Record d’amor al fons d’un bagul

Jon López de Viñaspre

Jo no la recordo. Crec que no es pot recordar quan encara no s’ha oblidat. En tot cas, jo la sento, la imagino, l’evoco amb una certa freqüència. Aquella criatura misteriosa dotada de batecs i somnis era una nena de cabells curts, no recordo bé si rinxolats a la manera natural o esbullats per la intensitat del seu accionar i també per la brutícia, per què no dir-ho? Els ulls grossos com finestres, un somriure subtil i l’ànima de salvatgina. Com oblidar que li brillava la mirada com si tot el seu interior estigués folrat d’or pur? Deia que era meravellós ser part de la gran aventura del món, ni que fos només per una estoneta. Perquè, mentre el rodolar de tot l’Univers era antic i lent, les vides humanes eren molt noves i fugaces. I demanava si us plau que si es moria li clavéssim un punyal al cor, que tenia una fòbia extrema que l’enterressin viva. Era com si estigués sorpresa de tenir la possibilitat de viure. Afirmava tenir una capseta interior on amagava el més preuat i preciós del seu ésser. «Cofre dels sentiments i altres joietes», l’anomenava, i que de vegades, quan plorava desconsoladament, era perquè se li havia entreobert la capseta, que era com un bagul al fons d’un mar i que segons l’onatge, molt delicadament, es mig obria o es tancava. I deia amb orgull que no li agradava eixugar-se les llàgrimes; li agradava que se li assequessin a la cara perquè, potser així, a través de la pell, retornarien per un llarg camí fins a la capseta. Sovint s’aixecava just abans d’encetar-se la matinada, s’escapolia per un pi finestra avall i, despullada en la nit, sobre l’herba molsuda i fresca del jardí, rebia un bany de Lluna; pretenia argentar-se la pell. Sospito que venerava la Lluna. Estava convençuda que aquella bola llunyana transformava les coses i els éssers amb el seu metall blanc, i que això sí que podia considerar-se un miracle. Li agradava el foc, s’hi apropava amb una perillosa atracció i acaronava les flames sense cremar-se. I es deixava remullar per la pluja fins que quedava ben xopa, fins que se li omplien d’aigua els ulls, la boca i les butxaques. Es meravellava amb la remor de les fulles dels pollancres quan feia ventet o per la visió d’un camp de roselles. Es deixava portar per la natura, per les seves forces, aquelles que sàviament regeixen la vida de tots els éssers. I una altra força oculta i rosegadora, la força del costum, la que impregna i regeix la vida dels humans, no podia amb ella. Els dits gèlids de la por no s’atrevien a tocar-la.

Ara ha passat el temps i puc imaginar una boqueta de flama encesa que parla coses del tot estranyes i meravelloses, com l’olor que fa un llapis, o el romaní quan el fregues amb la mà, o un llibre, o l’olor de la benzina o de la menta o del safrà… Veig una dona. Una dona fidel a l’arquitectura lliure del seu cos i del seu cap, una dona misteriosa, posseïdora d’una llibertat tan insolent, tan intolerable, que resulta inabastable als ulls dels rufians i dels mediocres. Segur que beu i menja com si fos l’últim dia de la seva vida, amb una clara determinació de recercar el plaer, de sacsejar-se tot dolor. Perquè enfront de la immundícia del món, ella petoneja, somriu i abraça. Veig com es mou, el seu caminar folrat d’estil, la majestuositat de les seves passes, el silenci ressonant dels tigres. No la imagino amb fills. I puc imaginar-la amb deu fills, perquè totes dues opcions poden haver representat una aventura per a ella. En tot cas, no mira enrere, no s’atura a lamentar-se del camí que no ha triat, no renega de les seves decisions, no es penedeix de les seves renúncies. Sí, avui em queda lluny com un record i no puc abastar-la, la malla elèctrica que es va generar entre aquests dos estèrnums ha quedat desactivada, però voldria saber quin gust té la seva pell, si encara fan olor de llet merengada els seus cabells o si perdura la combinació de suavitat i de brutícia de fer coses a les mans. Sempre pensava que preferia morir abans que ella m’oblidés. Ara penso que prefereixo morir si sé que m’ha oblidat. I continuo pensant-la, sentint-la molt endins, actual i present, percebent el que segrega, el fulgor de la seva foguera, les seves espurnes al vent. I tot i el deliri que vesso cap a ella, tot i no figurar dins el radi de la seva actual existència, tinc molt clar que jo la vull per sempre màgica, la vull terratrèmol, huracà, la vull tsunami, ben viva és com jo la vull.

L’evoco amb una certa freqüència, refugiat en la placidesa de la meva biblioteca, mentre llegeixo un bon llibre en un capvespre de tardor, com quan les llums rogenques es menjaven el dia i els jocs d’infància. O se m’apareix en el repòs d’una hamaca, inesperadament, amb la brisa suau i calenta, amb aquella olor de l’herba primaveral que tant ens feia córrer i jugar i riure… I ser tan immortals. Jo no la recordo. No es pot recordar quan encara no s’ha oblidat. No es pot recordar allò que encara no s’ha viscut.