Ninot de neu

Francesc Duch Casanova

L’avi l’embolica de dalt a baix, ben abrigat; en Genís, frisós, tan poc curós com sempre, surt a corre-cuita amb els guants a mig posar. Trepitja, trempat d’alegria curiosa, la neu flonja que s’esponja sota el seu pas. La criatura arrauxada, «ai quin goig!», crida meravellada per la desconeixença que li és veure nevar; badoc, gira i tomba fora de casa on l’immaculat cotó fluix, blanc i caigut del cel, vesteix tot el barri de casament. Encantat per la bona nova, criatureja com l’infant de set anys que és, ple de ganes de tot, però, dissortadament, el marrec atabalat ensopega per terra. En Genís, poca traça, cau i es nafra així la cama. Brollant a llàgrima viva, el petit s’aixeca sense deixar de bramar, s’enfila fins a bressolar el seu alarit entre els braços del seu avi i un cop allà, buscant conhort, hi troba la calma. L’ancià, mentre l’ossada li clamoreja, conforta el marrec amanyagant-li el nas fredorós.

Desabillat de nou, ara ja dins la casa, tan sols guarnit amb samarreta de pelfa, calçotets virolats i mitjons d’abrigall, reposant a la falda del pare del seu pare, el marrec espera cohibit la coïtja. El rajolí d’esperit de vi li cou el genoll, però, valent, en Genís només udola en dos temps sense expel·lir cap més plor. A fora la neu continua tomballejant. De casa estant, el petit, ja més calmat, ajuda a aflamar unes estelles que, crepitants, atien la foguerada. El tint tan viu del foc encisa el marrec, que es corprèn del constant espetec que els brancons iteren tot cantant; un cant insòlit que incita a la galvana. La xemeneia vetlla un foc que desperta una agradívola somnolència tant a l’avi com al nét, i en un tres i no res ambdós s’endormisquen.

El menut somia amb la troballa d’un nevisquejar que tot ho emblanquina, i es descobreix engrescat de viure tanta gelor; l’ancià, més pausat, somieja amb tot el que ha plogut des d’avior, en com n’han passat de veloços el temps i la vida, burlers. Així, evadits entre somnis tan distints, els uns de troba i els altres d’antigor, l’un somriu i l’altre plora. La infantesa aboca el somrís; la vellúria, en canvi, un fràgil somic.

Un espasme sobtat torba el son plorós de l’avi; el menut encara dorm i la fogata caliueja dins la llar. El vell contempla el respirar reposat d’en Genís i, mentre l’observa embadalit, es descobreix tan sortós, tan feliç, que el sos-pirar que li’n raja de memorar records antics es bescanvia abocant, ara tot d’una, un plorar ben grat; orgullós del que l’avançar de la vida li ha aportat, totalment conscient, ara que el nen li dormita sobre la falda, que ben mirat no pot doldre’s de res. Ni tan sols del dolor que li rosega nit i dia les espatlles, tampoc de l’exhalar tan treballós que aconsegueix repetir sense aturall a tothora, esquivant fins avui apnees massa llargueres. Que el mal dolent que sap que té, aquesta malanança que no es cura, fa molt temps que se l’havia d’haver endut i, en canvi, ell continua gronxejant entre els seus braços el nét que ara capcineja calmat. Alça la mirada sobre la llar de foc i una abellidora remembrança li fibla el moll de l’os, i en els retrats que vesteixen les parets hi troba uns records de benanança. Que s’hagi de morir aviat el fastigueja, però fa temps que ha intentat deixar la paüra en un racó, assajant no flirtejar-hi, ja que sap que, tant de bo pogués eludir-ho, en el darrer instant s’hi haurà d’enfrontar. Encarant un deixar de viure que arribarà prompte, esperant anhelós que l’adéu sigui benèvol. Per això la vitalitat frenètica amb què en Genís desvesteix la vida l’encaterina, el colpeix; per això no fa cas de la sofrença generalitzada que el seu cos pateix sovint, ni dels mals de cap, ni de panxa, ni de la dolorada que l’embolcalla tot enter, de cap a peus; per això no se’n lamenta mai en veu alta, per poder encarregar-se del seu nét quan els pares del petit li ho demanen. Per això l’avi diu sempre que sí; que sí que pot recollir-lo a l’escola, que sí que li pot preparar berenar, que sí que se’n pot fer càrrec aquest vespre i que, si cal, el menut es pot quedar a dormir. Per això diu sempre que no; que no li fa mal res, que no necessita reposar havent dinat ni tampoc fer la migdiada després, que no pateixin, que no hi ha res que el complagui més que compartir hores amb en Genís; impregnant-se de la pruïja que desperta el marrec i que tant compensa l’esclau desesper de l’ancià; aquest desànim que la velledat porta amarrada.

El petit es desperta sobre les cuixes del seu avi, immers en una agradívola calentor, prop del foc i sota la càlida mirada del seu vetllador. Badalla amb uns ulls que es tanquen per obrir-se tot seguit, desorbitats, en descobrir per la finestra que a l’exterior, com si es tractés d’una nova glaciació, el blanc impera, impol·lut i poderós, tenyint els encontorns d’una puresa encisadora. El genoll que ha caigut per terra fa una estona ja no l’empipa, la novetat d’aquest fenomen nivi que li és tan estrany li lleva el mal de la ferida; s’aixeca, enganxa el nas a la finestra freda i floc a floc s’enamora del salinar que cobreix aquest matí de somni. I aleshores, el marrec imprevisible, mentre escodrinya l’horitzó nevat, pregunta amb la ingenuïtat més bondadosa, sense tallar-se, sense cap malícia, només abanderat amb la més entranyable de les innocències, «avi, quin dia et moriràs?», i el silenci s’apodera del vell. Un emmudiment que regna una bona estona.

L’ancià afegeix un soc per avivar el cremar de la llar, que, després de la dormida, ha rebaixat la intensitat. Re-mena la brasa tot buscant-hi un mot, una frase, un enllaç de quatre paraules que desencallin el mutisme que l’ha amarat, impedint-li d’arrel respondre al seu nét. El petit continua com qui esguarda l’arribar d’un miracle, estàtic vers el gran nevar; hipnotitzat pel sublim ball que cada volva dansa levitant enmig del cel, abans d’ajeure’s sobre el llit nupcial. Però no pot, l’avi no pot emetre cap so que respongui a l’infant. Porta massa temps fent els ulls grossos quan, arribada la nit, sent que el cor li flaqueja, massa temps enganyant-se a ell mateix, camuflant les dolences que subtilment li dibuixen un final poc llunyedà. Massa temps sentint que el darrer matí s’impacienta a l’espera. L’avi no sap què dir. Sent que el fer-se gran és tan veloç que, quan hom vol fer-se’n comptes, la memòria grinyola, l’esperit flaqueja i l’empenta es dissol. Al marrec no vol parlar-li de mort, sinó d’aventures viscudes i de mons descoberts, d’epopeies per atènyer i d’un futur apassionant. L’ancià, ara, vol ser en Genís. Vol recuperar la ingenuïtat més pura, la innocència primerenca i el desig d’un tot infinit, sense la por que cada nit, en ajocar-se, l’entolla per si no torna a despertar. Vol ensopegar i submergir-se entre els flocs de neu, vol dur mitjons de llana i calçotets virolats, vol jugar a cavall fort amb el seu nét i llavors, enfredorits, construir un ninot de neu massa lleig i vestir-lo amb els quatre drapots que els hagi donat la mare. Ara l’avi vol ser el ninot, un ninot de neu que l’endemà al matí s’hagi fos i que d’ell només en quedin les vestidures que ahir el guarnien; morint de nit, sense cap sofrença, per tornar l’any vinent durant el pròxim nevar, erigint-se altra vegada entre les mans petites i curioses del seu nét estimat. Un nét que continua vora la finestra, impassible, totalment captivat pel color tan albí que to ho cobreix.

L’avi no ha respost i el petit no hi ha insistit. Potser perquè només té set anys, potser perquè davant d’un espectacle tan insòlit les preguntes hi són de més, potser, només potser, perquè s’apercep de la por que desprèn l’ancià. Una por que ell diu no viure. Per això, o potser no, potser perquè només és un nen petit, de sobte, d’una revolada fa mitja volta, obre els braços simulant les ales d’un avió i comença a córrer pel menjador rodejant cadires, la taula i planejant vora la llar de foc; quan s’atura altra vegada davant la finestra, s’encisa un instant més per girar-se després cap al seu avi i, amb tres gambades i un salt, catapultar-se sobre els seus braços. El vell és a temps de caçar-lo en ple vol, l’abraça i, mentre es tem el pitjor —la repetició d’una pregunta que no sap com respondre—, el seu respirar es torba de cop. S’atura l’omplir i buidar-se d’aire del seu pit. L’avi s’ofega. S’aturen tant el pensar com el bategar i l’ancià només s’apercep que al final del túnel no hi ha cap llum; tampoc cap pel·lícula que passi a càmera ràpida memorant-li dies llunyans. Només hi veu la blancor immaculada que perdura a l’exterior; només desitja amb totes les seves forces que el petit sigui feliç; i pensant en això, sense poder encara respirar, el temor a la mort s’esvaeix. «Avi», pregunta en Genís, «quan dinarem?», i alenant una exorbitant glopada d’aire, l’ancià torna a respirar. L’avi viu.

Li diu que sí, que dinaran aviat però que abans construiran un ninot de neu. Un ninot que a cada nevar, per anys que passin, els farà retrobar. El gran i el petit, l’ahir i el demà, l’avi i el nét.