Falta

Antoni Ramírez Rodríguez

Ja ho sé. Sóc un zero a l’esquerra. Sóc la mongeta tendra congelada que queda dura fins i tot després de bullida. Sóc el pèl del nas que decideix fer acte de presència quan tots els seus companys han passat per la petita tisora poc esmolada que tothom té en un potet, a l’armari de la cambra de bany. Sóc la mica de tonyina que no vol sortir de la llauna quan hom la buida. Sóc la capsa metàl·lica de galetes daneses plena d’objectes no comestibles. Sóc l’únic gra d’una cara que fa temps que va passar pel tràngol adolescent de l’acne. Sóc el culet de Coca-Cola esbravada que ha quedat del sopar d’ahir perquè algú va sobreestimar la seva set i algú altre va trobar massa vergonyós acabar-se’l davant de la gent. Sóc el tall de formatge ple de fongs que havia de quedar per a més endavant, per matar el cuquet en un altre moment, i que ara s’haurà de llençar. Sóc la cançó dolenta que tots els discs tenen. Sóc l’episodi dolent de la millor sèrie de televisió del món. Sóc la gomina que farà posar drets els cabells d’algú amb vista a una trobada que durarà dues hores a tot estirar. Sóc el grapat d’arròs que queda al paquet i que no omple ni mig plat. Sóc la frase «t’estimo» dita a una persona que es penedeix d’haver dit aquests mateixos mots fa uns instants. Sóc la moneda que entra al forat del parquímetre un diumenge. Sóc el petó a la fotografia d’un difunt. Sóc la neteja d’ungles moments abans de tallar-les. Sóc el videoclip d’un pub, silenciat i trepitjat per la música d’una minicadena. Sóc l’hora de son després d’una nit de vigília. Sóc el «si hi ha res que pugui fer…» pronunciat en un tanatori.

Com ja he dit, sóc un zero a l’esquerra. Sóc inútil, fins i tot una nosa. No hi ha res que em surti bé. Tant me fa el que em diguin aquells que m’envolten, m’estimen i em volen transmetre el seu suport. És així com em sento. I ara sóc aquí, a vint metres de la porteria. Amb la pilota col·locada per a un esquerrà. Amb la barrera de l’equip contrari formada per cinc homes que es protegeixen les parts pudendes. Cadascú les seves, naturalment. No s’amoïnen per la integritat dels nassos i les dentadures, tot i que tenen moltes més possibilitats de rebre l’impacte del llançament. És el minut noranta-dos de la segona part de l’últim partit de la temporada. Si faig gol empatarem a quatre, guanyarem un punt i serem automàticament campions de lliga. Per primera vegada a la nostra història. De fet, serà el nostre primer títol oficial. També s’ha de dir que, en aquesta categoria, tampoc no és una gran fita, però seria un moment històric. I els llançaments de falta són la meva única especialitat. Són l’única cosa que sé fer bé. Sé que, si ho vull, la pilota entrarà. Per primera vegada els companys em mantejaran, el públic m’ovacionarà, seré el responsable d’una cosa gran i gloriosa. O no?

Perquè fa dinou anys que perdem aquest mateix partit per tres gols a quatre. Una estadística absolutament sorprenent, però que efectivament es repeteix durant dinou anys. És l’única cosa per la qual som coneguts arreu del món tots dos equips. Any rere any sortim en reportatges de premsa i televisió, fins i tot se’n va fer una pel·lícula, i és l’únic partit d’aquesta divisió que s’emet per televisió i que, a més, té cobertura internacional. És quelcom morbós. Quan vaig entrar a l’equip, aquesta estranya tradició ja tenia onze anys. Sempre m’he preguntat si és un resultat real, casual o bé tots dos equips ens esforcem per arribar a aquest marcador i perpetuar l’estadística, per por del que podria passar si la trenquéssim. Sovint em fa l’efecte que, quan s’acosta el xiulet final i el marcador és curt, els porters i la defensa deixen d’esforçar-se i permeten que els davanters passin amb la pilota i marquin gols fàcils. M’hi jugaria alguna cosa que també he vist gols en pròpia porta, fets de manera que semblen accidents. Què n’espera, la gent, de mi? Perquè avui depèn de mi, i només de mi. N’estic segur. Sé que, si ho vull, faré gol. He de satisfer les esperances de tothom, o bé trenco l’estadística i duc el meu equip al seu primer campionat? D’aquesta manera també inscriuria el meu nom a la història del futbol. I ho veurien en directe desenes i desenes de milions d’espectadors. Però… i si s’empipen amb mi? Què passarà, si deixem de ser el focus d’atenció de tothom? Què passarà, amb els drets de televisió amb què compten els amos del club? I si em volen linxar? I si em fan fora de l’equip com a càstig (sí, he dit «càstig») per aconseguir-los una lliga? Sempre em fico de peus a la galleda, però… quina opció és, en aquest cas, ficar-se de peus a la galleda? Què és el pitjor que puc fer? L’àrbitre xiula, em dóna permís per agafar embranzida i xutar. Corro.