Maricín

Romana Ribé Llenas

Salvador,

T’escric aquesta carta per dir-te adéu. No adéu fins al cap de setmana, sinó que vull dir que això nostre s’ha acabat, tal com ho diuen a les pel·lícules.

Després d’esmorzar he anat a casa la Remei, aquella que anava a la meva classe a l’escola. Ha obert la seva mare i l’ha anat a buscar a la seva habitació. Encara anava en pijama perquè avui és festa a l’institut. Li he dit que quan pugés al tros vingués fins a casa teva i et digués això: «Tu i jo hem acabat per sempre», que t’ho digués de part meva. Però ella ha arrugat el front i ha dit que per què no et trucava, doncs, perquè no té telèfon, li he contestat. Després, de bona fe, ha proposat que el seu pare ja em pujaria en cotxe i que t’ho digués jo mateixa. Però jo no els vull molestar, coi, i he dit que no i que no. Llavors ha dit que em deixava l’ordinador perquè ho escrigués jo, si volia, que ella em corregiria les faltes i et portaria la carta. Com que ella en sap tant de tot, com que l’any que ve farà carrera… Encara que això de les faltes a tu segur que tant et fa. Jo d’ordinador no en sé, i trigaré qui sap quant a escriure la carta perquè em costa trobar les lletres i picar-les amb el dit, però m’és igual, coi! La Remei ha dit: tranquil·la que no tinc pressa, agafa’t el temps que calgui.

Si visquessis al poble i no en aquell coi de mas a la quinta forca, t’ho podria venir a dir jo mateixa, però no puc conduir perquè no em van donar el carnet de cotxe, ma mare es va cansar de pagar. Això ja ho sabies, però ara no ho esborro, que costa molt.

Al principi, quan vam començar a festejar, vaig estar contenta, perquè ja me n’havia cansat d’anar els dimecres al descampat i trobar-me tots els nois de la comarca. Es veu que s’ho deien de l’un de l’altre, i hi havia dies que en venien dos, però hi havia dies que en venien quatre o cinc, i au!, un darrere l’altre. Això volia dir que els hi agradava, no? Es veu que tant els hi feia que portés aquestes ulleres tan dobles, perquè a la cara ni em miraven. A l’hivern feia fred, coi, i n’hi havia que em feien despullar tota, per això agafava aquelles galipàndries. Però el Janot de ca Mateu era més considerat, només em feia abaixar les calces. Era el que m’agradava més. Jo esperava que s’enamoraria de mi i seríem nòvios, i aniríem a passejar i al cine i tot això, però no. Com que ell no em deia mai res, un dia li vaig dir jo, vols que siguem nòvios?, però ell només va contestar, de què vas? I no va tornar mai més. I ara si em veu pel carrer, gira el cap, el molt bord.

També va passar que ma mare em va seguir un dimecres i ho va descobrir. Era un vespre de primavera, me’n recordo que ja hi havia roselles, i quan vaig arribar al descampat un d’ells ja s’esperava, que no sé com es deia perquè no era del poble. Em vaig estirar i ell a sobre, i de seguida em va fer incorporar com un pal d’escombra la veu de la mare, cridant com una boja des del camí: Maricín, vine aquí ara mateix!, cap a casa! Vaig obeir sense pensar-m’ho dues vegades, i ella en tot el camí no va parar de picar-me al cap, i vinga dir que ja s’ho podia haver pensat, que jo era un putot, que no veia que em prenien el pèl, que què en farien de mi i no sé quantes coses més. Al final va plorar i va dir una cosa que no vaig entendre, que sort que havien fet cas al metge i m’havien fet operar. Que jo sàpiga l’única vegada que m’han operat era d’apèndix. Què hi té a veure amb els nois? Però no vaig preguntar res.

Per tot això, aquella tarda, quan ens vam trobar al camí dels contenidors, tu dalt del tractor i jo a peu, i vas dir, puja que et porto, ràpid vaig pujar al remolc. Ja ens coneixíem del poble, però no havíem parlat mai, potser perquè tu tens quinze anys més que jo. Et mirava des de darrere, tan despentinat i brut com sempre, i abans d’arribar al poble em vaig posar a pentinar-te amb els dits. Tu em clavaves aquells ullets de mostela al mig de la teva cara fosca, i quan vam ser al revolt de l’entrada vaig baixar. Vas dir alguna cosa que no vaig entendre. Què? Demà a les 8 als contenidors, i jo vaig riure i vaig tirar cap a casa.

Sembla que en faci tant de temps! Llavors em creia que ens casaríem i tindríem fills.

Si no vull continuar amb tu, no és perquè ma mare digui que des que va morir ta mare encara ets més feréstec que abans, que almenys ella et feia rentar de tant en tant al safareig. Tampoc és perquè el Joan del costat de casa no es cansi de repetir que ets tu el que a les nits robes gasolina dels altres tractors xuclant amb un tubet i posant-la a un bidó. Ni perquè et faltin dues dents i no tinguis vàter ni dutxa a casa i hàgim d’anar a fora al clot. Ni perquè em diguis quatrojus. Tot això tant em fa, o m’importa una mica però no massa, els homes ja se sap. El que no puc suportar és la capsa de sabates dels foradets que guardes a l’habitació. Només d’imaginar-me-la ja m’esgarrifo i he de tancar els ulls fort. Quan t’acostes amb la capsa a les mans i sento aquell sorollet de centenars de potetes em poso a tremolar sense voler. I quan l’obres, voldria desaparèixer i ser a casa meva tapada amb una manta. Tu sempre dius que és un joc, però després t’enfades i crides, i em tires capellans quan dius estigues quieta, càgon tot! I l’últim dia em vas lligar, i jo plorava i em removia allí estirada i nua. I tu vinga riure mentre me’ls anaves posant a sobre. I m’anaven cap als pits, i cap a la xona, i, ecs!, no hi vull pensar més! Fa dues nits que hi somio i em desperto suant i cridant. Ma mare no para de preguntar què em passa, però jo no l’hi he explicat. Aquest joc no m’agrada i no tornaré mai més. Mira, ara em cauen les llàgrimes i tot. Li dic a la Remei que ja estic, i ja no vull saber res més de cap home, ni em vull casar, ni tenir fills ni res, coi.

Adéu per sempre.

Maricín