Biografia

Anna Biosca Curell

Capítol I

Vaig créixer arran de muntanya sentint ininterrompudament el soroll cristal·lí d’un broll d’aigua. Vivia en un ambient càlid i acollidor, rodejada de llum, vidrieres i verd. No estava sola en aquell santuari de pau i tranquil·litat. N’hi havia moltes altres com jo, fins i tot més altes, espigades i robustes. Es podria dir, per tant, que vaig tenir una infantesa i una adolescència feliç —si és que se’m permet una llicència literària.

Sortir a la llum per primer cop em va representar un gran esforç, però a partir d’aquell moment tot va ésser prou senzill. Efectivament, la meva existència inicial va estar dominada pel sol, la natura i la serenitat. En aquell marc plàcid i melangiós, amb tots els elements al meu favor, vaig enfilar-me com una mongetera. Aquest va ésser, sens dubte, el meu error, però jo era massa jove per saber-ho. A més, al cap i a la fi, el meu destí com tants d’altres ja estava escrit.

Capítol II

Durant la meva primera primavera, un dia de bon matí em van arrancar sense pietat de la mare terra que m’havia vist aflorar un mesos abans. Eren les sis del matí, així que em van agafar en fals. I com que estava adormida i tenia les fulles plegades —encara era fosc— ni tan sols vaig tenir temps de donar un últim cop d’ull al viver que m’havia vist créixer.

En un tres i no res em van embotir dins d’un test minúscul, que em venia estret, i em van encaixonar amb altres testos a l’interior d’una camioneta atrotinada. Em costava respirar perquè tenia les arrels comprimides i sentia el cor oprimit i trist, ja que em trobava davant d’un destí incert.

La camioneta va posar-se en marxa molt aviat. El trajecte era difícil i el vehicle saltava molt perquè circulàvem per un camí ple de pedres i sots. Finalment la carretera es va allisar i vàrem arribar a una mena de mercat amb moltes flors on tothom cridava. Al cap de poca estona un home gras i greixós, que premia un escuradents amb els llavis, em va triar, juntament amb quatre testos d’anèmones, un ficus benjaminus matisat i unes clavellines grogues. Llavors ens varen entatxonar al maleter d’un cotxe vermell que tenia la pintura ratllada i estava ple de fang. El recorregut va ésser una mica llarg.

Capítol III

El cotxe vermell es va aturar davant d’una botiga gran que tenia moltes flors a fora al carrer, disposades estratègicament per fer ensopegar els vianants. Un gos, a càrrec d’un amo despistat, va acceptar de bon grat la invitació i tot aixecant la pota va disparar un petit rajolinet sobre una begònia de tons rosats. Des del maleter vaig veure com una dona jove desgrenyada i grollera escridassava l’home greixós mentre ens descarregava i ens anava situant com a nous obstacles sobre la vorera.

Tres botigues més avall un projecte de futbolista, que no aixecava mig pam del terra, xutava una pilota grogenca que imitava les de reglament. Vaig témer que m’havia convertit en una immensa bitlla ecològica i vaig notar unes fortes vibracions nervioses, com si se m’hagués alterat el procés de fotosíntesi. El nen en qüestió anava ple de mocs i duia una samarreta blaugrana amb un flamant número nou a l’esquena tacada de dalt a baix de xocolata. Una mà blanca i fina va enxampar el mocós pel coll de la samarreta i el va arrossegar carrer avall, malgrat els esbufecs i l’evident enuig d’aquell «mig pam» aprenent de futbolista.

Capítol IV

Vaig romandre a la botiga quatre dies, angoixada pel meu futur i pel test que cada cop em venia més estret. Finalment, la tarda del quart dia va entrar a la floristeria una dona guarnida com un arbre de Nadal, acompanyada per una nena d’uns sis anys disfressada com si hagués d’anar a aguantar la cua d’un vestit de núvia. Duia un conjunt blanc de dues peces emmidonat i ple de randes que quan caminava feia una esmorteïda fressa. Lluïa un cabell rinxolat i hagués tingut l’aspecte inequívoc de nina antiga si no hagués estat perquè mastegava sorollosament un Bang-Bang de maduixa, que s’anava passejant d’una galta a l’altra amb la impertinència pròpia d’una criatura malcriada.

La mare va discutir el preu amb la dona de la botiga, que encara no s’havia pentinat. Després la florista em va embolicar artísticament amb un paper transparent que tenia dibuixats uns petits bolets vermells i unes papallones grogues. L’obra d’art va quedar rematada amb un gran llaç de color carbassa i una etiqueta que deia Jardineria Moderna. La mestressa de la botiga va cobrar l’import i vaig passar a les mans de la dona guarnida com un arbre de Nadal. Llavors totes tres, en formal comitiva, vàrem enfilar-nos carrer amunt fins arribar a una porteria espaiosa. La nena va marranejar una mica i ràpidament vaig canviar de camàlic.

Ara em transportaven, amb gran dificultat, dues manetes aparentment tendres que m’inspiraven molt poca confiança. El test, que per a les meves arrels era massa petit, dissortadament era massa gran per a les grapes d’aquell angelet amb banyes. La cursa fins a l’ascensor va ésser endimoniada i jo vaig témer per la integritat física de les meves fulles.

La mare cridava i la nena anava ensopegant amb els cordons de les sabates, mentre corria com un cavall desbridat per la porteria. Era com una improvisada masurca de sotracs i batzegades, que van acabar sobtadament quan el Bang-Bang va sortir disparat amb la força d’un projectil, just en el moment en què la nena intentava confeccionar un espectacular i efímer globus de color maduixa.

La pèrdua de la munició —que, tot sigui dit, va quedar enredada en la selva exuberant de les meves fulles— va indignar seriosament l’angelet emmidonat que es revolcava colèric tot engegant guitzes a la moqueta blavosa de l’interior de l’ascensor.

Al compàs d’aquell sarau, i malgrat tots els obstacles, vàrem arribar a l’àtic on ens esperava una senyora polida, enjoiada i molt perfumada. La mare de la criatura va anomenar-la Hortènsia.

Capítol V

L’Hortènsia tenia els dits llargs i les ungles pintades de color vermell fosc. Quan va agafar el test va dir que jo era una planta esplèndida i això em va fer sentir molt cofoia. La meva felicitat va arribar al límit quan va dir, tot rient, que el test era petit i que necessitava més terra. Llavors va situar-me al bell mig d’una azalea blanca i una sansevièria esbeltíssima que, orgullosa de la seva alçada, em va mirar indiferent i en un to, certament, un xic displicent.

L’Hortènsia anava i venia trafiquejant per la casa i va disposar un suculent i nutritiu berenar sobre una petita taula situada entre el sofà i les butaques.

Les dues dones tenien una conversa arrencada. La que m’havia comprat parlava amb un to monòton i estrident, que recordava el so d’un esquellot, i tenia un riure histèric que predisposava a la desconfiança.

La nena, atrinxerada darrere el sofà, s’entretenia adherint a la tapisseria boletes de pastís mig mastegat, creant així un nou tipus de tapís de consistència efímera. Ben segur que més d’un pedant crític d’art que hagués vist la insòlita composició —i no conegués el seu origen— s’hagués atrevit a dir, mentre alabava el seu caràcter provocador, que calia entroncar aquesta inusual creació amb les últimes tendències de l’avanguarda artística. Llavors vaig pensar que possiblement era cert que els testos s’assemblen a les olles. Finalment, mare i filla —test i olla— van tocar el dos i l’Hortènsia es va quedar a la meva disposició. Vaig pensar que començava l’època daurada de la meva existència.

Capítol VI

Era evident que a l’Hortènsia li agradaven les plantes. L’endemà de bon matí em va canviar de test i també em va regar com Déu mana. Va ésser aleshores quan va veure que tenia enganxat a les fulles un xiclet, que va poder finalment extreure després de manipular unes grans tisores amb l’habilitat i la serenitat d’un cirurgià expert.

Finalment em va situar al millor racó de la sala, a prop d’un ficus i de la sansevièria, que continuava mirant-me amb indiferència. A la sala hi havia altres testos amb plantes, algunes d’elles exuberants. Només entrar a la sala vaig percebre que l’atenció general convergia en aquell racó privilegiat, on se m’havia col·locat, i un cert to clorofíl·lic —no puc evitar ésser una mica vanitosa— em va pujar fulles amunt. La meva intuïció de planta em va permetre però deduir fàcilment que no havia tingut una bona acollida i vaig adonar-me com les fulles, malgrat l’aigua abundant que havien rebut, no s’espavilaven i tendien a marcir-se.

Quan l’Hortènsia va anar a comprar vaig sentir un xiuxiueig a la sala. La remor anava in crescendo i vaig intuir que jo era el motiu del murmuri. Un boterut i rabassut cactus, situat en un racó assolellat de la sala, em mirava amenaçant mentre bellugava diligentment les seves pues esmolades com urpes. La sansevièria continuava observant-me per sobre les tiges més altes i verdes amb un port autosuficient i desagradable.

Just damunt meu penjava del sostre una esplèndida falguera. Tenia un aspecte regi i nombroses branques que s’abocaven desmaiadament, tot imitant el caient d’un vestit de nit de satí. El vent que entrava per la finestra bellugava suaument les llenques d’aquella planta presumida suspesa enlaire, que des de la seva alçada dominava la sala amb un to sumptuós i august. Va ésser llavors quan vaig adonar-me que les llargues prolongacions d’aquella maleïda penjarella estaven aixafinant la tija principal del meu arbrat conjunt de fulles.

La impressió no va ésser agradable. Hagués volgut pensar que l’amenaçant frec era a causa de l’aire que provenia de l’exterior a través de la finestra —aquesta havia estat si més no la sensació inicial—, però vaig captar certes vibracions negatives procedents de les gegantines prolongacions de la falguera, que em van fer interpretar aquell fet com una clara intimidació. Si l’Hortènsia m’hagués pogut sentir l’hagués cridat, però al capdavall no era a la casa i si hi hagués estat no m’hagués entès. No calia per tant donar-hi més voltes.

Capítol VII

L’Hortènsia va trigar a adonar-se del meu estrès. Ho va fer quan la meva inestable situació emocional era ja clarament visible i la meva greu malaltia irreversible. Ja no em quedaven fulles i les tiges s’havien convertit en fullaraques groguenques i marcides que m’atorgaven un aspecte del tot deplorable. Davant del fet consumat, la pobra dona va decidir canviar-me de lloc, optant per un tractament de xoc.

Per això em va concedir com a regne una petita habitació ombrívola om hi havia un petit sofà i la televisió. D’aquest reialme jo era després de l’Hortènsia la primera autoritat, càrrec per altra banda que tenia només un caire honorífic, ja que també n’era l’única potestat i l’única empadronada amb saba per les venes.

A partir d’aquest moment els fets varen succeir amb una rapidesa vertiginosa. La meva salut no va tenir una millora remarcable en aquella UCI improvisada, i el meu estat es va agreujar encara més uns dies després, mentre l’Hortènsia era de vacances. Quan va tornar només em quedaven dues tiges dretes i una d’elles la tenia a l’altre barri.

Potser perquè sempre s’espera un miracle de la primavera, l’Hortènsia em va regalar uns dies. Finalment, fastiguejada de veure la mala fila que feia, va decidir que ja era hora que fes malves, perquè el meu patètic aspecte desacreditava la seva fama de bona jardinera.

Capítol VIII

És per això que ara em trobo dins la galleda de les escombraries premsada enmig de tres tallades parcialment rosegades de meló, una llauna buida d’olives de qualitat extra, mig quilo de farina cucada i una ampolla de vidre de vi, ja que l’Ajuntament encara no ha instal·lat al barri els contenidors ecològics per a la brossa selectiva. Aviat l’Hortènsia lligarà la bossa de plàstic i la baixarà al carrer. Arrufarà el nas i posarà cara de fàstic abans d’obrir la tapa del contenidor. Després llançarà la bossa amb força i les dues tiges que queden de mi, les tres tallades parcialment rosegades de meló, la llauna buida d’olives de qualitat extra, el mig quilo de farina cucada i l’ampolla de vidre de vi ens convertirem en una massa compacta i regalimosa de deixalles a l’espera d’ésser conduïda per una mena de cotxe fúnebre a l’abocador de les rodalies. Aquest serà, sens dubte, el meu últim trajecte.

No puc presumir d’haver tingut una existència gloriosa. Vaig néixer, vaig viure, vaig emmalaltir i —com s’acostuma a dir— estic a punt d’estirar la tija. Més o menys la mateixa cançó de sempre, com qualsevol vulgar mortal. No es podia esperar més de mi, al cap i a la fi només era una planta.