Les liaisons dangereuses

Pep Valsalobre

La maleta jau damunt del llit. L’obre i en treu els dos primers objectes que hi ha a la vista. Una ploma i una capseta. Deixa la ploma damunt de l’escriptori que hi ha als peus del llit. I mira amb una barreja de delectança i desfici la capseta. Star Préservatif. Demapharm. Compleix la norma francesa NF EN ISO 4074 (2002) i l’europea CE 0459. Excel·lent, deu ser segur, pensa. Mira les instruccions. Fa una prova d’urgència. Es descorda els pantalons i els deixa caure fins als peus. S’abaixa els calçotets fins als genolls. Penis en erecció, impecable. Situar el preservatiu sobre el gland, bé. Atenció al sentit del desenrotllament… Cagumseuna. Mira per la finestra. Afortunadament les cortines són tirades. Amb el condó encara a la punta del penis, penjant del gland, separa un xic les cortines i guaita a fora, frisós. Un paisatge singular, els camins marcats pels arbres, una miniciutat disposada en forma de milers de petits apartaments impecablement ordenats, com un grandiós rusc pla, amb làpides i estàtues, la geomètrica ciutat dels morts en què la torre circular blanca de l’antic molí pren un cert aire grotesc, allà al fons. Raffet el napoleònic, Fantin-Latour pintor-pastisser de retrats i floretes, el gran Soutine el boig Soutine. Amb aquella fila, li fa l’efecte que espiar les tombes que aixopluguen la glòria d’aquells artistes és una irreverència. Guaita cap a la dreta, des del carrer de Victor Schoelcher cap al Boulevard Raspail. Té al davant la Fondation Cartier pour l’Art Contemporain. Ves per on, els artistes morts a l’esquerra, els vius a la dreta. Per un instant es veu com un Crist nu de Judici Final, amb els elegits a la destra i els rèprobes a la sinistra. Espanta la imatge sacrílega amb la mà, com si fos una mosca emprenyadora. Els arbres no li permeten de veure les voreres del bulevard, que és l’única cosa que ara mateix l’interessa, els vianants que hi circulen, els que potser baixen d’un taxi. Hauria d’arribar per allà, des del nord, des de la Gare d’Austerlitz. Mira el rellotge. Dos quarts de quatre. És a punt d’arribar, pensa. Mira de reüll la ploma damunt de la taula. Somriu. És de colom, però ja farà el fet, és només un element simbòlic, propiciatori.

Es treu els pantalons abans que no ensopegui. Es lleva el preservatiu i se’l torna a posar capgirat. Ara. Com és possible que a la meva edat?, es pregunta. L’havia coneguda al Facebook. Per què coi volia ell el Facebook? Els seus col·legues més joves, a la universitat, fins i tot els fills —tot i que no estava segur que no ho haguessin fet per fotre-se’n—, l’hi havien empès: difondre les idees, projectes i activitats del departament d’història de l’art a través de les xarxes socials, sí, una bona idea. I una manera més desimbolta d’estar en contacte amb col·legues d’altres universitats, d’altres països. I amb exalumnes i col·laboradors de la universitat. També una manera ràpida i fàcil, depenent dels contactes i amistats, d’estar al cas de què feien els centres culturals més importants, les activitats, exposicions, cicles de conferències, publicacions. Aquests són els lloables objectius inicials, però… Va ser ella que va contactar amb ell a través del xat de Facebook. Es va presentar com una entusiasta de Cézanne. Aleshores ell treballava en una exposició sobre l’anomenada època fosca o couillarde del pintor d’Ais de Provença i la pretesa influència rebuda de Velázquez i Caravaggio, sobre la qual ja havia dit el que havia de dir en el seu moment. Pel que fa a la faceta artística, la veritat és que ella en sabia prou, per ser una aficionada, pensa. Deia que havia escrit una mena d’assaig sobre l’ús de la natura morta en Cézanne com a camp d’experimentació per a la geometrització dels volums, inèdit bien sûr. De fet, hi havia centenars d’estudis sobre aquesta qüestió, però ell no va gosar dir-li-ho. I ella li’n transcrivia de tant en tant fragments. Prou original, amb aquell punt naïf de les opinions no acadèmiques. D’aquí van passar a intercanviar missatges sobre les aficions literàries, musicals, culinàries o cinèfiles respectives. I després van començar els relats de les experiències personals. Primer les relacions de viatges respectius arreu del món i visites a museus que coneixien. Després ella va engegar facècies esdevingudes amb les seves amistats o confidències de joventut. I així fins a compartir el que feien a cada moment. Que si ara plou, que si avui he anat a veure tal pel·lícula, un pal pretensiós, és a dir, el pitjor dels pals, que si… Van competir a fer propostes de «personalitzar» obres de pintors consagrats de manera que cadascun havia de manipular la imatge digital del quadre amb un editor d’imatges i incloure-hi alguna part del propi cos: ella assumia el paper de Llibertat al quadre de Delacroix i va afegir-hi el seu braç dret, el que du la bandera, ell seria un dels jugadors de cartes de Cézanne i substituïa la pipa del jugador de l’esquerra, amb aquell barret impossible, per una fotografia de la seva, no s’hi val, havia protestat ella, han de ser parts del cos; ella seria l’Eva de Dürer i hi afegia un fragment propi del flanc dret, ell es proposava com l’Adam del mateix pintor però no va gosar enganxar-hi altra cosa que un peu propi; ella va tornar a assumir la Llibertat de Delacroix però ara en substituïa els pits pels propis i encara de propina hi va afegir una segona proposta paral·lela amb un toc sacríleg amb la Verge de Melun de Fouquet de la qual ella va fer seu aquell pit rodó refinadíssim, un xic torbat, ell va substituir per la seva la mà que sosté la carta en el retrat d’Innocenci X de Velázquez; ella va contraproposar amb la Venus del mirall del mateix sevillà però ara en substituïa les natges, ell, juganer i prudent, va substituir l’edifici de l’esquerra de L’illa dels morts de Böcklin, versió tercera del 1883, per la façana de la seva mansió bordelesa; ella va tornar a doldre’s i es va rebel·lar protagonitzant L’origen del món de Courbet. En fi, la cosa es va anar escalfant, mai millor dit, pensa, i es va substituir ben aviat la facècia intel·lectual per escenaris més personals: que si imaginar-se d’anar plegats al cinema a veure tal o tal altra pel·lícula, que mira que si es quedaven sols plegats dins d’un museu tancat al vespre, o d’anar a dormir i somiar l’un amb l’altre, o tots dos llegint al mateix llit l’un al costat de l’altre, o si es xiuxiuejarien tals o tals altres mots a l’orella, que si deus tenir les mans delicades o la pell finíssima, que si tinc una piga a tal lloc o una cicatriu a prop de tal altre, que si aviam si endevines la mena de calcetes que porto, si és que en porto, que si havia somiat amb ella fent això o allò i viceversa, que si atraccions, seduccions i temptacions. Ella vivia prop de Bordeus i de vegades deixava caure que pujaria a la ciutat al vespre amb la colla d’amics, que si es podien veure fugaçment, o que l’esperaria en tal lloc impossible, o l’amenaçava riallera que l’aniria a veure a classe a la facultat i que s’asseuria enmig de les seves atentes alumnetes. Ell li recordava que això era, ara per ara, impossible. Finalment, van desembocar en la fantasia de Les liaisons dangereuses. Tot va començar amb l’esment de la ploma d’Antoni de Borgonya en el retrat que en va fer Rogier van der Weyden, i d’aquí a «haurem d’escriure algun assaig plegats», «sobre quin tema?», «no té cap importància això», «haurem de ferho en territori neutral», «proposo un hotel», «una habitació amb un sol moble», «algú haurà de fer d’escriptori, doncs», «i l’estri?», «quin estri?», «per escriure», «el portaré posat», «i el paper?», «amb pergamí, que fa més antic, i que no és, al capdavall, pell?», «qui porta la tinta?», «ja trobarem alguna cosa per sucar»…

Tres quarts i cinc. Agafa l’extrem del preservatiu amb la punta dels dits polze i índex fent pinça i amb l’altra mà el desenrotlla al llarg del penis fins a la base tenint cura de deixar la part de l’extrem, el dipòsit, buit. Excellent. És a París per a la presentació d’un llibre. Un assaig sobre Kandinsky, però sobretot sobre per què no van ser els simbolistes instal·lats a París els que van avançar en el camí cap a la purificació, l’essencialització cap a l’art «concret» que desenvoluparia el rus. I està convençut, a més, que s’ha exagerat fins al deliri la importància de la religiositat en el camí cap a l’art no figuratiu i, en canvi, s’ha desatès el tuf totalitari de les propostes d’art total, ves per on, dels abstraccionistes. És catedràtic d’història de l’art a la Universitat Michel de Montaigne Bordeus 3 i crític reconegut arreu de França. No pas pel gran públic, és clar. Per això es pot permetre l’escapada a un hotel parisenc. A Montparnasse, ben situat però no gaire cèntric, un petit hotel encantador. Tot detalls: la decoració d’imitació rústica però amb molt de gust, els mapes antics a la paret, els coixins de colors soferts al sofà, les cortines elegants —ah, les cortines, pensa, solen ser l’element més definitori sempre de la distinció o la carrincloneria d’un establiment hoteler—, els llumets refinats, l’ambient de penombra, l’escriptori d’època… l’escriptori.

Les quatre. Es treu el preservatiu, finalment. On el deixo?, pensa. Bah, ja en faré prou amb cinc. Enfila cap a la cambra de bany. Prem el pedal amb el peu i llença el condó al cubell metàl·lic que hi ha al peu del lavabo. Treu el peu i cau la tapa. S’hi repensa. Li fa vergonya deixar un preservatiu allà, als ulls de la dona de la neteja. Trepitja el pedal, l’agafa del fons i, amb un tros de paper de vàter, l’embolica. Ho torna a llançar al cubell. Torna a la cambra. Neguitós, retira de nou un xic la cortina, i a través dels vidres del balcó contempla una altra vegada el cementiri de Montparnasse. Aquell canyet de grans noms a tocar afegeix un toc decadent a l’escenari, un ambient perfecte. Tanca les cortines de nou i en girar-se topa amb l’escriptori. En la correspondència volàtil, ell assumia el paper d’escriptor i ella de lectora i, vista la coincidència en l’entusiasme pel film que Milos Forman havia fet de la novel·la epistolar de Choderlos de Laclos, Les liaisons dangereuses, havien fantasiejat de reproduir algun dia l’escena aquella en què el vescomte de Valmont escriu sobre l’esquena de la jove Cécile de Volanges, nua, a manera d’escriptori, perdona però t’equivoques, l’havia corregit ella, és Cécile de Volanges-Thurman qui escriu sobre l’esquena d’ell una carta al cavaller Danceny. Potser sí, però no és Valmont-Malkovich que escriu també sobre un escriptori femení nu a Mme. de Tourvel-Pfeiffer?, sí, però és sobre l’esquena d’Émilie, no pas de Cécile. Vet aquí una portentosa escena de cinisme, conclou. Ell portarà la ploma, ella el tinter, qui posa la tinta? Ell té clar que reproduiran l’escena de Valmont i Émilie; ella està segura que la de Cécile i Valmont. El desig que havia engegat aquella quimera eròtica els havia dut avui a París.

N’hi haurà prou, de preservatius? Els torna a comptar: cinc, descomptant el que estava en fase de prova. I si el recupero?, pensant que potser a última hora… no se sap mai. Va cap al bany de nou. S’atura. No, seria poc higiènic. Els va comprar fa una setmana, en capsetes individuals. No es va atrevir a anar a la farmàcia. «Avui t’acompanyaré amb el cotxe a la facultat», li havia dit al fill gran. Estudia, és un dir, Dret, és un penques, pensa, un gandul. «No vas a la feina?». «No, hi aniré més tard, em ve de gust fer un cop d’ull per la facultat. Sempre en parlem i no l’he vista mai. No pateixis, eh?, no entraré a l’aula». «Tu mateix», havia respost el fill entre displicent i alarmat. Un cop hi van ser: «Només faré un volt pels passadissos, per la biblioteca, pel bar, a veure com va tot. Té bona pinta, no?». «Faig tard a Dret Romà. Adéu». «Adéu, adéu». I va vagarejar una estona pels passadissos de l’edifici d’aulari fins que les aules es van tancar per iniciar la jornada de classes del matí. Llavors va anar de dret cap als lavabos. Sabia que hi havia dispensadors automàtics de preservatius. L’hi havia dit el penques. Va localitzar la maquineta a l’entrada dels lavabos. Neguitós i vermell com un pigot, va furgar a la butxaca on feia dies que hi tenia preparades les monedes per a l’ocasió: sis euros, sis paquets. Merda. Ara un euro i deu cèntims cadascun. Es va gratar el portamonedes. Sis euros i seixanta cèntims. Va sentir soroll d’una de les portes dels vàters. D’un salt es va plantar al passadís i, a punt de patir un cobriment, va fer veure que llegia els anuncis i papers d’una post de suro de la paret. Classes particulars d’anglès a mida, preus econòmics. Habitació per compartir, pis molt cèntric, ben equipat, Internet, tele, mobles, molt lluminós. Imprimeix la teva tesi a Photomatic. Vols escriure contes, novel·les o relats de gènere negre?, universitari imparteix cursos en línia o presencials. Restaurant Kitchen, sopars universitaris, menús a partir de € 23. Es busquen actors per a un projecte audiovisual que es rodarà a Bordeus centre, si t’agrada el món de la interpretació… Venc moto quasi nova. Megafesta universitària. Havia deixat les monedes dins la màquina… Un jove va sortir de la porta dels lavabos. Va tornar cap a dins, suat. Finalment, va aconseguir els sis condons. No n’havia hagut de menester mai. Bé, potser sí, sí, una vegada quan era molt jove i estudiava a París. L’experiència va ser nefasta: a banda que aquella goma repugnant li va impedir una prestància adequada en el membre viril, la inexperiència i l’ansietat no li van permetre la tranquil·litat necessària per deixar que la noia s’abaixés del tot els pantalons, i amb els pantalons a mitja cuixa no hi havia manera d’obrir les cames i encarar amb garanties. En fi. Després a províncies, com a assistent a la universitat, va venir la Marguerite, que estudiava Filo-logia Romànica, el casament, els tres fills, el casalot que els havien deixat els pares d’ella al centre de Bordeus, la càtedra a la universitat, la fama de crític i historiador. I la incapacitat per posar-se un condó com Déu mana.

Tres quarts de cinc. Qui havia fet la proposta de l’escapada? No recorda si havia estat ell o ella. «On?». «A Bordeus no. Espera’t: faig una presentació del llibre sobre Kandinsky a París d’aquí a unes setmanes». «No podré aguantar tant!». «M’ho miro a l’agenda i demà t’ho dic, surto a sopar…». «El 7 de maig, pots?». «El 7 de maig a París, dia de la Mare de Déu de la Victòria… de Samotràcia, fet». «Jo busco l’hotel». «I jo preparo la tinta». Encara no sap quina cara fa ella, perquè al seu perfil de Facebook sempre hi penja dibuixos o fragments de quadres o sabates o fotografies d’actrius del Hollywood clàssic. A banda dels fragments de cos incorporats a les obres d’art, li ha enviat una foto seva amb collarets en què només es veu el coll, una altra nua al llit d’esquena, com la Venus del mirall però sense mirall, una imitant l’Olympia de Manet amb el cap tallat, una altra amb només els pits en què donava llet a un nen Jesús de guix pintat, d’aquells tan kitsch. En cap d’elles no s’hi veu la cara. Són sempre la mateixa persona? Bé ho sembla, fora de canvis en la llum i algun detall d’attrezzo. Dubtes. De sobte, li ve una suor freda. I si és una trampa de la seva muller? I si «ella» és la Marguerite? No, l’hauria reconeguda a les fotos. L’hauria reconeguda sabent que no era ella? No n’està del tot segur. A més: qui ho diu que les fotos són realment de la persona del perfil, sigui Marguerite o ella o qui sigui? Ja no sap què pensar. És la cosa més fàcil del món crear un compte a Facebook des d’un perfil fals. Sona el telèfon. Fa un bot. «Bona tarda. Truco de consergeria. El senyor X?». «Sí, jo mateix». «Hi ha una senyora que demana per vostè». «Faci-la pujar, si us plau».