El diari de Jane

Josep Casals i Arbós

És curiós perquè només ens vam veure cinc minuts i d’això ja fa anys, però si algun cop escolto en un mòbil la melodia dels primers acords d’El diari de Jane, dels Breaking Benjamin, penso en Hò Nông. I la nit que segueix —mai no ha deixat de passar— el somio que fluctua com un peix cansat entre aigües tèrboles i fredes. Se li veu un rostre extremadament pàl·lid i tou.

Vaig conèixer Hò Nông un dia de mitjan gener quan jo sortia de visitar el palau imperial de Hue, al centre del Vietnam. La meva guia, la Quý, el va saludar efusivament i me’l va presentar com el cosí germà del seu pare. Era baixet i molt prim, molt; tenia els ulls petits, la cara tota clivellada i quatre cabells blancs i esclarissats al cap. Quan va somriure a la noia, vaig veure que li quedaven ben poques dents. Em va saludar ajuntant les mans sobre el pit mentre inclinava lleugerament el cap. La Quý li devia explicar que jo estava fent un reportatge per encàrrec del ministre de turisme i que ella m’havia estat assignada com a guia. Ell escoltava amb educació i assentia amb breus moviments de cap. No sé si va ser per l’afecte que vaig percebre que la noia li professava, però l’home em va caure especialment bé. Més tard, anant cap a la pagoda de Thien Mu, vaig demanar a la Quý que me’n parlés.

Hò Nông havia lluitat contra els nord-americans a l’anomenada guerra del Vietnam, que va tenir lloc al tercer quart del segle xx. Malgrat que sempre havia estat prim, per aquell temps era un soldat fort i àgil, i molt deixondit. Es movia com una fura pels túnels de Cu Xi. En acabar la guerra s’havia llicenciat amb honors i havia tornat al seu poble, a Hue. Per recompensar la seva lleialtat i el seu heroisme, l’estat i el partit li havien atorgat el càrrec de guarda del pas a Ngur Bïnh. També li havien confiat la custòdia del seu rifle Simonov, que havia de mantenir en perfecte estat de revista.

Cada dia Hò Nông havia d’abaixar les barreres del pas a nivell, esperar que passés el tren de Hanoi i aixecar-les un total de dotze vegades. Igual que deu passar a milers de passos a nivell de tot el món, però el de Ngur Bïnh era un pas singular perquè ni a una banda ni a l’altra no hi havia cap carretera ni res que s’hi assemblés. En vint-i-dos anys que feia que n’era guarda, Hò Nông mai no havia vist ningú que s’hi esperés o que el creués. Però ell no preguntava el perquè ni es plantejava hipòtesis. Ell complia escrupolosament el protocol: abaixava les barreres uns minuts abans que passés el tren i les aixecava quan ja havia passat. Així mateix, cada nit extreia el vell rifle rus de la funda de roba, el desmuntava, netejava sobre net i el tornava a muntar.

Abans que l’hi preguntés, la Quý em va explicar que un polític de la capital nascut a Hue, ascendit per mèrits de guerra, havia decidit de posar unes barreres i una caseta de fusta per al guarda en aquell tram de via que travessaria una carretera que s’havia parlat de fer entre Hue i el mausoleu dels antics emperadors. El pas a nivell s’havia instal·lat immediatament però el polític va ser depurat poc després en el decurs d’una crisi de govern. De la carretera mai més ningú n’havia tornat a parlar, però Hò Nông cobrava la nòmina puntual i regularment i de la mateixa manera ell acudia al seu lloc de treball.

Malgrat la seva joventut i un tarannà amb influències occidentals, la Quý era una guia diplomada a les escoles del partit del govern i sovint li detectava cert llenguatge propagandístic en les seves explicacions. En aquest aspecte em recordava un guia que vaig tenir a Cuba. Però la Quý m’agradava més. No només perquè era una noia molt maca, sinó també perquè ens havíem compenetrat bé des del primer moment. I la sensació de confiança i la complicitat creixien a mesura que passàvem dies junts.

La nit abans de marxar la vaig convidar a sopar al meu hotel. Ella va dubtar un moment —ara suposo que es preguntava si li estava permès—, però finalment va acceptar. I quan anàvem per les postres va ser ella qui em va preguntar si volia que es quedés fins l’endemà.

Ens va despertar la melodia del començament d’El diari de Jane, dels Breaking Benjamin, que la Quý tenia al mòbil. A fora hi havia claror però el sol encara no s’havia aixecat. La Quý parlava en vietnamita i jo no entenia res, però era evident que alguna cosa greu passava. En penjar, va quedar uns instants amb el cap cot. Quan el va aixecar em va comunicar que Hò Nông havia mort i que se n’havia d’anar. Va permetre que l’acompanyés i la vaig seguir fins a un moll on esperava un home a dalt d’una barca amb motor. Hi vam pujar sense que ningú pronunciés cap paraula i vam navegar callats riu avall fins al pont de Dâ Viënt.

El matí del vint de gener era tebi. Una pluja molt fina, gairebé imperceptible, conferia una atmosfera melangiosa als paisatges paradisíacs de l’entorn del riu dels Perfums. Alguna cosa, però, alterava l’harmonia ancestral. A la riba, sota el pont, s’havia congregat una munió de gent i els que trescaven a les barques sorreres havien parat de pedalar els torns. Tothom observava en silenci expectant com dues llanxes de la policia fluvial s’ocupaven d’extreure un cos del fons del riu. La notícia s’havia estès com la resplendor d’un llamp en una nit fosca. A l’albada, Hò Nông havia anat al pont, s’havia lligat una pedra grossa als peus i s’havia precipitat a les aigües fosques.

Tal com estava previst, vaig partir a primera hora de la tarda d’aquell mateix dia. Un mes després —jo ja era a Barcelona donant els últims tocs a la versió definitiva del reportatge— vaig rebre un correu electrònic de la Quý. Havia volgut esbrinar els motius del suïcidi de Hò Nông.

Aquell dinou de gener, escrivia la Quý, tothom havia vist Hò Nông trist i murri. Ningú no se’n va estranyar, però, ja que seria el primer Tet que celebraria sense la seva mare, morta feia pocs mesos.

Per reconstruir els últims moments del seu parent, la Quý va anar a passar una nit, sola, a la barraca del pas a nivell. En un racó, a terra, hi va veure dues ampolles de vidre que contenien els cadàvers d’uns animalons —semblaven rèptils— i un plat amb la cera consumida d’una espelma. Va deduir que l’home l’havia encès en memòria de la seva mare i havia begut, fins a entumir-se, molts glops d’aquell licor d’arròs i herbes macerat en escorpins i serps que li enviava el seu cosí del delta del Mekong. A alguna hora de la mitjanit profunda, l’instint i el costum —s’havien d’abaixar les barreres— devien despertar Hò Nông però el cap li devia donar voltes i s’havia tornat a endormiscar. L’havia eixorivit més tard el terrabastall del tren. Sobresaltat, es devia incorporar d’un bot i havia sortit esverat. Encara devia haver pogut veure passar els últims vagons. Res més no havia succeït llevat que ningú no havia abaixat les barreres i Hò Nông, per primera vegada a la seva vida, no havia complert el seu deure. I això l’havia portat al pont.

Al correu, la Quý també em deia que sortia amb un noi i que se l’estimava.

* * *

Vaig tornar a Hue al cap de dos anys per assistir a les noces de la Quý. El dia abans, ella i el seu xicot —feien bona parella— em van portar a veure el pas a Ngur Bïnh. Tal com les havia deixat Hò Nông abans d’anar a tirar-se del pont de Dâ Viënt, les barreres estaven abaixades però es veien gairebé desintegrades pels efectes dels corcs i les humitats. La caseta de fusta també estava molt deteriorada. La carretera no s’havia construït i els pelegrins i els turistes encara utilitzaven les barques per anar a visitar el mausoleu dels antics emperadors. Quan vaig preguntar pel Simonov de Hò Nông, em van dir que el rifle estava actualment exposat al Museu de la Guerra de Ho Chi Minh. D’ençà d’aquell dia de gener sota el pont, quan hi pensava, sempre em preguntava per què Hò Nông havia triat el riu i no una bala.

M’ho vaig passar bé, al casament de la Quý. Ella estava contenta i jo vaig conèixer gent interessant, com aquell cosí de Hò Nông que vivia al delta del Mekong. També vaig fer moltes fotografies a tots els parents i amics dels nuvis; als vietnamites els agrada molt, fer-se fotografies.