Terra de ningú

Jordi Martí-Rueda

Quan les mans palpen la terra, comprèn que ha tornat a néixer. Agraeix les pedres sota els dits. La carícia rugosa.

Peça per peça, redreça el cos damunt d’unes cames que s’han tornat de cartró. Adreça la barbeta. El balanceig de les muntanyes s’atenua i, a poc a poc, el paisatge queda quiet.

Davant seu s’obre un onatge de promontoris suaus, regats d’arbustos que acoten el cap sota el vent.

No reconeix aquests camps. Dubta.

Dubta si és en terra amiga o enemiga.

Un grinyol de ferro ferit li pessiga l’espatlla. Mira enrere, cap a l’escultura grotesca en què s’ha convertit l’avió. L’últim dels supervivents s’arrossega a fora de l’aparell i comença a aixecar-se com ho faria un vedell el primer dia. Compta tres homes. Amb ell són quatre. En falta un. El que pilotava.

Mira amunt. El cel és blau.

Tan blau…

On és el meu avió?

L’hauríem de veure. Ben bé a…

—Capità. Capità.

La veu li estira els ulls cel avall. S’aturen en l’home que ha parlat. Darrere seu, l’aparell encara fumeja. El morro ha quedat entaforat a la terra i la resta, retorçada i de cap per avall, s’aguanta dreta gràcies a un misteriós joc d’equilibris.

És clar. És clar.

Torna a alçar els ulls. En el blau espurnegen tres perles de metall. Avions Fiat CR32, els caces italians. Un dels pilots ha demostrat tenir la punteria ben afinada. Segur que quan aterri a Burgos el rebran amb una medalla al mèrit militar. Potser Franco mateix la hi penjarà al pit. I fins i tot Mussolini, quan torni a Roma.

—Capità.

La veu el fa recular de nou cap a terra. És l’alferes, qui ha parlat. El nano. Poc més de vint anys. Abans era mestre d’escola, li sembla recordar. Duu els cabells esvalotats, l’uniforme entapissat de pols i, damunt d’un nas pueril, unes ulleres rodones que han perdut els vidres.

El noi fa cara d’angoixa. És comprensible. La caiguda, el xoc contra terra.

Però el capità té un mal pressentiment.

—Capità, miri.

Gira el cap en la direcció que li assenyalen.

I els veu.

A la distància d’un tret de fusell.

Una vintena de siluetes s’acosten com el vent camp a través. Homes armats.

Amics o enemics?

Branden les armes i criden com folls. Ja pot sentir-ne les veus. No distingeix les paraules, si és que en diuen cap, potser només criden. Amics o enemics? Sacsegen els braços, cremen les goles. Són a menys d’un tret i els seus crits ja arriben, com un embat d’onades que bramulen.

Quant trigaran a disparar?, es pregunta el capità.

I el cervell es posa a pensar de pressa.

Quan l’avió ha començat a fumejar i a perdre alçada, uns quants milicians han arreplegat les armes i han arrencat a córrer camp endins.

Seguint l’estela de fum al cel, s’han aventurat cap a terra de ningú, un paratge sense amo entre les trinxeres amigues i les enemigues. Han corregut amb les armes a les mans, conscients que l’enemic era a la vora i corria també cap a l’avió.

Han albirat l’aparell a terra, sota una columna de fum. I, insòlit, quatre figures dempeus. Els aviadors són vius!

Ara el capità corre més de pressa, saltant per damunt de la bardissa i esgarrinxant-se la roba, i apressa els seus homes, perquè la vida dels supervivents penja de la rapidesa amb què moguin les cames. Ja s’hi apropen, ja són a menys d’un tret de l’avió i dels quatre homes que els esperen drets, i els fan senyals amb els braços per dir-los que ja arriben i que són amics, i que estan salvats i que no els disparin.

Potser el capità no veu els homes que s’acosten galopant, encara que els miri. Potser el que veu és, altra vegada, l’interior de la misteriosa caixa que un avió feixista va deixar caure fa uns dies a l’aeròdrom republicà. En obrir-la no hi van trobar cap bomba, sinó els membres, esquarterats, d’un company aviador que el dia abans havia caigut en territori enemic. Un anglès. L’havien capturat viu. El grup d’homes armats escurça el terreny, i ja gairebé els pot veure el rostre. Salten per damunt dels matolls, directes cap a ells, i criden com folls paraules que no s’entenen. Ja són a prop, i no disparen. El cervell del capità treballa de pressa, i entre la roba els dits busquen el fred de metall.

Al costat de l’avió estimbat als quatre homes se’ls endevina el rostre i el capità, que no deixa de córrer, els crida que són amics, que són amics, que són amics, que ja arriben i que estan salvats, o aquestes últimes paraules només les pensa, potser no les arriba a dir, perquè mentre les pensa o pensa que les diu, li sembla veure com un dels homes desenfunda una arma, i ell corre més de pressa, agita els braços amb més força encara, i li crida que són milicians, que són amics, però el vent deu bufar en contra i l’home no el deu haver sentit, o potser no l’ha entès, perquè no deixa anar la pistola, i de sobte veu el seu gest, veu com s’apunta l’arma a la templa i com, al cap d’un moment, els altres l’imiten. Els homes ja vénen, amb ulls enfollits, les boques obertes escopint paraules que es menja el vent, desesperats per tenir-nos vius, el petó fred del canó a la templa, quatre cossos trossejats, ja els veig els ulls, el cel blau.

Mai cinquanta metres han estat un abisme. Mai com ara.

Els homes han deixat de córrer. Només se’ls pot apreciar el vaivé de la respiració feixuga sota el pit, la suor que rega els fronts i les galtes; i els ulls, clavats en els quatre aviadors, que continuen drets i amb el braç ancorat en un angle mortal, amb una pistola al final.

Han entès que no els han entès.

I el capità dels milicians es pregunta, ben endins, com pot fer un pas més sense condemnar els quatre homes. Com pot salvar-los sense matar-los. Mai cinquanta passes han estat tan llargues. Mai quaranta-nou metres han estat més llargs, infinitament més llargs, que cinquanta.

Amb el dit al gallet, el petó de metall a la vora de l’ull dret, el capità mira els homes que té davant, que s’han aturat en sec i ara els observen. S’han acabat els bramuls.

L’única veu és la del vent.

L’única olor, la de la seva dona. No sabia que la seva dona feia una olor. Ho sap ara perquè la sent, i desitja que no fugi.

Clava els ulls en un dels homes, potser el que mana. En una mà escanya el mànec d’un fusell. L’altra la té estesa i li mostra el palmell nu, com qui vol calmar un animal enrabiat.

—Alferes, li faré una pregunta —murmura el capità, sense desviar els ulls de l’home—. Mediti bé la resposta, perquè potser aquestes són les últimes paraules que vostè i jo direm…

Cap veu no li respon, però nota la presència de l’alferes darrere seu, també amb el metall a la templa.

—Digui’m… Què hi veu aquí davant? —pregunta—. Milicians o feixistes? Amics o enemics?

—La qüestió és, capità… —diu la veu darrere seu— si hi veu el que hi vol veure… o hi veu el que té por de veure.

La resposta rebota dins del seu cap, com si fos buit i només hi hagués aquestes paraules, colpejant un costat i un altre del crani com una bola de billar. Es pregunta si de veritat les ha dites l’alferes o si se les ha dites ell mateix.

Els tres reflexos blancs han abandonat el cel, i ja no caurà cap més avió. No avui.

El capità dels milicians mira amunt, implorant un Déu en què no creu. Tanca els ulls i espera la resposta. El dau que deixa de rodolar i s’atura per decidir si avui ell és amic o enemic, i si quatre dits premen els gallets o es queden quiets.