Final d’estudis

Artur Fontana Llorens

Vaig conèixer Osvaldo tres dies després d’arribar a la banlieue parisenca des de la Gare de Lyon. El trajecte amb el RER-D, un tren de rodalia eficient i brut, m’havia endinsat en aquell món d’una lletjor desconeguda, amb uns horitzons on el cel i l’asfalt es confonien en la mateixa grisor. Quan vaig arribar a Corbeil-Essonnes era l’únic blanc del vagó. Enrere havia quedat le charme d’un alberg a la Place de la République i els edificis imponents del Boulevard Diderot. Aquell París somniat semblava, des de la seva perifèria, un decorat molt llunyà.

Vaig passar un parell de nits en un hotel de carretera, una mena de motel nord-americà de dues alçades, amb un pati de grava enmig i un pàrquing sinistre que la meva imaginació colonitzada per desenes de sèries i pel·lícules ianquis va convertir en l’escenari dels crims més escabrosos. Internet mitigava la meva solitud i em distreia de la llibreta vermella on anotava noms, adreces, números de telèfon. Tenia al meu davant un contracte de set mesos com a assistent de professor i cercava, contra rellotge, una habitació econòmica en la zona de l’institut, una mena de circumval·lació horrorosa entre una carretera nacional, un nus d’autopistes i un dels indrets de França amb major taxa de criminalitat segons la Vikipèdia: la cité de Tarterêts. Aquella barriada era un rectangle de torres idèntiques i descarnades que s’erigien com un estigma sense ànima entre les vies del ferrocarril i la Nacional-7, aïllades de la resta de la població.

La nit plujosa que Osvaldo em va obrir la porta de sa casa, jo començava a autocompadir-me. Només havia visitat tres cambres d’una fredor esfereïdora. Eren habitacions rellogades per una fauna de propietaris variada i famolenca. Havia conegut un enginyer a l’atur que maleïa el país mentre colpejava taules i cadires al seu pas; una infermera en un pis minúscul que m’ensenyava l’habitació davant la mirada lasciva de la seva mare des del sofà; un rendista que dividia amb envans les seves cases i engabiava una dotzena de joves per planta. Osvaldo em feia un somriure mig burleta. Ja havia passat la trentena i parlava un francès incomprensible, amb un fortíssim accent italià. Era flac i molt pàl·lid, amb una expressió que destil·lava picardia i ganes de viure. Em va mostrar la cambra que oferia a la segona planta i la resta d’habitacions amb una certa desgana. Era diumenge i el pis semblava un cendrer enorme, amb ampolles i burilles sobre les taules. Tot era brut, fosc i inhòspit, amb la Nacional a la vora i escasses comoditats. Quan ja me n’anava amb la cua entre cames, Osvaldo em va portar a la cuina. Feia una flaire deliciosa. La seva companya havia marxat per una discussió i em va oferir l’arròs que havia cuinat per a ella. Després d’uns quants gots de vi, aquell antic cuiner i jo vàrem tancar el tracte en italià, amb una encaixada de mans i una riallada.

La meva cambra era un petit rectangle polsós i mal il·luminat. Tenia un armari massís, un catre enorme i un escriptori de fusta antiga. La finestra havia d’estar tancada la major part del temps a causa del fred i, sobretot, del soroll infernal que provocava la Nacional-7, amb aquella fortor permanent de dièsel sota de casa. Jo hi vivia satisfet, era la primera vegada que tenia una habitació pròpia i podia fer-me’n càrrec. Em sentia alliberat. En aquell escenari advers vaig passar els mesos més plens i feliços de la meva vida. Com a fill únic havia viscut molt protegit pels meus pares, protegit en excés per una família i uns amics que m’impedien créixer. Havia acceptat una rutina benestant feta de poques tries conscients i de moltes petites renúncies. Em sentia encotillat per un poble, uns costums, una llengua, un nom i un cognom —els del meu pare, el meu avi i el meu besavi— que em pesaven com totes les motxilles escolars que havia portat al llarg dels anys. M’havia convertit en un estudiant entotsolat i trist que cercava en els llibres les respostes que no m’atrevia a desvelar en mi mateix. Les dones m’ho havien ensenyat tot, m’havien despertat d’aquell son lànguid i m’esperonaven a aventurar-me més enllà del meu entorn, però en parella m’havia mostrat dependent i submís, com amb la mare. Tenia molta por de tot. Allà als suburbis, lluny de les cadenes que carregava sense ser-ne conscient, tenia l’oportunitat de saber qui era el «jo» del meu diari, dels relats inacabats que gargotejava en quaderns de fabricació francesa.

Osvaldo em va captar de seguida. Des del primer moment reia amb els gestos educats i la discreció exagerada que li mostrava. Em veia com un jove sensible i tendre, amb molt poques opcions de supervivència en aquell indret hostil. Ell em va acollir com un cicerone, dedicava el seu temps de descans a guiar-me pels carrers de la ciutat-dormitori. Vam començar a recórrer junts, cada tarda, els marges de l’N-7, amunt i avall, des dels racons més foscos de la barriada fins a l’estació o al centre de Corbeil, on hi havia el cinema i l’església. Jo feia les gestions per instal·lar-me al país i acompanyava Osvaldo en els seus encàrrecs «farmacèutics» que, de vegades, incloïen alguna passejada pel costat més salvatge, amb nois poc recomanables asseguts sobre tamborets a la vora dels portals de les torres.

Amb el temps la gent de la zona havia començat a fer un lleuger cop de cap al meu pas, em reconeixia. Em sentia com un aprenent de Robert de Niro a Nova York. Osvaldo i jo semblàvem germans, companys d’armes. Dos homes llargs i prims, molt pàl·lids i molt bruns. Ell amb una jaqueta de cuir desgastat i jo amb un abric negre de tres quarts i una bufanda esfilagarsada de color bordeus, l’uniforme nostàlgic que havia comprat quan tenia divuit anys i visitava París per primera vegada, enlluernat per les meves lectures solitàries. Osvaldo em presentava els col·legues del barri i m’ensenyava els seus codis; salutacions, gestos, expressions per no semblar un estrany. El francès llibresc i encarcarat del començament agafava l’embranzida i el color de la banlieue, aquell argot banyat pels mars del sud. L’italià mandrós d’universitari que havia mormolat els primers dies també s’esmolava amb el meu amic orfe i epilèptic que, tot i el seu hermetisme mal dissimulat amb la broma i la ironia permanent, deixava anar de tant en tant pinzellades obscures de la seva infantesa en un internat.

L’absència de tuteles em va fer perdre la timidesa. Em vaig guanyar els meus alumnes amb els posats i les expressions que veia en els amics d’Osvaldo. Els nois també m’ensenyaven molt sobre la vida dura i combativa de la banlieue. Em van transmetre el valor de la comunitat i, sobretot, el coratge que necessita l’alegria per obrir-se pas cada dia. Tot i que tenia una relació prou cordial amb els professors, em vaig integrar molt millor amb els vigilants del centre, que em convidaven de tant en tant a veure el Barça. Sense adonar-me’n, xerrava amb les caixeres del supermercat, els cambrers dels cafès o els desconeguts que trobava pel carrer. A casa hi havia també els altres companys de pis. Jean Pierre, un apassionat de la salsa vingut de Costa d’Ivori que tenia la família a Perpinyà; Ivanildo, un jove capverdià que seduïa totes les noies del barri; Jean-Maxime Junior, el més poregós de tots, acabat d’arribar del Senegal; Zozo, un francès de soca-rel, sense dents, que havia passat una temporada al carrer i anhelava visitar Escòcia amb la seva filla de set anys.

El temps s’escolava amb serenitat, com una alenada profunda. Jo dedicava el meu temps lliure a l’esport i havia substituït l’abric decadent per un xandall. Els caps de setmana visitava París, però m’alleujava tornar als dominis d’un barri que ja havia fet meu i jugar a la videoconsola o escoltar rap amb els companys. Osvaldo havia perdut la feina com a mosso de magatzem i es plantejava tornar a l’infern de les cuines. A casa jo omplia la nevera i, quan m’ho podia permetre, li portava tabac al meu padrí italià. Ningú no tenia un ral. A poc a poc, la convivència es degradava i a mi m’oferiren una habitació sense despeses a la petita residència de l’institut. La meva estada havia expirat i tractaven de retenir-me al centre. Em pagaven per acompanyar els estudiants durant el seu viatge de final d’estudis a Barcelona i em deixaven l’habitació mentre vigilés el pati, amb la perspectiva d’una feina de professor a temps parcial per al curs vinent. Em va costar molt dir-li a Osvaldo i a la resta de companys que marxava, però ho encaixaren amb resignació i alegria. Vaig organitzar una gran soirée de comiat abans del viatge a Barcelona i els vaig deixar menjar, objectes inútils i una carta d’agraïment. Osvaldo ja no semblava ell mateix, passava tots els dies tancat a casa. Vaig decidir prestar-li els diners que havia recuperat de la fiança.

A la tornada d’aquella setmana com a turista en la meva pròpia ciutat, vaig desplomar-me al llit estret de la residència i vaig despertar d’una sesta espessa i agitada a les vuit del matí de l’endemà. Em va sobtar l’ambient apocalíptic de l’edifici i l’absència de sorolls. No hi havia ningú a la resta de les habitacions ni a la cuina compartida. L’escala metàl·lica que donava a la meva finestra no era un guirigall de passes i de rialles ni bullien els passadissos de la planta inferior. En pijama, vaig girar la clau de la porta de seguretat que ens separava dels alumnes i vaig recórrer com un somnàmbul les aules desertes, la sala de professors, el teatre del batxillerat artístic que jo visitava amb assiduïtat i el pati on havia vist caure la neu durant les classes més matineres de l’hivern. Era un dia gris i cruel d’abril; havien començat les vacances de Pasqua.

Per primer cop en molts mesos vaig tenir una forta sensació de desarrelament, un desassossec sobrevingut, aquell dépaysement que descrivien els escriptors. Els lleus atacs d’enyorança que havia patit me’ls havien curat sempre els alumnes cada dilluns o la conversa amb Osvaldo i els companys de pis. Vaig vestir-me i vaig sortir del recinte angoixat, amb un nus a la gola. Em va sobtar el fred i la grisor, que ja havia oblidat en el balneari recreatiu, joiós i assolellat de Catalunya. No tenia ganes d’entrar al supermercat i vaig enfilar el Boulevard de la Nacional-7 cap al primer sostre que havia pagat amb els meus diners. Allà ningú contestava al timbre, així que vaig recular per observar el balcó on tantes tardes i nits els havia acompanyat mentre fumaven i jo deixava córrer els meus pensaments al ritme del semàfor que teníem davant. Com una fuetada, vaig advertir un cartell que havia passat per alt. À vendre. No hi havia llum al menjador, amb aquelles cortines obscures i brutes desplegades. Totes les cambres estaven tancades.

El desànim em va portar al Cafè-Tabac portuguès de la cantonada on feia vida. Vaig recordar el somriure desdibuixat d’Osvaldo els darrers dies, els diners i el tabac que cada cop em demanava més sovint, el menjar que li portava per cuinar i les cares llargues de Jean Pierre. Imaginava la resta de la història. José em va servir el cafè llarg d’habitud amb una frase de benvinguda mentre jo reprimia un plor d’agraïment. Havia entès que allò era el final dels meus dies a Corbeil, l’hora del retorn. Aquell suburbi inhòspit em va obrir els ulls. Ara ja no sóc un estrany, ja no tinc tanta por. Sé qui sóc.