Dones ocupades

Isabel Salvat Salvat

Enyoro quan anava a veure la mare els diumenges. Ens asseia amb ella i les seves amigues al voltant de la taula del menjador i jugàvem a cartes. De vegades, quan jo arribava estaven jugant al cau, i em quedava una estona mirant. Llavors ella encara no tenia la Fàtima i jo els servia gots d’aigua o tallats descafeïnats, fins que la mare deia de fer un cinquet, ara que som més colla. A les dues ens agradava el cinquet amb dues baralles, que no depenia tant de la sort com de saber posar la carta adequada. I la mare en sabia, jugant a les cartes li sortia la intel·ligència i la punyeteria que s’havia hagut de guardar tota la vida.

Jo no en sabia tant com ella, i això que m’hi esforçava, com si en comptes de jugar a cèntim d’euro, m’estigués jugant l’herència en una timba de tafurs. M’agafaven unes taquicàrdies terribles quan em quedaven poques cartes i veia la possibilitat de guanyar. Només que sovint la mare s’havia pogut guardar la que em faltava per posar-les, i jo acabava perdent. Ella feia, és que tenia bones cartes, i somreia cap dintre, contenta d’haver guanyat. Deia això, però jo li notava certa commiseració, i una mirada burleta que deia, mira que ets babaua, filla meva, mai has estat massa llesta, ni amb les cartes, ni amb la vida. I llavors jo explicava de les meves conferències i de les meves estades a l’estranger però res m’esborrava la seva mirada i el sentiment que mai no estaria a l’altura, fes el que fes.

De mica en mica vaig anar escurçant i espaiant les visites dels diumenges, fins a deixar-hi d’anar. Em desesperaven les amigues de la mare, massa grans per jugar al cinquet, massa velles per parlar d’altra cosa que de les seves malalties. Vaig assenyalar amb mare tots els dijous de l’agenda, però sempre se m’allargava la feina, hi havia un sopar o una pel·lícula i passaven les setmanes sense tenir temps de trucar-la.

Ara penso que només eren excuses: les amigues, les ocupacions. Ara penso que em molestava trobar-hi la Fàtima, que agafés ella el telèfon. Que la mare la calcés en totes les converses.

Penso que me’n volia protegir i tant de bo me n’hagués sortit.

La Fàtima, una dona cepada, dura com un impediment, cuidava la mare. El meu germà havia decidit llogar-la perquè l’ajudés amb les feines de la casa. Així m’ho va explicar, però en el fons sabíem que li posàvem una cuidadora, que la mare ja era gran i, si es posava malalta, cap del dos podria estar per ella. Primer va deixar caure que me’n podria cuidar jo, li vaig dir que de cap manera, que, amb això, com en tot, havíem d’anar a mitges. I a mitges vam dir d’anar, jo tindria la Fàtima quatre hores per setmana, ell la tindria quatre hores més, i que la mare decidís quantes hores la volia. Però la mare ens ho va deixar molt clar, no la vull, no vull cap dona, si me la feu venir, no penso obrir-li la porta.

No sé com s’ho va fer la Fàtima per vèncer la tossuderia substancial de la mare, però al cap de poc temps estava instal·lada a casa seva. Va començar fent-li la compra, i així no li calia sortir, després el menjar, i va resultar que després d’haver-ho fet tota la vida, a la mare no li agradava cuinar. La casa va començar a fer l’olor espessa i gruixuda dels menjars de la Fàtima. A la cuina sempre hi havia safates amb dolços de colors vius, roses, blaus… i la mare et deia, tasta’n un, ja veuràs que bons, els fa la Fàtima, quina manya que té aquesta dona! A mi no m’agradaven gens, massa dolços, se t’enganxaven a les dents i als dits, però la Fàtima es quedava mirant i n’havies d’agafar un de cada color i dir, hummm, són boníssims. Després me n’anava al lavabo a escopir-los i a rentar-me les mans, i sovint m’hi quedava una estona mirant-me al mirall.

M’agradava aquell mirall, m’hi veia guapa, la cara fina, la cintura marcada. Com si d’alguna manera s’hi hagués quedat enganxat el meu jo adolescent i encara el pogués fer sortir per davant de les arrugues, del greix i de la caiguda de la carn. Allí havia vist com em creixien els pits i com perdia la nuesa en sortir-me pèl al pubis. En aquell mirall m’havia maquillat per primera vegada i m’havia tapat el primer xuclet. Quan visitava la mare, m’hi posava de cara i mirava fix, era molt important evitar els perfils, en els perfils era on apareixia la jo de quaranta-nou anys i, encara més, si em descuidava, m’hi podia sortir la mare, cada vegada més grassa, més sòlida i més immòbil.

Dic que la mare s’havia engreixat i potser no és veritat. La mare sempre ha estat prima, una enveja de les germanes del pare, menys afavorides per la genètica, com si es notés que en la seva família mai no s’hagués passat fam. Potser no s’havia engreixat, potser només m’ho semblava pels vestits que li comprava la Fàtima, pels pentinats estarrufats —la mare estava encantada de no haver d’anar a la perruqueria—, pel posat d’estàtua que adoptava, sempre asseguda i envoltada de coixins. No s’havia engreixat però la seva carnadura havia agafat una altra consistència, una cosa que em feia angúnia quan li havia de fer un petó, notar sota els llavis una mena de duresa, com si la carn es resistís a deixar-se enfonsar.

I llavors va passar. En aquella època jo encara em movia per la casa amb la llibertat d’haver-hi crescut. Obria la nevera o els armaris només per obrir-los, com si alguna cosa d’abans se m’hagués quedat a dins. Era dijous, érem a la cuina, les dues soles —la Fàtima havia anat a comprar— i li vaig dir de fer unes cartes. Mentre ella s’hi negava, a què vols que juguem tu i jo soles, espera que arribi la Fàtima, amb tres no serà tan avorrit, jo ja estava obrint la porta del menjador per agafar la baralla. Recordo perfectament que havia encès el llum, que no va ser un efecte de la fosca. Vaig obrir de bat en bat la porta del menjador on havíem celebrat tants santperes, Nadals i tions i allí hi eren la taula allargada, les cadires amb el seient de vellut vermell, el bufet amb les copes de cristall, el llum del sostre —sense la llàgrima que jo havia trencat quan tenia vuit anys—. Hi eren totes les coses de sempre i aquell no era el menjador de casa, no era el menjador on havia sopat després d’haver estat amb un home per primera vegada, on hi havia el dolor entre les cames i la sensació d’haver-me fet gran; no era la taula on havia fet els deures de petita, la taula dels cinquets amb la mare.

No hi vaig entrar, és clar. Abans d’apagar el llum i tancar la porta, vaig pensar en la mania de la Fàtima en canviar les coses de lloc. Una mania que m’havia fet perdre molt de temps quan m’ajudava a casa. Molt de temps i moltes enrabiades. Com si ella sabés, millor que jo, com havien d’anar les reixes metàl·liques de damunt els fogons, com s’havien d’ordenar els llibres i les tovalloles; els estris de neteja i tantes coses més que ja he oblidat. Segur que havia netejat els vidres amb amoníac i els mobles amb Politus —amb els productes de neteja la Fàtima era inflexible— i havia fet canviar l’olor del menjador, com havia fet canviar l’olor de tota la casa.

Em vaig asseure al costat de la mare a mirar un concurs que feien a la tele. Ella no em va preguntar per què tornava sense la baralla, i jo no vaig esperar que tornés la Fàtima per marxar. En el replà, em va semblar sentir una remor a l’escala i per por de trobar-me-la vaig agafar l’ascensor. La mare viu en una casa antiga i aquella capsa de fustes i vidres li devia semblar a la Fàtima un taüt penjat d’una corda, un trastot que calia evitar. Mentre baixava, recomponent-me la cara i la roba en el mirall, em va semblar veure-la pujant per l’escala, carregada de bosses i feixuga, i vaig haver de mirar-me les mans per no sentir-hi el pes de la compra. Mirar-me les mans per veure-les buides, alleugerida que fos ella i no jo la que es tancaria a la casa, amb la tele i la mare, a sopar i a morir.

Vaig trigar unes quantes setmanes a tornar a ca la mare. De vegades la trucava per dir-li que estava molt enfeinada, que ja miraria d’anar-hi el dijous vinent. Confesso que no hi pensava gaire, com si la part que ocupava la mare en la meva vida s’hagués anat fent petita, desplaçada per totes les altres ocupacions. I com si aquesta absència em dotés d’una lleugeresa que no havia tingut mai. Dic això i sento la seva veueta, sí, filla, lleugera com un globus, que va a on el porta el vent. La veritat és que recordo molt poc d’aquesta època, de cada dia que van passar fins que vaig tornar a casa la mare, com si la veueta tingués raó i aquells dies els hagués pres el vent.

Malgrat la peresa, m’havia arreglat a consciència —el punt just de colònia, que la mare em digués que feia bona olor— i havia passat a buscar-li uns bombons a la Vienesa que li agradaven molt. No sé què devia estar cuinant la Fàtima, però ja en el replà se sentia una olor d’espècies que em va fer pensar, malaguanyada colònia, aquí dins només es deu poder sentir aquest tuf. El rebedor estava igual com sempre, i el passadís, i la cuina al final del passadís, on la mare seia. Devia ser l’olor, perquè a mesura que m’hi apropava sentia que, encara que tot estés igual que sempre, tot estava canviat de lloc. La dona que em saludava des de la cuina devia saber-ho, somreia amb malícia, mirant-me directament als ulls, volent imitar la mirada de la mare, el seu posat, la seva manera de creuar les mans sobre la falda. Em va dir de jugar al novalabadar, em va dir amb la veu de la mare, t’agradarà, s’assembla al cinquet. Vaig pensar, mentre li robava una carta, amb aquesta baralla tu mai més guanyaràs al cinquet. Mentre ella col·locava les cartes i jo reculava, com qui fuig d’una trampa, vaig sentir un soroll al passadís, o potser al lavabo, un frec insistent de paper al mirall.

L’ascensor va trigar molt a arribar al replà, o potser només m’ho va semblar. Ni vaig considerar baixar per les escales, les veia massa fosques, massa estranyes, un altre parany. Em recordo prement el botó i sentint la veueta, amb una vegada n’hi ha prou, per molt que pitgis no anirà més de pressa, destralera, l’acabaràs espatllant. Devia ser la veueta o la culpa, alguna cosa em devia entelar el cervell per deixar que la Fàtima es colés dins l’ascensor, que es mirés al mirall amb la meva cara, que omplís d’olor espessa i gruixuda l’olor del meu perfum.

Al carrer, mentre caminava de pressa, vaig voler veure quina carta li havia pres. M’hauria agradat que fos un set, el set eren les cartes preferides de la mare, les que deia que donaven el control dels cinquets. M’hauria agradat que fos el set d’espases o, encara més, el set de cors.