Demà serà diferent

Montserrat Margenat López

Són les set del matí i les finestres del 2n 3a s’il·luminen. El Sr. Enric s’acaba de llevar. Dedica gairebé dues hores a arreglar-se, li agrada fer-ho a consciència. Primer una bona dutxa, no gaire calenta, tonificant. En acabar s’eixuga amb suavitat i es pentina tenint molta cura amb la clenxa. La vol ben recta, que es noti. No té cabells blancs, si en «detecta» algun, de seguida s’afanya a tapar-lo. Després un bon afaitat. La patilla esquerra i la dreta, el sotabarba i el clotet de la barbeta. Quan ja no hi queda ni un pèl, un bon massatge after shave per fer bona olor. La camisa d’un color suau, ben planxada, una corbata a joc, uns pantalons amb la ratlla marcada, i una americana elegant. Després, recull les quatre coses de la casa que no són al seu lloc. Li agrada deixar-ho tot endreçat, preparat per a la tornada. No surt, però, sense haver fet un bon esmorzar de forquilla i ganivet, sempre ho ha fet així i no cal canviar-ho i amb una bona dosi energètica, cap a les nou, obre la porta del seu pis. Baixa les escales i surt al carrer convençut del seu impecable aspecte. Abans, però, mira la fotografia que té emmarcada al rebedor, l’acaricia i marxa.

—Bon dia, Sr. Enric —li diu la portera.

—Tindrem bon temps, avui? —pregunta per dir alguna cosa i per si pot iniciar una conversa. Però res de res. El Sr. Enric saluda cordialment i se’n va carrer amunt.

—On deu anar? De què deu fer? Un dia li ho preguntaré. —Es diu decidida.

El Sr. Enric camina, camina. Gira a la dreta i a l’esquerra. Passa per la plaça principal del seu barri, segueix més amunt i baixa i torna a girar. Fins que arriba a la boca del metro, dues parades més enllà d’aquella que li correspon i penetra a les entranyes de la ciutat. Allà enmig de tanta gent atrafegada, se sent com un més i imagina que ell també va a la feina i que té fins i tot un càrrec important. Però la realitat és que el Sr. Enric no treballa. Està a l’atur i es passa tot el matí viatjant per tota la ciutat.

Assegut a un dels seients observa, somia, imagina i… Després de tants dies la gent ja li és familiar. La senyora atabalada que porta els nens a l’escola, aquell home d’expressió trista que sempre llegeix un llibre, els adolescents que no paren de riure i que ja no saben quina selfie fer-se, la senyora gran que cada dos per tres va al metge amb la cuidadora, la secretària que critica el seu cap. De fet, ja sap a quina estació pugen i baixen, és clar, tants dies, ja els espera. Evidentment, a aquests viatgers fixos els envolten els eventuals: turistes amb els plànols de la ciutat, homes i dones amb els mòbils corresponents, parella d’enamorats…

Als volts de les dues el Sr. Enric dóna per acabada la «feina» i se’n torna a casa. Si algú li ho pregunta, dirà que només treballa al matí.

Obre la porta i el ve a rebre el silenci, la soledat. Torna a acariciar la fotografia del rebedor, menja alguna cosa que ha comprat pel camí i es passa tota la tarda mirant per la finestra fins que es pon el sol. Allà assegut amb la mirada perduda repassa la seva vida. No li agrada. Moltes vegades, se n’imagina una de ben diferent i torna a somiar i… Si no hagués estat tan obedient, potser ara no seria aquí. L’autoritarisme del pare no li permetia fer canvis a l’empresa. Què saps, tu?, li deia. Si no tens experiència. Universitaris, universitaris, què han de saber? Però ell tenia idees, formació, ganes d’innovar. I justament això és el que el seu pare no podia suportar. Molts dies observant la caiguda de la tarda recorda la conversa amb el seu progenitor. Els pensaments no el deixen, l’aclaparen. No va poder encarar-s’hi i aleshores els sentiments es desfermen i… li ressonen les paraules que ell li va transmetre: «L’empresa familiar l’has de portar tu però has de seguir les meves indicacions».

Malgrat els moments de ràbia, es conté. Ha estat educat per obeir, per no plorar, per ser fort. I se sent tan fràgil… Si pogués plorar, cridar… ni que fos un sol dia, però no pot i torna a guardar els sentiments molt endins, on han estat sempre. De vegades, encara pensa, conciliador, que per sort els pares van morir abans del tancament de l’empresa i es van poder estalviar aquest afer.

I així un dia i un altre i un altre. Ja en fa uns quants que el Sr. Enric veu que els seus estalvis estan minvant. Ja no li queda res per vendre i s’adona que aviat estarà en números vermells. Ha de fer alguna cosa, ha de reaccionar i es planteja, ara sí, empassar-se l’orgull i buscar feina. I si s’apunta a l’Inem? Veu que no pot esperar més.

Han passat uns dies i la decisió ha anat prenent força fins a tenir-ho clar.

Avui, el Sr. Enric, després del ritual matiner, surt de casa però abans de sortir gira la fotografia del rebedor. Sap que farà una cosa que els pares no haguessin aprovat.

—Sembla content, Sr. Enric —li diu la portera. I ell fins i tot s’ha atrevit a dir:

—És que avui fa un bon dia, no ha vist el cel?

I deixant la portera bocabadada enfila carrer amunt amb més força que mai.

Més tard del que acostuma a fer, baixa les escales del metro, la cua d’aturats era immensa, no s’acabava mai. Ara, però, ja està fet. Només he de tenir una bona oferta —es diu esperançat.

Puja al primer vagó i seu davant d’una dona que, de primer cop d’ull, li sembla atractiva. Aleshores sense adonar-se’n s’ajusta el nus de la corbata i sent dintre seu un no-sé-què que li recorda la vegada que va conèixer la Mercè. Però no hi vol pensar i, com sempre fa, aparta el no-sé-què, però aquesta vegada el recupera i dissimuladament es mira la dona que té al davant. És elegant, pensa, té estil i uns bonics cabells negres i quins llavis. Li agrada. Ella té la mirada posada a la negror del túnel com si vigilés no passar-se d’estació.

—Em fixaré on baixa i potser la seguiré. —Al Sr. Enric el sorprenen els seus propis pensaments, però li agraden. Pressent que el dia d’avui serà inoblidable. Ple d’emocions. Les estacions es van succeint una darrere l’altra i la dona en qüestió no es belluga del seient. Ja han fet dues vegades el recorregut del metro. Del principi al final i del final al principi. El Sr. Enric mira el rellotge i se li ha fet l’hora de «plegar». No vol marxar sense dir-li alguna cosa i fent el cor fort li fa una pregunta sense importància. Ella contesta i es posen a parlar. Res, quatre paraules però a ell li sembla una gran conversa. Arriba la seva estació i ha de baixar, encara no pot trencar amb el que té establert. Ah!, però hi ha un petit canvi abans de marxar, se citen per demà. El Sr. Enric se’n va a casa. Està content. Té alguna cosa agradable per recordar i a la tarda davant de la finestra s’imagina al costat de la dona del metro fent una vegada i una altra tot el recorregut mentre espera, ara acompanyat, un futur diferent.