Walk away

Mireia Toda Cosi

El pom de la porta gira sota la teva mà, sense cap grinyol de protesta, submís. Entres altre cop a la saleta a través del passadís inhòspit i les parets et miren, des dels seus quatre racons, des del sostre fins al sòcol dels murs muts. Aquests que t’ofeguen i es tanquen sobre tu, que et recorden la buidor d’aquella partença de què et culpen; els mateixos que solien representar llibertat i t’insuflaven serenor. L’aire se t’escapa dels pulmons i no troba el camí de tornada. Els moments feliços que emmascaren les parets se’t mengen, perquè ja queden massa lluny i no es repetiran. Els objectes muts et parlen d’aquells temps quan encara els comparties, de quan els vares acollir, en companyia. Però ara, la companyia, s’ha fet fonedissa, un dia va deixar de ser-hi.

Has caçat molts cossos, has portat nous records; cap no apaivaga el fred que et devora les entranyes.

—Adéu.

Encara ressona entre aquests murs. Encara es conserva l’eco.

Allargues la mà cap a la finestra, potser així aconseguiràs ensenyar el camí a l’aire perquè torni a inflar-te els pulmons, però no hi ets a temps. Defalleixes de camí, per sort una butaca et caça al vol i impedeix que empitjori. Mig catatònica malseus, formes part de la natura morta de la sala; una sala que crida records perquè ja és erma per infantar-ne de nous. Les busques del rellotge t’insinuen que passa el temps, les ignores. Presa per un rampell t’aixeques: aquestes quatre parets han esgotat la llibertat i l’aire: cal partir. Mig d’esma reculls quatre coses, tan sols omples una bossa de viatge que ben podria ser menys que la motxilla que solia acompanyar-te a l’escola i marxes. El pom de la porta cedeix sota el pes de la mà, ferma com feia temps que no trobava forces per ser-ne. Se li escapa un grinyol de queixa, o bé de comiat, i per primer cop en molt temps un somriure suau se t’escapa, et confirma que caminar és el millor que pots fer. Ben Harper canta Walk Away dintre el teu cap, que ja no és aquí, ni enlloc.

A baix, la nit fosca ha renunciat a la foscor per la llum dels fanals. Mires arreu i els carrers et retornen buidor, tota la buidor que s’ha escapat de tu emplena el món i per fi sembla que et comences a omplir, de cada passa que prens per allunyar-te del pes del record. Sístole, diàstole. Dreta, esquerra. I mandrosament l’aire reaprèn la ruta oblidada de l’exterior a la teva sang i s’aclareixen els teus pensaments. D’esquena estant ressegueixes els carrers, alces la mà esquerra i, dels seus cinc membres, n’allargues el polze cap a les estrelles mentre els malucs segueixen el suau balanceig dels teus peus que juguen a no trepitjar les línies del carrer.

Necessitaves fugir. Ho has necessitat molt temps ençà. Estàs maleficiada per l’eco del riure encantat que habita el record. Per aquell cos que t’agombolava i t’envoltava ignorant els àtoms que haurien de separar-vos, senzillament els feia esvanir-se. I tu t’esvanies en aquella intoxicant fragància que ara et fa iniciar aquest camí sense destí, l’única meta que tens és allunyar-te com més millor. I ho fas. Rumb: l’horitzó.

Els dies es converteixen en una repetició de l’anterior amb dolces variacions que et recorren el cos. Ets la dona de les mil llengües. Poses un peu davant de l’altre al voral i segueixes alçant el teu polze al cel, com si es tractés d’alguna mena de declaració de principis, i de tant en tant alguna ànima càndida s’atura i t’ofereix portar-te; és aleshores quan enyores les estrelles que et guarden allà on vas, és aleshores quan mires els ulls d’aquella persona i decideixes que necessites un nou tatuatge.

Fuges dels records, de tu mateixa, i cada nit, allà on vas, busques recer, però a vegades el recer et troba a tu, mentre seus abstreta captivada per aquell petit detall que converteix el lloc en únic i que tan sols tu sembles advertir. Uns ulls que et fiten llargament, fascinats per la teva fascinació, et converteixen en presa sense saber que no ho ets, que ets lleugera i inabastable com el fum. En algun moment adverteixes uns ulls que en el record seran policroms i comença el joc murri on les caigudes són atacs i els alçaments claudicacions. Credula res amor est dónes la raó a Ovidi, l’amor és una cosa ben crèdula, creurà allò que vulguis que cregui. I per joia teva el joc de mirades t’entreté i et distreu, et fa creure per uns instants que potser pots sobreescriure aquells antics records gravats amb foc sobre la teva pell tesa. Les mirades escurcen distàncies i el pobre crèdul t’acompanya a la taula i fa les preguntes que li dicta el manual; a vegades et sorprèn gratament, d’altres falla i te’n deixondeixes. Si no ho fa, uns dits recorren el dors de la teva mà allargada i s’escampen pel teu cos fins a abstreure’s amb els conceptes que defineixen els teus malucs, turgents de l’esforç que hi ha darrere de cada passa cap a l’oblit. Un somrís, pretesament tímid, s’esquitlla subtilment en el teu rostre i ell ja sap, o si més no creu, que et té.

Obrirà la porta del seu pis, a vegades amb presses, d’altres amb calma, i fins i tot t’oferirà la darrera copa de vi per a continuació, invariablement, deixar reposar la mà despreocupada sobre el maluc turgent amb què ja s’havia delectat ans; però ara resseguirà el dolçament tortuós camí que repassa tes natges i segueix la teva esquena per tombar cap al teu melic sinuós fins a les teves sines, on les mans obliden l’existència de res més. Et desfàs en sospirs i deixes que la foscor vesteixi la nit, la llum no forma part del joc. Et folles cossos, però no poden tenir cara. Són cossos desproveïts de rostre. Són cossos vestits de foscor, de nit. I si no, clous els parpres per no enfrontar-te a la veritat. Aquestes mans que et recorren. Aquests cossos que eliminen els àtoms que us separen. Aquests cossos que deixes que posseeixin serien inútils si tinguessin rostre. No creus que cap d’aquests homes tingui les faccions que voldries veure en descloure els ulls, per això et resisteixes a renunciar a la foscor. Saps que aquella mirada no és la que esperes que et devori quan la trobis. Però devores els cossos anònims. Tatues mans, cossos, desitjos aliens en la teva pell; en una fuga contínua de l’ésser. I la calor et devora, et pren, però l’apaivagues amb el desig complert de la carn.

Les mans han obviat les sines i han acaronat el coll, per prendre’t allà on neixen els cabells i devorar-te la sensual corba que uneix el rostre amb les espatlles, descoberta, vulnerable. Els dits es perden entre els mestissos cabells d’ambre que neixen al teu cuir. Els llavis no donen abast enmig del remolí on es troben presos. Besen, xuclen, mosseguen, devoren. T’immisceixes en aquesta mescla intoxicant i et deixes portar. Oblides qui ets, qui has estat, qui ha estat. L’aire que se t’escapava i tant necessitaves.

Recordes aquella tarda al Palau de la Virreina, a Barcelona, tan a prop de la llar que havia estat símbol de la teva llibertat. Reexperimentes el captiveri a què et sotmeteren aquelles fotografies amb qui les paraules cantaven a cor. La delicadesa descarada de Sophie Calle il·lustrant la seva vida, bastint-la de records immortals. Et sacseja. Recordes com vas estrènyer la mà de qui t’acompanyava en aquells instants, quan vas llegir que després d’allunyar-se de la seva parella no havia gosat obrir els ulls amb altres homes, insegura que fossin el que ella voldria veure en descloure’ls i que el dia que finalment va fer-ho, la varen deixar. Et van jurar que mai no t’ho farien, però allà et trobaves, repetint les seves accions; submergint-te en cossos desconeguts sense ser capaç de reunir el valor suficient per enfrontar-te a les mirades que et contemplaven extasiades.

Les nits passen. T’oblides de tots els països que has creuat, són massa per portar-ne el compte. Ets incapaç de recordar els homes, tots ells són un mateix cos en la memòria. No saps quant fa que camines, però ets en algun lloc fred. Al fons aconsegueixes discernir unes llums que fan tentines, sembla una antiga cabana de fusta d’on una càlida i alegre música emana. Per algun motiu incert vacil·les abans de fer baixar el pom de la porta, que grinyola, d’una manera diferent, sembla que t’intenti dir alguna cosa, però ni tan sols saps quina deu ser la llengua local i estàs massa cansada per jugar a endevinar-ho. Sigui com sigui, travesses el llindar esperant fugir de la fredor que comença a corsecar-te enmig de la neu que cobreix el carrer. Com tants altres cops, has acabat arribant a aquell lloc que tan sols la gent local coneix i que ara també et pertany; aquests són els racons del món més acollidors. Fa temps que les paraules han perdut importància, encara et corprenen i captiven, però quan estàs cansada saps que en tens prou assenyalant una ampolla i aixecant un dit per indicar-ne la quantitat, that would do it. No necessites recer, semblen prou simpàtics per deixar-te pernoctar al local, així que t’arrauleixes en un racó i t’ocultes en tu mateixa per descansar del món. Vesteixes la teva pròpia capa d’invisibilitat.

El món et gira l’esquena. Esperaves ser obviada i reposar capcinant en aquell racó, inadvertida; però algú t’allarga una mà, per algun motiu el teu cervell salta enrere, intentant recuperar algun record ja fos; no aconsegueixes fer aparèixer ningú que durant el viatge t’hagi allargat una mà desimbolta, despreocupada, que oferís una mera distracció. Un gest sense pena ni commiseració, ple d’innocència i amabilitat, com el d’un vell amic que retrobes. No calen paraules per sobreentendre la invitació a un ball tan peculiar com aquest que es dóna sense música. Dintre teu somrius, és algú boig, ben boig; però, i tu, no ets per atzar més boja? Quant temps fa que viatges i vius de l’afabilitat aliena? Quant fa que no prens una mà despreocupada que no vol res de tu ni t’ofereix compassió? Fet i fet, quin mal pot fer? La prens. La prens i balles aquesta cançó sense música que per alguna estranya raó compartiu; els peus segueixen el mateix compàs i ara la lletra s’està escrivint i, sense saber-ne el perquè però plena de certesa, saps que és ben diferent d’aquell Walk Away que t’acompanyava aquella estranya nit, quilòmetres enllà, tant temps enrere que sembla un somni que potser ara et deixin oblidar.