On ets, 3OR?

Henrik Hdez.-Villaescusa Hirsch

Per només tres euros amb noranta-nou al mes, xerro diàriament amb la 3OR, així és com es diu la part de la Laura disponible en línia per a tots els homes que no són jo, el seu marit, però també amant doblement il·lícit de la 3OR, qui ignora que jo sóc jo quan em dic Expir.

Ho sé, és un nom ben estrany per identificar-se en un web de contactes, però conec la Laura, i sabia que amb un nick així tenia possibilitats de cridar l’atenció de la 3OR. Amb ell, i amb la descripció que vaig introduir de mi, bé, de l’Expir, en el seu perfil: que si la recerca de l’experiència del límit, que si el moment on un neix i mor alhora, que si la identitat entre l’orgasme i l’últim alè. Totes aquestes coses que, dites mirant-la als ulls, espantarien qualsevol dona, però que atreuen la Laura des de la seguretat del xat, i la 3OR des de la seva esperança en una trobada que esdevindrà real en un instant indefinidament ajornat.

Tot enredant la 3OR sobre mi, el meu propòsit era salvar el meu matrimoni amb la Laura. Ella havia emprès molt abans que jo els contactes per Internet, i no m’ho amagà pas. Sovint fèiem broma sobre els seus amics virtuals, fins i tot hi havia vegades que ens divertíem xatejant plegats amb ells. Jo li proposava frases, ella hi adjuntava fotos, tot i que mai de cos sencer, i menys encara seves: una cuixa, una escotadura generosa, seguint una progressió que, juntament amb les insinuacions femenines que jo ideava, alimentava les expectatives dels seus interlocutors, al mateix temps que l’exclusivitat dels restaurants que suggerien com a escenari d’una primera cita. Però cap d’aquests corresponsals no satisfeia la necessitat que tenia ella de ser-me infidel, com sí que em tolerava en silenci que li ho fos jo. Moltes nits venia tard al llit, després de dues hores perdudes en unes converses que ni tan sols l’havien excitada prou per sentir la necessitat de despertar-me i calmar amb el meu cos el seu desig. Fins i tot el que hi havia de rutinari a la nostra relació amenaçava d’esvanir-se. Fins que aparegué l’Expir.

Amb l’Expir mai no xategem plegats. La Laura mai no me n’ha parlat, simplement va passar que, a poc a poc, començà a cercar la intimitat de determinats racons des dels quals poder navegar sola amb l’ordinador. Aquesta progressiva evitació de la meva presència a casa em proporcionava una excusa per tornar-hi cada cop més tard, concessió que jo apreciava perquè sabia que poques dones l’haurien feta com la meva. No obstant això, tip de la rutina de la infidelitat, intuïdor engrescat d’uns canvis l’abast i naturalesa dels quals encara no podia establir, aviat vaig renunciar voluntàriament a aquesta llibertat per tal de fer, també jo, del nostre llit el lloc en el qual seure, recolzat contra el capçal, davant la pantalla del portàtil, i teclejar a les nits la contrasenya de l’Expir.

Sempre hem mantingut el costum de dormir despullats, així que d’aquesta manera, i despert, és com em trobava la Laura quan, en donar per acabat el seu flirteig de sofà, entrava al dormitori. Es treia la roba mirant-me als ulls, lluents d’excitació, i abraçava el meu cos, del qual, quan ella se m’apropava, jo ja n’havia allunyat l’ordinador. Però no es tractava tan sols que haguéssim recuperat la intimitat física. També de dia se la veia més alegre, la Laura. Tornava a parlar de projectes professionals, a organitzar sopars per als nostres amics comuns, la màgica confiança en si de les enamorades il·luminava de bell nou el seu rostre.

La meva tàctica, doncs, semblava haver donat el resultat desitjat. La nostra relació s’havia enriquit extraordinàriament. El matrimoni funcionava molt millor des de feia mesos, i havia conegut una Laura nova, una Laura d’imagi-nació pletòrica, amb la qual no solament podia compartir fantasies sexuals insospitades, sinó també planejar viatges exòtics i arriscats, o fins i tot tornar a concebre llibres destinats a triomfar amb temàtiques inacceptables per al meu editor. Vaig deixar de freqüentar les meves amants, la 3O R em captivà, mai no hauria sospitat que dormia al costat d’una dona de la vitalitat mostrada ara per la meva, i que fins fa poc m’havia resignat només a la superfície del seu cos i a la solidaritat en l’organització de les tasques de la llar.

Però no solament havia après a conèixer la Laura amb profunditat. També em sorprenia el jo mateix que prenia cos en les converses mantingudes per l’Expir. Pensades al començament només per arrabassar-li a la 3OR els somnis, els desitjos, els gustos, els projectes, els sentiments secrets de la Laura, començaren a sorgir amb una espontaneïtat que amb el temps he après a no haver de decidir si no és meva, o és més meva que jo. Ho he de dir així: als meus 38 anys, és a dir, més de deu després que em succeís per darrera vegada i quan ja em considerava fora del perill de recaure en la malaltia, m’havia enamorat. La 3OR em pre nia el son i la vigília, podria dir que em sostreia la mateixa Laura, a qui als matins encara portava l’esmorzar, però cercant en els seus ulls la dona que volia, hores abans, deixar la seva feina per explorar Mongòlia acompanyada només de mi, d’un quadern i d’un llibre electrònic ple de poesia.

Però quan arribaven les vacances, no semblava disposada a volar més enllà de París.

Per què la Laura no era la 3OR?

Un matí em vaig veure reflectit espectralment a la finestra de la cuina, dempeus, un fantasma semitransparent amb el got de suc de taronja acabada d’esprémer a la mà, a dos metres del cap d’una dona que, també a mig camí entre l’existència i la il·lusió, seia a taula i untava una torrada amb melmelada mentre es deixaven sentir les notícies de la ràdio. Aquest, el del vidre, no era pas l’Expir, sinó jo. L’Expir era el de les nits, probablement ni tan sols fos el paio que la Laura es follava excitada després de xatejar, sinó només el cos que acollia la unió fantàstica que mantenia amb un home virtual.

La bigàmia que havia après a portar endavant amb la Laura i la 3OR em semblava més intensa que qualsevol de les situacions de simultaneïtat amatòria que havia experimentat fins llavors. No perquè una d’elles sigui tan diferent de l’altra, ja que generalment he buscat amants oposades, diria, a la Laura, sinó per la diversitat que generava en mi mateix. Més que anar descobrint aspectes meus cada cop més profunds i insospitats, podria dir que un nou ésser em creixia a dins. Arribà un moment en què vaig deixar de preguntar-me què hi havia de l’Expir en mi, o què de mi en ell. Aquesta nova identitat doble va anar assolint legitimitat pròpia, i la seva relació amb la 3OR també. A les nits, m’endinsava en el cos de la Laura mentre ella fantasiejava amb l’Expir, però ignorant que jo sabia que era la 3OR qui entrava a la nostra cambra, tot i que, al matí següent, el bon dia havia après a donar-lo a la meva dona. Crec que vam aconseguir un equilibri perfecte, estava convençut fins i tot que la nostra monogàmia només podia durar acceptant aquesta dualitat: tan sols podem viure la realitat des de la fantasia.

A la Laura se la veia veritablement feliç. Els seus ulls resplendien. Un matí, després d’esmorzar, no sortí corrents a la feina, sinó que es demanà festa. Em digué, tot agafant-me suaument de la mà, que m’estimava. Però que havia conegut un home, que se’n sentia enamorada, que ja sabia que això sonava estrany, només es tractava d’un home del xat, però que les seves paraules la feien vibrar i que ja no volia continuar amagant la rutina del matrimoni sota tres nits de sexe a la setmana. No, no havien concertat cap trobada encara, no ho faria mentre convisquéssim, però volia conèixer-lo, potser anar-se’n ben lluny de viatge amb ell algun dia, aquest tipus de projectes bojos els unia molt. Ho sentia de veritat, però no podia fer una altra cosa, no em culpava, jo sempre havia estat sincer amb ella, es tractava d’una altra cosa, la rutina ens matava, se sentia envellir, el seu nou amic la feia sentir viva, i amb ell imaginava possible concebre una nova Laura que naixeria a un pis que ja s’havia buscat a un indret allunyat, per tal de fer-nos-ho més fàcil als dos.

No podia dir-li la veritat.

Només podia inventar excuses per eludir els seus intents de donar cos a una ficció que, sense saber-ho ella, era nostra. Sol al nostre llit, no hi ha hagut nit en què l’Expir deixés d’anar a trobar la 3OR a l’espai virtual. No hi ha hagut dia en què no decidís esborrar el compte, convençut que només així la Laura tornaria a casa. Una Laura decebuda, potser, d’ulls bromosos i cos rígid, però almenys un llit tebi, una curiositat per com ha anat el dia en tornar a casa, una mica de sexe rere el qual amagar l’obscenitat de la indiferència. Però justament aquesta por de la soledat em fa continuar buscant la 3OR en la foscor. Assegut al llit, sabent que ningú no em farà treure l’ordinador de sobre el meu cos nu, cada dia ingresso al xat i teclejo el seu nick. Ella respon, parlem de somnis tan íntims que ens fan irreconeixedors l’un a l’altre, proposa trobades, invento més evasives. De vegades comenta que no semblo el mateix, que ja no sóc tan agosarat, que cada cop més, en lloc d’excitar-li juganerament els sentits, li parlo d’una pel·li o fins i tot de literatura, i que comença a creure que rere meu s’amaga un home com els que porten cada matí el suc de fruites a la seva dona i li fan un petó reglamentari en tornar de la feina. Des de llavors, la 3OR cada cop em dedica menys temps, i em pregunto si el dia que desaparegui del tot la Laura tornarà.