Mamadou el pescador

Josep Manel Obiol Cabrera

Tan aviat com s’endevina l’alba, Mamadou ja s’enfila amb un saltiró cap al seu bot de fusta. El seu gest roman seriós i en silenci, mentre agafa amb força els vells rems gastats per la salinitat del mar. A poc a poc i amb un ritme cadenciós, rema mar endins, allunyant-se de la costa. La platja i les barquetes que encara estan ancorades en la riba es van fent petites fins que desapareixen en l’horitzó. Llavors, quan ja no albira la seva terra ni la seva gent, deixa de navegar per fumar-se una mica de tabac. Mirar el naixement d’un nou dia enmig del no-res, balancejant-se en braços de Posidó i amb una cigarreta entre els llavis li donen la força i la voluntat suficients per començar la seva particular tasca marina que duu a terme cada matí des de fa tres anys; des d’aquell maleït matí del dia 26.

Al cap d’uns metres d’immersió ja no es distingeix gairebé res al seu davant, i amb prou feina li arriba un raig de llum de sol. Si té sort i la mar està prou tranquil·la, pot arribar a gaudir de la visita d’algun peix perdut, però això rarament succeeix. La majoria de cops només és capaç de veure les seves mans i l’extrem d’una corda que li servia fa anys per lligar àmfores amb les quals pescava pops i sèpies, i que avui fa servir per quelcom ben diferent.

Uns minuts després de submergir-se, arriba per fi al seu destí: vint metres a sota de la superfície. Cada cop que l’abasteix se li fa un nus a l’estómac, però s’empassa saliva i encongeix el cor. Potser si el fa més petit, aquest ja no sent tant, va pensar un dia. I així, quan és al davant d’aquell monstre de ferro, s’imagina que el seu cor es fa tan menut que gairebé ja no batega. Amb aquest pensament és capaç de superar el calvari i enfrontar-se a les seves pors. La bombona d’oxigen que duu a les espatlles ni la nota, però ha d’anar amb compte perquè té els seus perills. Els passadissos, portes i finestres del vaixell enfonsat per on s’endinsa amb cautela són una trampa mortal, i si se li enganxés la bombona amb algun racó sortint, potser ja no podria pujar mai més a l’exterior. Sense pressa, però també sense pausa, esquiva taules i cadires, entra per un local i surt per un altre, enmig de peixos i altres animals aquàtics que obvien la seva presència com si fos un més de la seva família. Finalment, se situa davant d’una porta metàl·lica mig trencada, la qual només s’aguanta per una frontissa, deixant un espai suficientment gran per on pot entrar cap a la cambra dels horrors. No pot evitar encomanar-se a Al·là cada dia que travessa el llindar. La creença en la divinitat sagrada i el profeta l’ajuden a pair tot aquell tràngol.

Amb molta calma, entra per l’obertura i arriba fins on són els cadàvers. Centenars de persones descansant eternament una sobre l’altra jeuen mortes en un racó de la sala de butaques. I entre aquests, la seva filla. Els cossos s’apilonen tots junts en aquella cambra inundada, formant una pila mortuòria que flota eternament. Sembla que ballin tots junts al so d’una sinistra melodia. Mamadou, obrint-se pas lentament entre els morts, no descansarà fins que trobi i tregui a la superfície el cos de la Niara. Una filla que, com el seu nom indica, va néixer amb grans propòsits. Esperances que es van apagar sota el fons del mar i a les quals d’alguna forma intenta donar sepultura traient-la de les profunditats de l’oceà.

A poc a poc s’interna entre els cossos gairebé desfigurats dels passatgers, buscant una mà que porti aquell anell de color roig que li va regalar el dia que va fer dotze anys. Una joia que simbolitzava el pas de la infància a la maduresa, i que la Niara lluïa ben orgullosa el dia que va embarcar. Mai ha pogut trobar-la, però ell sap que no reposarà cap dia fins que no pugui alliberar-la d’aquella presó salada. Els governants van decidir ajornar indefinidament la recuperació dels cadàvers per manca de diners, però això a ell no li importa. Quan la trobi, la pujarà a la superfície amb la delicadesa d’aquell que duu l’objecte més fràgil del món entre els seus braços. Quan tots dos siguin al bot, remarà amb una llàgrima eterna al seu rostre fins a arribar al poble. Allí l’enterrarà juntament amb la seva dona, que va morir al cap d’uns mesos de la desgràcia del naufragi. Un cop hagi acabat amb tot allò, possiblement ja no tindrà res més a fer, i dormirà als peus de les làpides de totes dues esperant que el somni etern arribi també per a ell.

Mentre això no passa, segueix buscant entre els centenars de cossos que romanen allí dintre. Quan calcula que li queda l’aire just per poder tornar a la superfície, lliga la corda a la cintura de qualsevol dels morts i se l’emporta amb ell amb la mateixa cura que si es tractés d’una persona viva que està essent rescatada segons després d’haver naufragat. Amb el rostre seriós tal com va venir, se’n torna a la costa i allí deixa el mort a les autoritats perquè l’identifiquin i facin els tràmits corresponents.

Demà Mamadou continuarà alçant-se de matinada per enfilar cap a l’horitzó a la recerca de la Niara. I així dia a dia, mes a mes, any rere any.

* * *

El vint-i-sis de setembre de 2002, el Joola, un ferri que feia la ruta Dakar-Ziguinchor, va naufragar davant la costa de Gàmbia, deixant 1.863 morts. Només 65 persones van sobreviure.

Actualment, el vaixell resta enfonsat juntament amb centenars de víctimes que encara no han estat extretes del seu interior.