Amor

Marta Mitjans Puebla

Aquella olor de gespa que me la menjaria d’una ensucrada i sentiria com la natura fogalleja dintre meu al compàs del jardí que m’evoca la ciutat on he viscut. Aquell perfum que anuncia el passat: vestigi d’un París digne de ser adolorit des del record. Sóc a l’estació de França. Asseguda en un banc, m’imagino que viatjo fins a París. Viatjar, en mi, és compondre la cançó que mai no arribaré a cantar. La vida és un viatge constant. La maleta n’és un complement, per si fa fred o per si hi ha un hotel pel mig, com ho són els esparadraps, per si allà on viatgem ens ferim. Viatgem enfora i endintre: som nedadors i voladors, com el foc. Canviem el nostre color en funció d’allò que descobrim. Diuen que les tonyines salten tan amunt que sembla que vulguin tocar el cel i creure’s ocells. Després tornen a l’aigua; no volen deixar de viure.

Ningú no els pregunta si volen continuar nedant: han de fer-ho per subsistir i s’envolen de nou. Fan un cicle vital en l’aigua. I, quan se senten ocells, tornen al riu. M’imagino que agafo un tren fins a París i em sento com una tonyina que vol sortir de l’aigua i eternitza el seu salt durant tota una tarda, vestida amb un brodat lleuger que fa harmonia del seu cos. Vaig viure a París i ja n’he tornat.

Avui, amb un got de plàstic on hi ha un tallat, les discordances del qual es remenen amb una cullera sense cul, veig els trens que arriben i marxen de la capital francesa. Són les sis de la tarda. Som a l’agost. A Barcelona el sol plou brutalment a cada cantonada i aixafa els vianants com si fossin coloms: fa de gavina que dilueix. M’imagino que agafo un tren fins a París. Els sostres de l’estació parlen de l’estiu que s’acaba. Hi ha un cambrer tatuat al bar de l’estació. Cadascun dels seus tatuatges contrasten amb la meva faldilla blanca: són verds com les algues. L’home que té la pell tenyida d’algues treballa ràpid en l’eficiència del servir: sap que els seus clients van i vénen de París, i que el visiten per sentir el polsim discret d’un cafè abans d’enlairar-se en el tast d’un viatge cap a una ciutat amarga. El cambrer tatuat no em veu. Jo l’observo des del banc on faig trontollar el meu cafè dins d’un plàstic que juga amb el metall que anuncia l’evolució del temps. Veure’l em provoca una bellesa estèril: em recorda que he viscut un amor que avui s’ha apagat. La seva pell verda i la seva agilitat em desperten ganes de viatjar a la ciutat de l’amor i tornar per explicar-li-ho. Perquè quan expliques un viatge no et fa mal fer-ho: la bellesa que hi vius és estèril, com un llençol d’hospital. Els llençols d’hospital es renten una vegada i una altra per ser protegits de les discordances: són com els coberts. Serveixen per guarir un malalt, els treuen el dolor. Els coberts serveixen per menjar. I no produeixen gairebé mai sensacions, com els llençols d’hospital. Estan condemnats a viure en l’imperi de les necessitats bàsiques.

Al cambrer, els tatuatges li decoren l’aspecte, però no el converteixen en columna. Després entraré al bar de l’estació, per sentir-li la veu. M’imagino que agafo un tren fins a París amb la meva maleta invisible. La faldilla està nerviosa i s’amaga damunt el seient; converteix les flors en seda. Jo viatjo a París per recollir el meu cor de les deixalles. Allà vaig perdre la meva parella. Tenia vint-i-cinc anys.

Jo en tinc vint-i-tres. Un banquet de somnífers. Asseguda al banc de davant l’àrea B de l’estació, veig un home que corregeix exàmens. Vesteix una camisa que se li amara al cos a causa de la suor i ratifica la pèrdua d’elegància que quan el sol crema tots patim si anem vestits. Vesteix uns pantalons de lli i unes sandàlies d’espart que recorden aquells cistells brodats que les dones de mar duen per anar a la platja. Les dones de mar són esposes dels mariners que fugen de terra per tornar-hi: són com les tonyines. Les dones de mar van a la platja amb un cabàs cisellat de color marró i s’hi estan tot el dia. Veuen nedar la vida mentre es pregunten en quina esfera de l’aigua suren els cors dels seus marits, que s’escapen de la terra per rebotar-hi com les tonyines. El professor que corregeix està atabalat. Té un feix de fulls damunt la falda que es dissol amb la calor dels seus pantalons. Un bolígraf vermell viu a la seva boca i una bossa negra li reposa entre els genolls. És professor: ho porta escrit en el color de la tinta i en els seus ulls. Té la mirada concentrada en els fulls que maneja, talment com si desxifrés l’enigma d’un poema sense sentit. L’home que corregeix és un professor que pujarà a un tren per anar a París i durant el trajecte s’oblidarà que al seu bolígraf vermell, que prem amb estridència i rigor, cada cop li falta més tinta. L’home que corregeix exàmens té una motxilla negra entre els genolls i un colom al davant que passeja en direcció cap al tren, com si volgués anar a París sense bitllet. La darrera vegada que vaig trepitjar l’estació de França, abans d’avui, portava una maleta. Tornava de París com un colom brut: havia deixat el meu cor en una paperera de la capital francesa.

L’Ander es va suïcidar i jo vaig tornar a casa. Em va deixar una carta, una motivació massa dèbil per resistir els meus vint-i-tres anys en un país estranger. M’imagino que agafo un tren que viatja fins a París per intentar recordar. Vull recordar el dolor. No tenia altra cosa a l’abast i m’havia de nodrir: vaig menjar dolor i el meu oxigen es va quedar en suspensió. L’amoníac em cremava la sang i no vaig poder-lo vomitar. I aleshores vaig tornar a casa per passar el dol. I avui miro un colom enganyat per les pèrfides vies del tren que pretén arribar a París i buscar-hi l’amor que no troba a l’estació, mentre un professor corregeix i un cambrer tatuat serveix cafès conscient que els passatgers no n’assaboreixen cap altre regust que el de les presses de pagar-li, cobrar-li’n el canvi i mirar el drac que segella el seu braç esquerre: un drac fet a guisa de l’estil xinès, amb el cap i la cua engrossits, i de cos anguilejat.

M’aixeco del banc del costat de l’àrea B de l’estació de França i em deixo guiar per la meva faldilla blanca. Entro al bar de l’estació. La cadena d’or que duc penjada al coll m’estreny la calor que intenta evidenciar l’estiu, però no pot: jo no sóc el professor que corregeix i sua. L’amor del sol d’estiu no em supera. No se’m mulla la pell. M’imagino la veu del cambrer. És com la d’un dofí. Fa un esgarip dolorós en sentir com trem la basarda del seu drac tatuat, com quan els dofins xisclen perquè saben que els homes de mar, que els llencen galledes, no els salvaran. El cambrer tatuat té veu de dofí. N’estic segura. M’apropo a ell i em parla amb veu de dofí. Em demana què vull. Li demano un tallat descafeïnat. Em pregunta, movent l’aleta esquerra on té un drac dibuixat, si vull el tallat de màquina. Me’l miro tres segons i li responc que sí. No s’ha adonat que encara no he après a diferenciar un cafè tallat de màquina d’un que no ho sigui. Em pregunto amb què està fet, el tallat descafeïnat de màquina. Teixeixo i desteixeixo les sensacions que el cafè em provoca cada matí, a casa, i mentrestant m’imagino que m’estiro al terra i tots els núvols són per a mi. Les formes i els colors es fan i es desfan. Tot hi és: la Terra, l’aire, el mar. Hi ha quietud en moviment. I de cop el dofí, que duu l’ala esquerra tatuada, em serveix un tallat descafeïnat de màquina i em fa aixecar-me i deixar de tenir tots els núvols per a mi: sóc en una estació de tren per viatjar fins a París i recollir el meu cor de les deixalles. Vull recordar el dolor que vaig sentir en saber que l’Ander s’havia drogat mentre jo estudiava la lliçó al nostre pis de Bagnolet.

Em bec el tallat descafeïnat de màquina i no sé què em passa que em corre una estranya sensació pel cos i se’m mou endins, com un núvol les formes i els colors del qual tenen sentit, i la boca se m’omple d’una dolçor que em recorda les maduixes. M’apassiona beure’m un tallat en el bar d’una estació de tren. Em fa sentir lliure: em convida a tastar el regust del lloc que exploro sola. L’he demanat descafeïnat perquè tot just fa una estona n’he pres un amb cafeïna, un que nedava en un got de plàstic net i estèril com un llençol d’hospital, i que s’exhauria igual que la tinta vermella amb què el professor que tenia al davant corregia. He pagat el tallat descafeïnat abans de beure-me’l. M’acomiado del cambrer, m’aixeco del tamboret on estic asseguda i em dirigeixo cap a la porta d’entrada del bar de l’estació: el meu íntim viatge, aquell retorn cap a mi a través d’un París que ja no tornaré a viure, s’ha acabat. Sóc davant la porta d’entrada del bar. Viro el cap enrere i veig el cambrer: un dofí que renta gots amb un drap. Em veu mirar-lo. M’apropo a ell de nou i li demano si em deixa un bolígraf i em dóna un paper. Em deixa un bolígraf de tinta negra que em recorda que jo sóc alumna i aquell home que esperava el tren, professor. Em recorda que tinc vint-i-tres anys i no em toca passar el dol d’una parella. Em dóna un paper dels que utilitza per prendre nota als clients. Hi escric que la bellesa estèril resideix en el fet d’observar un cambrer tatuat que parla com un dofí i en imaginar-me que retorno a París per reparar-me d’un dolor insalvable.

El paper és per al dofí, que em mira amb els ulls esparverats com dues taronges a punt de treure el seu suc enfora. L’hi dono. En llegeix el contingut i els ulls se li il·luminen amb una llàgrima tímida, com fan les taronges quan no s’atreveixen a vessar el seu cítric. Després li retorno el bolígraf. I llavors em mira i em dóna les gràcies. I jo que me’l miro amb aquells ulls de taronja ploranera que s’imaginen viatjar a París per trobar, allà, l’amor cap a un colom perdut, el delit d’un professor que sua i el sentit d’uns missatges de text que avui no ressonen en el meu cor, i m’apropo a ell. A prop. Més a prop. Som com dues peces soldades que se separen a causa de la reacció del magnetisme: ens llancem un esguard penetrant i els nostres silencis es toquen a través del buit de les pells. Li dic que és un dofí que serveix cafès molt bons. Ell riu sense entendre’m. Suposo que li fa gràcia el conjunt que m’envolta: una faldilla blanca, una cadena d’or, un tallat descafeïnat de màquina i uns ulls que s’ennuvolen en la dolçor de les maduixes dins el bar de l’estació de França, uns ulls que no sembla que plorin la mort. Surto de l’estació i camino fins al parc de la Ciutadella. No penso en res: duc els auriculars posats i la música m’envola. Sóc aire: com el vent fujo etèria. Entro al parc i veig un pardal petit que passeja un mos de pa per la boca mentre salta com si fos la bicicleta que se li apropa. Un vidre congelat li trenca el pas: una bicicleta conduïda per una dona francesa que va ràpid perquè intenta atrapar el seu fill, que condueix al temps de la llum d’hivern: aquella claror fugaç que s’escapa de la pluja. El pardal s’enlaira i la dona de la bicicleta em somriu en veure com l’observo i li sento dir «attends-moi». Vol que el seu fill l’esperi: sap que es farà gran i s’envolarà sol. Una parella de corredors caminen per davant meu: ja han acabat de fer esport. Ella li diu quelcom a ell i tots dos em miren i se somriuen, com si sabessin que la meva literatura parla de mi.