Dents noves

Terézia B. Xipell

Sóc el fill pròdig que retorna a casa vestit de parracs, tot pell i os, cabellera cardada en rastes, fòssil encastat al crani que emmarca la cara allargada, la boca esfondrada i els petits ulls ardents que ressalten la lividesa de la pell. No, no sóc d’aquest món. Sense ofici ni benefici, però hores, moltes hores joves al voltant de la llar de foc a la comunitat de punkies tronats d’un poblot abandonat dels Pirineus. Quimeres esvanides en denses fumerades, llargs monòlegs de quixots encavallats en soques serrades en mala lluna. I la Magda, Magdeta, princesa de l’encantament, tothora il·luminada per les flames, primer i únic amor que m’arrossega a un país fred del Nord, a una comuna urbana d’amor lliure. Compartir la Magda lliure i assilvestrada amb el gran barbut, el víking, l’alfa del Serrallo i, jo, vinga a collir tulipes, tot veient els molins i les seves aspes que esdevenen banyes, que no paren de girar i girar, i les tulipes grogues de ràbia per la meva Magda Magdeta masegada pel bàrbar barbaclòs i, jo, vinga a collir tulipes.

Fins que esdevinc un milhomes en la cimera antisistema i, ràbia, cremo containers i, ràbia, tiro llambordes i apedrego la policia bàrbara que, closa en la seva cuirassa, colpeja furient les meves pobres banyes. Surto de la garjola desdentegat, garrotejat en un blues de blaus, buscant consol, la punta de la llengua encara burxa en tots els nínxols encesos d’una boca ja per sempre emmudida. M’acomiado d’una Magda ara despentinada, rampelluda i caçallera. Sóc un heroi de pacotilla que reapareix al poble llorejat d’activista internacional i s’aixopluga a la casa paterna.

No, no era d’aquest món, però ara desincrustat de les rastes i els pantalons virolats he començat a reprogramar el meu cervell amb un curs accelerat de globalització i estandardització. Iniciat en el consum del mercat salvatge, embafat de Candy Crush i greixos hidrogenats, sec al sofà entre piuladisses i emoticones, la pantalla indulgent reflecteix el meu perfil actualitzat i embellit amb silicona virtual. Demà faré un altre pas en la conformació d’aquest nou home biònic, tecnològic i isotònic que es mira el melic d’última generació. Demà comencen les vacances de Setmana Santa i s’inicia el compte enrere vers el nou repte d’estètica avançada, vers el meu viacrucis personal de purificació, el qual m’ha de catapultar a una nova vida d’assalariat modèlic que paga els seus impostos. No, no seguiré l’ofici que el meu padrastre em va ensenyar. Avui la fusteria és tan sols un espai d’hores mortes per al vell artífex; l’escaire, el filaberquí, l’enformador, eines brunyides una vegada i una altra per la seva mà tremolosa, que són retornades amb cura als patrons pintats d’un gris més fosc dels plafons que pengen estratègicament en els murs escrostonats.

Dijous al matí, vint minuts per les vuit. L’ascensor s’atura i just abans d’obrir-se la porta s’escolta un so, com el dels avions, quan el perill s’ha acabat. Surto al passadís i em dirigeixo a la porta bisellada de la consulta. M’acull el somriure immaculat de la recepcionista. Bon dia, Jesús, què, tot bé? Avui és el gran dia, passi, passi. Entro a la sala d’espera. M’assec al llindar de la renglera ordenada de seients encara buits, m’instal·lo als llimbs de l’espera. Tot impecable, uniforme, sedatiu. Tanco els ulls. Respiro: inhalo, exhalo. Visualitzo que camino sobre una mar en calma vers un horitzó irisat de blancs resplendents. Ara la recepcionista ha activat el fil musical. Una música d’aeroport anodina, mansa, mitigadora planeja en l’atmosfera, creant una sensació atemporal. Tot sembla que em vulgui redimir de la por incandescent, que s’arrapa amb violència al ventre i s’enroca a la gola. Respiro: inhalo, exhalo. Visualitzo que llisco lleuger vers una llum encegadora.

La sala d’espera es va omplint. Una noia de llavis molsuts i genives rosades trasteja en el seu supermòbil. Un home gran, a qui li tuf l’alè, mendica la nostra atenció. L’olor piorreica de les seves conteses és engolit pel blanc més pur de les parets i pel mobiliari de resines asèptiques. La noia multitasking ens regala un instant de llampurneig dental, que emmiralla el periòdic i puntual acompliment dels terminis a cal dentista. Ara la pantalla del televisor s’ha activat i tots tres hi dirigim la mirada. Ens mostra una sèrie de fotos del personal de la consulta. Adams i Eves de somriures amples i confiats. Cares animoses, actituds positives, preparades per mossegar sense recança la poma de la vida.

Jesús, m’acompanya? Passi, endavant. M’assec a la cadira ergonòmica activada per un peu professional i en un tres i no res resto ajaçat, indefens, sense saber on posar les mans. Tranquil. No sentirà cap dolor. No ha de fer res. Intento continuar amb les visualitzacions, però noto que començo a divagar. La mare sempre m’ho diu: sigues valent com el pare. No ho sóc i tanmateix ara sóc aquí, a primera línia de front, preparat per a la carnisseria. Ho he aconseguit. He agafat el toro per les banyes i deixant-me de romanços, meditacions i somieigs m’he llançat a la piscina. Com diria el pare, tot té un ordre i una raó de ser. He aturat la contemplació, la floridura. He guanyat el pols a la procrastinació i a totes les síndromes batejades pels psicòlegs, on s’emmascara la por. Prou de naufragis indecisos, prou de corcadures sangonoses. Prou! Ara el sedarem, no sentirà dolor. Pare, en tu confio, vull ser com tu, coratjós, resolut, diligent, pare, no m’abandonis ara. Una gran agulla afiladíssima es clava, s’endinsa en el muscle tremolós. Em rendeixo, em lliuro. Les meves carns amollades, pare en tu confio, el meu cos ofrenat en tota la seva innocència, en tu confio, la meva boca oberta tenallada, en tu confio. Un xerric inclement, una penetració vibrant commou tota la meva carcassa, grsigrsigrsiiii, agressió incessant, incisiva, indolora, pare en tu confio, escomesa al moll de l’os, grsigrsigrsiiii, col·lapse nerviós, ressò de veus llunyanes.

Sóc nafra viva, encara adormida per l’amable anestèsia. De camí a casa els peus caminen d’esma, els ulls copsen un miratge vagament familiar, encaperutxat del món, mortificat. Els claus acabats d’encaixar supuren sang i fel. Hi ha una esperança encarnada en unes dents noves, preguem, hi ha un ciri encès, preguem. Ara jec en la foscor. Sang resseca lacera les cavitats del nas i, tot envaint la gola, enceta un seguit d’estossecs secs, mentre un afilat fil de pescar martiritza la boca des d’ahir. A la nit, un pas militar llunyà retruny en el meu cap, accelerant connexions cerebrals d’agonia. Tiiiiii-tí ti-ti-tiiiiiii-tí, l’aguda trompeta de la passió afua el dolor en les sis cavitats de la mandíbula superior, metall nou que s’arrela a la nafra. Flama pura.

Al matí la doble finestra blanca retalla un cel blau cel. Del llit estant veig com el bastiment del mig parteix el vol de dues cigonyes, que foraden amb els becs la llum blanquinosa del dissabte de Pasqua. Un veí ha fuetejat la persiana de cop i de lluny arriba el llampegueig esperitat d’un cotxe que s’allunya. La mare obre una escletxa dins la foscor. Ella voldria dur la creu, amorosir la tibantor del meu rostre, beure’s el calze amarg, que el meu cor bategués segur i confiat. Ja passarà, tot passa, fill. Aquest pensament m’abisma en la visió d’unes busques aturades, d’aquest tot que encara no ha passat. D’aquest únic temps de carn entumida, de pulsió rabiosa batent en les meves genives. Espero sense gaire fe la meva resurrecció.