Subratllat

Paulino Guiemes Domingo

Llevar-me al matí ha esdevingut un exercici extremadament dur i totalment inútil. Fa mesos que la meva vida es limita a una feina avorrida i a una vida social encara més avorrida. De fet, jo la qualificaria de patètica. Fins i tot m’he plantejat inscriure’m a un portal d’aquests que et busquen parella! Només em cal obviar la càrrega d’indignitat que associo a trobar relacions a través d’un programa informàtic i faré el pas definitiu per donar per perdut qualsevol mena d’encant o atractiu que em pugui quedar.

Miro per la finestreta de l’autobús i només veig gent atrafegada, amunt i avall, esperant al davant de semàfors, que sembla que mai no canvien de color, per creuar el carrer completament ple de cotxes. L’autobús s’acosta a la vorera, es para i s’obren les portes. Continuo mirant per la fines-treta però, de sobte, una veu femenina demana perdó tot intentant passar entre els dos passatgers que seuen en els dos seients del passadís i poder ocupar el seient del davant meu. Finalment, seu i jo tardo un instant a girar el cap, amb un cert desgrat, i descobrir com és la nova passatgera.

Immediatament envejo el manso que té la gran sort de poder dir que ha recorregut cada centímetre d’aquell cos voluptuós. Els seus llavis molsuts sobresurten del diari doblegat que ratlla amb un petit bolígraf. Un nas perfecte neix enmig d’uns ulls, color blau intens, que em transporten a altres llocs i a altres moments.

Fa temps que, involuntàriament, he adquirit la condició de cèlibe i, ara més que mai, no m’importaria retornar a la promiscuïtat. Admeto la meva culpabilitat en el fracàs de les darreres relacions. Entenc que és molt difícil mantenir una relació amb una persona tan passional com jo. Com deia la Verònica —extraordinària dona, excel·lent amant i millor persona— m’enamoro i em desenamoro amb la mateixa facilitat amb què encenc una cigarreta. Bé, realment, ella no ho deia així… Ella deia que jo no busco l’amor, que jo em conformo amb el sexe i que així no poden ser les coses. Les coses… Ah, les coses…! Quines coses? Què sap ella de les meves coses? Renoi, quines reflexions, a primera hora del matí i en aquestes circumstàncies!

Continuo mirant aquella meravella de la natura i tinc un déjà vu que em fa reviure temps millors. Posats a deixar que la ment jugui lliurement, intento imaginar si és de les que criden, de les que gemeguen o de les que sospiren. No és una classificació banal i mancada d’utilitat. Cadascuna d’aquestes subespècies orgasmàtiques té unes característiques definides i, com a potencial —però molt improbable— amant, cal estar amatent per poder utilitzar la tècnica que més d’adeqüi a les circumstàncies i a les demandes de la parella de ball. Això m’ho va ensenyar —de fet, m’ho repetia cada vegada que ens vèiem, fins a la sacietat i l’avorriment— la Sònia, una antiga amiga i amant que era sexòloga o alguna cosa similar. També tenia una teoria semblant sobre la tipologia amatòria dels homes i es passava el dia dient-me com li agradava que li fessin les coses. Realment, era molt depriment i ho vam deixar precisament per un motiu concret: ella no es queixava de la meva necessitat compulsiva de pràctica carnal però, més que fer sexe, jo tenia la sensació de ser avaluat permanentment i, francament, em tallava molt el rotllo. No cal pensar-hi més, és aigua passada i…

De sobte, l’autobús fa un moviment estrany i a la dona del meu davant, l’objecte del meu desig i de les meves fantasies, li cau el diari. Com un ressort, m’ajupo i intento fer que el diari no toqui el terra. Ella també fa el gest i els nostres caps gairebé xoquen. Finalment, sóc jo qui el recull i no puc evitar veure què era el que subratllava amb aquell delit. S’adona de la meva descoberta i sembla que no li agrada. No es torna vermella però tampoc pot evitar que jo detecti el seu malestar. No dic res i li retorno el diari.

—Moltes gràcies —m’agraeix amb una veu suau i llaminera.

—De res. Sembla que avui el conductor té ganes de jugar, oi? —dic per iniciar una conversa conduent a fer realitat una fantasia impossible.

—Sí, això sembla —rebla ella amb un punt d’amabilitat, com si intentés compensar el meu silenci del subratllat del diari.

Durant un instant ella clava la mirada en els meus ulls i m’imagino que busca una complicitat inesperada. Em llanço a la piscina, tot oferint-li la mà.

—Em dic Sandro —li etzibo, mentre corresponc a la seva mirada de fa un moment.

—Míriam, encantada! —respon amb seguretat, talment hagués descobert en mi alguna cosa que li resulta interessant.

Les nostres mans continuen agafades i ella no fa l’intent de retirar-la. La seva manera d’encaixar la mà té una de les característiques que més m’agraden: ho fa amb fermesa i no deixa la mà morta, cosa que sempre he detestat profundament. Em sembla displicent i de persones falses —o, almenys, amb coses a amagar— no encaixar la mà amb fermesa.

En aquell moment, l’autobús torna a fer una maniobra brusca. Ella no fa cap comentari i jo tampoc, però les nostres mans es deixen anar. Ens mirem i tots dos sabem què volem dir-nos. Jo sé què li agrada, ella sap que ho sé i està descobrint en mi un bon company de viatge, capaç de compartir complicitats.

Passem més estona en silenci. De sobte, dissimuladament i posant com a pantalla el diari, ella acosta la seva mà a la meva i li passa, suaument, els dits pel palmell. És una mà suau, calenta i es nota entrenada en l’art d’acariciar. Jo, amb prou feines, mantinc el tipus i no demostro cap emoció o sorpresa. Els altres dos seients de l’autobús encara estan ocupats i tampoc cal fer cap espectacle.

Ella em clava la mirada i sembla fer-me una radiografia. És un moment definitori i definitiu: em llenço a la piscina —amb el risc de no trobar-hi aigua— o directament m’aixeco i baixo de l’autobús. Toco la glòria amb els dits o m’enfonso en la misèria més absoluta. No tinc res a perdre —només l’espera del següent autobús— i, potser, alguna cosa a guanyar. Prenc una decisió ràpida:

—No tinc res a fer —dic fluixet.

—Jo ara sí —contesta ella, en un murmuri.

—Llàstima! —responc innocentment, negant-me a creure el que he sentit.

—No me’n fas gens —em diu, a cau d’orella, mentre els altres dos passatgers ni s’adonen del que s’està coent, just al seu costat.

—Què…? —pregunto amb un fil de veu, sabedor que hauré de penedir-me del meu atreviment inconscient.

—Ja ho veuràs! —em xiuxiueja, tot aprofitant per ferme una petita mossegada al lòbul de l’orella.

L’autobús para i s’obren les portes. Ella m’agafa la mà, s’aixeca i m’estira d’una revolada. Baixem acceleradament i, agafats de la mà, m’arrossega fins a un portal. Comença a besar-me amb fruïció, completament fora de si. Intento controlar la situació però no en sóc capaç. Sense voluntat, em deixo fer i abdico de qualsevol cosa o consideració que no tingui relació amb aquest moment, totalment surrealista però de plaer indescriptible.

Mentre aquella dona m’engoleix, l’autobús s’allunya, amb el diari a terra, subratllat a la secció de contactes, Home busca dona.