En Peter i en Pau

Iolanda Barenys Ruiz

Són ànimes bessones, en Paul i en Peter; en Peter i en Paul. Esvelts i fibrats, de moviments silenciosos i flexibles, alegres i optimistes de soca-rel, s’han conegut per atzar en un cafè del centre de Varsòvia, un d’aquells locals que freqüenten a la recerca de nois joves com ells. Mai no s’havien vist abans, malgrat ser-ne tots dos clients força habituals, fins que un dia han coincidit, i els ha cridat l’atenció una mirada desvergonyida, un somriure transparent, i de seguida han vibrat l’un per l’altre; l’altre per l’un.

A Polònia s’hi ha començat a insinuar una tímida primavera, una incipient promesa de llibertat, i des de 1932 els amors com el seu ja no són prohibits ni perseguits. Ells, però, han après l’art de dissimular, i es diverteixen jugant amb la clandestinitat: les trobades furtives afegeixen emoció i aventura a la seva relació, i això els fa vibrar encara més.

Semblen siamesos, en Paul i en Peter; en Peter i en Paul. Sempre junts, passegen plegats per les pedregoses calçades de Varsòvia, ben a prop l’un de l’altre, units des de l’espatlla fins a l’avantbraç. Compenetrats també en el fet de caminar, cada passa és una trepitjada ferma de dos peus, ara els drets, ara els esquerres; i sense proposar-s’ho avancen compassats. Enduts per la cadència improvisada, xiulen cançons de guerra, i mouen els braços amb entusiasme, com valerosos soldats recorrent el camp de batalla. Més endavant, seran altres soldats els qui marcaran el ritme, i ells s’hi acoblaran i cantaran les mateixes melodies d’anys enrere en veu molt baixa, només per a ells dos, fruint com sempre de la seva irrenunciable intimitat.

Quan volen parlar, inclinen els caps en lleugera diagonal, i, sense deixar de caminar, s’uneixen de les temples a les galtes, en un desordre de cabells i orelles que els fa riure amb el seu pessigolleig. Si la ciutat els regala de sobte un racó lliure de mirades, aturen el pas, s’encaren, somrients, i s’abracen, fonent-se l’un en l’altre, convertits ara en germans idèntics soldats per innumerables punts del cos. D’aquí a uns anys emprendran un llarg viatge sense retorn, i podran intensificar com mai aquesta proximitat. Ben junts dalt del tren, els cossos absolutament enganxats, ni un bri d’herba passarà entre l’un i l’altre. No els caldrà ni xiuxiuejar: la pell i les tremolors compartides ja ho diran tot, i seran feliços només amb aquest contacte intens.

Semblen un sol home, en Paul i en Peter; en Peter i en Paul. Han trobat l’un en l’altre aquell encaix que omple com una peça única la buidor pròpia de l’esperit humà, i és d’aquesta sensació de completesa que se’n deriva tanta felicitat. Completesa i reversibilitat, talment germans bessons jugant a canviar-se els noms i les vides per pur divertiment.

El seu codi secret d’amants és vestir sempre exactament igual: elegants i austers, escullen idèntica indumentària cada matí (tons sempre suaus, estampats bàsics, materials nobles, talls rectes i elegants). Fan molt de goig, en Peter i en Paul: els veïns s’aturen a contemplar-los, admirats de la simetria d’aquesta parella tan singular. L’harmonia només s’esquerda quan plana entre si alguna desavinença: una petita discussió, un malentès, i apareix un mocador gris al coll d’en Peter, en contrast amb el mocador malva del coll d’en Paul. Més endavant, després del viatge, hauran de vestir conjunts ratllats tots dos. Els escauran molt, aquelles camises i pantalons amples de cotó, de franges gruixudes i verticals. I serà bonic, perquè cap dia no hi haurà ni el més mínim indici de desacord.

Hauran de fer un llarg trajecte, albirant tots dos les mateixes diminutes escletxes de cel des del vagó vint-i-tres, el que els tocarà ocupar. Esclafaran els narius de l’un contra el coll de l’altre per no sentir cap més olor que aquella que tant els agrada; i així, ebris dels seus perfums, respirant-se sense cansar-se’n mai, recorreran joiosos el camí.

Faran sempre junts el viatge, farcit d’emocions i empentes atrafegades, des del tren fins a les estances que els assignaran. Escolliran un sol llit per a tots dos, en Paul i en Peter; en Peter i en Paul. A partir d’ara dormiran més units que mai: abraçats fins a l’extenuació, els seus cossos cada dia més estilitzats trobaran un encaix perfecte de cullereta que tornarà més càlides les nits.

Menjaran amb més mesura, i podran tots dos admirar mútuament les evolucions idèntiques dels seus cossos. Emmirallats l’un en l’altre, veuran pòmuls, clavícules i pelvis despuntar dels seus amagatalls i mostrar-se amb insolent obscenitat. Els ossos desvergonyits sabran despertar els seus desitjos, i els amants es palparan amb tendresa i renovada emoció.

Es miraran intensament als ulls, que cada dia seran més expressius. Nedarà l’un en la mirada de l’altre, l’altre en la mirada de l’un. Ben baixet, abocaran dolces paraules a les oïdes del germà bessó: «T’estimaré fins a la mort, Paul», «t’estimaré fins a la mort, Peter». Relliscarà una llàgrima per la galta d’en Peter i en Paul la recollirà amb el dit, assaborint l’elixir deliciós, que també li traurà una mica la intensa set. Després, en Paul li regalarà a en Peter una llàgrima igual.

Són homes de paraula, mai no s’han mentit ni mai no ho faran. I certament, són sincers: fins a la mort, no es deixaran d’estimar ni un instant. Junts, plens d’amor, el darrer dia de les seves vides es trauran les robes ratllades amb tranquil·la sensualitat: cada un actuarà per a l’altre fent moviments gràcils i provocatius, i la resta de mirades no existirà per a cap d’ells. Contemplaran per darrera vegada el seu altre cos, el que tan han estimat; i agafats de les mans avançaran descalços cap al seu destí. Sota les dutxes purificadores s’abraçaran amb tendresa, igualats aquest cop per la seva nuesa absoluta, i emocionats per la vibrant certesa d’estar tocant l’eternitat. Segurs que ja no els espia ningú, segellaran amb un petó el seu amor immortal.