Tríptic

Xavier Àgueda Calpena

U. De la víctima espantada

La nit és una mica freda i els núvols amaguen qualsevol intent de constel·lació; ni tan sols s’aprecia la lluna. I hi hauria un silenci absolut si no fos per aquests tres sons que no em puc treure del cap i que em fan patir tontament: toc toc toc toc toc toc toc toc, els cops dels meus tacons alts i prims contra el terra (al ritme de les meves passes cada vegada més llargues i més ràpides); i també el soroll d’aquelles altres passes a la meva esquena, que caminen gairebé a la mateixa velocitat que jo (clap clap clap clap clap…); i per sobre de tot això els intensos batecs del meu cor amb les pulsacions accelerades. Bum bum bum bum. És terrible. I em repeteixo una vegada i una altra que no he de tenir por, que no passa res, però no puc evitar sentir pànic. Estic suant. Tota jo estic coberta de gotetes de suor que m’humitegen la brusa i fan que se m’enganxi a la pell.

Odio aquesta trista ciutat dormitori, aquest barri lleig i mal il·luminat, i aquest carreró negre i brut. Odio també l’horari de la meva feina, que m’obliga a tornar a casa a aquestes hores, caminant sola per aquests llocs inhòspits per on mai no passa ningú. Realment ningú. La solitud és tan intensa i angoixant que m’alegro cada vegada que em creuo amb un ésser viu, encara que només sigui un gat. Perquè normalment només em trobo amb gats, intrèpids caçadors de rates que sembla que no tinguin por de res.

Però avui sí que hi ha algú. I jo sí que tinc por, encara que no tingui cap motiu (a part d’aquest algú que camina darrere meu, com si m’estigués seguint). No sé per què però ni tan sols m’atreveixo a girar-me, com si només de veure’l ja posés en perill la meva vida. És com un absurd pressentiment de perill. Em sento una mica ridícula per creure en pressentiments, però no puc evitar-ho.

Tampoc no puc evitar pensar en el psicòpata que ha estat l’omnipresent tema de conversa durant els últims mesos; encara que ha estat detingut aquest matí, ho diuen els diaris (ja era hora!, ha pensat tothom). Intento recordar la notícia per tranquil·litzar-me però no ho aconsegueixo. Només em vénen al cap les fotografies en blanc i negre dels cadàvers de noies apunyalades, trinxades, totes sense orelles. Per què devia voler les orelles de les noies que matava? I per què les volia matar? Què en pot treure un home de la mort de set noies innocents? Tantes vegades m’ho he preguntat sense arribar a entendre-ho mai! Realment no hi ha algú capaç de trobar plaer en el dolor dels altres? És absurd.

Últimament, atemorida per les notícies sobre el psicòpata, havia deixat que el Gómez m’acompanyés a casa. El Gómez és un company de feina que està boig per mi. És un pesat, però m’agradava que algú m’acompanyés, encara que fos ell. Necessitava companyia, encara que hagués de resistir els seus intents de seducció i parar-li els peus quan començava a llençar-me floretes. Però quan he llegit al diari que l’assassí havia estat detingut, he sospirat i l’he enviat a pastar fang. Pensava que ara ja podria tornar a casa sola sense tenir por, però ara el trobo a faltar.

L’Orelletes (així és com la premsa sensacionalista va batejar el psicòpata, mostrant un estúpid i macabre humor negre) potser ja és a la presó, però hi ha algú que em segueix. Potser no em segueix, però porta molta estona caminant rere meu i cada vegada estic més nerviosa. No hi ha cap perill, em dic, no passa res; però no m’ho acabo de creure.

Finalment em giro.

I només veig una silueta encorbada en la negra foscor, amb una estranya protuberància al cap, que continua acostant-se cap a mi.

A la meva dreta hi ha un carreró estret, ple d’escombraries. Hi entro i em quedo a la cantonada, d’esquena a la paret. Quan hagi passat la persona que em posa nerviosa podré continuar el meu camí sense pors estúpides. Al cap i a la fi, de què cony he de tenir por?

S’acosta i passa just pel meu costat. Sospiro alleugerida, sabia que no passaria res. Només és una velleta inofensiva, i la protuberància que li havia vist al cap és només un monyo de cabells blancs. Gràcies a Déu!

Però la velleta inofensiva es gira cap a mi i em mira fixament amb els seus dos ulls petits i grisos, obre el seu bolso i en treu un ganivet. Em quedo paralitzada, ni xisclo ni intento fugir ni res.

Encaixo les primeres punyalades sense oposar-m’hi. La fulla del ganivet està afiladíssima. Se’m clava suaument, esquinçant-me la brusa i acariciant-me les vísceres; i noto el metall dins meu, entre els intestins. La roba se’m taca de sang calenta. Em noto mullada.

I ella vacil·la uns instants però torna a punxar-me, prement fort el ganivet amb la seva mà tremolosa i arrugada, molt pàl·lida.

Aleshores reacciono. Jo sóc més forta que una vella, he de lluitar per la meva vida. L’empento, fent-la retrocedir, i intento sortir corrent.

És difícil córrer amb sabates de tacó alt. Caic a terra i em faig mal als genolls. Intento aixecar-me però no puc. És quan m’adono que estic mal ferida. Sota meu veig un bassal de sang. Aleshores intento xisclar però em costa. Em surt sang per la boca. Ploro i les llàgrimes es tenyeixen de vermell. Tota jo estic plena de sang. Cada vegada en tinc menys dins les venes. Però no noto gaire el dolor, em sento com anestesiada. La son m’envaeix lentament, fins que s’apodera de mi.

I el bassal va fent-se cada vegada més gran i la velleta inofensiva continua apunyalant-me per l’esquena. Encara no estic morta del tot quan s’ajup al meu costat i em talla les dues orelles. Després em punxa la jugular per assegurar-se i aleshores sí que perdo el coneixement.

No tinc temps ni de tancar els ulls.

Dos. Del policia violent

Maleït assassí cabró desgraciat pervertit fill de puta de merda. Parla d’una vegada, cabronàs!

Estic segur que és ell. Ell és l’Orelletes, n’estic totalment segur. Encaixa amb la descripció i ha estat incapaç d’explicar per què amagava un ganivet ensangonat a la butxaca de la gavardina. Però per desgràcia aquesta prova encara no és suficient per condemnar-lo (merda de lleis, fins que no es demostri el contrari el consideraran innocent).

Per això porto aquí tot el dia amb ell, intentant obligar-lo a confessar, que expliqui qualsevol bajanada, que es contradigui i ja l’haurem caçat. Tinc els meus mètodes, jo. Sóc capaç de fer confessar el més fill de puta dels cabrons. Una mica de pressió psicològica, alguna promesa, moltes amenaces i si cal un parell d’hòsties. Aquesta és la recepta màgica. I tots acaben cantant com ocellets: piu piu piu, he fet tal, piu piu piu, jo no volia, piu piu piu, no em pegui més, piu piu… Són patètics. La presó és massa poc per a aquests covards.

Però aquest fill de puta és diferent. El molt cabró no diu ni una paraula. El desgraciat no parla, es fa l’autista! Només em mira fixament des de la seva cadira i fa com si escoltés els meus monòlegs: consells, promeses, paraules d’ànim, insults, burles, amenaces, amenaces, amenaces, amenaces… Jo no callo, però ell m’ignora i actua com si fos sord. Sord, mut i imbècil. Es limita a mirar-me els ulls i tremolar.

El seu silenci em fot nerviós. Ha matat set noies en menys de tres mesos, les ha mutilat fins a convertir-les en una massa sangonosa i els ha arrancat les orelles, que el fill de puta deu col·leccionar (o potser el molt cabró se les cruspia), i ara en canvi és tan tímid que no diu ni una paraula. Serà cabró! Li partiria la cara a base d’hòsties. Però no puc pegar-lo així com així, seria anticonstitucional. Amb els ionquis de merda sovint faig servir el vell truc de provocar-los, insultant-los a ells i a la seva família, humiliant-los fins que es deixen endur per l’odi i intenten pegar-me, encara que només sigui un copet, una simple empenta o una esgarrapada. Aleshores ja tinc excusa per matar-los a hòsties. D’això en diuen defensa pròpia i m’encanta.

Però amb aquest cabró no hi ha manera, ni parla ni es mou, fill de puta autista de merda.

La Tresa (un cardot de dona policia, frígida, foca i feminista) obre la porta sense trucar, entra i m’explica que hi ha hagut un altre assassinat.

—I a mi què collons m’importa?

—Sí que t’importa —diu—, tot sembla indicar que ha estat el teu amic Orelletes, i ja és la vuitena, i tu aquí interrogant aquest pobre tontet! Mira quina carona que fa…

—No em toquis els collons —dic enrabiat—, l’Orelletes està detingut i avui no ha matat ningú perquè no ha sortit d’aquí. Sento dir-te que darrere d’aquesta carona d’imbècil s’amaga un sàdic assassí. Però veig que t’ha caigut bé, si vols te’l presento, faríeu bona parella… Llàstima que l’haguem de fotre a la presó.

—I si l’Orelletes no és ell? —diu en to de burla i dedicant-me una mirada de menyspreu.

—Sí que és ell. Si no ho fos, no l’hauria detingut i no l’estaria interrogant. No acostumo a cagar-la quan faig detenir algú.

—Que estrany! —diu amb tot el seu sarcasme—. Doncs si aquest és l’Orelletes hi ha també un Orelletes II a qui curiosament també li agrada apunyalar jovenetes i també col·lecciona orelles. És una afició molt normal. Segurament després es troben per intercanviar les repetides.

No contesto perquè no sé què dir, però ella insisteix:

—Va, home! —diu—. Com ho pots tenir tan clar que aquest és l’autèntic?

—Ho sé i prou. Jo tinc instint policial. No com tu, que només tens intuïció femenina, molt útil per rentar els plats però no per perseguir criminals.

—No diguis tonteries, que sembla que visquis a l’Edat Mitjana. I no sé com ho pots tenir tan clar, si amb els teus mètodes de macarra feixista no està clar ni qui és el delinqüent i qui el representant de la justícia… Fins i tot fas més cara de psicòpata tu que ell.

—Vés a la merda, foca.

No se’n va. Es queda al mateix lloc i somriu, mostrant-me les seves repugnants dents blanques.

—Ja sé com et sents —diu rient—, et fa vergonya reconèixer que t’has equivocat d’home.

Maleïda filla de puta. En començo a estar fart. La faig fora a crits i ella marxa amb la seva rialleta estúpida. I jo em quedo altra vegada sol amb el sonat.

Ara el miro i dubto.

Una altra noia morta… Merda, merda, merda. Això ho complica tot.

Però ell continua igual: constato que no s’ha mogut ni mil·límetre ni ha obert la boca per res. Té el mateix aspecte que un ninot o un espantaocells assegut, és com una marioneta a la que han tallat els fils, com un mort. Només tremola una mica i belluga les pupil·les. Suposo que, si no és ell, li estic fent una bona putada. Però ha de ser ell, ara no em puc fer enrere o li hauré de donar la raó a la puta de la Tresa. Ha de ser ell. Vull veure’l amb la seva carona d’imbècil a la cadira elèctrica, tremolant més del normal. Moriràs, autista de merda.

Però i si no és ell?

Bé, encara queda esperança, si és l’Orelletes acabarà confessant, només és qüestió d’insistir. Així, doncs, el maleeixo i continuo insultant-lo durant una estona.

Tres. De la mare comprensiva

Menjo les tres últimes galetetes i buido la tasseta de te a glopets petitons, xarrupant la infusió calenta a poc a poquet. No puc evitar somriure mentre assaboreixo la seva escalfor. Mmmmmmh… M’encanta el te, em relaxa. Quan me l’acabo, m’aixeco del balancí i deixo el platet i la tasseta a la pica, al costat dels plats de l’esmorzar, de la tetera i del ganivet tacat de vermell i engego l’aigua per netejar-ho tot, mentre penso en el meu fillet. El meu estimadíssim fillet.

Què faria ell sense la seva marona?

Quan aquest matí han vingut a casa un parell de senyors policies per emportar-se’l m’he posat molt trista i he suplicat que el deixessin en pau però no m’han fet cas. L’han detingut com si fos un criminal. He plorat molt, però m’he eixugat les llagrimetes i he rumiat una manera de treure’l de la presó; he pensat que només hi havia un sistema per fer-los creure que ell no era el senyor que buscaven. Era l’única solució. Ha estat molt desagradable però havia de fer-ho pel meu fillet. La pobra noia ha patit molt, jo no volia fer-li tant mal, però no em quedava altre remei. I quasi se m’escapa, m’ha anat de ben poc; pobreta.

Però l’únic que importa és que hauran de deixar lliure el meu estimat fillet. El pobret pot ser un psicòpata, potser sí que ell és l’Orelletes, però no és una mala persona, el que passa és que està malalt. I qui millor per cuidar-lo que la seva mare? No vull que el portin a una presó plena de persones dolentes o a una casa de bojos. Què faria sense mi, envoltat de sonats i delinqüents? Segur que s’enyoraria. A més, segur que el tractarien malament. Ja ho sé que no s’ha portat bé, però qui són ells per jutjar-lo i castigar-lo? L’única que té dret a castigar-lo (a part de Déu) sóc jo. I no patiu, que ja m’encarregaré de fer-ho. Us asseguro que no tornarà a tallar-li les orelles a ningú. Se’n penedirà d’haver-se portat malament. I tant que sí!

No el deixaré tornar a sortir de nit durant tot l’estiu i no el deixaré veure la televisió fins que no em demani perdó de tot cor i em prometi que no ho tornarà a fer.

Teniu la meva paraula.

(El ganivet ja està net com la resta de la vaixella i brilla com nou, me’l miro amb angúnia i el guardo al calaix, amb l’horrible pensament que demà l’hauré de fer servir per tallar el pa).