El creador impertorbable
Natàlia Soler González
No podia sortir. Patia perquè pensava que si sortia li podia venir un rampell creatiu i la simple idea de pensar que aquest rampell el podia agafar en calçotets l’angoixava fins a tal punt que preferia no sortir. Pensava que en plena rauxa creativa no tindria res on apuntar, res on fer quatre notes, res on gravar-se verbalitzant tot aquest pensament, res on plasmar tot aquell esclat pur i genuí, que es perdria sense veure la llum i que no podria recordar al peu de la lletra. Es veia, s’imaginava amb gran pànic totalment desvalgut, sense poder contenir aquell tresor prosaic fins a trobar un tros de paper de mida assequible, un llapis amb prou punxa, una tauleta d’algun conegut que sabés com fer servir, un ordinador públic no gaire contagiat. Ja feia temps que no presumia de telèfon mòbil tàctil on fer-hi anotacions à plein air; no podia suportar que algú el truqués en plena empenta creativa, que es fes un embolic de tecles tàctils i botons, i que el torbessin en aquell instant màgic fins al punt de fer-li oblidar què estava a punt d’escriure. Feia temps que no tenia telèfon a casa, ni rebia correu postal, ni encenia la televisió o la ràdio, ni li funcionava l’intèrfon, ni obria les persianes, ni mirava el Facebook. No podia suportar la idea de ser interromput mentre creava.
Encara que sortís amb algun equipament d’escriptor deambulant, preparat per si la ràfega narrativa es presentava triant tomàquets o agafant del prestatge el sabó del rentavaixelles, tampoc cap model de quadern Moleskine li anava bé per escriure coses al supermercat; no solament per qüestió de mida, fermesa de les tapes, compaginació de línies i quadrets o format del paper, sinó perquè el que de fet no suportava ni en pensament era que pogués trobar-se la veïna del cinquè o el veí del replà i li estronquessin la història que just li acabava de venir al cap com una il·luminació.
Tampoc hi havia cap model de bolígraf, estilogràfica, pinzell, llapis de mines o punta fina de tinta bona que satisfés les seves necessitats fora de casa, ni cap paperot que es pogués emportar per si de cas: o eren massa petits, o no tenia res on recolzar-se, o xuclaven la tinta convertint les seves grans idees en una gran taca de la qual no s’entenia ni un borrall. A més, i per si no estigués prou empatollada la seva vida d’escriptor, temia totes i cadascuna de les coses, persones i situacions que li podien interrompre l’acte creatiu i potencialment transformar aquella gran història que havia sorgit en un nyap.
En la seva follia creativa, era capaç de passar dies sense menjar ni beure, dies sense parlar ni entendre, dies sense dormir, dies sense veure-hi més enllà de les seves històries, dies sense anar de ventre, dies sense pensar en res més que no foren ells, dies sense fer la digestió ni la fotosíntesi, dies sense respirar, dies sense saber si era de dia o de nit, dies sense dia i nits sense nit.
Per assegurar-se cap interrupció; una història impertorbable; un seguit de meravelles sense daltabaixos; un fil argumental al límit que seguia en tensió sense cap entrebanc; un desenvolupament interminable, que semblava que no pogués ser de les pàgines que arribava a durar; va haver de treballar molt dur. Va treballar molt dur per arribar a estar del tot incomunicat o, tal com ho veia ell, comunicat plenament amb l’únic que donava sentit a tot: els seus relats, les seves narracions.
Primer va renunciar al mòbil; era senzill desprendre’s d’una càrrega comunicativa tan feixuga i pesada quan, ben mirat, fa uns anys, ni existien. La seva mare li trucava cada vegada que li venia la inspiració. No podia suportar sentir-lo fimbrar a sobre de les taules, emetent aquells pippips que, tot i que gairebé silenciosos, es filtraven entre les parets del seu apartament i li arribaven a l’orella i li perforaven el full a part del timpà. Si el silenciava, encara s’encenia cada vegada amb aquella llum blanca brillant, que arribava a tot arreu, travessava calaixos i la fosca de la seva caverna fins arribar a enlluernar-lo, i el deixava cec de mots. Un dia el va llençar daltabaix del balcó, mentre parlava amb sa mare. La mare cridava, mentre queia balcó avall des del setè pis.
Després va sabotejar l’intèrfon i es va desempallegar del carter. El carter trucava sempre no dues ni tres, sinó una sola vegada, però insistentment i fins i tot insidiosament, com si haguessin posat cola al timbre del setè quarta. Aquells mec-mecs prominents eren inquisitius, transmetien pressa, i no s’aturaven fins que el nostre home obria, i es convertia així, molt possiblement, en l’únic veí no sord que podia oferir, a aquelles hores, un servei de porteria exclusiu al carter. Aquell dia, aquell home amant dels segells i els timbratges va pujar-li un certificat. Va aprofitar l’avinentesa per deixar clar que s’esborrava, que anul·lava, que rescindia, que renunciava a tota carta, targeta postal o petit paquet que pogués rebre. Li va demanar que esborrés el setè quarta de les adreces, guies i Google Maps, i que no fos perceptor de la més petita correspondència. Com que no creia haver-se desfet de les missives que l’obsedien i de les visites matinals del carter, martellejant el timbre, va resoldre agafar el tornavís i desmuntar el porter automàtic. El saboteig va ser ràpid; com que no podia desxifrar de cap manera què era per a què, va tallar tots els cables diminuts que se li presentaven davant els ulls, acolorits i desafiadors.
Després es va decidir a no encendre cap aparell de ràdio o telecomunicació. No tenia parabòlica, així que això ja restava uns quants canals de possible destorb. Com que parava tot el dia a casa, i per davant de la ràdio o la televisió hi passava sovint, va decidir que havia de prevenir que, empès per cap mena de feblesa transitòria, pogués pitjar el botó d’encendre els aparells. Amb molta cura, per mirar de no iniciar la marxa de cap d’aquests de manera involuntària, va fer malbé no solament aquells menuts portals a la distracció de la seva ment creativa, sinó també els seus comandaments a distància. No podia, doncs, encara que ho hagués desitjat en moment de feblesa, posar-se en contacte ni amb la caixa tonta ni amb la de trons. Va llençar pel celobert tots els seus CD, vídeos, cassets i unitats d’emmagatzematge de dades, per si de cas.
Això, però, no era suficient per mantenir l’ambient creador infranquejable, verge i pur. La llum també el molestava; alguna cosa el podia distreure des de fora, com ara alguna veïna canviant-se de calces just en el moment que havia decidit què en faria d’aquell personatge que no es decidia a pujar anant avall o a baixar anant amunt. Notava que qualsevol petita cosa que pogués passar a l’altra banda de les finestres el podia castrar intel·lectualment; el podia deixar en un coit interromput de genialitat literària. No volia que ni pardals ni capvespres, ni veïnes de davant ni la sortida del sol, ni gats per les teulades ni temporals, el deixessin sense el seu moment de clímax. Va abaixar les persianes i es va mirar d’assegurar que aquestes no podien tornar a pujar. Va tallar totes les cintes que les estiren amunt cada matí i les porten avall cada nit.
Va convertir l’apartament en una caverna fosca on el temps era igual mentre no el destorbés de relatar les se-ves històries. També va haver de treure totes les piles i la corda a rellotges i despertadors. Es va inventar un temps que fluctuava lliure sense destorb i un dia de l’any 2087 per despistar el seu ordinador portàtil, i no destorbar-se mirant de reüll quina hora era i en quin dia vivia. Així res no el faria torbar la seva ratxa generadora d’històries meravelloses.
Va renunciar a Internet, es va desfer dels contactes, de les xarxes socials, del seu compte de correu, de la missatgeria instantània; no va tornar a entrar al Facebook perquè temia, tenia fòbia, als m’agrada, als compartir, als murs d’uns i altres, als comentaris i les sol·licituds d’amistat, perquè tots aquests apareixien en el moment més inesperat, es notificaven insaciables quan podia ben bé ser que estigués en plena catarsi.
Amb tot aquest embull com un enorme bunyol de quaresma encara no en tenia prou; no estava convençut de no ser interromput. Si tenia aigua corrent, podia ser que la dutxa de cop i volta degotés i el destorbés. Podia ser que, tenint electricitat, alguna cosa fes una espurna: que tot espetegués de cop i volta fent un gran terrabastall que el trasbalsés. Si tenia porta, algú encara podia picar, ja que semblava haver-hi alguna cosa estranya amb el timbre de baix, i el de dalt tampoc funcionava. Podia ser que, tenint gas ciutat, el comptador fes un pet i provoqués un escàndol que l’espantaria inevitablement. Si hi pensava, tenia taquicàrdia i es destorbava a si mateix. Podia ser que, tenint enteniment, aquest el fes rumiar massa i el despistés del fil argumental. S’estava tornant boig, i això el distreia; desviava la seva atenció de la principal missió vital que tenia establerta, i per a la qual havia estat prenent tantes i tan variades mesures. Va aconseguir asserenar-se i viure al dia, enganxat als seus moments ininterromputs de creació.
No podia sortir. I es va limitar a comunicar-se amb les seves irrealitats, vivint dins d’un relat creat per si mateix i només per a ell. No podia sortir, perquè un esdeveniment traumàtic va confirmar les seves més temibles elucubracions. Un vespre agradable de setembre va anar al parc a respirar una mica d’aire fresc, a esbargir-se després d’un dia carregadet de feina. Es va animar a donar menjar als coloms, així que portava una bossa plena a vessar de pa de llavors, bastonets i crostons secs. En aquell precís instant, alimentant els coloms, li va venir un insight creatiu esplèndid, meravellós. Amb gran pànic va comprovar que no tenia paper, ni cap mitjà amb tinta amb què escriure, ni tan sols la gravadora de casset que havia arreplegat de l’herència del seu oncle. Va haver d’escriure aquell fragment, que es podia convertir en part d’un dels volums més venuts de la literatura europea del segle XXI, amb les molletes del pa de llavors que estava donant als coloms. Cada engruna formava una de les lletres, i les lletres paraules, i les paraules frases fins a finalitzar aquella obra mestra. Utilitzava els bastonets per als signes de puntuació, els crostons fets a miques per als accents i dièresis. Els únics lectors d’aquella meravella van ser els mateixos coloms, que van repassar aquelles línies literàries de gran bellesa fins que no en va quedar ni una engruna. Amb gran desesperació el nostre home va perdre una gran idea, feta a molles, puntuada a bastonets i accentuada a crostons. Els coloms, no obstant això, ja el coneixien; era un dels seus autors predilectes, i el seguien entusiasmats esperant les seves noves creacions.
El problema, però, és que no sortia gaire a donar pa sec als lectors coloms, i quan el seu editor va voler contactar amb ell, el nostre home ni li va contestar al mòbil, ni la línia de casa va donar senyal, ni va respondre les seves cartes, ni sortia a cap guia, ni va rebre cap dels seus correus electrònics, ni va sentir l’intèrfon, ni el va clissar quan canviava calces amb la veïna del bloc de davant de casa seva, ni va veure els seus m’agrada al seu mur de Facebook ni les nombroses notificacions, ni tenia porta on picar, ni va veure ni sentir els noticiaris on el donaven per desaparegut a ell i a la seva obra.