruits secs, melons d’aigua i cervesa als vianants que avui van de festa: sacerdots, cavallers, decurions, soldats, fàmules, magistrats, efebus i també verges, matrones, cortesanes i vestals. Les graderies de l’amfiteatre són vestides de togues romanes, pal·làdiums de porpra, túniques de grocs i vermells. L’arena i la sang que oculta jeuen sota el mar reclòs en què han convertit l’amfiteatre. És l’esperada naumàquia, el combat naval. Alçades les veles les dues barques avancen a cop de rem obrint onades a destra i a sinistra mentre els combatents —dues faccions contràries— preparen els ganivets i les destrals per a l’abordatge. I ho fan a contracor. Pocs arriben a la vintena d’anys, tots ells esclaus a mort per divertir la plebs. I van nus perquè les espases, també nues, penetrin, de forma neta, a la pell. L’atac és repel·lit amb força quan les dues naus topen i els uns i els altres criden sota els crits eixordidors dels espectadors, alçats dempeus. El mar es torna vermell mentre el públic insisteix amb el polze de cap per avall perquè s’ofeguin els nedadors. En l’últim instant només resten dos noiets de llargs cabells i ulls celestes. Crida la turba perquè s’executi la darrera víctima. I abans d’alçar el ganivet, el botxí reté la mirada, uns instants, sobre el rostre d’aquell que morirà, que tanca els ulls. I llavors, conquerit, besa amb passió els seus llavis. El clam cessa, uns instants per prosseguir amb força quan ambdós combatents es miren amb tendresa i por. Els polzes s’abaixen amb violència, però no, una majoria els alça perquè els sigui excusada la vida i, aviat, són més els dits que pugen demanant clemència. Tothom contempla Titus, arribat de Roma a la capital de la Hispània Citerior. I Titus, per complaure el poble, alça el polze. “La bellesa crida bellesa” diu, i condona la vida als dos joves, els quals, per fer la festa més gran i celebrada, allibera. El poble esclata en una ovació i els dos nois, Flavius i Marcus, dels quals parlarà tot Tarraco durant molts dies —tan gran és la seva bellesa—, abandonen el mar dels naufragis cap a la seva incerta glòria».

En obrir els ulls, a l’amfiteatre, retornats de la faula, he notat l’estranya sensació del teu bes, que m’ha fet lliure i, a la vegada, esclau. ¿Què tinc que ja res del que tinc i sóc no m’importa i que només espero saber de tu per fer la meva alegria o la meva desesperança? Però callo, que l’amor ha de ser silenciós. He escrit i he esborrat d’aquest miserable ordinador moltes altres històries que m’uneixen a tu. Sé que prement una sola tecla rebràs la meva carta. I des del moment que ho faci ja res no serà com abans.

Tot allò que tan sols he intuït cobrarà vida o morirà per sempre. Podràs escriure’m aquest capvespre i alliberar-me de les meves pors? Vetllaré prop de l’ordinador per si pots enviar-me un e-mail.

Quan tornaràs, amic amat?

Marcus F.