Sabotatge

Albert Figueras Suñé

Tanta felicitat no pot durar. «Avui fa quinze anys que ens vam conèixer, precisament en aquest bar», em recorda la Laura per enèsima vegada. Això de celebrar-ho tornant al mateix lloc i repetint les mateixes coses com un joycià a Dublín és antinatural; porta mala sort.

El sol canicular cau aclaparador, implacable. El vímet grinyolaire de les cadires és més fresc que no pas les resines sintètiques modernes i l’amo del xiringuito ha tingut el bon ull de conservar-lo. Les taules de marbre groguenc i potes rancalloses de ferro negre també són les mateixes de fa quinze anys. Quinze anys i tot és igual que aquella tarda meravellosa: Salou, la terrassa sota l’ombra de la parra, la platja que va quedant solitària i nosaltres dos. Bé, nosaltres dos som més vells i hem suat junts un munt de vegades, però som els mateixos.

—Espera’m. Vaig a pixar —li dic.

Quinze anys enrere, també li ho vaig dir. Feia vint minuts que ens havíem conegut i la vaig deixar sola per poder ordenar els pensaments atabalats d’adolescent després d’haver-me-la lligat. «Merda!». (Un beneit m’acaba de passar al davant). (Silenci). Era una rossa pigadeta que havia trobat asseguda en una barca mirant els nanos que jugaven a la sorra; no em podia acabar de creure que hagués accedit a seure al bar amb mi i tenia la necessitat d’estar sol un parell de minuts per planificar els moviments. (Avui és culpa de la cervesa; m’està petant la bufeta i el lavabo és ocupat).

(Renoi, aquest s’hi deu haver quedat: fa més de cinc minuts que hi és. No entenc com a la gent l’entusiasma badar en un lloc tan fastigós). (Pausa). Les celebracions són absurdes; ahir no hi pensava tant, en el dia que ens vam conèixer, però avui sembla obligat. Ens vam casar; cent convidats; xerinola per a tothom i vinga gastar quartos. Més tard, les dues criatures. Nen i nena; la parelleta. I pensar que tot va començar aquí, ja fa quinze anys! Oh! i aquella nit, res de res. Rialletes, empentetes. «Bé, fins demà», «On quedem?» i «Apa, bona nit». Sort dels avis, que avui ens fan de cangur i podem passar la vetllada plegats. I sols.

(La cervesa no perdona, noi. Ni la basarda que em produeixen els lavabos públics no és capaç d’aturar-me la pixera. Des que la Laura va agafar fongs en un vàter públic, sempre m’ha fet una mica d’angúnia utilitzar-los. Però és impossible retenir l’orina —sobretot si és de cervesa, que la produeix abundosa i clareta—). Cony de dona! Quinze anys plegats i encara no li he vist sortir cap arruga; dues criatures i sense cap pneumàtic de més.

(Té, sembla que ja s’obre la porta. Encara bo perquè així m’estalviaré d’haver de tocar el pany. Abans que la molla automàtica no la tanqui, li donaré una coça dissimulada i aprofitaré l’embranzida per entrar-hi). (Pausa). És italià, aquest; en fot tota la pinta. (Tanco el forrellat amb dos dits, només dos dits). Els italians han ocupat mitja costa. (Deixa’m buscar el llum). (Ara la tassa). «Atenció, Esteve! No trepitgessis pas el cèrcol d’humitat pudent que hi ha al davant de l’urinari amb les espardenyes d’espart». (Pausa). Els alemanys han envaït la costa que queda més cap amunt. No m’agraden tant, el alemanys. Potser és el tòpic, oi? M’identifico més amb l’esperit mediterrani. I es posen com escamarlans després de trepitjar la platja dos dies seguits. Ep! No són prejudicis; és una observació de la realitat.

(A veure, la cremallera ben avall, no fos cas que se’m mullessin els pantalons). Els italians s’assemblen més a nosaltres. Són més prims, gasten moreno cuidat i vesteixen bé. «Collons!» (de vegades et sembla que tens molta pixera, però costa d’arrencar). Deu ser la basarda d’aquesta merda de lavabos. (Pausa). (No, si com el de casa, cap! Tan difícil és encertar la tassa? Potser es necessita un màster, per no pixar fora de test. Amb la calor enganxifosa de l’agost, tot és ferum).

Té, aquest mateix que ha sortit. Pantalons verd pi i samarreta blanca, sabates nàutic i ulleres de sol. Feia patxoca. I la cara. No la tenia pas rodona com el turista alemany mitjà, que sembla que vingui a vendre un pa de ral. (Pausa). (Ara va. El doll surt amb força; encara no m’he de preocupar per la pròstata).

La cara d’aquest italià era agradable. Retrat ràpid: front ample, barbeta prominent, llavis gruixuts i nas angulat. Com li agraden a la Laura. «M’agraden les cares amb trets marcats», diu sempre. (Té, l’olor dels espàrrecs que m’he menjat. És ben curiós; deu tractar-se d’una substància volàtil que es filtra al ronyó i que et traeix. Amb això no pots pas mentir. Almenys és més agradable que la pudor del pixum de l’italià).

Segur que la Laura s’hi deu haver fixat. La taula és al davant de la porta; el deu haver vist. (Pausa). Està bona, encara. Ell també s’hi deu haver fixat, és clar. I més avui, que duu aquella faldilleta minúscula que li deixa enlaire les cuixes torrades i la samarreta sense mànigues que ensenya el replec dels pits nus a sota del cotó, a tocar de l’aixella. (Canvi, sinó encara tremparé. Noi, sí que és plena, la bufeta. Devia estar a punt de rebentar-se’m).

Oh, i si només s’han mirat, rai! És clar que no poden haver fet res més (tot i que els italians tenen fama de faldillers, no ho oblidis, Esteve). Ella és una bona mare i, com a esposa, no em puc pas queixar. He tingut sort. (Silenci). No, ella no és d’aquestes. (Deixa’m espolsar-la. Les maleïdes gotes finals sempre vessen. Tornem a pujar la cremallera; fa mal efecte, això de dur-la avall). No, ella no és d’aquestes.

És clar, no se’n pot estar mai segur, de l’assumpte banyes. Sempre hi ha una primera vegada. I l’italià s’ho val; reconèixer-ho no em treu pas ni un bri de raó. Ei, això és el que em sembla, vaja! No hi entenc, d’homes, però si fos dona, potser no m’ho pensaria dues vegades. (Pausa). Merda, no hi ha sabó. M’esbaldiré i prou.

No, no, això de les banyes no es pot assegurar mai. Potser ja n’és veterana i tot. (Silenci). De fet, aquest beneit també era a la platja, ara que hi penso. Li ha demanat foc i com que ella és la que fuma, li n’ha donat. (Pausa). Quin somriure que li ha dedicat, el manso! D’orella a orella. Oh, calla, i ella que li ha tornat! «Quins pebrots!». (Aquesta tovallola fa un mes que no la canvien. I la posen blau cel, els capsigranys, perquè doni fidel testimoniatge de la merda d’altri. Almenys fos de color fosc… Fillets de Déu: quin fàstic!).

Deixa’m afanyar. Aquest parell deu haver quedat a la nit, mentre jo estigui dormint. Ella sap que tinc un son profund. (Pausa). Fins i tot és capaç de fer-me empassar un vàlium amb el vi a l’hora de sopar. (Vaig a espiar-los des de la finestreta. Segur que li deu haver tornat a demanar foc. És una excusa una mica suada, però encara funciona. La saben tan llarga, aquests italianots… I al manso se li veia el posat de perdiguer d’una hora lluny). «Playboy!, que no ets res més que un playboy». Vaja, aquesta punyetera finestra dóna a la bodega del bar. Maleïda sigui! (Surto. Si m’entretinc gaire, la cornamenta em començarà a pesar).

Qui ho havia de dir? El dia de l’aniversari i al mateix lloc on ens vam conèixer. Una vida feliç trencada per un poca-solta. Ara, que aquests benplantats, ja se sap: molta figura, però res més. A viure del papà. Doncs no serà! Aquest vespre no m’adormiré. La faré estar per mi fins que s’escaldi. Ja et dic jo que després no li quedaran més ganes d’anar de gresca. (Ospa! No hi ha manera humana d’obrir el collons de forrellat. Encara se’m quedarà als dits. Segur que aquest antre és il·legal. Els faré venir una inspecció demà mateix; ja sabran com les gasto. Instal·lacions en mal estat). Calla! Això si no es tracta d’un sabotatge del capdecony d’italià per poder-la magrejar de gust en públic. Tenen pocs escrúpols, aquests. Llatins de cap a peus. (No és conya, que se’m queda a les mans. Si m’hagués passat a la feina, no em faria res; mira, seria una bona excusa per deixar deu minuts l’ordinador i reposar els ulls). Però ara estic de vacances i m’estan fotent la dona. (Pausa). Segur que la Laura s’hi posa bé.

(Sort de la navalla, que té un tornavís). «Ets un neura» em diu sempre. «Per què vols una navalla amb llevataps, escuradents i tornavís?», se’n riu. Doncs té, nena, per enxampar-te fotent-me banyes. Ara ja ho saps. Quedarà pàl·lida de l’ensurt. Esglaiada. (Pausa). «Tranquil·la, nena, que he sabotejat el pany», li deu estar dient ell mentre se la menja amb els ulls. I una merda, tia! (Té, ja ha saltat un cargol). ¿Què et penses, que perquè sóc baixet i gras i amb entrades i una mica massa ràpid, ja pots oblidar la fidelitat? Doncs no! Me la vas prometre al davant del capellà. (L’altre cargol ja comença a rodar). Mira, si fos jo, posem per cas… no ho sé. De fet, ja se sap que, en el fons, els homes pensem en les ties bones. Però a mi, banyes? Encara ha de néixer la dona que me les posi. (Ja està. Quina soleiada. I quina manera de suar, noi!).

Ep! Però si la Laura se n’ha anat amb l’italià! La mala puta! No hi és, no. Ha deixat mitja gerra de cervesa i la bossa amb les tovalloles de platja. D’això sí que se’n diu cornut i pagar el beure, perquè m’hi jugo un ou que no l’ha pagada, la cervesa. Cony, cony, cony, Esteve! Sí que va forta!

Calla, però si l’italià és a la taula del fons morrejant la seva noia! (Bé, la seva o alguna altra que deu haver manllevat, tant li fa. Però no és la Laura). Ara ves on s’ha ficat aquesta dona. (Silenci). Què ha estat això? Un cop de porta. Algú s’ha quedat tancat a l’altre lavabo, també.

—Encarregat! —Quina vergonya!—. Que potser no ho sent com piquen desesperats? Algú s’ha quedat tancat al servei i a mi m’ha vingut d’un trist.

—No es preocupi. L’obrirem de seguida.

(No, si no em preocupa, això. Tinc un altre maldecap, ara). «On collons s’ha fotut la Laura?». L’esperaré. No tindrà els sants pebrots d’haver marxat per no tornar més! (Pausa). No ha deixat ni una nota. (I precisament avui, el dia de l’aniversari. És gros, eh?). Guaita, l’encarregat li ha encolomat la feina a aquella pobra noia que deu treballar amb un pam de llengua a fora per guanyar els quatre quartos que val la moto. Vergonyós, tu! Però sembla que ja hi està acostumada, a l’ofici de rebentaportes. Mira amb quina facilitat entra per la finestra amb un tornavís.

«Laura, Laura» (per què la nostra història ha hagut d’acabar així? L’amor és com un mirall de la vida. Neix i mor en un instant. No necessita res més). Té, ja fan badar la porta.

—Laura!

—Noi, marxem d’aquest bar. He entrat al lavabo i em pensava que m’hi quedava. Aquests maleïts forrellats són perillosos, sobretot si tens claustrofòbia. És una situació insuportable. Et passa de tot, pel cervell. Fixa’t, fins m’he arribat a imaginar que lligaves amb una italiana!

—Quines coses tens, amor meu! Tornem a l’hotel?